2
Els moriscos s’han llançat a la rebel·lió, és cert, però són els cristians vells els qui els empenyen a la desesperació, amb la seva arrogància, els lladronicis i la insolència amb què s’apoderen de les seves dones. Els mateixos sacerdots es comporten de manera igual. Atès que tot un llogarret morisc es va queixar davant de l’arquebisbe del seu pastor, es va ordenar que s’esbrinés el motiu de la queixa. Que se l’enduguin d’aquí, demanaven els feligresos… o, si no, que se l’obligui a casar-se, ja que tots els nostres fills neixen amb els ulls tan blaus com els seus.
FRANCÉS DE ÀLAVA, ambaixador d’Espanya a França, al rei Felip II, 1568
Juviles era el lloc principal d’una taa composta per una vintena de llogarrets repartits pels escabrosos contraforts de Sierra Nevada. De totes les seves terres, una quarta part dels marjales (Mesura equivalent a 441,75 metres quadrats) era de regadiu, i la resta, de secà. S’hi conreava blat i ordi; tenia més de quatre mil marjales de vinya, oliveres, figueres, castanyers i noguers, però sobretot moreres, l’aliment dels cucs de seda, la principal font de riquesa de la zona, si bé la de Juviles tampoc no tenia tant prestigi com les sedes d’altres taas de Las Alpujarras.
En aquells cims, a més de mil vares sobre el nivell del mar, els moriscos, soferts i laboriosos, conreaven fins el tros de terra més abrupte que els pogués proporcionar les mínimes messes. Els vessants de la muntanya, allà on no despuntava la roca, s’escalonaven amb petites feixes enclavades en els llocs més remots. Aquell dia, amb el sol en el zenit, tornava a Juviles, des d’una d’aquelles feixes, el jove Hernando Ruiz, un noi de catorze anys, de cabells castanys, tot i que de pell força més clara que la morena verda negrosa dels seus congèneres. Així i tot, les seves faccions eren com les de la resta dels moriscos, de celles espesses, si bé sota les seves destacaven uns grans ulls blaus. Era d’estatura mitjana, prim, àgil i fibrós.
Acabava de recollir les últimes olives d’una olivera vella que resistia el fred de la serra, arrecerada i retorçada, just al costat de la feixa on creixia el blat. Ho havia fet a mà. Havia reptat per l’arbre, sense batre’l, i recollit fins i tot les que tenien un to moradenc. El sol temperava l’aire fred que venia de Sierra Nevada. Li hauria agradat quedar-se allà a arrencar les males herbes i anar-se’n després a una altra feixa, on suposava que l’humil Hamid devia estar treballant les escasses terres que posseïa. Allà, a les feixes, quan hi eren tots dos i prou, quan treballaven o recorrien les serres buscant les preuades herbes amb què l’home preparava els seus remeis, ell li deia Hamid en comptes de Francisco, el nom cristià que li havien posat en batejar-lo. La majoria dels moriscos feien servir dos noms: el cristià i el musulmà entre els membres de la seva comunitat. Hernando, en canvi, era Hernando i prou, tot i que al poble de vegades se’n reien o l’insultaven i li deien el «natzarè».
Instintivament, el noi va reduir la marxa en recordar el malnom. Ell no era cap natzarè! Va clavar un cop de peu a una pedra imaginària i va continuar el camí de casa seva, als afores del poble, en un indret on hi havia prou espai per construir un cobert i estabular-hi les sis mules amb les quals el seu padrastre trescava pels camins de Las Alpujarras, a més de la setena: la Vella, la seva preferida.
Devia fer prop d’un any que la seva mare s’havia vist obligada a explicar-li la raó d’aquell malnom. Un matí, a punta de dia, ell havia ajudat el seu padrastre, Brahim —José per als cristians—, a guarnir les mules.
Quan, un cop feta la feina, deia adéu a la Vella amb una tendra palmellada al coll, una forta bufetada a l’orella dreta el va tirar a terra, uns passos enllà.
—Gos de natzarè! —va exclamar Brahim, dret, enfurismat. El noi va agitar el cap per deixondir-se i es va posar la mà a l’orella. Darrere del seu padrastre li va semblar que veia la seva mare, que desapareixia, capbaixa, i entrava a la casa—. Has posat malament la cingla a aquell animal! —va bramar l’home mentre assenyalava una de les mules—. Què vols, que s’enceti pel camí i no pugui treballar? Ets un natzarè inútil —li va escopir al damunt—, un bord de cristià.
Hernando havia fugit de quatre grapes dels peus del seu padrastre i s’havia amagat en un racó del cobert, enmig de la palla, amb el cap entre els genolls. De seguida que el repic dels cascos de la recula va anunciar la sortida de Brahim, Aixa, la seva mare, va tornar a sortir al cobert i se li va acostar amb una llimonada a la mà.
—Et fa mal? —li va preguntar, ajupint-se i acariciant-li els cabells.
—Com és que tots em diuen natzarè, mare? —somicava alçant el cap.
Aixa va tancar els ulls en veure el rostre del seu fill amarat de llàgrimes. Va provar d’eixugar-les-hi amb una manyaga, però Hernando va girar el cap—.
—Per què? —va insistir.
Aixa va deixar anar un sospir profund; després va assentir i es va asseure a la gatzoneta, a la palla.
—Està bé, ja ets prou gran —va cedir amb tristor, com si allò que estava disposada a fer li suposés un gran esforç—. Has de saber que aviat farà catorze anys, un més dels que tens ara, que el capellà del poble on vivia quan era petita, a Yajerquía d’Almeria, em va forçar… —Hernando va fer un bot i va deixar de somicar—. Sí, fill. Vaig cridar i m’hi vaig oposar, com exigeix la nostra llei, però ben poca cosa més vaig poder fer, davant la força d’aquell depravat. Em va abordar lluny del poble, en uns camps, a mig matí. Era un dia assolellat —va recordar amb tristesa—. Jo era una nena! —va cridar tot d’una—. D’una sola estrebada em va arrencar la camisa. Em va tombar i…
Abans de continuar, la dona va tornar a la realitat i es va enfrontar als ulls del seu fill, immensament oberts i clavats en ella.
—Tu ets el fruit d’aquell ultratge —va murmurar—. Per això… per això et diuen natzarè. Perquè el teu pare era un capellà cristià. És culpa meva…
Mare i fill es van mirar durant un llarg instant. Les llàgrimes van córrer de nou pel rostre del noi, però aquest cop a causa d’un dolor diferent; Aixa va lluitar contra el seu propi plor fins que va comprendre que seria impossible contenir-lo. Aleshores va deixar caure el got de llimonada i va estendre els braços cap al fill, que s’hi va refugiar.
Encara que la jove Aixa hagués salvat l’honor amb els seus crits, tan bon punt es va fer palès l’embaràs, el seu pare, un humil traginer morisc, conscient que no podia evitar la vergonya, va buscar si més no la manera de deixar de presenciar-la. Va trobar la solució en Brahim, un traginer jove i ben plantat de Juviles a qui trobava sovint pel camí; li va proposar el matrimoni amb la seva filla a canvi de dues mules com a dot: una per la noia i l’altra per l’ésser que duia a les entranyes. Brahim va dubtar, però era jove, pobre i necessitava animals. A més, qui sabia si aquella criatura arribaria a néixer? Potser ni superaria els primers mesos de vida… En aquelles terres inhòspites eren moltes les criatures que es morien a la més tendra infància.
Tot i que la idea que la noia hagués estat forçada per un capellà cristià li repugnava, Brahim va acceptar el tracte i se la va endur a Ju viles.
Ara bé, contra els desitjós de Brahim, Hernando va néixer fort i amb els ulls blaus del capellà que havia violat la seva mare. També va sobreviure a la infància. Les circumstàncies del seu origen van córrer de boca en boca, i malgrat que el poble es va compadir de la noia violada, no va passar el mateix amb el fruit il·legítim de l’estupre; aquell menyspreu va anar augmentant en veure les atencions que dedicaven al noi don Martín i Andrés, més grans fins i tot que les que prestaven als nens cristians, com si volguessin salvar de les influències dels adoradors de Mahoma el bastard d’un sacerdot.
El mig somriure d’Hernando en entregar les olives a la mare no va aconseguir enganyar-la. Ella li va acaronar els cabells amorosament, com feia sempre que en pressentia la tristesa, i ell, tot i en presència dels quatre germanastres, la va deixar fer: la seva mare tenia molt poques ocasions per demostrar-li tendresa i totes, sense excepció, es produïen en absència del seu padrastre. Brahim s’havia afegit sense dubtar-ho al rebuig de la comunitat morisca; el seu odi cap al natzarè d’ulls blaus, el preferit dels sacerdots cristians, s’havia agreujat a mesura que Aixa, la seva dona, havia anat parint els seus fills legítims. Quan va fer nou anys, el van desterrar al cobert, amb les mules, i només menjava a dins quan el pare no hi era. Aixa va haver de cedir als desitjós del seu espòs, i la relació entre mare i fill continuava per mitjà de gestos subtils carregats de significat.
Aquell dia, el dinar estava preparat i els seus quatre germanastres n’esperaven l’arribada. Fins el més petit de tots, Muça, de quatre anys, mostrava una expressió adusta davant d’ell.
—En el nom de Déu, clement i misericordiós —va resar Hernando abans d’asseure s a terra.
El petit Muça i el seu germà Aquil, tres anys més gran, el van imitar i tots tres van començar a agafar amb els dits, directament de la cassola, el menjar que havia preparat la seva mare: xai amb cards, cuinat amb oli, menta, coriandre, safrà i vinagre.
Hernando va desviar la mirada cap a la mare, que els observava estintolada en una de les parets de la petita i neta estança que feien servir de cuina, menjador i dormitori provisional dels germanastres. Raissa i Zahara, les seves dues germanastres, s’estaven dretes al seu costat, esperant que els homes acabessin de menjar per poder-ho fer elles. Hernando, mastegant un tall de carn, va somriure a la mare.
Després del xai amb cards, Zahara, la germanastra d’onze anys, va servir una safata de panses, però Hernando amb prou feines va tenir temps de posar-se’n un parell a la boca: un repic apagat, llunyà, el va obligar a dreçar el cap. Els germanastres van copsar el gest i van deixar de menjar, atents a la seva actitud; ni l’un ni l’altre no tenien la capacitat de preveure amb tanta anticipació l’arribada de les mules.
—La Vella! —va cridar Muça, el petit, quan el so de la mula es va fer perceptible per a tots.
Hernando va prémer els llavis abans de girar-se cap a la seva mare.
Eren els cascos de la Vella, semblava confirmar-li amb la mirada. Després va intentar somriure, però el gest es va quedar en una ganyota trista, semblant a la que apuntava Aixa: Brahim tornava a casa.
—Alabat sia Déu —va resar per posar fi al dinar i aixecar-se, fastiguejat.
A fora, la Vella, seca i escardalenca, plena de matadures i sense ni un guarniment, l’esperava, pacient.
—Vine, Vella —li va manar Hernando, i se’n va anar cap al cobert amb l’animal.
El so irregular dels petits cascos dels muls el va seguir mentre feia la volta a la casa. Un cop al cobert, li va tirar palla i li va amanyagar el coll amb tendresa.
—Com ha anat el viatge? —li va murmurar mentre li examinava una matadura que no tenia abans de sortir.
La va observar uns instants com menjava i després va arrencar a córrer muntanya amunt. El seu padrastre l’esperaria, a l’aguait, lluny del camí que venia d’Ugíjar. Va córrer una llarga estona camps a través, atent de no coincidir amb cap cristià. Va evitar les feixes sembrades i qualsevol altre lloc on hi pogués haver algú treballant fins i tot en aquella hora. Gairebé sense alè, va arribar a un lloc rocallós i de difícil accés, obert a un cingle, des d’on va distingir la silueta de Brahim. Era un home alt, fort, barbut, amb una gorra verda d’ala molt ampla i una capa blava de mig cos, de la qual sobresortia una faldilla prisada que li tapava fins a la meitat de les cuixes; duia les cames nues i unes sabates de cuiro cordades amb corretges.
A começament d’any, quan entressin en vigor les noves lleis, Brahim, com tots els moriscos del regne de Granada, hauria de substituir aquelles vestimentes per roba cristiana. Al cinyell, desafiant les prohibicions en curs, li brillava un punyal corbat.
Darrere del morisc, aturades una rere l’altra —ja que ni tan sols hi cabien per parelles, en aquell estret sortint de la roca—, hi havia les sis mules carregades. A la paret del congost s’albiraven les entrades d’unes petites coves.
En veure per fi el seu padrastre, Hernando va parar de córrer. El temor que sentia sempre davant de la seva proximitat es va intensificar. Com el rebria en aquella ocasió? L’última vegada l’havia bufetejat perquè s’havia retardat, encara que ell havia corregut al seu encontre sense torbar-se.
—Per què t’atures? —va vociferar el morisc.
Va accelerar els pocs passos que els separaven i es va encongir instintivament en passar pel seu costat. No es va pas deslliurar d’un fort clatellot. Va tentinejar fins a arribar a la primera mula i, després d’esmunyir-se de costat entre la roca i les mules, es va situar a l’entrada d’una de les coves; en silenci, hi va anar introduint la mercaderia que el seu padrastre descarregava dels animals.
—Aquest oli és per a en Joan —el va advertir lliurant-li una gerra—.
Aisar! —va cridar el nom musulmà davant del dubte que va percebre en el seu fillastre—. Aquest altre per a Faris. —Hernando ordenava les mercaderies a l’interior de la cova mentre s’esforçava per retenir a la memòria els noms dels seus propietaris.
Quan les mules van estar mig descarregades, Brahim va emprendre el camí de Juviles i el noi es va quedar a l’entrada de la cova, recorrent amb la mirada la vasta extensió que s’obria als seus peus, cap a la serra de Contraviesa. No s’hi va estar gaire estona: coneixia de sobres aquell paisatge. Va entrar a la cova i es va entretenir tafanejant les mercaderies que acabaven d’amagar i les moltes altres que s’hi emmagatzemaven. Centenars de coves de Las Alpujarras s’havien convertit en dipòsits on els moriscos amagaven els béns. Abans de fer-se fosc, els propietaris d’aquells productes passarien per allà a recollir el que els interessava. Cada viatge era igual.
Abans d’arribar a Juviles, vingués d’on vingués, el seu padrastre deixava anar la Vella i li ordenava que anés a casa. «Coneix Las Alpujarras més bé que ningú. Tota la vida que tresco per aquests camins i, en canvi, de vegades m’ha salvat d’algun tràngol», solia comentar el traginer. Aquest era el senyal: la Vella arribava sola a Juviles i Hernando anava immediatament a les coves a reunir-se amb el seu padrastre. Allà deixaven la meitat del que havia mercadejat l’home i així els elevats impostos que havia de pagar pels beneficis del seu treball baixaven a la meitat. Per part seva, els compradors feien el mateix en aquella gruta o en altres de semblants amb moltes de les mercaderies que recollien de mans d’Hernando abans que arribés a Juviles.
Els incomptables arrendadors de delmes i primícies o els algutzirs que cobraven multes i sancions, entraven a les cases dels moriscos i els embargaven tot el que hi trobaven, encara que el seu valor fos superior al que es devia. Després no comunicaven el resultat de les subhastes, de manera que els moriscos perdien les seves propietats. La comunitat havia fet arrribar moltes queixes a l’alcalde major d’Ugíjar, al bisbe o fins i tot al corregidor de Granada, però ningú no en feia cas i els recaptadors cristians continuaven robant-los impunement. Per això tots aplicaven el procediment ideat per Brahim.
Assegut amb l’esquena contra la paret de la cova, Hernando va trencar un brancó sec, bo i joguinejant distretament amb els trossos; s’hauria d’esperar una bona estona. Va observar les mercaderies amuntegades i va reconèixer la necessitat d’aquells enganys; si no ho haguessin fet així, els cristians els haurien sumit en la pobresa més absoluta. També col·laborava en l’ocultació per al delme del bestiar, de les cabres i les ovelles. Malgrat que la comunitat el rebutjava, l’havien triat com a còmplice. «El natzarè —va al·legar un morisc vell— sap escriure, llegir i comptar». En efecte: des de molt petit, Andrés, el sagristà, s’havia entestat en la seva educació, i Hernando havia demostrat que era un bon alumne. Era imprescindible portar bé els comptes per enganyar l’arrendador de delmes del bestiar que compareixia cada primavera.
El recaptador exigia que es recollissin els animals en una plana i passessin en fila per un estret corredor fet amb troncs. De cada deu animals, n’hi havia un per a l’Església. Ara bé, els moriscos adduïen que les cabanyes de trenta o menys animals no havien d’estar subjectes a delme, i que el pagament que corresponia s’havia de limitar a uns quants morabatins. De manera que quan arribava el moment, dividien de comú acord els ramats en grups de trenta o menys, un estratagema que després comportava molts comptes per poder recompondre els ramats.
Així i tot, el cost d’aquests ardits havia resultat molt alt per a Hernando.
El noi va llançar amb violència contra la paret els tros-sets de branca que tenia a la mà. Cap no va tocar la pedra, tots van caure a terra… Va recordar la tarda en què l’havien triat per organitzar l’engany.
—Molts de nosaltres sabem comptar —havia dit, oposant-s’hi, un dels moriscos quan es va proposar Hernando per enganyar el recaptador del delme del bestiar—. Potser no tan bé com el natzarè, però…
—Però tots, incloent-hi tu, teniu cabres o ovelles, i això podria crear desconfiances —va insistir l’ancià que havia proposat el nom del noi—. Ni Brahim, ni de bon tros el natzarè, no tenen cap interès en el bestiar.
—I si ens denuncia? —va saltar un tercer—. Passa molta estona amb els capellans.
Es va fer el silenci entre els presents.
—No hi patiu. Això és cosa meva —va assegurar Brahim.
Aquella mateixa nit, Brahim va sorprendre el seu fillastre al cobert, mentre acabava d’aconduir les mules.
—Noia! —va cridar el traginer.
Hernando es va estranyar. El seu padrastre era a dos passos d’ell. Què devia haver fet malament? Per què cridava la seva mare? Va comparèixer Aixa a la porta que donava a l’estable i s’hi va acostar de pressa, eixugant-se les mans amb un drap que duia a manera de davantal. Tan bon punt va ser al seu costat, abans de tenir temps de preguntar res, Brahim va fer mitja volta i amb el braç estès va clavar un fort revés a la cara d’Aixa, que va trontollar. Un filet de sang li va baixar per la comissura dels llavis.
—Ho has vist? —va dir en un gruny mirant-se Hernando—. Cent com aquest seran els que rebrà ta mare si se t’acut d’explicar als capellans res de les maniobres de les coves o del bestiar.
Hernando es va passar tota la tarda a la cova, fins que poc abans que fosquegés va arribar l’últim morisc. A la fi va poder baixar al poble per ocupar-se de les mules; havia de curar-los les rascades i comprovar-ne l’estat. Allà on dormia, en un racó resguardat de les quadres, va trobar un tupí amb farinetes i una llimonada, que es va prendre en un moment. Va acabar la feina dels animals i va abandonar a cuita-corrents el cobert.
Va llançar una escopinada en passar per davant de la porteta de fusta de la casa. A dins, els seus germanastres reien. La veuassa del padrastre destacava per damunt del xivarri. Raissa el va veure des de la finestra i li va dedicar un somriure fugaç: era l’única que de vegades es compadia d’ell; això sí, fins i tot aquelles escasses mostres d’afecte, com les d’Aixa, s’havien de dur a terme d’amagat de Brahim. Hernando es va afanyar i al cap de poc va començar a córrer en direcció a la casa de Hamid.
El morisc, vidu, sec i pansit, colrat pel sol i coix de la cama esquerra, vivia en una barraca que havia aguantat mil reparacions sense gaire èxit. Si bé no en sabia l’edat, Hernando el tenia per un dels més vells del poble. La porta era oberta, però Hernando la va tustar tres cops amb els artells.
—La pau —va respondre Hamid a la tercera—. He vist que Brahim tornava al poble —va afegir de seguida que el noi va haver traspassat el llindar.
Una llàntia fumejant d’oli il·luminava l’estança, que era tota la llar de Hamid, i malgrat els escrostonaments de les parets i els de-goters que venien del terrat, la sala es veia pulcra i neta, com totes les estances de les cases morisques. La llar estava apagada. Havien cegat l’únic finestrell de la barraca perquè no caigués la llinda.
El noi va fer que sí i es va asseure a terra, al seu costat, damunt d’un coixí espellifat.
—Ja has resat?
Hernando sabia que l’hi preguntaria. També sabia quines serien les paraules següents: «L’oració de la nit…».
—… és l’única que podem practicar amb certa regularitat —repetia sempre Hamid—, perquè els cristians dormen.
Si Andrés s’havia obstinat a ensenyar-li les oracions cristianes i a sumar, llegir i escriure, el pobre Hamid, respectat com un alfaquí al poble, feia el mateix amb les creences i ensenyances musulmanes; es va imposar aquella tasca des del dia que els moriscos van rebutjar el bastard d’un sacerdot, com si competís amb el sagristà cristià i amb tota la comunitat.
També el feia resar a les feixes, a recer de mirades indiscretes, o bé recitaven les sures a l’uníson mentre es passejaven per les serres a la recerca d’herbes remeieres.
Abans que contestés a la pregunta de Hamid, aquest es va aixecar. Va tancar i barrar la porta i després tots dos es van despullar en silenci. L’aigua ja estava preparada en uns atuells nets. Es van col-locar en direcció a la Meca, a l’alquibla.
—Lloat sigui Déu, creador de l’univers —implorà Hamid, alhora que introduïa les mans a l’atuell i se les rentava tres cops. Hernando el va acompanyar en les oracions i va fer el mateix en el seu atuell—. Amb el vostre auxili, em preservo de la brutícia i la maldat de Satanàs maleït…
Després van procedir a rentar-se el cos com era preceptiu: parts pudendes, mans, nas i cara, el braç dret i l’esquerre des de la punta dels dits al colze, el cap, les orelles i els peus fins als turmells. Acompanyaven cada ablució amb les oracions pertinents, encara que de tant en tant Hamid deixava que la seva veu s’anés convertint en un murmuri quasi inaudible.
Era el senyal de l’alfaquí per cedir-li la direcció del rés; el noi somreia i tots dos prosseguien el ritual amb la vista perduda en direcció a l’alquibla.
—… que el dia del Judici em lliuris… —orava en veu alta el noi.
Hamid mig aclucava els ulls, assentia satisfet i se sumava altre cop a la lletania:
—… la meva carta a la mà dreta i prenguis de mi lleuger i bon compte…
Després de les ablucions van iniciar l’oració de la nit, inclinant-se dos cops, ajupint-se fins a tocar els genolls amb les mans.
—Lloat sia Déu… —van començar a resar alhora.
En els moments de la prosternació, quan eren agenollats sobre l’única manta que tenia Hamid, amb el front i el nas fregant la roba i els braços estesos endavant, van sonar uns cops a la porta.
Tots dos van emmudir, immòbils damunt la manta.
Es van repetir els cops. Aquesta vegada més forts.
Hamid va girar el rostre, sobresaltat, cap al noi, i va trobar els seus ulls blaus que refulgien a la llum de l’espelma. «Em sap greu», semblava que li deia. Ell ja era gran, però Hernando…
—Hamid. Obre! —es va sentir en la nit.
HamidPTot i la cama esguerrada, el morisc va fer un bot i es va plantar davant de la porta. Hamid! Cap cristià no l’hauria anomenat així.
—La pau.
El visitant va sorprendre Hernando encara agenollat, amb els dits grossos dels peus recolzats a la manta.
—La pau —el va saludar el desconegut, un home baixet, de pell morena, colrat pel sol, força més jove que Hamid.
—Ell és Hernando —el va presentar Hamid—. Hernando, et presento Ali, d’Orjiva, el marit de la meva germana. Què fas per aquí a aquestes hores? Ets lluny de casa teva. —Com a contesta, Ali va assenyalar Hernando amb la barbeta—. El noi és de confiança —va assegurar Hamid—: tu mateix ho pots comprovar.
Ali va observar Hernando mentre aquest s’incorporava i va fer que sí amb el cap. Hamid va indicar al seu cunyat que s’assegués i després ho va fer ell: Ali damunt de la manta, Hamid a sobre del coixí espellifat.
—Porta aigua fresca i panses —va demanar Hamid a Hernando.
—A la fi de l’any hi haurà un món nou —va augurar amb solemnitat Ali sense esperar que el noi fes l’encàrrec.
El bol amb una vintena escassa de panses que va deixar Hernando entre els dos homes només podia ser el resultat de les almoines que feia el poble a l’alfaquí; en alguna ocasió, ell mateix li havia portat presents del seu padrastre, a qui justament ningú no tenia per generós.
Hamid assentia davant de les paraules del seu cunyat en el moment en què Hernando es va asseure en un dels cantons de la manta.
—Ja ho he sentit —va afegir.
Hernando els observava encuriosit. No sabia que Hamid tingués parents. Però no era el primer cop que sentia aquelles paraules: el seu padrastre no parava de repetir la frase, sobretot en tornar dels seus viatges a Granada. Andrés, el sagristà, li havia explicat que era per l’entrada en vigor de la nova pragmàtica reial, que obligaria els moriscos a vestir-se com a cristians i a abandonar l’ús de la llengua àrab.
—Ja hi va haver un intent fallit el Dijous Sant d’aquest any —va continuar Hamid—, per què ha de ser diferent ara?
Hernando va decantar el cap. Què deia Hamid? A quin intent fracassat es referia?
—Aquest cop sortirà bé —va assegurar Ali—. L’altra vegada, els plans per a la insurrecció van estar en boca de tothom a Las Alpujarras. Per això els va descobrir el marquès de Mondéjar, i els de l’Albaicín es van fer enrere.
Hamid el va instar a continuar. Hernando es va incorporar tan bon punt va sentir la paraula «insurrecció».
—En aquest cas s’ha decidit que els de Las Alpujarras no sàpiguen què passarà fins que arribi el moment de prendre Granada. S’han donat instruccions precises als moriscos de l’Albaicín i s’ha reunit en secret la gent de la Vega, de la vall de Lecrín i d’Orjiva. Els casats s’han ocupat de reclutar els casats; els solters, els solters; els vidus, els vidus. Hi ha més de vuit mil persones disposades a assaltar l’Albaicín. Fins aleshores no se’n dirà res als de Las Alpujarras. Es calcuïa que la regió podrà armar cent mil homes.
—Qui hi ha darrere de la insurrecció aquest cop?
—Les reunions se celebren a casa d’un cerer de l’Albaicín que és diu Adelet. Hi assisteixen els qui els cristians anomenen Hernando el Zaguer, algutzir de Càdiar, Diego López, de Mecina de Bombarón, Miguel de Rojas, d’Ugíjar, així com Farax bin Farax, el Tàgari, Mofarrix, Alatar… Hi ha una colla de monfís… —va continuar Ali.
—No m’acabo de refiar d’aquests bandits —el va interrompre Hamid.
Ali va arronsar les espatlles.
—Saps prou bé —els va excusar— que molts s’han vist obligats a viure a les muntanyes. A nosaltres no ens fan res! Tu mateix hi hauries anat si no… —Ali va procurar no mirar la cama inútil de Hamid—. La majoria s’ha llançat al bandidatge per les mateixes injustícies que van cometre contra tu.
Ali va deixar la frase en l’aire a l’espera de la reacció del seu cunyat.
Hamid va fer volar els records durant un moment i va arrugar els llavis en gest d’assentiment.
—Quines injust…? —va saltar Hernando. Però va callar davant el brusc moviment de mà amb què Hamid va rebre la seva intervenció.
—Quins monfís s’hi ajuntaran? —va preguntar llavors l’alfaquí.
—El Partal de Narila, el Nacoz de Nigüeles, el Seniz de Bérchul. —Hamid se l’escoltava amb aire pensarós; Ali va insistir—: Tot està estudiat: els de l’Albaicín de Granada estan preparats per al dia de l’Any Nou cristià. Quan s’aixequin, els vuit mil de fora de Granada escalaran… escalarem les muralles de l’Alhambra per la banda del Generalife. Farem servir disset escales, que ja s’estan confeccionant a Ugíjar i Quéntar. Jo les he vistes: estan fetes amb ma-romes de cànem, fortes i resistents, amb uns travessers de fusta massissa per on poden pujar tres homes de cop. Ens haurem de vestir a la manera turca, perquè els cristians es pensin que hem rebut ajuda de Barbaria o del soldà. Les dones ja hi treballen. Granada no està preparada per defensar-se. La recuperarem la mateixa data en què es va retre als reis castellans.
—I quan ja s’hagi pres Granada?
—Alger ens ajudarà. El Gran Turc ens ajudarà. Ho han promès.
Espanya no pot aguantar més guerres, no pot lluitar en més llocs, perquè ja ho fa a Flandes, a les índies contra els barbarescos i els turcs. —Aquesta vegada, Hamid va alçar la mirada al sostre. «Alabat sia Déu», va murmurar—. Es compliran les profecies, Hamid! —va exclamar Ali—. Es compliran!
El silenci, trencat tan sols per la respiració irregular d’Hernando, es va apoderar de l’estança. El noi tremolava lleugerament i passejava la mirada d’un home a l’altre.
—Què voleu que faci? Què puc fer? —va preguntar de cop i volta Hamid—. Sóc coix…
—Com a descendent directe de la dinastia nassarita, has de ser a la presa de Granada en representació del poble a qui sempre ha pertangut i ha de continuar pertanyent. La teva germana està disposada a acompanyar-t’hi.
Abans que Hernando tornés a fer cap pregunta, ja gairebé dret, Hamid es va girar cap a ell, va assentir i li va posar la mà a l’avant-braç, en un gest que demanava paciència. El noi es va deixar anar altre cop damunt la manta, però aquells immensos ulls blaus no aconseguien desviar-se de l’humil alfaquí. Era descendent de la dinastia nassarita, dels reis de Granada!