67

El diumenge 17 de gener de 1610, diada de Sant Antoni, es va publicar i pregonar a la ciutat de Còrdova el ban d’expulsió dels moriscos de Múrcia, Granada, Jaén, Andalusia i la vila d’Hornachos. El rei va prohibir que els cristians nous traguessin dels seus regnes qualsevol mena de moneda, or, plata, joies o lletres de canvi, llevat dels diners necessaris per a la seva manutenció durant el viatge al port de Sevilla —en el cas dels cordovesos—, i el preu del passatge del vaixell, que s’haurien de sufragar ells mateixos, i els més rics fer-se càrrec dels humils.

Després de malvendre efectes personals i eines de treball, els moriscos es van llançar a comprar, aquesta vegada a preus superiors als de mercat, mercaderies lleugeres que poguessin transportar: robes, sedes o espècies.

Reunits al menjador, al voltant d’uns rosegons de pa àzim, d’on Rafaela intentava rascar la floridura, Hernando es va disposar a explicar als seus fills què passaria amb la seva família a partir del pregó que tots havien sentit.

—Fills…

Se li va trencar la veu. Els va mirar un per un: Amin, Laila, Muqla, Muça i Salma. Va intentar parlar, però la tensió acumulada durant mesos el va vèncer, es va posar les mans a la cara i es va desfer en llàgrimes. Durant una estona, ningú no es va moure, les criatures espantades, amb els ulls clavats en el seu pare. Laila i Sal-ma, la més petita, també es van posar a plorar. Llavors Miguel es va aixecar com va poder i es va disposar a endur-se’n els més petits.

—No —s’hi va oposar Rafaela. Semblava molt cansada, però la seva veu conservava la calma—. Seieu tots. Heu de saber —va continuar quan Miguel es va deixar caure altre cop a la cadira— que d’aquí a poc, el vostre pare, Amin i Laila se n’aniran de Còrdova. Els altres us quedareu aquí, amb mi.

Rafaela va treure forces del seu interior per dibuixar una mena de somriure. Salma, incapaç d’entendre què passava, també va somriure.

—Quan tornaran? —va preguntar Muça.

Hernando va alçar a la fi el rostre i la seva mirada va coincidir amb la de Rafaela.

—Serà un viatge molt llarg —va respondre aquesta—. Aniran a un lloc molt i molt llunyà…

—Mare. —La veu del gran va trencar el silenci que havia seguit les paraules de Rafaela. Ell sí que se les havia escoltat i en comprenia el significat; sabia que els expulsaven d’Espanya, que no es tractava d’un viatge del qual poguessin tornar; «sota pena», havia cridat el pregoner, «que si ho feien i ho complien així, i fossin trobats en els esmentats regnes i senyories meus, de qualsevol manera que fos, passat el termini estipulat, incorrin en pena de mort i confiscació de tots els seus béns, en les quals penes els dono per condemnats pel simple fet, sense altre procés, sentència, ni declaració». Els matarien si tornaven! Ho havia entès perfectament: qualsevol cristià els podia matar si tornaven, sense judici, sense haver de donar cap mena d’explicació—. Per què no podeu venir amb nosaltres, vós, l’oncle Miguel i els altres?

—Això! Ens n’anem tots —va apuntar Muça.

Rafaela va sospirar. La innocència del seu fill petit la commovia. Com els ho podia explicar? Va buscar ajuda en el seu marit, però Hernando continuava en silenci, amb la mirada perduda, com si no hi fos.

—Déu ho ha disposat així —va contestar Amin.

—Ha estat el rei —el va contradir Laila.

—No. —Tots es van girar cap a Hernando—. Ha estat Déu, com bé diu la vostra mare.

Rafaela se’l va mirar, agraïda.

—Fills —va continuar ell, recuperant la fermesa—, Déu ha disposat que ens hàgim de separar. Vosaltres, els petits, us quedareu aquí, a Còrdova, amb la vostra mare i l’oncle Miguel. Els més grans vindreu amb mi a Barbaria. Resem tots. —Hernando va fixar llavors la mirada en Rafaela—. Fem-ho al Déu d’Abraham, al Déu que ens uneix, perquè algun dia, en la seva bondat i misericòrdia, ens permeti de retrobar-nos.

Reseu també a la Verge Maria; encomaneu-vos-hi en les vostres oracions.

En acabar de parlar, va topar amb els ulls blaus de Muça clavats en els seus. Només tenia cinc anys, però semblava que ho entenia.

A entrada de fosc, Hernando es va asseure amb Rafaela al centre del pati, al costat de la font, sota un cel fred estrellat, i va cridar els dos grans per explicar-los el perquè de la separació:

—Els cristians no permeten que la vostra mare, cristiana vella, o que els vostres germans, que encara no tenen sis anys i han estat batejats, vagin a Barbaria. Consideren que els més grans d’aquesta edat són irrecuperables per al cristianisme i per això els expulsen juntament amb els seus pares.

D’aquí ve la separació.

—Fugim tots! —va fer Amin amb llàgrimes als ulls—. Veniu amb nosaltres, mare —va suplicar.

—El germà de la teva mare, el jurat, no ho permetrà mai —va al·legar Hernando.

—Per què?

—Fill, hi ha coses que no pots entendre.

Amin no va dir res més. Va intentar retenir una llàgrima, era el més gran dels germans, però es va acostar a la seva mare i va buscar el seu afecte.

Laila s’havia assegut als peus de Rafaela. Hernando se’ls va mirar: Rafaela agafava la mà del seu fill gran mentre acariciava els cabells de Laila.

Aquell moment no es tornaria a repetir. Quants moments com aquell s’havia perdut amb els anys, sempre tancat a la biblioteca, estudiant, escrivint i lluitant per l’anhelada convivència religiosa? Va recordar llavors les cançons de bressol que entonava la seva mare en les escasses ocasions en què li podia demostrar el seu amor i va començar a taral·lejar-ne unes primeres notes. Amin i Laila es van girar cap a ell, sorpresos; Rafaela va mirar de controlar el tremolor dels seus llavis. Hernando va somriure als seus fills, va alçar la mirada al cel i va tornar a cantar aquelles cancons de bressol entre la remor constant de l’aigua que brollava de la font.

Després, quan van aconseguir que la mainada se n’anés a dormir, es van quedar tots dos quiets, intentant escoltar l’un la respiració de l’altra.

—Et faré arribar prou diners —li va prometre Hernando després d’una llarga estona de silenci. Rafaela volia parlar, però ell la va aturar amb un gest—. Les terres i aquesta casa se les quedarà la hisenda reial, ja has sentit les paraules del pregoner. S’embargaran els cavalls per saldar deutes. No tenim res més, i tu et quedaràs aquí amb tres criatures per alimentar. —El fet de dir-ho en veu alta ho va fer més real, més tangible, més terrible.

Rafaela va deixar anar un sospir. No podia permetre que ell s’ensorrés en aquells moments.

—Ja m’espavilaré —va murmurar, agafant-lo fort—. Com em vols enviar diners? Prou feina tindràs per tirar endavant tu i els dos grans. Què faràs? Domar cavalls? A la teva edat?

—Dubtes que ho pugui fer? —Hernando va tesar els músculs i va mirar de donar un aire de lleugeresa a les seves paraules; Rafaela li va respondre amb un somriure forçat—. No. No crec que em dediqui als cavalls. Aquests cavalls àrabs tan petits… Es possible que siguin excel·lents per al desert, però no s’assemblen gens als de pura raça espanyols. Conec l’àrab culte i sé escriure, Rafaela. Em sembla que ho faig molt bé, sobretot si en depèn la vida dels meus fills… i la teva. Déu em guiarà el càlam, n’estic segur. El treball d’escrivà és molt valorat entre els musulmans.

Ella no va poder més. Tot el dia que dissimulava davant les criatures, sufocant els temors. Llavors, en la penombra de la nit, es va lliurar a la seva desesperació.

—Maten tots els qui arriben a Barbaria! I els que no assassinen, els exploten als camps. Com et pots pensar…?

Hernando li va tornar a implorar silenci.

—Això, a les ciutats corsàries o en terres barbaresques. Sé que al Marroc reben bé els moriscos. Es tracta d’un regne inculte i el seu monarca ha entès que es pot beneficiar dels coneixements dels andalusins. Puc trobar feina a la cort, i potser algun dia tu…

Rafaela es va moure, inquieta. Ell va prendre consciència del que pensava: poques vegades havien parlat de les seves creences, de les seves diferents religions. Però la possibilitat de veure’s obligada a viure en un territori musulmà l’esfereïa.

—No continuïs —el va interrompre ella—. Jo mai no he intervingut en les teves creences, Hernando, ni tan sols quan en feies partícips els nostres fills. Ara no em demanis que renunciï a les meves. Ja saps que, quan tu no hi siguis, els teus fills seran educats en la fe cristiana.

—L’única cosa que et demano —va continuar Hernando— és que el dia que Muqla tingui prou ús de raó, li entreguis l’Alcorà que he escrit.

L’amagaré en algun lloc segur fins aleshores.

—Després ja serà cristià, Hernando —va murmurar ella.

—Continuarà sent Muqla, el nen dels ulls blaus. Ell sabrà què n’ha de fer. Promet-m’ho.

Rafaela va quedar pensativa.

—Promet-m’ho —va insistir Hernando.

Ella va assentir amb un petó.

Des del moment en què tots dos esposos van acceptar que la situació era irreversible, que ja no podien fer res per canviar-la, els dies es van anar succeint en una inquietant harmonia. Hernando tampoc no va deixar d’anar a la mesquita a resar en secret, com sempre. Malgrat tot, alguna cosa havia canviat: ja no intentava trobar aquella estranya simbiosi amb Fàtima; les seves pregàries invocaven l’ajuda de Déu per a Rafaela i els fills que s’havien de quedar a Còrdova. Fins havia pensat d’anar a Tetuan amb Amin i Laila, retrobar Fàtima i demanar-li ajuda; va estar a punt de fer arribar un encàrrec a Efraïm, però les paraules del jueu li ressonaven a l’orella: «Et mataran». I si mataven també els seus fills? Tetuan no havia rebut bé els moriscos; Shamir i Francisco estarien vigilants davant l’arribada massiva dels andalusins. Se li va encongir l’estómac només de pensar en els seus petits allancejats pels corsaris.

Es va passejar per la mesquita. Allà, al temple enmig del màgic bosc de columnes, on mai no deixaria de ressonar l’eco de les oracions dels veritables creients, va decidir amagar el seu preuat Alcora perquè un dia el seu fill Muqla el recuperés; era el lloc indicat i estava segur que ho aconseguiria. Havia de ser així!

Però, on l’amagaria?

—T’has tornat boig? —va exclamar Miguel en sentir el seu pla.

—No és cap bogeria —va respondre Hernando amb tanta determinació que el tolit no va dubtar de la seriositat de la resposta—. Serà la millor història que hagis explicat en tota la teva vida. Us necessito, a tu… i Amin.

—Però complicar-hi el nen…

—Es la seva obligació.

—Ets conscient que, si ens descobreixen, la Inquisició ens cremarà de viu en viu? —va murmurar Miguel. Hernando va assentir.

Aquell mateix matí, tots tres van entrar a la mesquita. Hernando portava un sòlid alçaprem de ferro i una maça amagats sota la roba; Amin, els fulls encara sense enquadernar de l’exemplar de l’Alco-rà, també amagats, premuts contra el pit, i Miguel anava avançant a saltirons amb les crosses. Pare i fill es van situar reverentment davant la capella de San Pedró, el profanat mihrab, simulant que resaven, mentre el tolit ho feia un xic més enllà, d’esquena a ells, entre la Capilla Real i la de Villaviciosa.

Passava el temps i Hernando notava que la suor li amarava la mà amb què aguantava les eines mentre mantenia la mirada fixa en aquella capella davant la qual havia resat tant. El seu frontal havia quedat tancat amb una paret de maçoneria i carreuons en gran part dels intercolumnis de la mesquita; a l’extrem de la paret, just enfront del mihrab, la capella es tancava amb dues reixes que arribaven fins als capitells. Darrere la paret i la reixa hi havia el sarcòfag d’Alonso Fernàndez de Montemayor, cònsol major de la frontera. Es tractava d’un sepulcre de marbre blanc, gran però senzill, sense inscripcions, dibuixos ni adorns afegits; tan sols una banda amb imatges de dracs que travessava la tapa.

La meitat del sarcòfag era visible des de la reixa; l’altra meitat quedava fora de la vista darrere la paret. Hernando es va girar unes quantes vegades cap a Amin; el nen no semblava gens nerviós; s’estava quiet al seu costat, ben dret, serè i orgullós, murmurant parenostres i avemaries. Per una banda i l’altra circulava un gran nombre de feligresos i sacerdots. Potser sí que allò era una follia?, va pensar. Tanta gent…

No va tenir oportunitat de continuar preguntant-s’ho. Com de costum, el beneficiat de la capella de San Pedró es va acostar a obrir el pany de les reixes per preparar la missa. Hernando va dubtar. Va mirar enrere i Miguel li va somriure, animant-lo a decidir-se, donant-li suport; Amin li va clavar un copet suau amb l’espatlla per indicar-li que el sacerdot acabava d’obrir la reixa. Llavors va fer un gest d’assentiment cap al tolit.

—Déu! —va ressonar a la mesquita. La gent es va girar cap a un tolit que ballava excitat sobre les seves crosses—. Era allà! L’he vist!

Alguns fidels es van apinyar al voltant de Miguel. Ell va continuar cridant. Hernando mantenia la mirada entre el tolit i la reixa de San Pedró; el sacerdot ja havia sortit, alarmat, i observava des de les reixes.

—El seu rostre bondadós era darrere d’un colom blanc…! —continuava cridant Miguel.

Hernando no va poder evitar un somriure. La credulitat de la gent sempre el sorprenia. Una vella va caure de genolls, senyant-se.

—Sí! El veig! Jo també el veig!

Molts més van cridar, apagant la veu de Miguel. La gent s’agenollava i assenyalava la cúpula de l’altar major, d’esquena a la capella de San Pedró, allà on Miguel assegurava que havia vist un colom blanc. El sacerdot va córrer cap al grup, on també es dirigia un gran nombre de religiosos fent voleiar els seus vestits talars amb el moviment.

—Ara —va indicar Hernando al seu fill.

Amb unes quantes passes es van plantar dins la capella. Hernando es va dirigir a la capçalera del sarcòfag del cònsol, que la paret amagava de la vista. El sarcòfag no era tancat, com li havia semblat veure el dia anterior, però quan va agafar l’alçaprem i va recolzar el tall de l’eina sota la gran tapa, li va semblar que seria impossible d’alçar. Va embolicar l’extrem del ferro amb la seva roba per amortir el soroll i va clavar cop de maça. La coberta es va escrostissar, però finalment hi va poder introduir prou el llos per fer palanca. Pesava massa. No ho podria aguantar. Continuava la cridòria. Llavors es va adonar de l’edat que tenia: cinquanta-sis anys. Era un vell que pretenia aixecar l’enorme i pesant tapa d’un sarcòfag. Amin s’esperava al seu costat, quiet, amb els papers a la mà. A Hernando li va semblar que no la podria alçar més.

—Al·là és gran —va dir entre dents.

Va empènyer tant com va poder, però la tapa ni es va moure. Amin observava l’esforç del seu pare.

—Al·là és gran —també va murmurar.

Llavors, el nen va abocar tot el cos damunt el ferro.

—Tu que atorgues poder —va invocar Hernando—, el Fort i el Ferm, ajuda’ns!

La tapa es va aixecar amb prou feines un dit.

—Fica’ls-hi! —va instar al seu fill amb les dents serrades i la cara congestionada.

Tal com estava, a sobre de l’alçaprem, Amin va començar a introduir-hi uns quants grapats de fulls; per l’estreta ranura no hi cabia tot el lligall de cop.

—Continua! —l’animava Hernando—. De pressa!

Faltaven pocs fulls i en aquells moments ja només ressonaven els crits de Miguel en una demostració d’imaginació.

—Mossèn! —es va sentir gairebé a tocar de les reixes.

Hernando va estar a punt de deixar caure la tapa. Amin es va quedar a mig fer. Era la veu de Rafaela!

—Mossèn! —es va tornar a sentir gairebé a l’entrada de la capella.

Rafaela es va agenollar davant del sacerdot que tornava i se li va aferrar a la vora de les vestidures per aturar-lo—. Salveu el meu espòs i els meus fills de la deportació! —va cridar. Hernando va apressar Amin. Només li quedaven uns quants fulls. Al nen li tremolaven les mans i li costava de ficar-los a dins—. Són bons cristians —suplicava Rafaela.

—De què em parles, dona?

El religiós es disposava a tirar endavant, però Rafaela se li va llançar als peus i els hi va besar.

—Per Déu nostre Senyor! —sanglotava—. Salveu-los.

La dona va pugnar per impedir que el sacerdot fes el seu camí, fins que aquest se’n va desfer amb un gest violent i va entrar a la capella. Rafaela va saltar darrere seu i va tancar els ulls després de traspassar les reixes.

—Què hi feu, aquí?

Amb l’estómac encongit, Rafaela va obrir els ulls: Hernando i Amin estaven agenollats, resant davant l’altar i el retaule que hi havia al damunt, a la capçalera del sarcòfag. D’esquena al capellà, Hernando aferrava amb una mà les eines entre la roba que portava, mentre amb l’altre mirava d’amagar sota el sarcòfag els pocs esquerdissos que havien caigut a terra. Amin es va adonar del que volia fer i el va imitar.

—Què significa això? —va insistir el sacerdot.

—Som bons cristians —va replicar Rafaela darrere seu.

Hernando es va aixecar.

—Mossèn —va fer, empenyent l’últim esquerdis amb el peu—, resàvem demanant la intercessió del Senyor. No ens mereixem l’expulsió.

Nosaltres, el meu fill i jo…

—No és problema meu —li va respondre secament el sacerdot, mentre comprovava que no faltés res de l’altar—. Fora d’aquí —els va ordenar quan es va donar per satisfet.

Van sortir tots tres. A uns passos de la capella, Hernando es va adonar que tremolava. Va tancar fort els ulls, va respirar fondo i es va mirar de controlar. En obrir-los va topar amb els de la seva dona.

—Gràcies —li va murmurar—. Com sabies el que em proposava?

—A Miguel li ha semblat que no n’hi hauria prou amb la seva ajuda i m’ha aconsellat que fos per aquí.

A la capella de San Pedró, el capellà va trepitjar el polsim que quedava a terra i va renegar contra aquells bruts moriscos. A fora, envoltat de capellans i d’una rotllana cada cop més gran de feligresos, alguns d’agenollats, altres que resaven i se senyaven, Miguel continuava amb la seva història inacabable, gesticulant amb el cap a falta de mans amb què assenyalar on havia vist la imponent espasa de foc amb què Crist celebrava l’expulsió dels heretges de terres cristianes. Tan bon punt va entreveure Hernando, Rafaela i Amin, es va deixar anar a terra, com si s’hagués desmaiat. Així, arraulit, va continuar amb la pantomima i amb unes fortes convulsions.

Els altres tres van travessar la mesquita cap al Pati dels Tarongers. Tal vegada els cristians aconseguirien expulsar-los d’Espanya, de les terres que havien estat seves durant més de vuit segles, però a la mesquita de Còrdova, davant el seu mihrab, encara hi havia la paraula revelada en honor de l’únic Déu.

Un cop van haver passat la porta del Perdón, entre la gent, Rafaela es va aturar i es va encarar a Hernando.

—Ja saps on és amagat —se li va avançar ell.

—I com aconseguirà Muqla extreure el llibre?

—Déu disposarà —la va interrompre abans d’agafar-li el braç amb gest afectuós per encaminar-se cap a casa—. Ara, la Paraula és on ha de ser fins que el nostre fill es faci càrrec de la meva tasca.

A mitja tarda va tornar Miguel.

—Quan m’he despertat a la sagristia —va explicar amb una simpàtica picada d’ullet—, els he dit que no recordava res.

—I? —va preguntar Hernando.

—Han embogit. M’han repetit tot el que havia explicat jo. Quina poca imaginació que tenen aquests sacerdots! Ni tan sols després d’haver sentit la història no són capaços de reproduir-la. Una espasa d’or!, deien. He estat a punt de corregir-los, de dir que era de foc i de descobrir-me. Només tenen l’or al cap! Però m’han donat un bon vi per reanimar-me, a veure si recordava res.

—Gràcies, Miguel. —Hernando li volia dir que la pròxima vegada no ho expliqués a Rafaela, però se’n va estar. Quina altra vegada?, es va lamentar dintre seu—. Gràcies —va repetir.

Talment com si Déu hagués volgut premiar aquella obra, un vespre, Miguel va arribar a casa amb mig cabrit, verdures fresques, oli, uns pessics d’espècies, plantes aromàtiques, sal, pebre i pa blanc.

—Què…? D’on has tret tot això? —va preguntar Hernando, tafanejant al sarró que duia a l’esquena.

També se li van acostar Rafaela i els nens.

—Pel que sembla, una mica d’aquesta sort que ens ha estat tan esquiva ha decidit somriure’ns —va respondre Miguel.

Als deportats els calien mitjans de transport per a les mercaderies que se’n podien endur i per a les seves dones, els fills o la gent gran davant del que es presentava com un llarg viatge. Ja en quedaven pocs, dels prop de quatre mil traginers moriscos que recorrien els camins per Espanya; la majoria havien estat expulsats i els que quedaven s’estaven a casa esperant l’expulsió, i fins havien venut les mules o els ases que no es podien endur.

—S’estan pagant barbaritats per una simple mula —va explicar Miguel mirant-se Rafaela i els nens, que ja corrien amb el menjar cap a la cuina.

Mentre demanava caritat, havia vist uns quants homes que apujaven les seves ofertes per contractar els ports d’una simple mula. Ells tenien setze bons cavalls!, va pensar llavors. Eren animals grans i forts, capaços de traginar molt més pes que un ase o una mula.

—Mai no han servit com a bèsties de càrrega —va dir Hernando, dubtós.

—Ho faran, ja ho crec que ho faran.

—S’encabritaran —va objectar Hernando.

—No els donaré menjar. Els mantindré uns quants dies només amb aigua i si s’encabriten…

—No ho sé. —Hernando es va imaginar els seus magnífics exemplars carregats de farcells, amb dues o tres persones a cavall i entre una riuada de gent molt més gran que la que havia arribat des de Granada després de la guerra de Las Alpujarras—. No ho sé —va repetir.

—Doncs jo sí que ho sé. Ja he tancat els tractes. Hi ha qui arriba a pagar fins a setanta rals per jornada de camí, incloent-hi els de la tornada.

Obtindrem molts ducats. —Hernando, seriós, mantenia la mirada fixa en Miguel—. Ja he pagat el deute que teníem amb els proveïdors i he contractat personal per al camí. Quan tornin de Sevilla, els cavalls estaran lliures de deutes i Rafaela els po-drà vendre… si el duc ho permet. També disposarà de diners mentre passa això, i tu en tindràs per al viatge i per al que et permetin treure d’Espanya.

Hernando va rumiar aquelles paraules, va cedir i li va donar uns copets a l’esquena.

—Últimament et dono massa vegades les gràcies.

—Recordes quan em vas trobar als peus de Volador, a l’hostal del Potro? —Hernando va assentir—. Des d’aquell dia, no cal que m’agraeixis res… però m’agrada sentir-t’ho dir! —va afegir somrient en veure com s’emocionava el seu senyor i amic.