48

En Langdon amb prou feines podia creure la seva suposició, i amb tot, tenint en compte qui els havia donat el cilindre de pedra, com els l’havia fet arribar, i ara, la rosa gravada a la caixa, en Langdon només podia arribar a una conclusió.

«Tinc a les mans la clau de volta del Priorat».

La llegenda era molt precisa.

«La clau de volta és una pedra xifrada que es troba sota el signe de la Rosa».

—Robert —la Sophie el mirava—, què passa?

En Langdon necessitava un moment per rumiar.

—El teu avi t’havia parlat mai d’una cosa que es diu la clef de voûte?

—La clau de volta? —va traduir la Sophie.

—Sí. «Clau de volta» és un terme arquitectònic corrent. Com en un sostre de volta.

—Sí, però els sostres de volta no tenen claus.

—De fet sí. Cada volta de pedra necessita al capdamunt una pedra central en forma de tascó que falqui totes les peces i aguanti tot el pes. La pedra és, en termes arquitectònics, la «clau de la volta».

En Langdon va mirar-li els ulls per si hi trobava alguna guspira de reconeixement.

La Sophie va alçar les espatlles, abaixant la vista cap al críptex.

—Però això evidentment no és una clau de volta.

En Langdon no sabia per on començar. Les claus de volta com a tècnica per construir voltes de pedra eren un dels secrets més ben guardats de l’antiga germandat maçònica. El grau de l’arc reial. Arquitectura. Claus de volta. Tot estava interrelacionat. El coneixement secret de com fer servir una clau de volta de tascó per construir una volta era part de la saviesa que havia convertit els maçons en artesans poderosos, i era un secret que guardaven amb molta cura. Les claus de volta sempre havien tingut una tradició de secretisme. Tanmateix el cilindre de pedra que hi havia a la caixa de palissandre era evidentment una altra cosa. La clau de volta del Priorat, en el cas que fos realment això el que tenia a les mans, no era de cap manera el que en Langdon havia imaginat.

—La clau de volta del Priorat no és la meva especialitat —va admetre en Langdon—. El meu interès en el Sant Graal és fonamentalment simbòlic, i per això tendeixo a deixar de banda la gran quantitat de llegendes sobre com trobar-lo.

La Sophie va alçar les celles.

—Trobar el Sant Graal?

En Langdon va assentir amb el cap incòmode, posant molta precaució en les paraules següents:

—Sophie, segons el saber popular, la clau de volta del Priorat és un mapa codificat…, un mapa que revela l’amagatall del Sant Graal.

La Sophie va empal·lidir.

—I tu creus que és això?

En Langdon no sabia què dir. Fins i tot a ell li sonava increïble, i amb tot, la clau de volta era l’única conclusió lògica a què podia arribar. «Una pedra xifrada, amagada sota el signe de la Rosa».

La idea que el críptex havia estat dissenyat per Leonardo da Vinci, antic Gran Mestre del Priorat de Sió, afegia credibilitat a la teoria que el críptex era realment la clau de volta del Priorat. «Uns plànols d’un antic Gran Mestre…, que tornen a la vida a mans d’un membre del Priorat». El lligam era massa evident per descartar-lo.

Durant la darrera dècada, els historiadors havien estat buscant la clau de volta per les esglésies de França. Els buscadors del Graal, que coneixien la història del doble llenguatge críptic del Priorat, havien arribat a la conclusió que la clau de volta era una clau de volta real (una pedra de tascó): una pedra tallada, xifrada i posada en una volta d’una església. Sota el signe de la Rosa. En arquitectura, hi havia moltes roses. Rosetons. Relleus. I, evidentment, abundaven els cinquefoils: les flors decoratives de cinc pètals, que sovint es trobaven al capdamunt dels arcs de volta, ben bé a sobre la clau. L’amagatall semblava diabòlicament senzill. El mapa que conduïa al Sant Graal devia formar part d’una volta d’alguna església oblidada, i es burlava dels fidels que hi passaven per sota sense saber-ho.

—Aquest críptex no pot ser la clau de volta —va raonar la Sophie—. No és prou antic. Estic segura que el va construir el meu avi. No pot formar part de cap llegenda antiga sobre el Graal.

—De fet —va respondre en Langdon, que sentia un pessigolleig d’emoció—, es creu que el Priorat ha creat la clau de volta en les dues darreres dècades.

Als ulls de la Sophie s’hi va llegir la incredulitat.

—Però si aquest críptex revela l’amagatall del Sant Graal, per què el meu avi me’l va donar a mi? No tinc ni idea de com obrir-lo ni de què fer-ne. Ni tan sols sé què és el Sant Graal!

En Langdon es va adonar amb sorpresa que la noia tenia raó. Encara no havia tingut l’ocasió d’explicar a la Sophie quina era la veritable naturalesa del Sant Graal. Aquesta explicació hauria d’esperar. De moment, estaven centrats en la clau de volta.

«Si realment ho és…».

Amb el soroll de fons del brunzit de les rodes a prova de bala, en Langdon va explicar ràpidament a la Sophie tot el que sabia de la clau de volta. Suposadament, durant segles i segles, el secret més important del Priorat, és a dir, l’amagatall del Sant Graal, mai no es va posar per escrit. Per qüestions de seguretat, es passava oralment a cada nou sénéchal en una cerimònia clandestina. Tanmateix, en un moment del segle passat hi va haver rumors que aquesta política del Priorat havia canviat. Potser era a causa de les noves possibilitats electròniques d’espionatge, però el Priorat va jurar que mai més no «diria» on era l’amagatall sagrat.

—Però llavors com es podien passar el secret? —va demanar la Sophie.

—Aquí és on entra en joc la clau de volta —va explicar en Langdon—. Quan un dels quatre membres de la cúpula es moria, els altres tres havien d’escollir en els esglaons més baixos de la jerarquia el següent candidat que havia de convertir-se en sénéchal. En lloc de dir al nou sénéchal on era el Sant Graal, li feien un examen que provava si era digne del nou càrrec.

Allò va semblar que intranquil·litzava la Sophie, i en Langdon, de sobte, va recordar com la noia havia explicat que el seu avi li havia fet fer caceres del tresor com a preuves de mérite. De fet, la clau de volta reposava sobre un concepte similar. De fet, aquestes proves eren extremadament corrents en les societats secretes. La més coneguda era la dels maçons, en què els membres accedien a graus més alts quan provaven que podien guardar un secret, a més de prendre part en rituals i superar diverses proves de mèrit en l’espai de molts anys. Aquests tests es feien progressivament més difícils fins que culminaven en l’elecció d’un candidat com a maçó de trenta-dosè grau.

—Així que la clau de volta és una preuve de mérite —va dir la Sophie—. Si un candidat a sénéchal la pot obrir, llavors demostra que és digne de la informació que conté.

En Langdon va assentir amb el cap.

—Havia oblidat que tu ja hi tens experiència.

—No només amb el meu avi. En criptologia, això s’anomena un «llenguatge d’autoautorització». És a dir, si ets prou intel·ligent per llegir-ho, t’és permès de saber el que diu.

En Langdon va dubtar un instant.

—Sophie, t’adones que si això és de debò la clau de volta, que la tingués el teu avi vol dir que era un membre excepcionalment poderós del Priorat de Sió? Havia de ser un dels quatre membres de la cúpula.

La Sophie va sospirar.

—Era un membre poderós d’una societat secreta. N’estic segura. I suposo que devia ser del Priorat.

En Langdon va respirar fondo.

—Sabies que era membre d’una societat secreta?

—Vaig veure una cosa que se suposava que no havia de veure fa deu anys. Va ser des de llavors que no ens vam parlar més —va fer una pausa—. El meu avi no només era un membre de la cúpula…, em sembla que era el Gran Mestre.

En Langdon no es podia creure el que acabava de sentir.

—El Gran Mestre? Però no és possible que tu n’estiguessis assabentada!

—Prefereixo no parlar-ne.

La Sophie va apartar la mirada, amb una expressió que traspuava una barreja de dolor i determinació.

En Langdon es va quedar molt parat. «En Jacques Saunière? Gran Mestre?». Malgrat les impressionants repercussions que se’n derivaven si allò era veritat, en Langdon tenia la certesa intuïtiva que tot encaixava. Al capdavall, tots els Grans Mestres anteriors també havien estat figures públiques de renom amb ànimes artístiques. Aquests fets quedaven corroborats per uns documents, coneguts com Les Dossiers Secrets, que eren a la Biblioteca Nacional de París.

Tots els historiadors del Priorat i seguidors del Graal havien llegit els Dossiers. Catalogats amb el número 40º lm¹ 249, els Dossiers Secrets havien estat validats com a autèntics per molts especialistes i confirmaven de manera irrevocable el que molts historiadors havien sospitat molt temps: que Leonardo da Vinci, Botticelli, sir Isaac Newton, Victor Hugo i, més recentment, Jean Cocteau, el famós artista parisenc, havien estat Grans Mestres del Priorat.

«Per què no en Jacques Saunière?».

La incredulitat d’en Langdon es va intensificar quan se li va acudir que havia estat citat per trobar-se amb en Saunière aquell vespre. «El Gran Mestre del Priorat em va citar. Per què? Per fer una xerrada sobre art?». De sobte li va semblar improbable. Al capdavall, si la intuïció d’en Langdon no li fallava, el Gran Mestre del Priorat de Sió acabava de passar la llegendària clau de volta de la germandat a la seva néta i alhora li havia ordenat que busqués en Robert Langdon.

«Inconcebible!».

La imaginació d’en Langdon no podia pensar en unes circumstàncies que expliquessin el comportament d’en Saunière. Fins i tot si en Saunière temia per la seva vida, hi havia tres sénéchaux que també posseïen el secret i que amb això garantien la seguretat del Priorat. Per què en Saunière s’hauria hagut d’arriscar tant per donar la clau de volta a la seva néta si, a més, estaven barallats? I per què implicar-hi en Langdon…, un estrany?

«En aquest trencaclosques hi falta una peça», va pensar en Langdon.

Semblava que les respostes haurien d’esperar. El so del motor que s’alentia va fer que tots dos aixequessin la vista. A sota les rodes hi petava grava. «Per què ens desviem?», es va demanar en Langdon. En Vernet els havia dit que els portaria a una distància segura. El furgó va començar a rodolar sobre un terreny inesperadament abrupte. La Sophie va dirigir a en Langdon una mirada d’inquietud, va tancar de seguida la caixa del críptex i hi va passar la balda. En Langdon la va tornar a tapar amb la seva americana.

Quan el furgó es va aturar definitivament, el motor va continuar en marxa mentre giraven els dispositius per obrir la porta. Quan va quedar oberta, en Langdon es va sorprendre de veure que estaven aparcats en un bosc, ben lluny de l’autopista. En Vernet va aparèixer, amb cara de tensió. A les mans hi tenia una pistola.

—Ho sento —va dir—. Però no tinc cap altra opció.