35

L’interior de l’estació de Saint-Lazare tenia el mateix aspecte que qualsevol altra estació de tren d’Europa, una caverna oberta a l’exterior poblada pels habituals elements sospitosos: homes sense llar que portaven cartells de cartró, grups d’escolars amb els ulls cansats que dormien damunt les motxilles amb els aparells reproductors d’MP3 connectats a les orelles, i tot de portadors de maletes amb uniforme blau que formaven petits grups i fumaven cigarrets.

La Sophie va alçar els ulls per mirar el gran tauler de sortides de l’estació. Les lletres blanques i negres anaven canviant cada vegada que actualitzaven la informació. Així que es va aturar, en Langdon va donar un cop d’ull a les ofertes. Al capdamunt de tot de la llista va llegir:

—Llàstima que no surti abans —va dir la Sophie—, però ens haurem de conformar amb Lille.

«Abans?». En Langdon va mirar el rellotge: eren les 2:59 de la matinada. El tren sortia al cap de set minuts i encara havien de comprar els bitllets.

La Sophie va acompanyar en Langdon a les taquilles i va dir-li:

—Compri dos bitllets amb la targeta de crèdit.

—Però jo em pensava que podien rastrejar les targetes de crèdit…

—Efectivament.

En Langdon va decidir renunciar a entendre què es proposava la Sophie Neveu. Va treure la Visa, va comprar dos bitllets a Lille i els va donar a la Sophie. La Sophie el va acompanyar a les vies, on va sentir un to familiar i una veu que donava l’últim avís als passatgers amb destinació Lille. Tenien al davant setze vies. Una mica més lluny a la dreta, a la via tres, els esperava el tren de Lille, que esbufegava i es preparava per sortir. Però la Sophie va agafar en Langdon del braç i se’l va emportar exactament en la direcció contrària. Van caminar ràpidament per un vestíbul lateral, van passar per un cafè obert les vint-i-quatre hores i finalment van sortir per una porta lateral a un carrer que hi havia a la part occidental de l’estació.

A la porta els esperava un taxi solitari. El conductor va veure la Sophie i li va fer llums. La Sophie va saltar al seient del darrere i en Langdon va fer el mateix. Així que el taxi va començar a allunyar-se de l’estació, la Sophie va treure els bitllets que acabaven de comprar i els va estripar.

En Langdon va deixar anar un sospir. Acabaven de desaparèixer setanta dòlars. Fins que el taxi no es va confondre amb el murmuri monòton que avançava en direcció al nord per la Rue de Clichy, en Langdon no va tenir la sensació que havien aconseguit escapar-se. Per la finestra, a mà dreta, va veure Montmartre i la preciosa cúpula del Sacré-Cœur. Els llums d’un cotxe de policia que passava en direcció contrària el van enlluernar un instant.

En Langdon i la Sophie es van ajupir fins que el soroll de les sirenes es va haver allunyat. La Sophie li havia dit al taxista que sortís de la ciutat i, en veure que tenia els llavis serrats, en Langdon va entendre que estava meditant què havien de fer tot seguit.

En Langdon va examinar la clau altra vegada, la va posar davant de la finestra i va concentrar-hi la mirada per provar de trobar algun senyal que li pogués donar una pista sobre el lloc on l’havien fabricada. Els llums intermitents dels cotxes que passaven només li permetien veure el segell del Priorat.

—No té ni cap ni peus —va dir al final.

—Què és el que no té ni cap ni peus?

—El fet que el teu avi es prengués tantes molèsties per fer-te arribar una clau sense que tu sabessis què n’havies de fer.

—Hi estic d’acord.

—Estàs segura que no va escriure res darrere el quadre?

—Vaig mirar pertot arreu. No hi havia res més. Tan sols la clau, amagada darrere el quadre. Vaig veure el segell del Priorat i me la vaig posar a la butxaca, després vam marxar i ja està.

En Langdon va arrufar el nas mentre mirava l’extrem afuat de la clau. Res. Va forçar els ulls i se la va acostar a la cara per examinar la part lateral de la creu. Res.

—Em sembla que aquesta clau l’han fet fa molt poc.

—Per què?

—Perquè fa olor d’alcohol de fer fregues.

La Sophie se’l va quedar mirant.

—Què dius?

—És com si algú l’hagués polida amb un producte de neteja —va dir en Langdon mentre s’apropava la clau al nas i l’olorava—. L’olor és més intensa a l’altre extrem —va dir, i va girar la clau—. Sí, porta una base d’alcohol, com si l’haguessin fregat amb un producte de neteja o… —en Langdon es va quedar mut.

—Què?

Va girar la clau per veure-la millor i va resseguir amb els ulls la superfície fina d’un dels creuers. Era com si emetés uns reflexos estranys…, com si estigués humida.

—T’has mirat bé la clau abans de ficar-te-la a la butxaca?

—Què? No gaire. Tenia una mica de pressa.

En Langdon es va girar per mirar-la als ulls.

—Encara portes el bolígraf?

La Sophie va ficar-se la mà a la butxaca i en va treure el bolígraf de llum ultraviolada. En Langdon el va agafar i el va engegar per il·luminar la part de darrere de la clau. De seguida van veure una lluïssor inconfusible. Hi havia un text escrit amb presses, però que es llegia bé.

—Bé —va dir en Langdon somrient—. Ara ja sabem per què feia olor d’alcohol.

La Sophie va mirar desconcertada el text morat que hi havia escrit darrere la clau:

«Una adreça! L’avi em va deixar escrita una adreça!».

—On és això? —va preguntar en Langdon.

La Sophie no en tenia ni idea. Es va inclinar endavant i va preguntar-li ansiosa al conductor:

—Connaissez-vous la Rue Haxo?

El taxista va semblar que s’ho pensava un moment i tot seguit va fer que sí amb el cap. Va dir-li a la Sophie que era als afores, prop d’una pista de tennis que hi havia a l’oest de París. La Sophie li va demanar que els hi portés immediatament.

—El camí més ràpid és per el Bois de Boulogne —va dir-li el conductor en francès—. Li va bé?

La Sophie va fer mala cara. Se li acudien rutes més discretes, però aquella nit no estava per tants miraments.

—Oui.

«Podem donar-li una sorpresa al nostre amic americà».

La Sophie es va tornar a mirar la clau i es va preguntar què hi trobarien, al número 24 de la Rue Haxo. «Una església? Alguna mena de quarter general del Priorat?».

Una altra vegada van venir-li al cap les imatges del ritual secret que havia presenciat a la cova del soterrani feia deu anys i va deixar anar un sospir.

—Robert, t’he d’explicar moltes coses —va fer una pausa i va mirar-li els ulls fixament mentre el taxi corria en direcció a l’oest—. Però primer vull que m’expliquis tot el que sàpigues sobre el Priorat de Sió.