8

En Langdon no podia treure els ulls d’aquell text morat escrit ràpidament que brillava al terra de parquet. Les últimes paraules d’en Jacques Saunière eren el missatge de comiat més estrany que en Langdon s’hagués pogut imaginar.

El missatge deia:

Tot i que en Langdon no tenia ni idea del que volia dir, de seguida va entendre per què en Fache creia que el pentacle tenia alguna cosa a veure amb el culte al diable.

«Velin do draconià».

En Saunière havia deixat una referència explícita al diable. La seqüència de números també era força estranya.

—En part sembla una clau numèrica.

—Sí —va dir en Fache—. Els nostres criptògrafs ja hi han començat a treballar. Creiem que aquests números poden ser la clau per determinar el nom de l’assassí. Potser es tracta d’un intercanvi telefònic o alguna mena d’identificació social. Tenen cap significat simbòlic per a vostè, aquests números?

En Langdon es va mirar una altra vegada els dígits i es va adonar que li calien hores per treure’n un sentit simbòlic. «Si és que aquesta era la voluntat d’en Saunière», va pensar. Per en Langdon la seqüència era del tot atzarosa. Estava acostumat a tractar amb seqüències simbòliques que podien arribar a tenir un sentit, però tot el que envoltava aquell cas, el pentacle, el text, els números, semblava diferent.

—Abans deia —va afegir en Fache— que el que pretenia en Saunière amb tot això era enviar alguna mena de missatge…, el culte a la deessa o alguna cosa similar. Com hi encaixa aquest missatge en tot això?

En Langdon sabia que es tractava d’una pregunta retòrica. Aquell estrany comunicat no tenia res a veure amb el que en Langdon sabia del culte a la deessa.

«Velin do draconià! Si no la mala!».

—Aquest text —va dir en Fache— sembla alguna mena d’acusació, no li sembla?

En Langdon va provar d’imaginar-se els últims minuts del conservador atrapat tot sol a la Sala Principal, conscient que estava a punt de morir. Semblava una idea lògica.

—Suposo que volia assenyalar el seu assassí.

—Evidentment, la meva feina consisteix a esbrinar el nom d’aquesta persona. Permeti’m que li faci una pregunta, senyor Langdon. Segons vostè, què és el que li sembla més estrany d’aquest missatge?

«El més estrany?». Un home es tanca a la sala, es dibuixa un pentacle al damunt i escriu una misteriosa acusació a terra. Hi havia alguna cosa que no en fos, d’estranya?

—La paraula «draconià» —va suggerir. Era el primer que li havia passat pel cap. En Langdon estava convençut que la referència a Dracó, el polític despietat del segle VII abans de Crist, no semblava gaire escaient per al pensament d’un moribund—. «Draconià» em sembla un adjectiu una mica estrany.

—«Draconià» —la veu d’en Fache tenia un to d’impaciència—. Em sembla que les paraules que pugui haver triat en Saunière són més aviat irrellevants, en aquest cas.

En Langdon no acabava d’entendre què li passava pel cap, a en Fache, però començava a sospitar que Dracó i ell s’haurien entès d’allò més bé.

—En Saunière era francès —va dir en Fache convençut—. Vivia a París. Així i tot va decidir escriure aquest text…

—En anglès —va acabar en Langdon, que de sobte havia entès per on anava el capità.

—Précisément —va fer en Fache—. Em sabria dir per què?

En Langdon sabia que l’anglès d’en Saunière era impecable, però així i tot no acabava d’entendre per què havia escollit aquella llengua per escriure les seves darreres paraules. Va arronsar les espatlles. En Fache va assenyalar una altra vegada el pentacle dibuixat al ventre d’en Saunière.

—Res a veure amb el culte al diable? Encara n’està tan segur?

En Langdon ja no estava segur de res.

—La simbologia i el text sembla que es contradiuen. Ho sento. No el puc ajudar.

—Potser això l’ajudarà —va dir en Fache. Es va fer una mica enrere, va tornar a encendre el llum ultraviolat i va il·luminar un espai una mica més ample—. I ara què hi diu?

En Langdon es va quedar de pedra en veure un rudimentari cercle que brillava al voltant del cos del conservador. Feia la impressió que en Saunière s’havia estirat i havia anat dibuixant llargs arcs al voltant del seu cos fins a quedar reclòs dins d’un cercle. De sobte ho va entendre tot.

—L’Home de Vitruvi —va dir en Langdon amb la boca oberta. En Saunière havia creat una rèplica de mida natural de l’esbós més conegut de Leonardo da Vinci.

Considerat en el seu moment el dibuix amb l’anatomia més perfecta, l’Home de Vitruvi s’havia convertit en una icona moderna de la cultura, que es podia trobar arreu del món als pòsters, a les estoretes dels ratolins i a les samarretes. El cèlebre esbós consistia en un cercle perfecte dins del qual hi havia un nu masculí…, tenia les cames i els braços separats formant un angle.

Da Vinci. La sorpresa li va provocar un calfred. De sobte la intenció d’en Saunière li va semblar evident. En els últims moments de la seva vida el conservador s’havia despullat i havia col·locat el seu cos de manera que fos una rèplica exacta de l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci.

L’element que faltava era el cercle. Un símbol femení de protecció, el cercle al voltant del cos nu de l’home servia per completar el missatge que volia transmetre Da Vinci: l’harmonia dels elements masculí i femení. La pregunta que es feia ara era, en canvi, per quin motiu volia imitar en Saunière el famós dibuix.

—Senyor Langdon —va dir en Fache—. Estic segur que un home com vostè deu saber que en Leonardo da Vinci tenia una certa afició per les arts ocultes.

El coneixement que demostrava tenir en Fache sobre Da Vinci el va sorprendre, i sens dubte no era gens fàcil explicar les sospites que tenia el capità relacionades amb l’adoració del diable. Da Vinci sempre havia estat un personatge curiós per als historiadors, especialment en la tradició cristiana. Malgrat el geni del visionari, Da Vinci era un homosexual escandalós i un adorador de l’ordre diví de la naturalesa, dues característiques que el situaven constantment en una posició pecaminosa als ulls de Déu. A més a més, les misterioses excentricitats de l’artista l’envoltaven d’una aura demoníaca: Da Vinci desenterrava cossos per estudiar l’anatomia humana; escrivia misteriosos diaris amb una lletra invertida il·legible; creia que posseïa el poder de l’alquímia que permetia convertir el plom en or i fins i tot pensava que podia burlar-se de Déu amb un elixir que podia deturar la mort; entre els seus invents s’hi comptaven horribles instruments de guerra i de tortura que ningú no havia gosat imaginar mai.

«El desconeixement genera desconfiança».

Fins i tot l’extensa i corprenedora producció d’art cristià de Da Vinci va servir per estendre més encara la reputació d’hipocresia espiritual que tenia l’artista. Da Vinci va acceptar encàrrecs per pintar temes cristians, no pas com una expressió de les seves pròpies creences, sinó per simples motius econòmics, un mitjà per finançar un estil de vida envoltat de luxes. Malauradament, Da Vinci era molt amic de les bromes i tot sovint es divertia mossegant la mà que l’alimentava. En molts dels seus quadres de temàtica cristiana va pintar-hi símbols ocults que no tenien res a veure amb el cristianisme, eren més aviat tributs a les seves pròpies creences i una manera de riure’s de l’església. En una ocasió en Langdon havia fet una conferència sobre aquell tema a la National Gallery de Londres amb el títol «La vida secreta de Leonardo: simbolisme pagà en l’art cristià».

—Entenc el que el preocupa —va dir en Langdon—, però en realitat Da Vinci no es va dedicar mai a les arts ocultes. Leonardo era un home excepcionalment espiritual, encara que estigués sempre en conflicte amb l’església.

De sobte a en Langdon li va venir una idea al cap. Va tornar a mirar el missatge que hi havia escrit a terra. «Velin do draconià! Si no la mala!».

—Que passa res? —va fer en Fache.

En Langdon va escollir els mots amb molt de compte.

—Pensava que en Saunière compartia gran part de la ideologia espiritual de Da Vinci, inclosa la preocupació pel fet que l’església eliminés la feminitat sagrada de la religió moderna. Potser amb el fet de reproduir un dibuix famós de Da Vinci el que pretenia era només fer-se ressò de la seva frustració compartida perquè l’església havia demonitzat la deessa.

En Fache se’l va mirar amb mala cara.

—Vol fer-me creure que en Saunière es referia a l’església, amb això del sant coix i el diable draconià?

En Langdon va haver d’admetre que semblava un argument una mica recargolat, però d’alguna manera el pentacle donava pes a aquella hipòtesi.

—Jo només dic que el senyor Saunière va dedicar la vida a l’estudi de la història de la deessa, i no hi ha cap institució que hagi fet tant per esborrar el rastre d’aquesta història com l’església catòlica. Em sembla raonable que en Saunière decidís expressar el seu disgust com a discurs de comiat.

—Disgust? —va preguntar en Fache amb un to més aviat hostil—. Aquest missatge sembla d’algú que està furiós i no pas disgustat, no li sembla?

En Langdon començava a perdre la paciència.

—Capità, vostè m’ha demanat què em deia l’instint del que pretenia comunicar-nos en Saunière en aquest missatge, i això és precisament el que he fet.

—Vol dir que això és una acusació contra l’església? —va dir en Fache amb la mandíbula tensa i les dents serrades—. Senyor Langdon, en la meva feina he hagut de veure molts cadàvers, i permeti’m que li digui una cosa: quan un home en mata un altre, dubto molt que la víctima dediqui els seus últims pensaments a fer una obscura declaració espiritual que no entén ningú. Crec que aquest home només tenia una cosa al cap —el xiuxiueig d’en Fache tallava l’aire—. La vengeance. Crec que en Saunière va deixar aquest missatge per conduir-nos al seu assassí.

—Però això no té ni cap ni peus —va dir en Langdon mirant-se’l.

—No?

—No —va respondre ell ràpidament, cansat i frustrat—. Vostè ha dit que algú va atacar en Saunière al seu despatx, algú que, pel que sembla, va entrar amb el seu consentiment.

—Correcte.

—De manera que sembla molt raonable deduir que el conservador coneixia el seu agressor.

—Continuï —va assentir en Fache.

—De manera que si en Saunière coneixia la persona que el va matar, quina mena de document és aquest? —va assenyalar el terra—. Codis numèrics? Sants coixos? Diables draconians? Pentacles a l’estómac? Tot plegat és massa críptic.

En Fache va arrufar el nas, com si aquella idea no li hagués passat pel cap.

—El que diu té sentit.

—Si tenim en compte tots aquests factors —va dir en Langdon—, crec que si en Saunière hagués volgut dir-nos qui el va matar, s’hauria limitat a escriure el nom d’algú.

En sentir aquests mots, als llavis d’en Fache va aparèixer un somriure de suficiència per primera vegada en tota la nit.

—Précisément —va dir en Fache—. Précisément.

«Sóc testimoni d’una obra mestra», pensava el tinent Collet mentre remenava l’equip d’àudio i escoltava la veu d’en Fache que li arribava a través dels auriculars. L’agent supérieur sabia que eren aquella mena de moments els que havien conduït el capità fins a la cúspide del sistema policial francès. «En Fache és capaç de fer el que no pot fer ningú més», pensava.

El refinat art de cajoler era una virtut que havia desaparegut de les pràctiques policials modernes, una virtut que en moments de pressió exigia un aplom excepcional. Hi havia molt pocs homes que tinguessin prou sang freda per dur a terme aquesta mena d’operacions, però feia la impressió que en el cas d’en Fache aquesta capacitat era innata. El capteniment i la paciència que demostrava eren gairebé les d’un autòmat.

L’única emoció que mostrava en Fache aquella nit era una determinació absoluta, com si aquella detenció fos per a ell una cosa personal. L’informe de la situació que havia fet aquella nit als seus agents havia estat sorprenentment breu i decidit.

—Sé qui ha assassinat en Jacques Saunière —els havia dit—. Ja saben el que han de fer. Aquesta nit no vull cap error.

I fins a aquell moment ningú no n’havia comès cap. En Collet no sabia encara en quines proves es basava la certesa d’en Fache pel que feia a la culpabilitat del sospitós, però sabia de sobres que ell no era ningú per posar en dubte els instints del Toro. De vegades la intuïció d’en Fache semblava gairebé sobrenatural. «Déu li parla a l’orella», havia dit en una ocasió un agent després de ser testimoni d’una demostració especialment impressionant del sisè sentit del capità. En Collet ho havia d’admetre: si Déu existia, en Bezu Fache devia ser a la seva llista de preferits. El capità anava a missa i es confessava amb una regularitat irreprotxable, res a veure amb altres oficials que assistien a missa els diumenges per fer contenta l’opinió pública. Durant l’última visita del Papa a París feia uns anys, en Fache havia fet caps i mànigues per aconseguir el privilegi de tenir-hi una audiència. Al seu despatx hi tenia penjada la fotografia d’ell amb el Papa. «El Toro del Papa», se’n reien d’amagat els agents.

A en Collet li semblava tota una ironia que un dels pocs pronunciaments que havia fet en Fache en públic durant els últims anys fos per referir-se sense pèls a la llengua a l’escàndol per pedofília a l’església catòlica.

—Els haurien de penjar dues vegades, a aquests capellans! —havia cridat en Fache—. Una pels seus crims contra els nens. L’altra per arrossegar per terra el bon nom de l’església catòlica.

A en Collet li feia la impressió que era aquell darrer punt el que havia fet enfurismar més el capità. Però aquella nit en Collet tenia una altra responsabilitat i es va dirigir al portàtil per comprovar el sistema de seguiment GPS. La pantalla mostrava un mapa detallat de la planta de l’Ala Denon, un esquema estructural que havien obtingut de l’Oficina de Seguretat del Louvre. En Collet va seguir amb els ulls el laberint de sales i passadissos fins que va trobar el que buscava. A les profunditats de la Sala Principal un petit llum vermell feia pampallugues.

«La marque».

Aquella nit en Fache mantenia la seva presa a la corda fluixa. I feia ben fet. En Robert Langdon havia demostrat aquella nit que era un client amb força sang freda.