17

—Què vol dir que no contesta? —va dir en Fache sense acabar-s’ho de creure—. L’està trucant al mòbil, oi? Estic segur que el porta a sobre.

En Collet feia estona que provava de localitzar la Sophie.

—Potser s’ha quedat sense bateria. O el té apagat.

Des que havia parlat amb el director de Criptologia per telèfon en Fache semblava molt preocupat. Havia penjat i immediatament li havia ordenat a en Collet que truqués a l’agent Neveu. En Collet no ho havia aconseguit i ara en Fache anava amunt i avall com un lleó engabiat.

—Què volien els de Criptografia? —es va atrevir a preguntar en Collet.

En Fache es va adreçar a ell.

—Volien informar-nos que no havien trobat cap referència a vels draconians.

—Res més?

—No, també per dir-nos que el codi numèric del missatge era la successió de Fibonacci, però que sospitaven que no tenia cap significat.

—Però ja ens havien enviat l’agent Neveu, per explicar-nos tot això —va dir en Collet sorprès.

—Sí, però ells no l’havien enviat pas, l’agent Neveu.

—Què vol dir?

—Diu el director que en rebre les meves ordres ha posat tot el seu equip a treballar en les imatges que li he enviat. Quan ha arribat l’agent Neveu, ha agafat una de les fotografies d’en Saunière i el codi i ha sortit del despatx sense dir res a ningú. El director diu que no li ha retret el seu comportament perquè ha pensat que les fotografies l’havien afectada molt.

—Afectada? Que no havia vist mai un cadàver?

En Fache es va quedar un instant en silenci.

—Jo no ho sabia i el director tampoc fins que l’hi ha dit un dels seus col·laboradors, però pel que sembla la Sophie Neveu era la néta d’en Jacques Saunière.

En Collet es va quedar mut.

—El director diu que no li havia parlat mai d’en Saunière i creu que ho feia perquè no volia un tracte especial pel fet que el seu avi fos un home famós.

«Sens dubte les fotografies la devien afectar molt». En Collet no s’acabava de creure que s’hagués pogut produir una coincidència tan desafortunada que una dona jove hagués de desxifrar el codi que havia escrit un membre difunt de la família. Així i tot, la seva manera de comportar-se no tenia ni cap ni peus.

—Però sens dubte es devia adonar que els números feien referència a la successió de Fibonacci, perquè ha vingut fins aquí per explicar-nos-ho. No entenc per què se n’ha anat del despatx sense explicar a ningú com ho havia descobert.

En Collet només trobava una explicació a aquell seguit d’estranys esdeveniments: en Saunière havia escrit un codi numèric a terra amb l’esperança que fessin falta criptògrafs en la investigació i així implicar-hi la seva néta. Pel que feia a la resta del missatge: podia ser que en Saunière es volgués comunicar d’alguna manera amb ella? I on encaixava en Langdon amb tot això?

En Collet no va tenir temps de pensar gaire més perquè una alarma va trencar el silenci del museu. Semblava que el so provenia de la Sala Principal.

—Alarme! —va cridar l’agent que seguia els monitors del sistema de seguretat del Louvre—. Grande Galerie! Toilettes Messieurs!

—On és en Langdon? —va preguntar immediatament en Fache a en Collet.

—Encara és al lavabo d’homes! —en Collet va assenyalar el petit punt vermell que feia pampallugues al mapa que tenia al portàtil—. Deu haver trencat la finestra!

En Collet sabia que en Langdon no podia anar gaire lluny. Tot i que les normatives antiincendis de París exigien que les finestres a una altura de més de quinze metres es poguessin trencar en cas d’incendi, sortir per una finestra del segon pis del Louvre sense un ganxo i una escala era un suïcidi. A més a més, a l’extrem occidental de l’Ala Denon no hi havia ni arbres ni herba que poguessin amortir una possible caiguda. Just a sota de la finestra del lavabo, a només unes passes de la paret exterior, hi havia els dos carrils de la Place du Carrousel.

—Déu meu —va exclamar en Collet sense treure els ulls del monitor—. En Langdon està sortint per la finestra!

Però en Fache ja no hi era. S’havia tret el revòlver Manurhin MR-93 de la funda que portava sota el braç i havia sortit corrents de l’oficina. En Collet va mirar la pantalla desconcertat quan va veure que el punt arribava a l’ampit de la finestra, i aleshores va passar una cosa que no hauria esperat mai.

«Què està passant?», es preguntava. «En Langdon és a l’ampit de la finestra o…?».

—Jesu! —va saltar en Collet quan va veure el punt vermell a l’altra banda de la paret. El senyal va tremolar un instant i tot seguit el punt es va quedar aturat fent pampallugues a uns deu metres fora del perímetre de l’edifici.

Ràpidament en Collet va obrir un mapa dels carrers de París a l’ordinador i va tornar a graduar el GPS. Va fer un zoom i va trobar la localització exacta del senyal.

Ja no es movia.

Estava del tot quiet al mig de la Place du Carrousel.

En Langdon havia saltat.