82

—Fleet Street? —va fer en Langdon i es va mirar en Teabing, que seia a l’altre extrem de la limusina.

«Hi ha una cripta a Fleet Street?». Fins a aquell moment en Leigh s’havia mostrat molt reservat sobre l’indret on creia que podien trobar la «tomba del cavaller» que, segons el poema, els proporcionaria la contrasenya per obrir el críptex més petit. En Teabing va somriure i es va adreçar a la Sophie.

—Senyoreta Neveu, li faria res donar-li el poema al noiet de Harvard perquè hi doni un altre cop d’ull?

La Sophie va ficar-se la mà a la butxaca i en va treure el críptex negre, que portava embolicat amb el paper de vitel·la. Tots havien estat d’acord a deixar la caixa de fusta i el críptex més gran a la caixa forta de l’avió i emportar-se només el que els calia, el críptex negre més petit. La Sophie va desembolicar-lo i va donar-lo a en Langdon.

Tot i que a l’avió l’havia llegit unes quantes vegades, en Langdon no havia aconseguit deduir cap possible localització. En aquell instant, mentre el llegia un cop més, va provar de pair-los a poc a poc i amb compte, amb l’esperança que els pentàmetres iàmbics li revelarien un significat més transparent un cop a terra ferma.

El registre era força entenedor. Hi havia un cavaller enterrat a Londres. Un cavaller que havia treballat en alguna cosa que havia fet enfurismar l’església. Un cavaller a la tomba del qual hi mancava una esfera. L’última referència del poema, «carns Rosades i del ventre prenyat», era una al·lusió claríssima a Maria Magdalena, la Rosa que va portar la llavor de Crist.

Malgrat la claredat del missatge, en Langdon encara no tenia ni idea de qui podia ser aquest cavaller ni d’on podia estar enterrat. A més a més, encara que aconseguissin localitzar la tomba, era com si haguessin de buscar una cosa que no era al seu lloc: «l’esfera que hauria de ser a la seva tomba».

—No se t’acut res? —en Teabing va fer petar la llengua decebut, tot i que en Langdon s’adonava perfectament que a l’historiador reial li agradava força anar sempre un pas endavant.

—Senyoreta Neveu?

La Sophie va fer que no amb el cap.

—Què faríeu vosaltres dos sense mi? —va dir en Teabing—. D’acord, ja me n’ocuparé jo. De fet és força senzill. El primer vers és la clau. Et faria res tornar-lo a llegir?

En Langdon va fer el que li demanava.

—«A Londres descansa un cavaller que un papa va enterrar».

—Correcte. «Un cavaller que un papa va enterrar» —va repetir i es va mirar en Langdon—. Et diu alguna cosa això?

—«Un cavaller que un papa va enterrar»? Que un papa va presidir el funeral d’aquest cavaller?

En Teabing va esclafir una riallada sonora.

—Aquesta és bona. Robert, tu sempre tan optimista. Ara mira el segon vers. És evident que aquest cavaller va fer alguna cosa que va despertar la còlera de l’església. Torna-hi a pensar. Recorda la dinàmica entre l’església i els templers. Un cavaller que un papa va enterrar?

—Potser un cavaller que un papa va assassinar? —va suggerir la Sophie.

En Teabing va donar-li uns copets al genoll i va somriure.

—Ben dit, estimada. Un cavaller que un papa va enterrar. O potser el va assassinar.

En Langdon va recordar la famosa cacera dels templers als voltants de 1307, el nefast divendres tretze, quan el papa Climent va assassinar i va fer enterrar centenars de templers.

—Però hi deu haver milers de tombes de «cavallers que un papa va enterrar».

—Ahà, no pas tantes! —va dir en Teabing—. La majoria els van cremar a la foguera i després els van llançar sense gaire miraments al riu Tíber. Aquest poema fa referència a una tomba. Una tomba a Londres. I no hi ha pas gaires cavallers enterrats, a Londres —va fer una pausa com si esperés que a en Langdon se li encengués la bombeta. Al final va deixar anar un sospir—. Robert, per l’amor de Déu! L’església que va crear a Londres el braç militar del Priorat, els templers en persona!

—El Temple Church? —va fer en Langdon desconcertat—. Hi ha una cripta, en aquella església?

—Les deu tombes més espantoses que et puguis imaginar.

En realitat en Langdon mai no hi havia posat els peus, en aquella església, tot i que n’havia trobat moltes referències durant les seves investigacions sobre el Priorat. Temps enrere, el Temple Church havia estat l’epicentre de les activitats dels templers i del Priorat al Regne Unit. El nom era un homenatge al Temple de Salomó, del qual els templers havien manllevat el nom i també els documents del Sant Graal que els havien donat tanta influència a Roma. Circulaven molts rumors sobre rituals estranys i secrets que es portaven a terme a l’interior del curiós santuari del Temple Church.

—El Temple Church és a Fleet Street?

—En realitat és a l’encreuament entre Fleet Street i Inner Temple Lane —en Teabing va posar cara de trapella—. Tenia ganes de fer-vos suar una mica més abans de dir-vos-ho.

—Gràcies.

—Cap dels dos no hi ha estat mai?

La Sophie i en Langdon van fer que no amb el cap.

—No em sorprèn —va dir en Teabing—. L’església està amagada entre edificis més alts. No hi ha gaire gent que la conegui. És un lloc vell i molt estrany. L’arquitectura és pagana fins al moll de l’os.

—Pagana? —va dir la Sophie sorpresa.

—Fins als fonaments! —va exclamar en Langdon—. L’església és rodona. Els templers no apreciaven la tradicional disposició en forma de creu i van construir una església en forma de cercle perfecte en honor del sol —les celles li ballaven una dansa macabra—. Un lleig no gaire subtil als nois de Roma. Era com si haguessin reconstruït Stonehenge al centre de Londres.

La Sophie es va mirar en Teabing.

—I la resta del poema?

L’aire alegre de l’historiador va desaparèixer.

—D’això ja no n’estic tant segur. És molt desconcertant. Haurem d’examinar les tombes d’una en una amb molt de compte. Amb una mica de sort en alguna hi trobarem a faltar una esfera.

En Langdon es va adonar que ho tenien molt a prop. Si l’esfera desapareguda els revelava la contrasenya podrien obrir el segon críptex. Se li feia molt difícil d’imaginar què hi podien trobar a dins.

Va tornar a llegir el poema. Era com una mena de trencaclosques molt senzill. «Una paraula de cinc lletres que parli del Graal?». A l’avió ho havien intentat amb les contrasenyes típiques: GRAAL, VENUS, MARIA, JESUS, SARAH, però el cilindre no s’obria. «És massa fàcil». Pel que semblava hi havia d’haver alguna paraula de cinc lletres que fes referència al ventre prenyat de la Rosa. En Langdon s’adonava que el fet que la paraula se li escapés a un especialista com en Teabing demostrava que no podia ser una simple referència al Graal.

—Sir Leigh? —va dir en Rémy des del seient del davant. Se’ls mirava pel retrovisor a través de la mampara oberta—. Ha dit que Fleet Street és a prop de Blackfriars Bridge?

—Sí, vagi per Victoria Embankment.

—Ho sento, senyor, però no conec el camí. Normalment ens limitem a anar a l’hospital.

En Teabing es va girar cap a en Langdon i la Sophie, va posar els ulls en blanc i va remugar.

—Els asseguro que, de vegades, és com fer de cangur d’un nen. Un moment si us plau. Agafin alguna cosa per beure i un aperitiu.

Es va aixecar com va poder i va treure el cap per l’obertura de la mampara del cotxe. La Sophie es va adreçar a en Langdon en veu baixa.

—Robert, ningú no sap que tu i jo som a Londres. —En Langdon es va adonar que tenia raó. La policia de Kent li diria a en Fache que a l’avió no hi havia ningú, i en Fache es pensaria que encara eren a França. «Som invisibles». El petit truc d’en Leigh els havia donat un temps preciós—. En Fache no es rendirà tan fàcilment —va dir la Sophie—. S’hi ha jugat massa, en aquesta detenció.

En Langdon feia un esforç per no pensar en en Fache. La Sophie li havia promès que faria tot el que estigués a les seves mans per demostrar la innocència d’en Langdon un cop s’acabés tot, però en Robert començava a tenir por que tot plegat no tingués cap importància. «No seria gens estrany que en Fache formés part d’aquesta conxorxa». Tot i que en Langdon no es podia imaginar la Policia Judicial involucrada amb el Sant Graal, s’havien produït massa coincidències per descartar en Fache com a còmplice. «És un home religiós, i fa tot el que pot per penjar-me aquests assassinats a mi». D’altra banda, la Sophie sostenia que l’únic problema era que en Fache s’havia pres aquella detenció com una cosa personal. Al cap i a la fi les proves contra ell eren molt poc importants. A part del nom d’en Langdon escrit de qualsevol manera al terra del Louvre i a l’agenda d’en Saunière, pel que semblava havia mentit sobre el seu manuscrit i després havia fugit corrents, seguint els consells de la Sophie.

—Robert, sento que hi estiguis tan ficat —va dir la Sophie, i li va posar una mà al genoll—. Però m’alegro que estiguis amb mi.

El comentari sonava més pràctic que no pas romàntic, però en Langdon va sentir una guspira d’atracció entre ells dos. Li va dedicar un somriure cansat.

—M’ho passo molt millor quan he pogut dormir una mica.

La Sophie es va quedar uns segons en silenci.

—El meu avi volia que confiés en tu. M’alegro d’haver-li fet cas, encara que només sigui una vegada.

—El teu avi ni tan sols em coneixia.

—Així i tot no puc evitar creure que has fet tot el que ell hauria volgut que fessis. M’has ajudat a trobar la clau de volta, m’ho has explicat tot sobre el Sant Graal, m’has aclarit el ritual del soterrani —va fer una pausa—. D’alguna manera aquesta nit em sento més a prop del meu avi que tots aquests anys. Sé que n’hauria d’estar contenta.

A través de la fina capa de pluja de l’alba començava a perfilar-se en la distància la silueta de Londres. En altres temps dominaven l’horitzó el Big Ben i el Tower Bridge, ara en canvi regnava el Millennium Eye, una roda ultramoderna i colossal que pujava fins a cinc-cents peus d’altura i proporcionava unes vistes esplèndides de la ciutat. En Langdon havia provat de pujar-hi una vegada, però les cabines li recordaven un sarcòfag segellat i va decidir quedar-se a terra ferma i gaudir de les vistes més airejades de la riba del Tàmesi.

Va sentir que algú li premia el genoll, es va girar i va veure els ulls verds de la Sophie que se’l miraven. Es va adonar que li estava parlant.

—Què et sembla que n’hauríem de fer, dels documents del Sant Graal, si mai arribem a trobar-los? —va dir amb un fil de veu.

—El que pensi jo no té cap importància —va dir ell—. És a tu que el teu avi va donar el críptex, i n’hauries de fer el que et digui l’instint.

—Però jo vull saber la teva opinió. És evident que en el teu manuscrit vas escriure alguna cosa que va fer que el meu avi confiés en el teu criteri. Va planejar una reunió privada amb tu. Això no era gaire freqüent.

—Potser era per dir-me que m’havia equivocat de cap a cap.

—Per què m’havia de demanar que et trobés, si no li agradaven les idees? En el teu manuscrit defensaves la idea de fer públics els documents del Sant Graal o bé que calia mantenir-los ocults?

—Cap de les dues opcions. No feia cap judici. El manuscrit parla de la simbologia de la feminitat sagrada i n’estudia la iconografia a través de la història. Per descomptat no presumia de saber on era el Graal ni deia si calia fer-lo públic o no.

—Així i tot estàs escrivint un llibre sobre el tema, o sigui que deus preferir donar a conèixer aquesta informació.

—Hi ha una gran diferència entre discutir sobre una història alternativa de la vida de Crist i… —va fer una pausa.

—I què?

—I presentar al món milers de documents antics que constitueixen una prova científica que el Nou Testament està basat en falsos testimonis.

—Però tu em vas dir que el Nou Testament era una gran mentida…

En Langdon va somriure.

—Sophie, totes les creences del món es basen en invencions. Aquesta és el sentit de la paraula «fe»: acceptar allò que imaginem que és cert, encara que no ho puguem demostrar. Totes les religions descriuen Déu per mitjà de metàfores, al·legories i exageracions, des dels primers egipcis fins a les escoles de catequesi actuals. Les metàfores són una via per ajudar la nostra ment a processar allò que és improcessable. El problema sorgeix quan comencem a creure’ns aquestes metàfores literalment.

—De manera que estàs a favor que els documents del Sant Graal no surtin mai a la llum?

—Jo sóc un historiador. M’oposo a la destrucció dels documents, i m’agradaria molt que els religiosos erudits tinguessin més informació per saber fer apreciar a la gent l’excepcional vida de Jesucrist.

—Tu el que vols és defensar les dues posicions.

—Tu creus? La Bíblia és un punt d’orientació fonamental per a milions de persones arreu del planeta, més o menys com l’Alcorà, la Torà i el Cànon Pali ofereixen una guia per a molta gent que practica altres religions. Si tu i jo estiguéssim en condicions de desenterrar documents que contradiuen la història sagrada de les religions islàmica, jueva, budista, pagana…, creus que hauríem de fer-ho? Agafar una bandera i anar a explicar als budistes que tenim proves que el Buda no va néixer d’una flor de lotus? O bé que la mare de Jesús no era literalment una verge? Qui entén realment quin és el sentit de la seva fe sap que aquestes històries són metafòriques.

La Sophie no s’ho acabava de creure.

—Els meus amics que són cristians devots es creuen al peu de la lletra això que Jesús va caminar per l’aigua, va convertir l’aigua en vi i que la seva mare era verge.

—Això és el que et volia dir —va dir en Langdon—. Les al·legories religioses s’han convertit en part del teixit de la realitat. I el fet de viure en aquesta realitat ajuda molta gent a sortir-se’n millor i a ser més bones persones.

—Però pel que sembla la seva realitat és falsa.

En Langdon va fer petar la llengua.

—No pas més que la d’un criptògraf matemàtic que creu en el número imaginari «i» perquè l’ajuda a trencar codis.

—Això no és just —va dir la Sophie arrufant el nas.

—Què era el que m’havies preguntat? —va fer en Langdon.

—Ja no me’n recordo.

—No falla mai —va dir en Langdon amb un somriure.