101

En Robert Langdon s’estava dret sota la gran cúpula de Chapter House i no perdia de vista el canó de la pistola d’en Leigh Teabing. «Robert, estàs amb mi o contra mi?». Les paraules de l’historiador reial ressonaven en el silenci de la ment d’en Langdon.

Sabia que cap de les respostes possibles no era viable. Un «sí» era com trair la Sophie. Si deia que no, en Teabing es veuria obligat a matar-los a tots dos.

Tots els anys de docència no li havien ensenyat la manera de resoldre conflictes a punta de pistola, però si havia après alguna cosa de la seva experiència docent era com resoldre paradoxes. «Quan una pregunta no té cap resposta correcta, només hi ha una manera honesta d’actuar». L’espai gris entre el «sí» i el «no». El silenci. En Langdon es va mirar el críptex que tenia a les mans i va decidir limitar-se a fer mitja volta i anar-se’n.

Sense aixecar els ulls en cap moment, en Langdon es va allunyar en direcció als espais buits de la sala. «Territori neutral». Tenia l’esperança que el fet que s’hagués fixat en el críptex fes creure a en Teabing que tenia la intenció de col·laborar amb ell, i que el seu silenci li fes entendre a la Sophie que no l’havia abandonada.

«Necessito temps per pensar».

Allò era precisament el que en Langdon sospitava que en Teabing volia que fes. «És per això que m’ha donat el críptex. Perquè pugui sentir el pes de la meva decisió». L’historiador britànic tenia l’esperança que, en tocar el críptex del Gran Mestre, en Langdon entengués la importància del que hi havia a dins i aconseguir així que la curiositat acadèmica el vencés i el fes adonar que, si no aconseguien obrir la clau de volta, seria com perdre la història per sempre més.

Amb la Sophie retinguda a punta de pistola, en Langdon temia que l’única esperança per alliberar-la consistia a descobrir la complexa contrasenya del críptex. «Si aconsegueixo el mapa, en Teabing s’avindrà a negociar». Fent un esforç per centrar la ment en aquella tasca tan difícil, es va dirigir lentament cap als finestrals que hi havia a l’altra banda…, va deixar que les múltiples imatges astronòmiques que hi havia a la tomba de Newton li envaïssin la ment.

D’esquena als altres dos, va arribar sota els grans finestrals i va buscar la inspiració en aquells mosaics de vidre pintat. Però no se’n sortia. «Posa’t a la ment d’en Saunière», es deia mentre mirava els jardins de la universitat. «Quina deu ser l’esfera que creia que faltava a la tomba de Newton?». Enmig de la pluja, en Langdon veia brillar imatges d’estrelles, cometes i planetes, però no en va fer cas. En Saunière no era pas un home de ciències. Era un humanista, un amant de l’art i de la història. «La feminitat sagrada…, el calze…, la Rosa…, la Maria Magdalena proscrita…, la caiguda de la deessa…, el Sant Graal».

La llegenda dibuixava el Graal com una amant cruel que ballava entre les ombres i no es deixava veure, que et mussitava paraules a l’oïda, que et seduïa perquè fessis un pas més i tot seguit desapareixia en un núvol de boira.

Mentre mirava els arbres del jardí que el vent agitava, en Langdon va sentir la seva presència juganera. En veia indicis a tot arreu. Com una silueta provocadora amagada entre la boira, va veure les flors de cinc pètals que cobrien les branques de la pomera més antiga d’Anglaterra amb una lluïssor digna de Venus. La deessa era al jardí. Ballava enmig de la pluja, cantava cançons antigues, l’observava des de darrere les branques farcides de brots tendres com si li volgués recordar que la fruita del coneixement creixia lluny del seu abast.

A l’altre extrem de la sala, Sir Leigh Teabing contemplava confiat en Langdon, que mirava per la finestra com si estigués encisat. «Això és exactament el que esperava», es va dir. «Farà el que li he demanat».

Ja feia una estona que creia que en Langdon podia ser la clau per trobar el Graal. No podia ser una coincidència que en Teabing iniciés el seu pla la mateixa nit que en Langdon s’havia de trobar amb en Jacques Saunière. Després de sentir el conservador del Louvre, havia arribat a la conclusió que aquella insistència per trobar-se en privat amb en Langdon només podia voler dir una cosa. «El manuscrit d’en Langdon ha tocat una fibra sensible del Priorat. En Langdon ha descobert la veritat per casualitat i en Saunière té por que la faci pública». En Teabing estava convençut que el Gran Mestre es volia reunir amb ell per fer-lo callar.

«Ja fa massa temps que ens amaguen la veritat!». Sabia que havia d’actuar amb rapidesa. D’aquella manera evitaria que en Saunière convencés en Langdon perquè no digués res i, un cop en Teabing tingués la clau de volta a les mans, en Langdon seria a París per ajudar-lo si el necessitava.

Organitzar la reunió fatal entre en Saunière i en Siles va ser gairebé massa senzill. «Tenia informació sobre els pitjors temors d’en Saunière». El dia abans, en Siles havia trucat al conservador i s’havia fet passar per un sacerdot penedit.

—Monsieur Saunière, perdoni’m, però he de parlar amb vostè ara mateix. Tant de bo pogués respectar el secret de confessió, però en aquest cas em sembla que no ho puc fer. Acabo de confessar un home que afirma que va assassinar alguns membres de la seva família. —En Saunière es va quedar de pedra, però va respondre amb indiferència—. La meva família va morir en un accident de cotxe. L’informe policial ho va deixar ben clar.

—Sí, un accident de cotxe —en Siles va tirar l’ham—. L’home amb qui he parlat afirma que va treure el cotxe de la carretera i el va fer caure al riu.

En Saunière no va dir res.

—Monsieur Saunière, mai no li hauria trucat directament si no fos perquè aquest home ha fet un comentari que em fa témer per la seva seguretat —va fer una pausa—. Aquest home també m’ha parlat de la seva néta, la Sophie.

En sentir el nom de la Sophie en Saunière hi va caure de quatre grapes. El conservador no va dissimular més. Va ordenar-li que anés a veure’l aquell mateix dia al lloc més segur que coneixia, el seu despatx al Louvre. Tot seguit va trucar a la Sophie per advertir-li que podia estar en perill. La trobada amb en Robert Langdon va quedar anul·lada immediatament.

Ara, un cop separat en Langdon de la Sophie, en Teabing es va adonar que havia aconseguit aïllar els dos companys, l’un de l’altre. La Sophie Neveu encara es mostrava desafiant, però en Langdon ho veia més clar. Estava intentant trobar la contrasenya. «Ell ha entès la importància de trobar el Graal i alliberar-lo de les cadenes».

—No l’obrirà per vostè —va dir-li la Sophie indiferent—. Encara que ho pogués fer.

En Teabing no treia els ulls de sobre en Langdon mentre continuava apuntant la Sophie amb la pistola. Començava a estar convençut que aquella vegada hauria de fer servir la pistola. Tot i que la idea no li feia cap gràcia, sabia que si calia arribar a aquell extrem no li tremolaria el pols. «Li he donat moltes oportunitats per fer el que havia de fer. El Graal és més important que qualsevol de nosaltres». En aquell moment en Langdon es va apartar de la finestra.

—La tomba… —va dir, i de sobte se’ls va quedar mirant amb l’esperança que li brillava als ulls—. Em sembla que sé on he de buscar a la tomba de Newton. Sí, em sembla que puc trobar la contrasenya!

A en Teabing li va fer un salt el cor.

—On, Robert? Digue-m’ho.

—No ho facis, Robert! —va dir la Sophie horroritzada—. No deus pas voler ajudar-lo, oi?

En Langdon se’ls va apropar decidit, amb el críptex a les mans.

—No —va dir mentre es girava per llançar una mirada glacial a en Teabing—. No pas fins que et deixi anar.

De sobte l’optimisme d’en Teabing es va evaporar.

—Hi som molt a prop, Robert. No comencis a jugar amb mi!

—No tinc cap ganes de jugar —va dir en Langdon—. Deixa-la anar. Després t’acompanyaré a la tomba de Newton i obrirem el críptex junts.

—No aniré enlloc —va dir ella furiosa—. El meu avi me’l va donar a mi, el críptex. No ets pas tu, qui l’ha d’obrir.

En Langdon es va girar cap a ella espantat.

—Sophie, si us plau! Corres perill. Jo només et vull ajudar.

—Com? Vols revelar el secret que el meu avi va protegir amb la vida? Ell confiava en tu, Robert. Jo he confiat en tu.

De sobte el pànic es va reflectir als ulls d’en Langdon i en Teabing no va poder evitar un somriure en constatar que els altres dos començaven a discutir. Els intents d’en Langdon de comportar-se com un cavaller eren més aviat patètics. «Estem a punt de descobrir un dels secrets més ben guardats de la història i ell es preocupa per una dona que ha demostrat que no és digna d’aquesta recerca».

—Sophie —va suplicar-li en Langdon—. Si us plau…, te n’has d’anar.

La Sophie va fer que no amb el cap.

—Abans m’hauràs de donar el críptex o fer-lo a miques al terra.

—Què? —va dir en Teabing bocabadat.

—Robert, el meu avi hauria preferit que el seu secret es perdés per sempre més que no pas veure’l a les mans del seu botxí —semblava que els ulls estaven a punt d’omplir-se-li de llàgrimes, però en lloc de posar-se a plorar es va mirar en Teabing de fit a fit—. Si m’ha de disparar, faci-ho. No penso entregar-li el llegat del meu avi.

«Si això és el que vols». En Teabing va apuntar-la amb la pistola.

—No! —va cridar en Langdon, i va aixecar el braç amb el críptex suspès perillosament sobre el terra de pedra—. Leigh, si t’atreveixes a fer-ho el deixaré caure.

En Teabing va esclafir una rialla.

—Aquest truc ha funcionat prou bé amb en Rémy. Però amb mi no et funcionarà. Et conec massa bé.

—N’estàs ben segur, Leigh?

«Del tot segur. Hauràs de millorar una mica aquesta cara de pòquer, amic meu. He trigat uns segons, però es veu d’una hora lluny que menteixes. No tens ni idea d’on és la resposta a la tomba de Newton».

—Ho dius de veritat, Robert? Saps on has d’anar a buscar?

—Ho sé.

A en Langdon li va tremolar la mirada un instant, però en Teabing se’n va adonar de seguida. Mentia. Era un intent patètic i desesperat per salvar la Sophie. En Teabing es va sentir profundament decebut. «Sóc un cavaller solitari, envoltat d’ànimes indignes. Hauré de desxifrar jo tot sol la clau de volta».

En aquell moment en Langdon i la Neveu eren una amenaça per a en Teabing i per al Graal. Tot i que la solució li resultava dolorosa, sabia que podia actuar amb la consciència tranquil·la. L’únic desafiament que restava pendent era convèncer en Langdon perquè li entregués la clau de volta abans d’acabar amb aquella comèdia absurda.

—Un acte de fe —va dir en Teabing, i va abaixar la pistola—. Deixa la clau de volta i parlarem.

En Langdon es va adonar que en Teabing no s’ho havia empassat. Va mirar el seu rostre decidit i va saber que aquell era el moment. «Així que deixi el críptex a terra ens matarà». Fins i tot sense mirar-la, va sentir que el cor de la Sophie li suplicava amb desesperació enmig d’aquell silenci: «Robert, aquest home és indigne del Graal. Si us plau, no el posis a les seves mans. Tant se val el que pugui passar». En Langdon ja s’havia decidit feia uns minuts, mentre estava dret mirant els jardins de la universitat. «He de protegir la Sophie».

«He de protegir el Graal».

En Langdon gairebé havia cridat de desesperació. «Però, com ho puc fer?».

Aquells moments de desencís li permetien pensar amb una claredat que no havia imaginat mai.

«Tens la veritat davant dels ulls, Robert». No sabia d’on li havia vingut la il·luminació. «El Graal no es riu de tu, només demana una ànima digna». De sobte es va agenollar a uns metres de distància d’en Leigh Teabing com si volgués retre-li homenatge i va posar el críptex a uns centímetres de terra.

—Molt bé, Robert —va dir en Teabing amb un fil de veu mentre l’apuntava amb la pistola—. Deixa’l a terra.

Aleshores en Langdon va mirar enlaire, cap a la gran volta de la cúpula de Chapter House. Es va ajupir una mica més i va mirar la pistola d’en Teabing que l’apuntava directament a ell.

—Ho sento, Leigh.

Amb un moviment ràpid en Langdon es va posar dret, va aixecar el braç enlaire i va llançar el críptex amunt cap a la cúpula que tenien sobre el cap.

En Leigh Teabing va disparar sense adonar-se’n, però la Medusa va deixar anar un espetec eixordador. En Langdon estava dret i suspès a l’aire, de manera que la bala va anar a parar just sota els seus peus. Una meitat del cervell d’en Teabing estava furiosa i pensava que havia d’apuntar i tornar a disparar, però la meitat més poderosa va arrossegar-li els ulls cap a la volta: «La clau de volta!».

De sobte va semblar que el temps s’havia aturat, que tot plegat era un somni a càmera lenta i el món d’en Teabing va convertir-se en aquella clau de volta que surava a l’aire. Va veure-la arribar a l’àpex de l’ascens…, va quedar un instant suspesa al buit…, aleshores va començar a caure ràpidament cap al terra de pedra.

Totes les esperances i els somnis d’en Teabing es precipitaven a l’abisme. «He d’evitar que caigui a terra! Puc arribar-hi!». El seu cos va reaccionar gairebé per instint. Va deixar anar l’arma, es va desfer de les crosses i es va llançar endavant amb les mans suaus i delicades al davant. Va estirar els braços i els dits i va aconseguir agafar el críptex abans no toqués a terra. Amb la clau de volta aferrada finalment entre les mans, en Teabing es va adonar que queia massa de pressa. Sense res que pogués aturar la caiguda, va picar amb els braços i el críptex va impactar amb força contra el terra. De sobte es va sentir un cruixit de vidre esgarrifós.

Per un instant en Teabing es va quedar sense respiració. Estirat al terra fred de pedra, contemplant el cilindre de marbre a les seves mans nues, va suplicar que el flascó de vinagre no s’acabés de trencar del tot. Aleshores va sentir l’aroma àcid del vinagre que impregnava l’ambient i es va adonar que un líquid fred sortia d’entre els discos i li tacava la mà.

De sobte el va posseir el pànic. «No!». El vinagre sortia a raig i en Teabing es va imaginar el papir que es dissolia dins el cilindre. «Robert, boig miserable! El secret s’ha perdut per sempre més!».

En Teabing començava a somicar d’una manera incontrolable. «El Graal ha desaparegut. Tot s’ha perdut». Tremolant i sense acabar-se de creure el que havia fet en Langdon, va provar d’obrir el cilindre amb l’esperança de veure ni que fos un petit bocí de la història abans no desaparegués per sempre més. Va estirar els dos extrems del críptex i, sorprenentment, la clau de volta es va obrir.

Es va quedar bocabadat i va mirar a dins. No hi havia res, només les restes del flascó trencat. Ni rastre del papir dissolt. En Teabing es va girar i va mirar en Langdon. La Sophie era al seu costat i l’apuntava amb la pistola. Del tot desconcertat, en Teabing va tornar a mirar la clau de volta i aleshores se’n va adonar. Els discs ja no estaven disposats a l’atzar i s’hi podia llegir una paraula de cinc lletres: MALUM.

—«Malum» en llatí vol dir «poma». L’esfera que va mossegar Eva —va dir en Langdon tranquil·lament—, i que va provocar la còlera de Déu. El pecat original. El símbol de la caiguda de la feminitat sagrada.

En Teabing va sentir que l’espantosa senzillesa de la veritat l’esclafava. L’esfera que havia de ser a la tomba de Newton però no hi era no podia ser altra que la poma rosada que va caure del cel, va picar-li al cap a Newton i va inspirar-li l’obra de la seva vida. «El fruit del seu treball! La carn rosada amb el ventre prenyat!».

—Robert —va dir amb la veu tremolosa, aclaparat per la situació—. L’has obert. On és el mapa?

Sense parpellejar, en Langdon es va ficar la mà a la butxaca de l’abric de xeviot i en va treure amb molt de compte un papir molt delicat. Només a unes passes d’on jeia en Teabing, en Langdon va desenrotllar el papir i se’l va mirar. Al cap d’una llarga estona, als llavis se li va dibuixar un somriure de complicitat.

«Ho sap». En Teabing es moria de ganes de tenir aquella informació. El somni de la seva vida era allí, davant seu mateix.

—Digue-m’ho! —va exigir-li—. Si us plau! Oh, per l’amor de Déu, si us plau! Encara hi som a temps!

De sobte es van sentir unes passes feixugues al passadís que menava a Chapter House. En Langdon va enrotllar el papir tranquil·lament i se’l va tornar a ficar a la butxaca.

—No! —va cridar en Teabing mentre feia un esforç inútil per posar-se dret.

De cop i volta es van obrir les portes i en Bezu Fache va entrar com un toro a la plaça, amb uns ulls ferotges va examinar la sala fins que va trobar la presa que buscava: en Leigh Teabing, que jeia a terra indefens. Va deixar anar un sospir d’alleujament, va tornar a guardar la pistola Manurhin i es va adreçar a la Sophie.

—Agent Neveu, m’alegro que vostè i el senyor Langdon estiguin bé. S’haurien d’haver entregat quan els ho he demanat.

La policia britànica va entrar darrere en Fache, van agafar el presoner desconsolat i li van posar les manilles. La Sophie es mirava en Fache sense acabar d’entendre com s’ho havia fet per trobar-los.

—Com ho sabia que érem aquí?

En Fache va fer un gest per assenyalar en Teabing.

—Ha comès l’error d’identificar-se per entrar a l’abadia. Els guàrdies han sentit per la ràdio que la policia el buscava.

—És a la butxaca d’en Langdon! —cridava en Teabing com un boig—. El mapa del Sant Graal!

Mentre l’arrossegaven cap a la sortida, en Teabing va girar el cap i va cridar:

—Robert! Digue’m on és amagat!

Així que el va tenir ben bé al davant, en Langdon se’l va mirar de fit a fit.

—Només aquells que en són dignes poden trobar el Graal, Leigh. Tu mateix m’ho has ensenyat.