EPÍLEG

En Robert Langdon es va despertar sobresaltat. Havia tingut un somni. El barnús que tenia al costat del llit portava el monograma HOTEL RITZ PARÍS. Una llum suau entrava per la persiana. «És matinada o capvespre?», es va preguntar.

En Langdon sentia una escalfor molt agradable per tot el cos. S’havia passat els dos últims dies dormint. Es va asseure al llit a poc a poc i de sobte va entendre què era el que l’havia despertat… Una idea molt estranya. Feia dies que provava de pair tot un aiguabarreig d’informacions, però de sobte es va concentrar en un aspecte que fins a aquell moment no havia tingut en compte.

«És possible que sigui això?».

Es va quedar quiet un instant. Aleshores va sortir del llit i es va ficar a la dutxa de marbre. Un cop dins va deixar que els dolls d’aigua li fessin un massatge a les espatlles, però continuava obsessionat amb aquella idea.

«És impossible».

Al cap de vint minuts en Langdon va sortir a la Place Vendôme. Començava a fer-se fosc. Tants dies dormint l’havien deixat una mica desorientat, però curiosament tenia el cap molt clar. S’havia promès que s’aturaria al vestíbul de l’hotel per fer un cafè amb llet que li aclarís una mica les idees, però les cames se’l van endur directament a la nit de París.

Va caminar cap a l’est per la Rue des Petits Champs amb una excitació creixent. Va girar cap al sud per Rue Richelieu, on l’aire era dolç amb l’aroma de gessamí dels majestuosos jardins del Palais Royal.

Va continuar en direcció al sud fins que va trobar el que buscava, la famosa arcada reial, una extensió brillant de marbre negre polit. En Langdon va examinar la superfície que tenia sota els peus. En qüestió de segons va trobar el que havia vingut a buscar, diversos medallons de bronze incrustats a terra formant una línia recta. Els discos feien cadascun uns dotze centímetres de diàmetre i portaven gravades les lletres N i S: nord i sud.

Va girar cap al sud sense perdre de vista en cap moment la línia que formaven els medallons. Va començar a caminar altra vegada seguint el camí i contemplant la vorera mentre anava avançant. Va passar per la cantonada de la Comédie-Française i va veure un altre medalló sota els seus peus. «Sí!».

Ja feia anys que en Langdon s’havia adonat que els carrers de París estaven decorats amb 135 d’aquells senyals de bronze, incrustats a les voreres, als patis i als carrers formant un eix nord-sud que travessava la ciutat. Una vegada havia seguit la línia des del Sacré-Cœur, pel nord fins al Sena i havia arribat fins a l’Observatori de París. Allí va descobrir la importància d’aquell camí sagrat.

El primer meridià de la Terra.

La primera longitud zero del món.

L’antiga Línia Rosa de París.

Aquell dia, mentre s’afanyava per la Rue de Rivoli, sentia que el seu objectiu era molt a prop. A menys d’un bloc de distància.

Les revelacions li arribaven com un seguit d’onades. La forma antiga de Roslin…, la fulla i el calze…, la tomba envoltada de l’obra dels mestres.

«És per això que en Saunière volia parlar amb mi? És possible que hagués endevinat la veritat sense adonar-me’n?».

De sobte es va posar a córrer. Sentia que tenia la Línia Rosa sota els peus i que el guiava, que el menava al seu objectiu. Així que va entrar al llarg túnel del Passage Richelieu, la perspectiva del que l’esperava li va fer posar de punta els pèls del clatell. Sabia que al final d’aquell túnel hi havia el monument més misteriós de París: concebuda el 1980 i encarregada per l’Esfinx en persona, François Mitterrand, un home de qui es deia que es movia en cercles secrets, un home que havia deixat a París un llegat final que en Langdon havia visitat feia només uns dies.

«En una altra vida».

Va fer un últim esforç i es va quedar aturat en un pati que li era familiar. Va alçar els ulls mentre recuperava l’alè, lentament, sense acabar-se de creure el que li passava pel cap, i va contemplar la brillant estructura que s’alçava davant dels seus ulls: la piràmide del Louvre, il·luminada enmig de la foscor.

Va contemplar-la només un instant. Li interessava molt més el que tenia a la dreta. Es va girar i va sentir els seus peus seguint el camí invisible de la Línia Rosa, va travessar el pati fins al Carrousel du Louvre, un enorme cercle d’herba envoltat per un seguit de matolls retallats amb molta cura i que temps enrere havia estat un centre de celebració de festivals en honor a la naturalesa…, ritus alegres per lloar la fertilitat i la Deessa.

En Langdon va saltar per sobre els arbustos i just quan va posar els peus a la gespa es va sentir com si fos en un altre món. En aquell espai sant hi havia ara un dels monuments més estranys de la ciutat. Al centre, enfonsada a terra com si fos un pou de cristall, s’obria l’enorme piràmide de vidre invertida que feia només unes nits havia vist quan va accedir a la planta que hi havia sota el Louvre: La Pyramide Inversée.

En Langdon es va apropar tremolós fins al límit de la piràmide i va donar un cop d’ull a les grans instal·lacions subterrànies del museu, que brillaven amb una besllum ambre. Tenia els ulls clavats no només en l’enorme piràmide invertida sinó també en el que hi havia just a sota. Allí, al terra de la cambra que tenia sota els peus, hi havia una estructura més petita…, una estructura que en Langdon havia citat al seu manuscrit.

La possibilitat que s’obria davant seu li feia posar els pèls de punta. Va tornar a alçar els ulls per contemplar el Louvre i va sentir que les ales enormes del museu l’abraçaven…, passadissos i més passadissos amb un esclat d’obres dels millors mestres: Da Vinci, Botticelli…

Corprès davant aquella meravella, va tornar a mirar a través del vidre la petita estructura de sota els seus peus. «He de baixar-hi ara mateix!». Va sortir del cercle i va travessar corrents el pati en direcció a l’entrada que hi havia a la piràmide del Louvre. Els últims turistes començaven a sortir del museu.

En Langdon va passar per la porta giratòria i va baixar per l’escala de cargol per accedir a la piràmide. L’aire era cada vegada més fred. Quan va arribar al final es va ficar en un llarg túnel que travessava el pati del Louvre i tornava a La Pyramide Inversée.

Al final del túnel va sortir a una sala molt gran. Just al seu davant brillava suspesa la piràmide invertida, una construcció de cristall en forma de V. «El calze». En Langdon va seguir amb els ulls la piràmide, que s’estrenyia fins a la punta, a uns dos metres de terra. Allí, just a sota, hi havia la petita estructura: una petita piràmide. Feia poc més d’un metre. Era l’única estructura d’aquell complex colossal que s’havia construït a una escala tan reduïda.

El manuscrit d’en Langdon, quan analitzava la complexa col·lecció de peces d’art relacionades amb la Deessa que hi havia exposades al Louvre, esmentava com de passada aquella modesta piràmide:

«La petita estructura es projecta des de terra com si fos la punta d’un iceberg, l’àpex d’una gran volta piramidal que s’amaga a sota com una cambra secreta».

Il·luminades per la llum tímida de l’entresòl desert, les dues piràmides es miraven l’una a l’altra, amb els cossos perfectament alineats, amb les puntes que gairebé es tocaven: el calze a dalt i la fulla a baix:

En Langdon va recordar les paraules de la Marie Chauvel: «Un dia, quan menys s’ho esperi, ho entendrà». Es trobava sota l’antiga Línia Rosa, envoltat per l’obra dels mestres. «Quin lloc millor podria haver trobat en Saunière per vigilar-lo?». Finalment va entendre el sentit del poema del Gran Mestre. Va alçar els ulls i a través del vidre va veure un cel esplèndid poblat de milers d’estrelles.

De sobte va sentir l’eco de paraules oblidades, com el murmuri dels esperits enmig de la foscor. «La recerca del Sant Graal és una recerca per agenollar-se davant els ossos de Maria Magdalena. Un viatge per pregar als peus de la dona proscrita».

En Robert Langdon va caure de genolls posseït per una sensació aclaparadora de reverència. Per un instant li va semblar que sentia una veu de dona…, la saviesa de l’antigor…, que li mussitava alguna cosa des de les profunditats de la Terra.