9

Hernando va recórrer el trajecte que separava Pampaneira del pont de Tablate; anava a peu, sense mules, com un més dels tres mil cinc-cents moriscos que es dirigien a l’encontre de l’exèrcit cristià del marquès de Mondéjar. Aben Humeya havia sabut els moviments del marquès per les fogueres que encenien els seus espies als cims més elevats i va ordenar que li impedissin passar el pont que donava accés a Las Alpujarras.

Abans de sortir, el Gironcillo va comprovar les sutures de seda amb què el noi havia tancat la ferida del cavall bai, va assentir satisfet i va muntar amb gest feixuc el petit animal.

—Caminaràs al meu costat —li va exigir—, per si el cavall necessita les teves cures.

I allà anava Hernando, amb la mirada fixa a l’anca del cavall bai, escoltant la conversa del Gironcillo amb altres dirigents monfis.

—Diu que no arriben a dos mil infants —comentava l’un.

—I cent cavallers —afegia l’altre.

—Nosaltres som molts més…

—Però no tenim les seves armes.

—Tenim Déu! —va saltar el Gironcillo. Hernando es va arronsar davant del cop a la muntura amb què el monfï va acompanyar l’exclamació. El cavall va aguantar, les cosidures també. Va buscar entre l’escassa cavalleria morisca els alço tres exemplars que havia curat, però no els va localitzar; després es va mirar la roba, coberta de sang seca i incrustada.

De seguida que havien desaparegut Brahim i els monfis, Hernando havia determinat posar fi al patiment dels animals moribunds. Ganivet en mà, s’havia dirigit amb decisió cap al primer: el que tenia la ferida de llança a l’estómac.

Ja sóc un home!, s’anava repetint. Molts moriscos de la seva edat estaven casats i tenien fills. Havia de ser capaç de sacrificar-lo! Va arribar al costat de l’animal, que jeia immòbil. Amb les potes doblegades sota el pit, recolzava la panxa sobre el gebre perquè el gel li alleugés el dolor d’aquella ferida profunda que li rebentava la pell. Al poble havia vist moltes vegades com els matadors degollaven el bestiar. El cristià sacrificava els animals en públic de manera que la nou del coll els quedés unida a les canyes dels pulmons; els musulmans havien de fer els seus ritus prohibits a fora del poble, en secret, amagats pels camps: amb l’animal de cara a l’alquibla, li tallaven el coll de manera que la nou es mantingués unida al cap.

Hernando es va col·locar darrere del cavall i amb la mà esquerra li va agafar la crinera mentre amb la dreta li envoltava el coll. Va dubtar. Per sobre o per sota de la nou? Els moriscos tenien prohibit menjar carn de cavall; quina importància tenia, doncs, com el matés? Va intercanviar una mirada amb Ubaid, que l’observava de lluny amb els ulls mig aclucats. Ho havia de fer. Havia de demostrar al traginer… Va tancar els ulls i va enfonsar el ganivet amb força. Només de notar el tall de la fulla, l’animal va tirar el coll enrere, li va clavar un cop al rostre i es va aixecar xisclant. No estava travat. Va galopar presa de terror pel camp, tot i la sang que li rajava a doll de la jugular i les tripes que li sortien de la panxa. Va trigar a morir.

Allunyat d’allà, va agonitzar amb els intestins a fora fins que es va dessagnar. Hernando observava, pàl·lid, com patia l’animal i la bilis li va pujar a la boca, però malgrat tot… es va girar cap a Ubaid. El que podia aconseguir la naturalesa, ferida de mort i tot, si es tractava de lluitar per l’últim alè de vida! No es podia confiar, va concloure llavors: al traginer de Narila només li faltava una mà.

Va buscar una soga abans de dirigir-se al segon cavall, al qual va lligar les potes mentre l’animal el deixava fer, agonitzant. Després va repetir l’operació i li va segar el coll amb tota la força que va poder. Aleshores va esquivar el cop de la testa i va continuar enfonsant el ganivet fins que la sang calenta li va amarar la major part del cos. El cavall va morir ràpidament, ajagut en el mateix lloc…

Amb aquella olor dolcenca de la sang del segon cavall que li omplia els sentits, Hernando va tornar a parar esment en la conversa que mantenien els monfís.

—El marquès no ha pogut esperar que arribin més reforços —deia un—. Sé que a Orjiva els cristians fa més de quinze dies que estan tancats a la torre de l’església, resistint l’assetjament de la població morisca. Ha d’entrar a Las Alpujarras com sigui per anar-los a ajudar.

—Agraïm-ho, doncs, als cristians d’Orjiva —va dir rient un monfï que es devia haver afegit al grup, a qui Hernando va veure a dalt d’un dels cavalls que havia curat.

Van fer nit ja al cim del turó que es dreçava a sobre del pont de Tablate.

A sota s’hi obria una gorja profunda i abismal, i a l’altre costat, les terres de la vall de Lecrín. El Gironcillo el va premiar amb un negre somriure i una tremenda palmellada a l’esquena en posar el peu a terra i comprovar que les sutures de seda havien resistit el difícil camí. Durant la nit, Hernando es va ocupar altre cop dels cavalls i va curar els que tenien nafres.

A l’albada, els espies van anunciar la propera arribada de l’exèrcit cristià i Aben Humeya va ordenar que es destruís el pont. Hernando va observar com baixava una partida de moriscos, que va desmantellar l’estructura de fusta fins a deixar-la reduïda a les cin-tres i alguns taulons solts, que van fer servir per tornar cap al seu exèrcit. A la tornada, n’hi va haver tres que es van estimbar, i els seus crits es van anar apagant a mesura que els cossos desapareixien a la fonda gorja del barranc.

—Anem —li va dir el Gironcillo, obligant-lo a apartar la vista de l’abisme que s’acabava d’empassar l’últim morisc espenyat—. Ocupem posicions per rebre aquests bords com es mereixen.

—Però… —Hernando va assenyalar els cavalls.

—Ja se’n ocuparan els nens. El teu padrastre té raó: tens edat de lluitar i vull que continuïs al meu costat. Em sembla que em portes sort.

Va baixar cap al pont darrere del Gironcillo, envoltat per una multitud de moriscos. Al cap de poc, el vessant del turó es va omplir amb més tres mil homes que, eufòrics i confiats, esperaven l’arribada de l’exèrcit del marquès. Als seus peus s’obria el barranc de Tablate, i al davant es veia el pendent del turó per on havien d’aparèixer els cristians.

Algú va entonar les primeres notes d’una cançó i tot seguit va ressonar un timbal. Un altre morisc es va alçar en el pendent, fent onejar una gran bandera blanca; més enllà en va sorgir una de vermella, i una altra… I cent més! Hernando va notar que se li eriçaven els pèls quan els tres mil moriscos van començar a cantar a l’uníson: al so dels timbals, centenars de banderes onejants van cobrir el vessant de blanc i vermell.

Així van rebre l’exèrcit comandat pel marquès de Mondéjar, capità general del regne de Granada. Hernando es va deixar arrossegar per l’entusiasme generat i, amb l’immens Gironcillo al seu costat, va cantar a crits en obert desafiament a les tropes cristianes.

El marquès, amb armadura relluent, es va posar al capdavant de les tropes; va manar que la cavalleria es mantingués a la rereguar-da, va disposar la infanteria al pendent oposat i va ordenar la càrrega dels arcabussers. Mentrestant, els moriscos prenien posicions.

A la part de dalt de l’estret barranc, els moriscos van respondre a l’atac enemic disparant amb els escassos arcabussos i les ballestes de què disposaven, però, sobretot, provocant amb les seves fones una intensa pluja de pedres damunt dels cristians. Hernando va respirar l’olor de pólvora que desprenia l’arcabús del Gironcillo. Ell no tenia fona, i llançava pedres amb la mà, cridant, exaltat. Tenia bona punteria: havia practicat amb animals i a estones perdudes s’havia entrenat pels camps. Va aconseguir tocar un infant i allò el va portar a arriscar-se cada cop més a cada pedrada: obcecat, s’ex-posava al foc enemic.

—Resguarda’t! —El monfï el va agafar del braç i el va fer seure d’una violenta estrebada. Després es va dedicar a baquetejar el canó del seu arcabús. Hernando es disposava a llançar una altra pedra quan el Gironcillo no l’hi va permetre—. Entre els milers de moriscos que som, el blanc sóc jo.

El meu arcabús els fa disparar contra mi. —Va introduir una pilota de plom al canó i va tornar a baque-tejar amb força—. No vull que et matin per culpa meva. Llança-les sense aixecar-te!

Però l’intercanvi de trets i pedrades va durar poc: els moriscos es van veure incapaços d’aguantar la superioritat de les armes dels cristians, que carregaven i disparaven constantment i provocaven nombroses baixes. El Gironcillo va ordenar la retirada cap a posicions més elevades, on no arribessin les pilotes de plom cristianes.

—No podran travessar el pont —deien els rebels mentre es replegaven.

El marquès va donar l’ordre d’alto el foc davant la inutilitat dels trets.

Els moriscos es van tornar a posar a cantar i a cridar. Molts encara intentaven arribar amb les fones on no abastaven els arca-bussos; alguns ho van aconseguir, tot i que amb pocs resultats, llançant les pedres al cel perquè la paràbola els ajudés a salvar la distància. Hernando va veure que el marquès, amb la celada a la mà, i els seus capitans uniformats s’acostaven a examinar el pont destrossat. Era impossible que un exèrcit travessés per allà!

Es va fer el silenci a les files de tots dos bàndols fins que tothom va veure que el marquès feia que no amb el cap. Llavors, els moriscos van tornar a esclatar en víctors i a fer onejar les banderes. Hernando també va cridar, alçant el puny al cel. El capità general cristià es disposava a retirar-se, capcot, quan de les files de la infanteria va sorgir un frare franciscà que, empunyant una creu a la mà dreta i amb l’hàbit recollit al cinyell, es va llançar a caminar pel perillós pont sense ni tan sols mirar el marquès. La cridòria va cessar. El marquès va reaccionar i va ordenar foc a discreció per protegir el religiós. Durant uns instants tots van estar pendents d’aquell frare que avançava amb pas vacil·lant i de la creu que exhibia amb orgull davant dels musulmans.

Dos infants més van gosar passar pel pont abans que el frare arribés a l’altre costat. Un va fer un pas en fals i va caure al buit, però abans que el seu cos arribés a estavellar-se contra les parets del barranc, com si la seva mort fos la crida al valor dels seus companys, es va sentir un alarit a la columna de la infanteria cristiana:

—Santiago!

El crit de guerra va rugir entre la tropa alhora que una llarga filera de soldats s’acostava al cap del pont destrossat, disposada a travessar-lo. El frare estava a punt d’arribar a l’altre costat. Els caporals i sergents apressaven els arcabussers perquè carreguessin i disparessin amb rapidesa per impedir que els moriscos tornessin a baixar dels turons i ataquessin els qui travessaven. Molts ho van intentar, però el foc de l’exèrcit cristià, concentrat al cap del pont, va resultar efectiu. No gaire després, un cos d’infants, entre els quals hi havia el frare, que resava a crits alçant la creu, defensava el pont des del cantó de Las Alpujarras.

Aben Humeya va ordenar la retirada. Cent cinquanta moriscos van perdre la vida a Tablate.

—Puja-hi —va dir el Gironcillo a Hernando, assenyalant-li un altre cavall, quan van ser al cim del turó—. El genet ha mort —va afegir en veure que el noi dubtava—. No deixarem pas el cavall als cristians.

Recolza’t en el coll i deixa’t portar —li va aconsellar, iniciant el galop.