12

El port de la Ragua es dreçava a més de dos mil vares castellanes i constituïa el pas per travessar Sierra Nevada en direcció a Granada sense haver de fer la volta a la serralada. Hernando el coneixia i va pensar que els moriscos que havien fugit devien haver anat a unes planes que hi havia a dalt de tot, bones pastures de primavera; en pocs altres llocs es podien amagar i rea-grupar. Al vessant nord del port, el que donava a Granada, s’alçava l’imponent castell de la Calahorra, però en el que donava a Las Alpujarras no hi havia cap mena de defensa.

També coneixia amb detall el barranc que s’obria al peu d’un pujol proper que li servia de referència, a més de dues mil quatre-centes vares d’altura: allà anava a buscar moltes de les herbes necessàries per a les pocions dels animals. A final d’estiu, el llit del barranc quedava cobert per unes grans flors blaves tan atractives com perilloses: les flors de l’acònit.

Eren del tot metzinoses, dels pètals a les arrels. El seu ús medicinal era terriblement complicat i havia estat la primera cosa del seu herbolari que li havia demanat Brahim en el moment de la insurrecció. Des de feia molt de temps, els musulmans impregnaven les sagetes amb el suc de l’acònit: el qui rebia un cop de fletxa d’aquelles es moria entre convulsions i bromera, fora que el tractessin amb suc de codony, però com que a l’estiu ningú no havia previst que es declararia la guerra, a l’hivern es van trobar que tenien unes reserves d’acònit escasses.

Hernando mirava de recordar aquell brillant mantell blau, però el temporal l’hi impedia. Continuava al capdavant, arrambat al flanc de la Vella per no fer un pas en fals, i l’esperonava amb insistència perquè anés pujant i buscant terra ferma sota la neu. No parava de girar el cap, amb els cabells i les celles gebrats, per mirar de situar la recula entre el torb. Va ordenar a la seva mare i a Fàtima que s’agafessin a la cua d’una de les bèsties i no perdessin el rastre d’aquelles petjades que desapareixien tan de pressa. Muça, el germanastre petit, caminava amb Aixa; Aquil anava sol.

La resta de mules semblaven entendre que havien de seguir la Vella, i tota la filera es movia amb precaució, però el sol es començava a pondre, i en la foscor, ni la Vella no seria capaç de tirar endavant.

Els calia un refugi. Des de Paterna del Río van fer cap a llevant, evitant les zones on era probable que hi hagués cristians. Havien de trobar el camí que pujava des de Bayàrcal al port de la Ragua, però aviat es va veure clar que no tindrien temps de localitzar-lo abans que es pongués el sol. En la tempesta de neu, a Hernando li va semblar veure una formació rocallosa i la Vella s’hi va dirigir.

Ni tan sols era una cova; amb tot, va pensar el noi, es podrien protegir de la tempesta sota els sortints de roca. La recula va anar aplegant la resta del grup, que s’arrossegava darrere de les mules, tothom encongit, amb els llavis moradencs i les mans crispades damunt les cues dels animals. Fàtima només s’agafava amb una mà mentre amb l’altra aferrava un embalum entre la roba.

Hernando va disposar les mules contra el vent. Després, amb una ullada ràpida, va inspeccionar el lloc: de ben poc li servirien el pedrenyal i el foguer que sempre portava al damunt. Allà, sobre la neu, no hi havia possibilitat d’encendre foc; tampoc no es veia a prop cap branca seca ni fullaraca. Només roques i neu! No hauria estat millor que els capturessin els cristians?, pensava en comprovar la lleu resplendor que els havia acompanyat fins llavors en la tempesta que començava a minvar.

—Com està el nen? —va preguntar a Fàtima. La noia no va contestar.

Per sobre de la seva roba feia fregues amb totes dues mans al seu fill—. Es mou? —va voler saber després—. Es viu? —La pregunta se li va nuar a la gola.

Fàtima va fer que sí sense deixar de fregar. Tot seguit va desviar la mirada cap al temporal i la nit que els queia al damunt i va fer un sospir de temor.

Per què havien fugit? Hernando es va girar cap a la seva mare, que abraçava els seus dos germanastres. Aquil tremolava i carrisque-java de dents. Muça, que tan sols tenia quatre anys, estava immòbil, entumit. Per què els havia obligat a fer aquella aventura? Eren dones i criatures! Ja tenien la nit al damunt. La nit…

Va agafar uns grapats de neu i se’ls va passar per la cara, els cabells i el clatell; després s’hi va rentar les mans, es va agenollar sobre la humida capa blanca i va resar en veu alta, a crits, suplicant al Misericordiós, per qui lluitaven i arriscaven la vida, que… No va acabar les oracions. Es va aixecar de sobte. L’or! Entre el botí s’hi amuntegaven les vestidures! Grapats de casulles i ornaments de seda brodada amb fils d’or i plata. De què servirien al seu poble si ells morien? Va remenar entre les mules i en un moment va aconseguir embotir dones i criatures en luxoses vestimentes. Després va des-aparellar els animals. Les alforges també servirien, n’hi havia de cuiro…

I els guarniments, igualment! Deixant de banda les monedes d’or, que va ajuntar en una de les alforges d’espart, va extreure la resta del botí i va apilar alforges i arreus sobre la neu, com un terra, a tocar de la paret.

—Contra les roques —els va dir—. No us deixeu anar sobre la neu.

Aguanteu la nit contra les roques.

Ell també es va abrigar, però només es va posar l’imprescindible: necessitava conservar la llibertat de moviments que no tenia la resta. Havia de vigilar que ningú no caigués a la neu i quedés amb la roba xopa! Després va arrambar les mules contra les dones i les criatures. Les va lligar molt a prop les unes de les altres, de manera que no es poguessin moure, i les va anar empenyent des de l’exterior. Va llançar el ronsal de l’última mula cap a la paret i es va arrossegar per sota de les potes dels animals fins que va arribar a les roques. Li va costar d’incorporar-se. Ho va fer entre Fàtima i Aixa. La Vella, que era molt a prop de les dones i les criatures, l’observava impassible.

—Vella —va dir mentre s’acomodava—, demà continuaràs tenint feina. T’ho asseguro. —Va estirar el ronsal que havia llançat per sobre dels animals i el va aguantar fort: cap no es podia moure—. AllahuAkbar! —va sospirar en notar la protecció de robes i animals.

La tempesta es va refermar durant la nit; així i tot, Hernando es va deixar vèncer per l’entreson després de comprovar satisfet que ningú no podia caure, aparedats com estaven tots entre roques i mules, protegits del vent, del fred i de la neu.

El dia va començar assolellat i en silenci. El reflex del sol sobre la neu feia mal als ulls.

—Mare? —va preguntar.

Aixa va aconseguir fer un forat entre la roba que la cobria. Quan Hernando es va girar cap a Fàtima va veure que aquesta també mostrava el rostre. Somreia.

—I el nen? —es va interessar.

—Fa una estona que ha mamat.

Aleshores va ser ell que va dibuixar un somriure franc.

—I els meus… germans?

Va notar que a la seva mare li agradava que els anomenés així.

—Tranquil. Estan bé —va respondre ella.

No va passar el mateix amb les mules. Hernando va sortir entre les potes de la recula i va trobar les dues que havien estat exposades al vent congelades, encarcarades i cobertes de gebre. Eren de les noves, de les que Brahim havia portat de Càdiar, però tot i així… Va recordar la pedrada que havia hagut de clavar a una i li va amanyagar el coll. El gebre es va deixar anar i va caure en forma de milers de cristallets brillants.

—No trigaré gaire a treure-us d’aquí —va cridar.

No va ser així. Després de deslligar el conjunt, es va limitar a empènyer aquelles estàtues de gel, que van caure pel pendent i van provocar una petita allau al peu de les roques que els servien de refugi. Les altres bèsties estaven entumides i les va arriar molt a poc a poc, esperant amb paciència que cadascuna anés avançant, ara una pota… ara l’altra. Quan va arribar el torn de la Vella, li va fregar una bona estona els ronyons abans de permetre que es mogués per deixar sortir les dones. La nit anterior no havia tingut la precaució de resguardar bé els aliments que duien i no els podia trobar: havien quedat enterrats a la neu, igual que molts dels objectes que havia llançat a terra en treure els guarniments i les alforges de les mules.

—Sembla que avui només esmorzarà el nen —va dir.

—Si la mare no menja —va advertir Aixa—, el nen tampoc no ho farà gaire.

Hernando els va observar a tots: també estaven entumits i els seus moviments eren lents, adolorits. Va mirar el cel.

—Avui no hi haurà tempesta —va assegurar—. D’aquí a mitja jornada arribarem a la plana del port. Allà trobarem els nostres i podrem menjar.

La Vella va aconseguir trobar el camí que anava al port de la Ragua.

Avançaven tranquils, relluents amb els seus abrics d’or. Abans de sortir, Hernando havia resat amb devoció, amb el vent de la nit que encara li retrunyia a les orelles i el record inesborrable dels grans ulls ametllats de Fàtima quan va parar de fer fregues al seu fill i va mirar la nit, temorosa, igual que una víctima indefensa miraria el seu assassí. Mil vegades va agrair a Al·là que els hagués perdonat la mort! Va recordar Hamid…

Quanta raó tenia amb les seves oracions! Què se’n devia haver fet, d’Ubaid?, va pensar després. Li semblava haver vist alguns homes que fugien dels cristians. Va sacsejar el cap i va fer un esforç per oblidar el manc. Després, mentre ordenava els arreus i les alforges de les mules, va manar als seus germanastres que busquessin entre la neu el botí que podia haver quedat sepultat; només l’or i la plata amonedada estaven a recer. Per a Muça i Aquil, la missió va ser com un joc, i així, malgrat la fam i el cansament, s’ho van passar bé remenant la neu. El so de les rialletes dels nens va fer que coincidissin les mirades de Fàtima i Hernando. Només es van mirar: sense paraules, sense somriures, sense gestos, i un dolç calfred va recórrer la columna vertebral del noi.

Així que van ser en el camí del port de la Ragua, van començar a trobar moriscos. Molts abandonaven derrotats i ni tan sols giraven el cap en topar amb el pintoresc grup que formaven Hernando, dones i fills abrigats amb sedes ricament brodades. Però no tots s’escapaven: alguns pujaven amb provisions i d’altres simplement rondaven pels vessants; molts d’aquests últims se’ls van acostar.

—Es el botí del rei —acabava aclarint-los el noi.

N’hi havia que intentaven comprovar-ho i s’acostaven a les alforges, però Hernando desenfundava l’alfange i els curiosos cedien. Molts d’ells, després de les explicacions, corrien a avançar les notícies al rei.

Així, quan van arribar als prats del port de la Ragua, on les restes de l’exèrcit morisc havien aconseguit aixecar un precari campament, els esperaven Aben Humeya i els caps monfis, amb Brahim entre ells. Darrere hi havia els soldats i, als costats, les dones i els fills que havien pogut fugir amb els seus homes.

—Sabia que ho aconseguiríem, Vella. Gràcies —va dir Hernando a la mula quan eren a poc més de cent vares de la plana del cim.

Malgrat la precipitada fugida, Aben Humeya se les havia compost per guarnir-se amb un cert luxe i els observava superb, altiu com era, al davant dels seus homes. Ningú no va sortir a trobar Hernando. Ell i el seu seguici van continuar caminant, i quan van ser prou a la vora, els acampats van poder comprovar que les notícies eren certes: aquell noi portava l’or del botí dels musulmans. Llavors va ressonar la primera ovació. El rei va aplaudir i tots els moriscos es van afegir a l’aclamació.

Hernando es va girar cap a Aixa i Fàtima, i aquestes li van indicar que passés al davant.

—Es el teu triomf, fill —va cridar la seva mare.

Va arribar al campament rient. Era un riure nerviós, que no podia controlar. L’aclamaven! I ho feien els mateixos que li deien natzarè. Si Hamid el veiés en aquells moments… Va acariciar l’alfange que penjava del seu cinyell.

El rei els va concedir una d’aquelles precàries barraques construïdes amb branques i algun tros de tela, i Brahim s’hi va traslladar immediatament.

Del mateix botí salvat per Hernando, el rei el va premiar amb deu ducats en rals de plata de vuit, que el seu padrastre va mirar amb avarícia, a més d’un turbant i una marlota lleonada, brodada amb flors morades i robins que refulgien dins la barraca a cada moviment d’Hernando. Aben Humeya l’esperava per sopar a la seva tenda. Amb poca traça, va mirar d’ajustar-se la peça davant de Fàtima, asseguda sobre una de les alforges de cuir. Després de l’oració del vespre, la crida de la qual podrien haver sentit fins i tot els cristians de més enllà del port, Aixa va agafar a collibè Humam i, amb els seus dos fills, va abandonar la tenda sense explicacions. Hernando no va poder apreciar la mirada de complicitat que s’havien intercanviat Aixa i Fàtima: la de la seva mare, incitadora; la de la jove, d’acceptació.

—Això em va gran —es va queixar ell, bo i estirant una de les mànigues de la marlota.

—Et queda d’allò més bé —va mentir la noia, aixecant-se i col·locant-l’hi bé a les espatlles—. Estigues quiet! —va rondinar amb simpatia—. Sembles un príncep.

Fins i tot a través de la rica pedreria que li cobria les espatlles, Hernando va notar les mans de Fàtima i es va enrojolar. Va percebre la seva olor; podia… podia tocar-la, alçar-la per la cintura, però no ho va fer.

Fàtima va joguinejar un moment amb la marlota, amb la mirada abaixada, abans de girar-se per agafar amb delicadesa el turbant. Era una lligadura d’or i seda vermella adornada amb plomes i plomalls; en el ris de les plomes lluïa una inscripció en maragdes i petites perles.

—Què hi diu, aquí? —li va preguntar ella.

—Mort és esperança llarga —va llegir.

Fàtima es va col·locar davant seu i, posant-se de puntetes, el va coronar. Ell va notar la lleu pressió dels pits contra el seu cos i va tremolar; va estar a punt de desmaiar-se en notar que les mans de Fàtima anaven baixant fins a abraçar-se al seu coll i quedar-hi penjada.

—Ja he patit una mort —li va murmurar a cau d’orella—. M’estimaria més trobar l’esperança en vida. I tu me l’has salvada en dues ocasions. —El nas de Fàtima li va fregar l’orella. Hernando estava immòbil, atordit—. Aquesta guerra… Potser Déu em permetrà començar de nou… —va mussitar, recolzant el cap sobre el seu pit.

Hernando es va atrevir a agafar-la per la cintura i ella el va besar.

Primer ho va fer amb suavitat, fent lliscar els llavis entreoberts sobre el seu rostre fins a arribar a la boca, una vegada i una altra. Ell va tancar els ulls. Va crispar les mans als costats del cos de Fàtima en notar el seu gust a la boca; tota ella va anar darrere d’aquella llengua que la perforava. I el va besar, el va besar mil vegades mentre amb les mans li resseguia l’esquena: per sobre de l’empedrada marlota primer, a sota després, fent passar les ungles per la seva espina dorsal.

—Vés-te’n amb el rei —li va dir de cop, apartant-se—. Jo t’esperaré.

«Jo t’esperaré». Hernando va obrir els ulls al so d’aquella promesa. La primera cosa amb què va topar van ser els immensos ulls de Fàtima fixos en ell. No hi va veure ni una espurna de vergonya; el desig inundava la barraca. Va abaixar la vista fins als pits de la noia, per sota del penjoll daurat: unes grans taques rodones de llet li feien ressaltar els mugrons erectes a través de la camisa, que s’hi enganxava. Fàtima va agafar la mà dreta d’Hernando i se la va posar damunt d’un pit.

—T’esperaré —va prometre.