44

—Deu dígits! —va exclamar la Sophie, amb tots els sentits criptogràfics alerta mentre estudiava la còpia.

«L’avi va escriure el seu número de compte al terra del Louvre!».

Quan la Sophie havia vist la seqüència Fibonacci gargotejada al parquet, va donar per descomptat que l’avi l’havia escrit perquè la Policia Judicial es veiés obligada a fer intervenir els criptògrafs i així implicar-l’hi. Més endavant, es va adonar que els números també eren una clau per desxifrar les altres línies: «Una seqüència desordenada…, un anagrama numèric». Aleshores, ben destarotada, va veure que els números tenien un significat encara més important. Ben segur que eren la clau definitiva per obrir la caixa de seguretat misteriosa de l’avi.

—Era un mestre dels dobles sentits —va afirmar la Sophie, dirigint-se a en Langdon—. Li encantava tot el que tingués diverses capes de sentit. Codis a dintre els codis.

En Langdon ja es dirigia cap al dispositiu electrònic del costat de la cinta contínua. La Sophie va agafar el paper i el va seguir.

El dispositiu tenia un teclat semblant al d’una terminal de banc. La pantalla mostrava la creu del logo del banc. Al costat del teclat hi havia l’orifici triangular. La Sophie no va perdre el temps i va inserir la clau a l’orifici.

La pantalla va saltar instantàniament.

El cursor va fer pampallugues. Esperava.

«Deu dígits». La Sophie va llegir els números i en Langdon els va teclejar.

Quan va haver teclejat l’últim número, la pantalla va tornar a saltar. Va aparèixer un missatge en diverses llengües. Primer en anglès.

—Fonction terminer —va dir la Sophie arrufant el front—. Sembla com si només tinguéssim una oportunitat.

Els caixers dels bancs deixen als clients tres oportunitats per entrar el número secret abans de confiscar la targeta de crèdit. Però evidentment allò no era un caixer automàtic ordinari.

—El número sembla el correcte —va confirmar en Langdon comprovant el que havien teclejat amb el del paper que tenia als dits. Va assenyalar la tecla ENTER—. Vinga, pitja!

La Sophie va avançar l’índex cap al teclat, però va dubtar, perquè se li va acudir una idea estranya.

—Endavant —la va apressar en Langdon—. En Vernet tornarà a ser aquí en un minut.

—No —va enretirar la mà—. Aquest no és el número de compte.

—És clar que ho és! Deu dígits. Doncs què és si no?

—És massa aleatori.

«Massa aleatori?». En Langdon no hi podia estar gens d’acord. Tots els bancs aconsellaven als seus clients que triessin els números secrets de manera aleatòria perquè ningú no pogués endevinar-los. Segur que allà, amb més motiu, aconsellarien als clients que fessin el mateix.

La Sophie va esborrar tot el que acabaven de teclejar i van fitar en Langdon amb una mirada de seguretat.

—És massa casualitat que aquest número de compte suposadament aleatori es pugui reordenar per formar la seqüència Fibonacci.

En Langdon es va adonar que tenia raó. Abans, la Sophie havia reordenat el número de compte en la seqüència Fibonacci. Quina era la probabilitat d’haver-se’n sortit?

La Sophie tornava a teclejar un número diferent, com si ho fes de memòria.

—A més a més, tenint en compte l’afició del meu avi pels codis i el simbolisme, em sembla lògic que hauria triat un número de compte que tingués un significat per a ell, un número que hagués pogut recordar fàcilment —va acabar de teclejar i va fer un somriure astut—. Algun número que semblés aleatori…, però que no ho fos.

En Langdon va mirar la pantalla.

Va tardar una mica, però de seguida va tenir la certesa que la Sophie l’havia encertat.

La seqüència Fibonacci.

Quan la seqüència Fibonacci quedava convertida en un número simple de deu dígits era virtualment irreconeixible. «Fàcil de recordar, però sembla aleatòria». Un codi de deu dígits brillant que en Saunière mai no oblidaria. A més a més, explicava perfectament per què els números desordenats del terra del Louvre es podien convertir en la famosa progressió.

La Sophie va abaixar la mà i va pitjar la tecla ENTER.

No va passar res.

Almenys res que ells dos poguessin detectar.

En aquell moment, a sota d’on eren, en la cavernosa cambra cuirassada subterrània del banc, un dispositiu robòtic va posar-se en moviment. Lliscant per un sistema de transport de doble eix que penjava del sostre, un braç mecànic va avançar buscant les coordenades correctes. A sota, sobre el terra de ciment, hi havia centenars de contenidors de plàstic arrenglerats en una estructura enorme…, com fileres de petits taüts en una cripta subterrània.

Aturant-se amb un clic sobre el lloc correcte, el braç va baixar i un ull electrònic va confirmar el codi de barres de la caixa. Aleshores, amb una precisió d’ordinador, el braç va encalçar la nansa pesant i va alçar el contenidor verticalment. Posant en funcionament uns altres mecanismes, el braç va transportar el contenidor fins a l’extrem de la cambra cuirassada i es va aturar damunt d’una cinta contínua parada.

Suaument, el braç va fer baixar la caixa i es va plegar.

Quan el braç va desaparèixer, la cinta contínua es va engegar… La Sophie i en Langdon van sospirar alleujats quan van veure que la cinta contínua es posava en moviment. Drets al costat de la cinta, es van sentir com viatgers cansats esperant una maleta misteriosa amb un contingut que desconeixien.

La cinta contínua entrava a la sala per la dreta a través d’una escletxa estreta que hi havia darrere una porta retràctil. La porta de metall es va alçar i va aparèixer una caixa enorme de plàstic que emergia de les profunditats.

La caixa era negra, de plàstic dur, i molt més gran del que la Sophie imaginava. Semblava un contenidor per transportar animals domèstics en avió, però sense forats per respirar.

La caixa es va aturar ben bé davant seu.

En Langdon i la Sophie estaven allà palplantats, sense dir res, mirant el contenidor misteriós.

Com totes les altres coses del banc, el contenidor era industrial, amb tanques de metall, un adhesiu amb un codi de barres al capdamunt, i una nansa resistent. La Sophie va pensar que semblava una caixa d’eines gegant.

Sense perdre temps, va obrir les dues tanques. Llavors va dirigir la mirada a en Langdon. Tots dos van aixecar la tapadora pesant i la van deixar caure.

Fent una passa endavant, van mirar a dintre la caixa.

A primera vista, la Sophie va pensar que la caixa estava buida. Després va veure alguna cosa al fons de la caixa. Un sol objecte.

La caixa de fusta polida era de la mida d’una capsa de sabates i tenia les frontisses ornamentades. La fusta era d’un porpra llustrós amb un gra fort. «Palissandre», va reconèixer la Sophie. La preferida de l’avi. A la tapa hi havia una rosa. La Sophie i en Langdon es van creuar una mirada de desconcert. La Sophie es va inclinar, va agafar la caixa i la va treure.

«Verge Santa, com pesa!».

La va traslladar ràpidament cap a una taula i la va deixar. En Langdon era dret al seu costat, i tots dos miraven la petita caixa del tresor que l’avi de la Sophie havia volgut que recuperessin.

En Langdon es va mirar meravellat el gravat fet a mà encastat a la tapa: una rosa de cinc pètals. Havia vist aquesta mena de rosa moltes vegades.

—La rosa de cinc pètals —va xiuxiuejar— és un símbol del Priorat per al Sant Graal.

La Sophie es va girar i el va mirar. En Langdon va intuir el que pensava; ell pensava el mateix. Les dimensions de la caixa, el pes aparent del seu contingut i el símbol del Priorat per al Graal, tot portava a una conclusió inevitable. «El calze de Crist és en aquesta caixa de fusta». En Langdon es va dir una altra vegada que era impossible.

—Té la mida perfecta —va mormolar la Sophie— perquè hi càpiga…, un calze.

«No pot ser un calze».

La Sophie va estirar la caixa cap a ella i es va preparar per obrir-la. Quan la va moure, però, va passar una cosa inesperada. La caixa va deixar anar un soroll estrany de líquid.

En Langdon ho va tornar a provar. «Hi ha líquid a dintre?».

La Sophie semblava igual de desconcertada.

—Que ho has sentit…?

En Langdon va assentir amb el cap, perdut.

—Hi ha líquid.

Allargant la mà, la Sophie va obrir el pany a poc a poc i va alçar la tapa.

L’objecte que hi havia a dintre era diferent de tot el que en Langdon havia vist mai. Una cosa va quedar clara per a tots dos, però. Definitivament allò no era el Calze de Crist.