81

En Simon Edwards, oficial de serveis executius de l’aeroport de Biggin Hill, es passejava amunt i avall per la torre de control i escrutava nerviós la pista d’aterratge negada de pluja. Que el despertessin a primera hora d’un matí de dissabte no li havia fet cap gràcia, però encara era més desagradable el fet que li truquessin per supervisar la detenció d’un dels seus millors clients. Sir Leigh Teabing pagava a Biggin Hill no només per utilitzar un hangar particular, sinó que també pagava una «quota d’aterratge lliure» a causa de les seves constants sortides i arribades. Normalment l’aeroport rebia una notificació prèvia i iniciava un protocol molt estricte abans de la seva arribada. En Teabing era un amant d’aquella mena de coses. Calia netejar i polir la gran limusina Jaguar feta a mida per a ell que sempre estava aparcada a l’hangar; també deixaven un exemplar del dia del London Times al seient del darrere. Un oficial de duanes l’esperava a l’hangar per resoldre els tràmits dels passaports i l’equipatge. De tant en tant algun dels agents de duanes acceptava propines substancioses d’en Teabing a canvi de fer la vista grossa amb el carregament de vitualles inofensives: la majoria de vegades menges exquisides com ara cargols francesos, un tipus especial de formatge rocafort sense tractar, determinades fruites. De fet la majoria de les lleis de duanes eren absurdes i si Biggin Hill no feia un esforç per complaure els seus clients, sens dubte ho farien els camps d’aviació de la competència. A Biggin Hill en Teabing trobava el que volia i els empleats en treien una bona mossegada.

Mentre contemplava l’avió que iniciava la maniobra d’aterratge, l’Edwards tenia els nervis a flor de pell. Es preguntava si la inclinació d’en Teabing per ampliar les seves riqueses no el devia haver ficat en algun embolic; era prou evident que les autoritats franceses tenien moltes ganes de posar-li les mans al damunt. L’Edwards encara no sabia de quins càrrecs l’acusaven, però sens dubte devia ser una cosa seriosa. A petició de les autoritats franceses, la policia de Kent havia ordenat al controlador del trànsit aeri de Biggin Hill que truqués per ràdio al pilot del Hawker i li ordenés aterrar directament a la terminal en lloc de dirigir-se a l’hangar del client. Pel que semblava el pilot s’havia empassat la vella excusa de la fuita de gas i havia acceptat l’ordre.

Tot i que habitualment la policia britànica no portava armes, la gravetat de la situació havia fet que hi enviessin un grup de resposta armada. Vuit policies amb pistoles s’estaven a l’edifici de la terminal i esperaven el moment que s’aturessin els motors de l’avió. Un assistent de pista havia de sortir per posar els frens de seguretat sota les rodes perquè no es pogués tornar a moure. Aleshores la policia sortiria a la pista i retindria els ocupants de l’avió fins que les autoritats franceses arribessin per fer-se càrrec de la situació.

El Hawker ja era molt a prop de terra, gairebé fregava els arbres que tenien a la dreta. En Simon Edwards va anar a baix per contemplar l’aterratge des de la pista. La policia de Kent estava amagada i a punt i l’assistent de pista esperava amb els frens a les mans. Un cop a la pista, el Hawker va aixecar una mica el morro i les rodes van tocar terra enmig d’un petit núvol de fum. L’avió va començar a reduir la velocitat, anava de dreta a esquerra davant de la terminal. Però en lloc de frenar i dirigir-se cap allà, l’avió va passar tranquil·lament per davant de la porta d’accés i va continuar en direcció a l’hangar que tenia en Teabing una mica més enllà. Tots els policies van fer un salt i es van quedar mirant l’Edwards.

—Em pensava que el pilot havia entès que havia de venir a la terminal!

—Això és el que m’ha dit —va dir l’Edwards desconcertat.

Al cap d’uns segons es va trobar ficat dins d’un cotxe de policia que corria a tota velocitat per la pista en direcció a l’hangar. El grup de cotxes de policia era encara ben bé a cinc-cents metres de distància quan l’avió va començar a entrar lentament a l’hangar i va desaparèixer. Tan bon punt els cotxes van arribar i es van aturar bruscament al davant, els policies van saltar amb les pistoles a la mà. L’Edwards també va baixar del cotxe. El soroll era espantós. Mentre l’avió acabava de fer la maniobra habitual de rotació dins de l’hangar, per tal de deixar-lo de cara per a la propera sortida, els motors continuaven encesos. Així que l’avió va acabar de fer el gir de cent vuitanta graus, va avançar una mica per apropar-lo a la sortida i aleshores l’Edwards va veure la cara del pilot, evidentment sorprès i espantat davant d’aquella barricada de cotxes de policia.

El pilot va aturar l’avió i va reduir l’acceleració dels motors. La policia va entrar a l’hangar i va prendre posicions al voltant de l’aparell. L’Edwards es va posar al costat de l’inspector en cap de la policia de Kent, que va anar lentament cap a la porta del jet. Al cap d’uns segons es va obrir la porta del fuselatge.

Mentre les escales electròniques de l’avió s’anaven obrint lentament, en Leigh Teabing va aparèixer a la porta. Quan va veure aquelles armes que l’apuntaven, es va recolzar a les crosses i es va gratar el cap.

—Simon, que potser he guanyat la loteria del cos de policia mentre era fora? —Semblava més sorprès que no pas preocupat.

En Simon Edwards va fer una passa endavant i es va empassar el nus que tenia a la gola.

—Bon dia, senyor. Perdoni aquesta confusió. Hem tingut una fuita de gas i crèiem que el seu pilot aterraria a la terminal.

—Sí, sí, d’acord, jo li he dit que preferia venir directament aquí. Arribo tard a una cita. Pago per l’hangar i aquesta bajanada de la fuita de gas m’ha semblat una exageració.

—La seva arribada ens ha agafat una mica desprevinguts, senyor.

—Ja ho sé. Això no estava previst. Entre vostè i jo, aquesta medicació nova em porta de cap. He pensat que em podia anar bé una revisió.

Els policies es van mirar els uns als altres. L’Edwards va fer una ganyota.

—Molt bé, senyor.

L’inspector en cap va fer una passa endavant.

—Senyor —va dir—, li he de demanar que es quedi a bord una mitja hora més aproximadament.

En Teabing va baixar les escales com si aquella situació li semblés divertida.

—Em sembla que no podrà ser. Tinc una cita amb el metge —va dir així que va arribar a peu de pista—. No la puc pas anul·lar.

L’inspector en cap es va posar davant d’en Teabing per impedir-li que s’allunyés de l’avió.

—Tinc ordres de la policia judicial francesa de retenir-lo aquí. Afirmen que en aquest avió transporta fugitius de la llei.

En Teabing es va quedar mirant un instant l’inspector i de sobte va esclafir una rialla.

—Que potser es tracta d’un d’aquests programes de càmera oculta? Fantàstic!

L’inspector no estava per bromes.

—Això va de debò, senyor. La policia francesa afirma que fins i tot és possible que porti un hostatge a bord.

El servent personal d’en Teabing va aparèixer al capdamunt de les escales i va dir:

—En realitat treballar per Sir Leigh és com ser el seu hostatge, però sempre m’ha dit que me’n puc anar quan vulgui. —En Rémy va consultar el rellotge—. Senyor, anem realment justos de temps —va fer un gest en direcció a la limusina que hi havia aparcada a l’altre extrem de l’hangar. El cotxe era tot negre, amb els vidres fumats i les rodes d’un blanc immaculat—. Començaré a engegar el cotxe.

En Rémy va començar a baixar les escales.

—No el puc deixar sortir —va dir l’inspector—. Si us plau, tornin a l’aparell. Tots dos. Els representants de la policia francesa arribaran de seguida.

En Teabing es va girar cap on era en Simon Edwards.

—Simon, per l’amor de Déu, això és ridícul! No hi ha ningú, a bord. Només els de sempre: en Rémy, el pilot i jo. Podria fer d’intermediari? Pugi a donar un cop d’ull a l’avió i veurà que no hi ha ningú.

L’Edwards sabia que estava entre l’espasa i la paret.

—Sí, senyor. Pujaré a donar un cop d’ull.

—Ni parlar-ne —va fer l’inspector en cap, que pel que semblava sabia prou coses dels aeroports per a executius per sospitar que en Simon Edwards podia mentir sobre els ocupants de l’avió només per conservar aquell client a Biggin Hill—. Ho faré jo mateix.

En Teabing va fer que no amb el cap.

—No, no ho farà pas, inspector. Això és propietat privada i fins que no tingui una ordre judicial no posarà els peus al meu avió. Li estic oferint una opció força raonable. El senyor Edwards pot ocupar-se d’inspeccionar l’avió.

—De cap manera.

De sobte en Teabing va adoptar una actitud glacial.

—Inspector, no tenim temps per participar en els seus jocs. Arribo tard i me’n vaig. Si realment té tant d’interès a aturar-me m’haurà d’engegar un tret.

Un cop va haver dit això, en Teabing i en Rémy van passar pel costat de l’inspector en cap i van començar a travessar l’hangar en direcció a la limusina.

L’inspector en cap de la policia de Kent sentia autèntic menyspreu per l’home que l’acabava de desafiar passant pel seu costat. Els homes amb privilegis sempre es pensaven que estaven per damunt de la llei. «Però no ho estan pas». L’inspector es va girar i va apuntar altra vegada en Teabing.

—Aturi’s! Aturi’s o disparo!

—Faci el que vulgui —va dir en Teabing sense aturar-se ni girar-se—. Els meus advocats faran una picada amb els seus testicles per esmorzar. I si s’atreveix a posar els peus al meu avió sense autorització, potser encara hi perdrà alguna altra cosa més.

L’inspector, coneixedor dels jocs de poder, es mostrava impertorbable. Teòricament en Teabing tenia raó i la policia necessitava una autorització per pujar a l’avió, però com que el vol havia sortit de França i el poderós Bezu Fache ho havia autoritzat, l’inspector en cap de la policia de Kent creia que podia fer un favor molt més gran a la seva carrera si trobava el que hi havia a l’avió i que en Teabing tant s’esforçava a amagar.

—Atureu-los —va ordenar l’inspector—. Pujo a registrar l’avió.

Els seus homes van córrer amb la pistola a la mà i van bloquejar literalment en Teabing i el seu servent quan encara no havien arribat a la limusina. En Teabing es va girar.

—Inspector, aquesta és la meva darrera advertència. No s’atreveixi a posar els peus al meu avió. Se’n penedirà.

L’inspector en cap no va fer cas de les seves amenaces, va agafar la pistola i va pujar la rampa de l’avió. En arribar a dalt va ficar el cap a dins. Després va entrar a la cabina. «Què dimonis?». A part del pilot, força espantat, a la cabina, l’avió estava ben buit. No hi havia ni rastre de vida humana. Va comprovar ràpidament el lavabo, les cadires i el compartiment d’equipatges, però no va trobar ni rastre de ningú que s’hi amagués, menys encara diversos individus.

«Què dimonis li devia passar pel cap, a en Bezu Fache?». Pel que semblava en Leigh Teabing deia la veritat. L’inspector en cap de la policia de Kent es va quedar dret a la cabina deserta i va empassar saliva. «Merda». Amb la cara vermella va tornar a la pista i es va mirar en Leigh Teabing i el seu servent, que s’estaven drets prop de la limusina a punta de pistola.

—Deixeu-los anar —va ordenar-los l’inspector en cap—. Era una pista falsa.

Fins i tot des de l’altre extrem de l’hangar la mirada d’en Teabing era amenaçadora.

—Ja rebrà notícies dels meus advocats. I de cara al futur, recordi que la policia francesa no és de fiar.

Un cop dit això, el servent d’en Teabing va obrir la porta de darrere de la limusina i va ajudar el seu amo invàlid a pujar al seient del darrere. Després va caminar fins a la part de davant, es va asseure al volant i va engegar el motor. Quan el Jaguar va sortir corrents de l’hangar, els policies van començar a dispersar-se.

—Molt ben fet, amic meu —va dir en Teabing des del seient del darrere així que la limusina va sortir corrents de l’aeroport. Es va girar i va donar un cop d’ull al racó menys il·luminat de l’espaiós interior del vehicle—. Tothom està còmode?

En Langdon va assentir sense gaire entusiasme. Ell i la Sophie encara estaven encongits a terra al costat de l’albí lligat de mans i peus i emmordassat. Feia tan sols un instant el Hawker havia entrat a l’hangar i en Rémy havia obert la porta tan bon punt l’avió s’havia aturat a mig camí mentre feia la volta. Amb la policia a tocar, en Langdon i la Sophie havien hagut d’arrossegar el monjo per la passarel·la fins a terra i amagar-lo darrere la limusina. Aleshores els motors van tornar a accelerar i l’avió va acabar de fer la volta just en el moment que els cotxes patrulla entraven a tota velocitat.

Ara, mentre el cotxe es dirigia ràpidament en direcció a Kent, en Langdon i la Sophie van sortir com van poder de la part posterior de la limusina i van deixar el monjo lligat a terra. Es van posar còmodes al llarg seient que hi havia davant d’en Teabing, el noble anglès els va dirigir un somriure maliciós i va obrir el petit armari del bar.

—Els puc oferir alguna cosa per beure? Alguna coseta per picar? Unes patates? Nous? Una gasosa? —En Langdon i la Sophie van fer que no amb el cap. En Teabing va somriure i va tancar el bar—. Així doncs, mirem això de la tomba del cavaller…