25

El 30 de novembre de 1570, per ordre del rei Felip II, els tres mil moriscos que havien arribat de la plana de Granada amb el corregidor Zapata van sortir cap als seus destins definitius: Mérida, Càceres, Plasència i altres llocs, i amb això, Còrdova va recuperar una certa tranquil·litat i la plaça del Potro, la seva frenètica activitat comercial. A primera hora del matí, des de més enllà del molí de Martos, a la riba del Guadalquivir, Hernando els va veure quan travessaven el pont romà, en formació, tal com havia fet ell mateix en direcció contrària feia gairebé tres setmanes.

En veure aquella columna d’homes, dones i criatures silenciosos, lliurats a la fatalitat, el fardell de pells pudents i sagnants que duia a les espatlles li va resultar realment pesant, molt més del que li havia semblat en el trajecte pels afores de la ciutat, al voltant de les muralles, com ordenava el consistori municipal, des de l’escorxador fins al carrer de les Badanas, a tocar el riu, on hi havia la blanqueria de Vicente Segura. Durant uns instants, va alentir el pas mentre seguia amb la mirada la columna de proscrits. Notava la sang de les bèsties que li corria per l’esquena fins a deixar-li les cames xopes, i la penetrant fortor de pell i carnassa acabada d’escorxar que els cordovesos es negaven a deixar circular pels seus carrers acompanyava el sofriment que, en la distància i tot, podia pressentir en aquella gent. Què se’n faria, de tots plegats? Què podien fer? Li va passar una dona pel costat, el va mirar arrufant les celles, i Hernando va reaccionar, posant-se de nou en marxa: el seu amo no admetia retards, de manera que ell no se’ls podia permetre.

Aquell havia estat el tracte que li havia aconseguit Hamid a través d’Ana Maria, la prostituta que es va fer càrrec de Fàtima, que la va amagar i atendre a la seva estança del segon pis del prostíbul amb l’ajut de Hamid. Va somriure en pensar en Fàtima: s’havia escapat de la mort.

Davant l’ordre d’abandonar Còrdova, els funcionaris del consistori es van tornar a preocupar dels moriscos, els van censar altre cop i van repartir la gent en destins diferents. En aquell moment, Fàtima va haver d’abandonar la casa pública i Hernando va comprovar que les notícies que dia a dia li proporcionava l’alfaquí eren certes i que la noia, tot i estar trista, havia guanyat pes i tenia un aspecte més saludable.

Cap d’ells no va arribar a conèixer Ana Maria.

—Es una bona noia —li va explicar un matí Hamid.

—Una prostituta? —se li va escapar a Hernando.

—Sí —va afirmar tot seriós l’alfaquí—. Solen ser bones persones. La majoria, noies de cases humils sense recursos que els seus pares van entregar a famílies benestants perquè els fessin de minyones des de petites.

En general arriben a un acord segons el qual, a mesura que van arribant a una edat determinada, aquestes famílies acabalades els han de proporcionar un dot suficient perquè contreguin un bon matrimoni. Però en molts casos aquest acord no es compleix: quan s’acosta el moment, se les acusa d’haver robat o de mantenir relacions amb el senyor o els fills de la casa, cosa que, per altra banda, es veuen obligades a fer tot sovint… massa sovint —es va lamentar—. Llavors, són expulsades sense rebre diners i amb l’estigma de lladres o putes. —Hamid va prémer els llavis i va deixar passar uns instants—. Sempre és la mateixa història! La majoria de les cases de prostitució es nodreixen d’aquestes desgraciades.

A Hamid, l’havien fet esclau després de l’entrada dels cristians a Juviles. De ben poc li va servir el perdó concedit pel marquès de Mondéjar. En el desgavell que es va crear amb la matança de dones 1 criatures a la plaça de l’església, alguns soldats es van apoderar dels homes instal·lats a les cases del poble i van desertar amb l’exigu botí que representaven aquells moriscos que no havien pogut fugir amb l’exèrcit musulmà. Hamid, marcat amb foc, coix i escanyolit, va ser venut a baix preu fins i tot abans d’arribar a Granada, sense regateig, a un dels molts mercaders que seguia l’exèrcit. D’allà, el van transportar a Còrdova, on el va adquirir l’encarregat de la casa pública; hi havia un esclau millor per a un lloc atapeït de dones que un home coix i feble?

—Comprarem la teva llibertat! —va exclamar Hernando, indignat en sentir la història.

Hamid amb un somriure resignat li va respondre:

—No em vaig poder escapar de Juviles amb els nostres germans. I l’espasa? —va preguntar de cop.

—Enterrada al castell de Lanjarón, a prop…

Hamid li va fer senyal que callés.

—El qui estigui cridat a trobar-la, ho farà.

Hernando va seguir aquell pensament abans de tornar a insistir:

—I la teva llibertat?

—Què faria en llibertat, fill? Només sé conrear camps. Qui vols que contracti un coix per treballar la terra? Tampoc no puc esperar caritat dels fidels. Aquí, a Còrdova, el que trobaria és la mort si, en llibertat, em dediqués com a alfaquí al que he fet durant tota la meva vida…

—En llibertat? Això vol dir que continuaràs com a alfaquí? —el va interrompre Hernando.

Hamid el va fer callar després de mirar de reüll si els escoltava algú.

—Ja en parlarem més endavant —va murmurar—. Temo que tindrem molt de temps per parlar.

—Tu entens d’herbes —va insistir, així i tot, el noi—. T’hi podries dedicar.

—No sóc metge ni cirurgià. Qualsevol cosa que fes amb herbes seria considerada bruixeria. Bruixeria… —va repetir en veu baixa.

Havia hagut de convèncer la jove Ana Maria que els seus coneixements no eren bruixeria, i així i tot, la noia tampoc no n’estava gaire convençuda.

Poc després d’haver arribat al bordell, un dia la va trobar plorant desconsoladament a la seva habitació quan li va anar a portar roba de llit neta. Al principi, Ana Maria es va mantenir obstinada i no va respondre a les seves preguntes; Hamid era propietat de l’encarregat, i qui li assegurava a ella que no l’hi explicaria…? Hamid va llegir aquella desconfiança als seus ulls i va insistir fins que, a poc a poc, la noia es va obrir a l’alfaquí i es va desfogar. Tenia xan-cre!: li havia sortit una nafra a la vulva, indolora, però senyal inequívoc que havia contret la sífilis. El metge que enviava cada quinze dies la corporació municipal a controlar la salut i la higiene de les prostitutes acabava de passar i no se n’havia adonat, però a la visita següent no li passaria per alt. La noia va tornar a esclatar en plors.

—M’enviarà a l’Hospital de la Làmpara —va dir entre sanglots— i allà… allà moriré entre sifilítiques.

Hamid havia sentit a parlar de l’Hospital de la Làmpara, que no era gaire lluny d’allà. A tots els cordovesos els feia por ingressar en els hospitals de la ciutat. «Summa pobresa és la que obliga, un pobre, a anar a un hospital», deia la gent, però el de la Làmpara, asil de dones afligides per malalties venèries sense curació, provocava basarda entre les prostitutes.

Estava fortament vigilat per les autoritats com a mesura sanitària i entrar-hi comportava una agonia lenta i dolorosa.

—Jo podria… —li va començar a dir Hamid—. Conec… Ana Maria es va girar cap a ell i li va suplicar amb aquells seus ulls verds.

—Hi ha un antic remei musulmà que potser… —Tampoc no havia tractat de xancre a ningú a Las Alpujarras! I si no funcionava? De totes maneres, la noia s’havia agenollat i se li agafava a les cames suplicant.

«Déu permeti la seva curació!», va resar en silenci Hamid quan aquella mateixa nit va rentar amb mel la vulva d’Ana Maria i després li va escampar damunt la llaga les cendres obtingudes d’un canó de canya farcit amb una massa feta de farina d’ordi, mel i sal. «Que Déu ho permeti!», va anar resant nit rere nit mentre repetia el tractament. A la visita següent del metge de la corporació municipal, l’úlcera havia desaparegut. De debò que aquella minúscula fístula havia estat l’anunci de la sífilis?, pensava Hamid mentre Ana Maria plorava d’alegria tot abraçant-lo, agraïda. Però va concloure que allò era la medicina del Profeta: una medicina capaç de curar xancres i sífilis.

Que no s’havia encomanat a Déu cada vegada que li havia fet les cures?

—No ho expliquis a ningú, t’ho suplico —li va demanar Hamid, apartant-se’n—. Si sabessin… Si l’encarregat o la Inquisició arribessin a saber el que ha passat aquí, em processarien per bruixot i a tu per embruixada… —va afegir—. Què fas, noia? —li va preguntar, sorprès, en veure que Ana Maria es treia el gipó.

—El meu cos és l’única cosa que tinc —va respondre ella mentre s’obria la camisa i li mostrava els seus joves pits.

Hamid no va poder deixar de mirar aquella sina blanca i ferma, la gran arèola morena que li envoltava els mugrons. Quants anys feia que no gaudia d’una dona?

—En tinc prou amb la teva amistat —es va excusar, torbat—. Tapa’t, sisplau.

A partir d’aquell dia, Hamid va ser tractat amb reverència per totes les dones del prostíbul; fins i tot l’encarregat va canviar d’actitud envers l’esclau. Què devia haver explicat Ana Maria? El vell alfaquí s’estimava més no saber-ho.

—He aconseguit que us pugueu quedar a Còrdova —va anunciar Hamid a Hernando un matí. L’alfaquí va aspirar l’aire abans de continuar—: Ets tota la meva família… Ibn Hamid —va fer en veu baixa, acostant-se-li a l’orella; Hernando es va estremir— i m’agradaria tenir-te a prop, en aquesta ciutat. A més… la teva esposa no resistiria un nou èxode.

—No és la meva esposa… —li va confessar ell a la fi.

Hamid el va interrogar amb la mirada i Hernando li va explicar la història. Aleshores l’alfaquí va comprendre per què Brahim l’havia rebut enfurismat el primer matí que es van veure. L’alfaquí s’havia pensat que era perquè havien posat la noia en una casa pública i havia reaccionat contundent. «Cap home no estarà amb ella —li havia dit—. Confia en mi».

El traginer l’hi va voler discutir però Hamid li va donar l’esquena. Després, va ser Aixa qui, un cop més, es va encarar amb el seu espòs. «L’estan curant, Brahim. Morta, de ben poc et serviria».

Ana Maria coneixia un jurat de Còrdova: un home que s’havia encapritxat amb ella i anava regularment al prostíbul. Els jurats havien de ser el contrapès dels vint-i-quatre al govern municipal. Però a diferència d’aquests, tots nobles, els jurats eren homes del poble triats directament pels seus conciutadans perquè els representessin al consistori. Ara bé, amb el pas del temps, el càrrec es va convertir en patrimonial i es va fer successori, hàbil per ser cedit en vida, i els diferents monarques l’utilitzaven ja fos per premiar serveis o per obtenir grans beneficis amb la seva venda. L’elecció a la parròquia va passar a ser una pantomima formalista i els jurats, tot i no posseir els títols i les riqueses de la noblesa, van mirar d’equiparar-s’hi, com també amb els vint-i-quatre. El jurat que feia visites a Ana Maria va acollir la sol·licitud de la noia com una oportunitat de demostrar-li el seu poder més enllà del tàlem, i en un rampell de vanitat va acceptar l’encàrrec d’aconseguir que aquells moriscos es quedessin a Còrdova.

—Són parents del morisc coix —va explicar amb veu melosa Ana Maria referint-se a Hamid; el jurat, ja satisfet, jeia al seu costat al llit—, i una de les dones està malalta. No pot viatjar. Seràs…? Seràs capaç? —Ho va preguntar amb innocència, afalagadora, provocant-lo, conscient que el jurat li contestaria amb alguna cosa així com ara «I ho dubtes?», i no anava desencaminada. Ana Maria va acariciar el pit tou de l’home—. Si ho aconsegueixes —va murmurar—, tindrem els millors llençols de la casa pública —va afegir amb una múrria picada d’ullet.

L’autorització per continuar a Còrdova exigia que els homes tinguessin feina. El jurat va enviar Brahim a treballar en un dels molts camps de conreu dels afores de la ciutat.

—Traginer? —havia dit, burleta, el jurat quan Ana Maria li va explicar quin era l’ofici de Brahim—. I té mules? —La noia ve fer que no—. Doncs com vols que faci de traginer?

Amb Hernando no hi va haver discussió: faria de mosso a la blanqueria de Vicente Segura.

I heus-el allà, aquell 30 de novembre de 1570, carregant pells fins al carrer de les Badanas per la riba del Guadalquivir, amb la mirada fixa en els últims moriscos que en aquell moment passaven per la fortalesa de la Calahorra i deixaven enrere el pont romà d’accés a la ciutat dels califes.

El carrer de les Badanas naixia a l’església de San Nicolàs de la Ajerquía, vora el riu, i després, dibuixant una línia trencada, desembocava al del Potro, molt a prop de la plaça. A la zona hi havia la major part de les blanqueries, ja que disposaven de l’abundant aigua del Guadalquivir, imprescindible per a la seva feina; l’aire que s’hi respirava era acre i punyent, resultat dels diversos processos a què sotmetien les pells abans de convertir-se en esplèndids cordo-vans, guadamassils, soles, sabates, corretjam, arnesos o qualsevol altre tipus d’objecte que exigís cuiro.

Hernando va entrar a l’obrador de Vicente Segura per la porta de darrere, la que donava al riu, i va descarregar les pells en un racó del gran pati interior, com cada dia dels que havia estat treballant allà. Un dels oficials, un cristià calb i fort, se li va acostar per comprovar l’estat de les pells sense ni tan sols saludar Hernando, que, un cop més, estava embadalit amb el tràfec d’aquell pati que ocupava l’espai que hi havia entre el riu i el carrer de les Badanas: els oficials, aprenents i un parell d’esclaus que no feien res més que portar aigua neta del riu treballaven sense parar. Els uns feien l’alum de les pells: era la primera operació que tocava quan n’arribava una a la blanqueria; consistia a introduir-la en unes basses amb aigua fresca fins a ablanir-la, tants dies com calgués, segons la pell i el seu estat. En aquells moments n’hi havia algunes, amb el rendiment fet o en procés, d’esteses al damunt d’unes taules, amb la part de la carnassa enlaire, a punt perquè els operaris les rasquessin amb ganivets de bon tall i en traguessin la carn, la sang i les immundícies que hi poguessin haver quedat enganxades.

Un cop fet el rendiment de les pells, s’introduïen en el bany de calç per encalcinar-les, operació que consistia a submergir-les en aigua amb calç i amb la carnassa cap avall. El procés de blanqueig depenia del tipus de pell i de l’objecte a què es destinés. Hernando va veure que alguns aprenents aixecaven les pells dels banys de calç per orejar-les penjades d’uns pals durant un cert temps, cosa que depenia de l’estació de l’any, abans de tornar a introduir-les-hi per repetir l’operació al cap de pocs dies. El bany de calç podia durar entre dos i tres mesos, segons que fos l’estiu o l’hivern. El rendiment i el blanqueig es feien a totes les pells; després, quan el mestre considerava que la pell estava prou encalcinada, els procediments variaven segons que s’haguessin de destinar a soles, sabates, corretjam, cordovans o guadamassils. L’adob de les pells es feia en nocs, uns forats oberts a terra, recoberts de pedra o rajol, on les pells se submergien en aigua amb escorça de suro, abundant a Còrdova; en els nocs, el mestre controlava amb precisió l’adob de les pells. Hernando es va mirar el mestre i l’oficial que el controlava, ficat en un dels nocs, trepitjant pells de cabrit destinades a cordovans negres, sense parar ni un moment de girar-les ni d’amarar-les amb aigua i escorça. Aquella operació duraria vuit hores, durant les quals els oficials anirien trepitjant, girant i xopant les pells de cabrit.

—Què mires? No ets pas aquí per perdre el temps! —Hernando va tenir un sobresalt. L’oficial calb a qui havia lliurat les pells s’esperava amb una d’estesa, la que semblava en pitjor estat—. Aquesta és per al teu forat —li va indicar—. Vés-te’n al femer, com els altres dies.

Hernando no va voler mirar cap a l’altre extrem del pati, on en un racó més o menys allunyat i amagat s’obria un profund esvoranc a terra; en el fred d’aquell dia de novembre, del forat sortia una columna d’aire calent pestilent, resultat de la putrefacció dels fems. Quan s’hi fiqués, allà dins, com havia hagut de fer els dos dies anteriors, aquella columna de fum agafaria vida, s’enganxaria als seus moviments i l’embolcallaria en calor, pesta i miasmes. El mestre havia decidit que les pells que presentaven defectes, com la que acabava de donar a l’oficial, no s’encalcinessin, sinó que es cobrissin de fems; el procés era molt més breu, no havia d’arribar a dos mesos, i sobretot més barat. Les pells que en resultaven, de més baixa qualitat ja que amb els fems no s’obtenien els mateixos resultats que amb la calç, es destinaven a soles de sabata.

Va travessar el pati, entre basses, nocs, taules allargades on es treballaven les pells amb ganivets de tall fi o roms, segons calgués, i pals d’on penjaven les pells. Va passar davant d’un aprenent que era en una bassa i va arrossegar els peus en direcció al femer. Uns quants aprenents joves van intercanviar somriures: no hi havia cap tasca tan ingrata, i l’arribada del morisc els havia deslliurat del femer. Vicente, al costat del noc on es trepitjava el cordovà, es va adonar de la situació i va deixar anar un crit; els somriures es van esfumar, i oficials i aprenents es van bolcar a les seves feines respectives, sense fer cas del morisc, que ja era al caire del forat. Els fems que cobrien les pells bullien.

El primer dia havia estat a punt de desmaiar-se. Li faltava l’aire: va boquejar intentant trobar-ne, però la ferum roent se li va ficar als pulmons i l’asfixiava. Es va haver d’acostar a la vora del forat i recolzar la barbeta a ras de terra, buscant aire. Va estar a punt de vomitar, però l’oficial que el controlava aquell dia li va cridar que no ho fes a sobre de les pells, de manera que va tancar la boca i va reprimir les basques.

Hernando es va mirar els fems, es va descalçar, es va treure la roba i es va deixar anar al forat. On era Sierra Nevada?, el seu aire pur i límpid?, la seva frescor?, i els arbres i els barrancs per on corrien els milers de rierols que baixaven dels cims nevats? Va contenir la respiració. Havia après que era l’única manera de suportar aquella tasca. Es tractava d’aixecar les pells per airejar-les i que no s’escalfessin més del compte. Va remenar enmig dels fems, on s’amuntegaven les pells, fins que va trobar la primera. La va sacsejar i va aconseguir treure-la del forat abans que se li fes impossible continuar sense respirar. Després va buscar aire, altre cop a ras de terra. La primera pell era la de més bon aixecar; com més al fons anava en aquell forat immund, més s’amuntegaven els fems i més li costava d’aixecar les altres. S’hi va estar més de dues hores, alçant-les, aguantant la respiració, amb el cos i els cabells plens d’immundícies pestilents. Un cop acabada la tasca, un dels oficials se li va acostar i va comprovar l’estat de les pells. En va retirar un parell, unes de grans, de bou, que va considerar ja encalcinades, i li va indicar que airegés les altres i extragués amb una pala tots els fems del forat; després, a la fi de la jornada, els hi havia de tornar a col·locar: una capa de fems i una de pell, una altra de fems i una altra de pell, així fins a cobrir-les totes, i l’endemà tornar-les a aixecar.