62

—M’han carregat el mort, Leigh —va defensar-se en Langdon, intentant mantenir la calma. «Em coneixes. No mataria ningú».

En Teabing no va afluixar.

—Robert, surts a la televisió, per l’amor de Déu. Sabies que les autoritats et buscaven?

—Sí.

—Aleshores has abusat de la meva confiança. Em deixa estupefacte que em fessis córrer un gran risc a mi, venint aquí i fent-me xerrar sobre el Graal per poder-te amagar a casa meva.

—No he matat ningú.

—En Jacques Saunière és mort i la policia diu que l’has matat tu —en Teabing semblava entristit—. Un gran contribuïdor a les arts…

—Senyor… —el servent va aparèixer en aquell moment i es va quedar dret darrere en Teabing a la porta de l’estudi, amb els braços encreuats—. Els ensenyo el camí de sortida?

—Ho faré jo —en Teabing va travessar l’estudi ranquejant, i va obrir unes portes de vidre que donaven a la gespa d’un jardí lateral—. Si us plau, agafeu el cotxe i marxeu.

La Sophie no es va moure.

—Tenim informació sobre la clef de voûte. La clau de volta del Priorat.

En Teabing la va mirar de fit a fit durant uns quants segons i va burlar-se’n sense compassió.

—Un recurs desesperat. En Robert sap que l’he buscada molt.

—Diu la veritat —va intervenir en Langdon—. Per això hem vingut aquí aquesta nit. Per parlar amb tu de la clau de volta.

El majordom va intervenir en aquell moment.

—Marxin o telefonaré a les autoritats.

—Leigh —va xiuxiuejar en Langdon—, sabem on és.

Per un moment va semblar com si en Teabing estigués a punt de perdre l’equilibri.

En Rémy ara caminava molt tibat per la sala.

—Marxin immediatament! O em veuré obligat…

—Rémy —va saltar en Teabing, cridant el seu servent—. Disculpa’ns un minut.

El servent va fer cara de pomes agres.

—Senyor, he de protestar. Aquesta gent són…

—Ja me n’ocuparé jo.

En Teabing va assenyalar el corredor.

Després d’un moment de silenci desafiant, en Rémy es va esmunyir fora com un gos escridassat.

En la fresca de la nit que entrava per les portes obertes, en Teabing es va girar cap a la Sophie i en Langdon, encara amb cara de preocupat.

—Millor que això sigui important. Què sabeu de la clau de volta?

En un arbust espès a l’exterior de l’estudi d’en Teabing, en Siles agafava fort la pistola i mirava per les portes de vidre. Feia només un moment que havia donat la volta a la casa i havia vist en Langdon i la noia parlant a l’estudi gran. Abans que pogués entrar a dins, havia entrat un home amb crosses, que havia cridat en Langdon, havia obert les portes i havia demanat als seus convidats que marxessin. «Aleshores la dona ha parlat de la clau de volta i tot ha canviat». Els crits s’havien convertit en murmuris. Els ànims s’havien calmat. I les portes de vidre s’havien tancat de seguida.

Ara, mentre s’arrupia a l’ombra, en Siles mirava a través dels vidres. «La clau de volta és en algun lloc a dintre la casa». En Siles ho pressentia.

Sense abandonar l’ombra, es va anar acostant als vidres, impacient per sentir la conversa de dintre. Deixaria passar cinc minuts. Si no revelaven on havien posat la clau de volta, es veuria obligat a entrar i persuadir-los amb la força.

A dins l’estudi, en Langdon percebia el desconcert del seu amfitrió.

—Gran Mestre? —en Teabing va dir amb una veu ofegada, mirant la Sophie—. En Jacques Saunière?

La Sophie va assentir amb el cap, conscient del xoc en els ulls d’en Teabing.

—Però no és possible que vostè ho sabés!

—En Jacques Saunière era el meu avi.

En Teabing va fer unes passes enrere, insegur amb les crosses, i va dirigir una mirada a en Langdon, que feia que sí amb el cap. Aleshores va tornar a esguardar la Sophie.

—Mademoiselle Neveu, no tinc paraules. Si això és veritat, aleshores em sap realment molt greu la seva pèrdua. He d’admetre que, per a la meva recerca, he fet llistes d’homes de París que jo pensava que podien ser bons candidats a ser membres del Priorat. En Jacques Saunière era a la llista amb molts altres. Però, Gran Mestre, diu? És difícil d’imaginar —en Teabing va callar un moment i va fer que no amb el cap—. No té sentit. Fins i tot si el seu avi hagués estat el Gran Mestre del Priorat i hagués creat la clau de volta ell mateix, mai no li diria com trobar-la. La clau de volta revela el camí cap al tresor més gran de la germandat. Néta o no, vostè no és apta per rebre aquest coneixement.

—Quan va passar la informació en Saunière s’estava morint. Tenia molt poques opcions —va dir en Langdon.

—No li calia aquesta opció —va raonar en Teabing—. Hi ha tres sénéchaux que també saben el secret. Aquesta és la gràcia del seu sistema. Un d’ells esdevindrà Gran Mestre i cedirà el seu lloc a un nou sénéchal, que aprendrà el secret de la clau de volta.

—És evident que no ha vist tot el reportatge de les notícies —va dir la Sophie—. A més del meu avi, tres parisencs eminents més han estat assassinats avui mateix. Tots de maneres similars. Sembla que tots havien estat interrogats.

En Teabing es va quedar bocabadat.

—I vostè pensa que eren…

—Els sénéchaux —va dir en Langdon.

—Però, com? Un assassí no podia saber de cap manera les identitats de tots els quatre membres de la cúpula del Priorat de Sió! Jo mateix he estat investigant qui eren durant dècades, i no puc ni tan sols anomenar un sol membre del Priorat. Sembla inconcebible que es puguin descobrir els tres sénéchaux i el Gran Mestre en un dia i assassinar-los.

—Dubto que la informació s’obtingués en un sol dia —va dir la Sophie—. Sona com un décapiter molt ben planejat. És una tàctica que fem servir per lluitar contra els sindicats del crim organitzat. Si la Policia Judicial vol atacar un grup determinat, escoltem i vigilem silenciosament durant molts mesos, identifiquem tots els jugadors principals i els arrestem al mateix temps. Decapitació. Sense lideratge, el grup se sumeix en el caos i divulga la resta de la informació. És possible que algú vigilés pacientment el Priorat i després ataqués, amb l’esperança que els membres de la cúpula revelessin on s’amagava la clau de volta.

En Teabing no semblava convençut.

—Però els germans no parlarien mai. Fan un vot de mantenir el secret. Fins i tot davant la mort.

—Això mateix. Per això, si mai no van revelar el secret i tots van ser assassinats… —va dir en Langdon.

En Teabing va panteixar.

—Aleshores la localització de la clau de volta s’hauria perdut per sempre!

—I amb això, l’amagatall del Sant Graal —va concloure en Langdon.

Va semblar com si el cos d’en Teabing es vinclés amb el pes d’aquelles paraules. Aleshores, com si estigués massa cansat per quedar-se dret ni un moment més, es va desplomar en una cadira i va mirar per la finestra.

La Sophie se li va acostar amb una veu suau:

—Tenint en compte la situació extrema en què es trobava el meu avi, és possible que en la desesperació més absoluta intentés passar el secret a algú de fora la germandat. Algú en qui sabia que podia confiar. Algú de la seva família.

En Teabing havia empal·lidit.

—Però algú capaç d’un atac d’aquesta mena…, de descobrir tantes coses sobre la germandat… —va fer una pausa, aclaparat per un nou temor—. Només pot ser una força. Aquesta mena d’infiltració només pot venir de l’enemic més vell del Priorat.

En Langdon va alçar la vista.

—L’església.

—Qui si no? Roma ha estat buscant el Graal durant segles.

La Sophie es mostrava escèptica.

—Vostè pensa que l’església ha matat el meu avi?

En Teabing va contestar:

—No seria la primera vegada a la història que l’església ha matat per protegir-se. Els documents que acompanyen el Sant Graal són explosius, i l’església els ha volgut destruir des de fa molts anys.

En Langdon tenia problemes per acceptar la teoria d’en Teabing que l’església mataria persones obertament per obtenir aquests documents. Havia conegut el Papa i molts cardenals i sabia que eren homes profundament espirituals que mai no justificarien l’assassinat. «Independentment del que hi hagués en joc».

Semblava que la Sophie tenia una opinió similar.

—No és possible que fos algú de fora l’església qui hagués assassinat aquests membres del Priorat? Algú que no sabés què és realment el Graal? El Calze de Crist, al capdavall, seria un tresor prou atractiu. El cert és que caçadors de tresors han matat per menys.

—Segons la meva experiència —va dir en Teabing—, els homes van molt més lluny per lluitar contra el que temen que per obtenir el que desitgen. I aquest atac al Priorat fa la sensació de ser desesperat.

—Leigh —va reflexionar en Langdon—, aquest argument és paradoxal. Per què els membres del clergat catòlic haurien d’assassinar els membres del Priorat en un esforç de trobar i destruir uns documents que creuen que són un fals testimoni?

En Teabing va fer una rialla continguda.

—Les torres d’ivori de Harvard t’han estovat, Robert. Sí, els clergues de Roma tenen una fe que no trontolla, i per aquest motiu les seves creences poden trampejar qualsevol situació, fins i tot uns documents que contradiuen tot el que ells afirmen. Però què passa amb la resta del món? Què passa amb les persones que no estan il·luminades amb l’absoluta certesa? Què passa amb les persones que miren la crueltat del món d’avui i diuen: on és Déu? Les persones que s’indignen davant dels escàndols de l’església i pregunten qui són aquests homes que sostenen que diuen la veritat sobre Crist però menteixen per encobrir l’abús sexual de menors per part dels seus propis sacerdots? —en Teabing va fer una pausa—. Què passa amb aquesta gent, Robert, si surten unes proves científiques persuasives que demostren que la versió de l’església de la història de Crist és poc acurada, i que la història més gran que mai s’hagi explicat és en realitat la història més gran que mai s’hagi venut? —En Langdon no va respondre—. Ja et diré jo què passaria si aquest documents surten a la llum —va dir en Teabing—. El Vaticà hauria d’afrontar una crisi de fe sense precedents en la seva història de dos mil·lennis.

Després d’un llarg silenci, la Sophie va dir:

—Però si és l’església la responsable d’aquest atac, per què hauria hagut d’actuar ara? Després de tant temps? El Priorat manté els documents del Sangreal amagats. No suposen cap amenaça per a l’església.

En Teabing va fer un sospir funest i va esguardar en Langdon.

—Robert, suposo que estàs al corrent de la missió final del Priorat.

En Langdon va sentir que se li tallava la respiració quan hi va pensar.

—Sí, n’estic al corrent.

—Mademoiselle Neveu —va explicar en Teabing—, l’església i el Priorat durant segles han mantingut un acord tàcit. És a dir, l’església no ataca el Priorat, i el Priorat manté els documents del Sangreal amagats. Però una part de la història del Priorat inclou un pla per revelar el secret. Amb l’arribada d’una data específica en la història, la germandat té plans de trencar el silenci i preparar el seu darrer triomf traient a la llum els documents del Sangreal i cridant als quatre vents la veritable història de Jesús.

La Sophie va fitar en Teabing en silenci. Finalment, es va asseure.

—I vostè creu que la data s’està acostant? I que l’església ho sap?

—És una possibilitat, però és veritat que donaria a l’església prou motius per a un atac frontal per trobar els documents abans no sigui massa tard —va aventurar.

En Langdon va tenir la sensació neguitosa que en Teabing l’encertava.

—Creus que l’església hauria pogut descobrir proves concloents de la data en qüestió?

—Per què no? Suposant que l’església hagi estat capaç de descobrir la identitat dels membres del Priorat, llavors està clar que poden haver sabut els plans que tenien. I fins i tot si no tenen la data exacta, les supersticions els deuen haver inquietat.

—Supersticions? —va preguntar la Sophie.

—En termes de profecies —va apuntar en Teabing—, en aquests moments vivim una època de canvis enormes. El mil·lenni acaba de passar, i amb el mil·lenni s’ha acabat l’Era de Piscis, el peix, que també és un signe de Jesús, de dos mil anys de duració. Com qualsevol simbologista astrològic et pot explicar, l’ideal de Piscis és que les forces més poderoses han de guiar l’home perquè aquest és incapaç de pensar per ell mateix. Per això ha estat una època de fervor religiós. Ara, però, estem entrant a l’Era d’Aquari, el portador de l’aigua, els ideals del qual són que l’home aprengui la veritat i sigui capaç de pensar per ell mateix. El canvi ideològic és enorme, i està passant en aquests moments.

En Langdon va tenir una esgarrifança. Les profecies astrològiques mai no li havien interessat i no els donava credibilitat, però sabia que hi havia un sector de l’església que les seguia de molt a prop.

—L’església anomena aquest període la «Fi dels Dies».

La Sophie va fer un posat d’escepticisme.

—Com en la fi del món? L’apocalipsi?

—No —va contestar en Langdon—. Això és un error comú. Moltes religions parlen de la Fi del Dies. Es refereixen no a la fi del món, sinó a l’acabament de l’època actual, la de Piscis, que va començar amb el naixement de Crist, ha durat dos mil anys i es va acabar amb el mil·lenni. Ara que hem passat a l’Era d’Aquari, estem a la Fi dels Dies.

—Molts historiadors del Graal —va afegir en Teabing— creuen que si el Priorat té la intenció de debò de revelar la veritat, aquesta conjuntura en la història seria un moment simbòlicament molt escaient. Molts estudiosos del Priorat, fins i tot jo mateix, vam anticipar que la sortida a la llum dels secrets de la germandat coincidiria amb el mil·lenni. Evidentment, no ho vam encertar. Però el calendari romà no coincideix exactament amb l’astrològic, i per tant hi ha una àrea grisa en aquesta predicció. Si l’església ara té informació privilegiada que una data exacta s’acosta o si simplement s’estan posant nerviosos per la profecia astrològica, no ho sé. Sigui com sigui, són suposicions. Però en qualsevol dels casos, això explica per què l’església pot estar motivada per fer un atac preventiu contra el Priorat —en Teabing va arrufar les celles—. I creieu-me, si l’església troba el Sant Graal, el destruirà. Els documents i les relíquies de la beneïda Maria Magdalena. —La mirada se li va enfosquir—. Aleshores, estimada, amb els documents del Sangreal eliminats, totes les proves hauran desaparegut. L’església haurà guanyat la seva guerra mil·lenària per reescriure la història. El passat haurà quedat esborrat per sempre més.

A poc a poc, la Sophie es va treure la clau d’or de la butxaca i la va allargar a en Teabing.

Aquest la va agafar i la va examinar.

—Verge Santa! El segell del Priorat. D’on ha tret això?

—El meu avi me l’ha donada abans de morir.

En Teabing va fer córrer els dits per la creu.

—La clau d’una església?

La Sophie va respirar fondo.

—Aquesta clau porta a la clau de volta.

El cap d’en Teabing es va alçar ràpidament, i la seva expressió era de total incredulitat.

—Impossible! Quina església he passat per alt? He buscat a totes les esglésies de França!

—No és en una església. És en un banc de dipòsits suís —va explicar la Sophie.

La mirada d’excitació d’en Teabing va desaparèixer.

—La clau de volta és en un banc?

—La volta, és a dir, una cambra cuirassada d’un banc —va aclarir en Langdon.

—La volta en un banc? —en Teabing va sacsejar el cap amb violència—. És impossible. La clau de volta ha d’estar amagada sota el signe de la Rosa.

—Ho està. Estava guardada en una caixa de palissandre amb el gravat d’una rosa de cinc pètals —va corroborar en Langdon.

En Teabing es va quedar de pedra.

—Heu vist la clau de volta, vosaltres?

La Sophie va fer que sí amb el cap.

—Hem estat al banc.

En Teabing se’ls va acostar amb els ulls esverats.

—Amics, hem de fer alguna cosa. La clau de volta està en perill! Tenim el deure de protegir-la. Què passa si hi ha més claus? Potser robades als altres sénéchaux? Si l’església pot tenir accés al banc igual que vosaltres…

—Doncs hi hauran arribat tard. Ens l’hem endut —va declarar la Sophie.

—No et preocupis, la clau de volta està ben amagada —va assegurar en Langdon.

—Molt ben amagada, espero!

—Sí —va dir en Langdon, incapaç d’amagar un somriure—, depèn de cada quan treguis la pols del divan de la sala.

A fora el Château Villette, el vent bufava més fort, i l’hàbit d’en Siles se li enlairava mentre anava de quatre grapes cap a la finestra. Tot i que no havia pogut sentir tota la conversa, les paraules «clau de volta» s’havien sentit a través del vidre diverses vegades.

«És a dins».

Les paraules del Mestre li sonaven al cap. «Entra al Château Villette. Agafa la clau de volta. No facis mal a ningú».

Ara, en Langdon i els altres s’havien desplaçat inesperadament cap a una altra sala, i havien apagat els llums de l’estudi en sortir. Sentint-se com una pantera abans de saltar damunt la presa, en Siles va anar fins a les portes de vidre. Les va trobar obertes, es va esmunyir cap dins, i va tancar-les en silenci darrere seu. Es va treure la pistola de la butxaca, va treure el dispositiu de seguretat, i va dirigir-se al corredor.