22

Agenollat al primer banc de l’església, en Siles feia veure que resava mentre estudiava l’estructura del santuari. El Saint-Sulpice, com la majoria de les esglésies, estava construïda amb una planta en forma de creu. La secció central més llarga, la nau, conduïa a l’altar principal, on es creuava amb una secció més curta que es coneixia amb el nom de creuer. La nau i el creuer es trobaven exactament sota la cúpula principal i es considerava el cor de l’església…, el punt més sagrat i místic.

«No pas aquesta nit», pensava en Siles, «els secrets del Saint-Sulpice estan enterrats en un altre lloc».

Va girar la vista a la dreta i va mirar en direcció a la secció sud del creuer, a l’obertura que hi havia on acabaven els bancs; on s’hi amagava l’objecte que havien descrit les seves víctimes.

«És allà».

Clavada al terra de granit gris brillava damunt la pedra una cinta prima i polida de llautó…, una línia daurada dividia el terra de l’església. La línia tenia tot de senyals, com si es tractés d’un regle. Era un gnomon, tal com li havien explicat a en Siles, una mena de dispositiu que utilitzaven els pagans com a rellotge de sol. Els turistes, científics, historiadors i pagans d’arreu del món venien al Saint-Sulpice per visitar aquesta famosa línia: la Línia Rosa.

Lentament en Siles va resseguir amb els ulls el camí que marcava a terra la cinta de llautó: de dreta a esquerra passava davant seu fent un angle estrany, aliè del tot a la simetria de l’església. Aquella línia, que fins i tot partia per la meitat l’altar principal, era als ulls d’en Siles com una cicatriu que desfigurava un rostre preciós. La línia partia per la meitat el combregador i resseguia l’amplada de l’església fins a l’extrem nord del creuer, on acabava a la base d’una escultura sorprenent: un enorme obelisc egipci. La brillant línia rosa feia un angle de noranta graus, pujava per la cara de l’obelisc uns deu metres fins a la punta de l’àpex piramidal i s’aturava allí.

«La Línia Rosa», va pensar en Siles. «La germandat va amagar la clau de volta a la Línia Rosa». Aquell mateix vespre, quan li havia explicat que la clau de volta estava amagada a l’interior de l’església del Saint-Sulpice, el Mestre havia semblat una mica escèptic. Però tan bon punt en Siles havia afegit que tots els germans havien coincidit en un punt concret de l’església, relacionat amb una cinta de llautó que travessava el terra de Saint-Sulpice, el Mestre s’havia quedat amb la boca oberta davant d’aquella revelació.

—Estàs parlant de la Línia Rosa!

Tot seguit el Mestre va parlar-li a en Siles d’aquella famosa raresa del Saint-Sulpice: una cinta de llautó que partia el santuari seguint exactament l’eix nord-sud. Era una mena d’antic rellotge de sol, un vestigi d’un temple pagà que en altres temps hi havia hagut en aquell mateix lloc. Els rajos del sol entraven pel rosetó de la paret sud i anaven resseguint la cinta cada dia per indicar el pas del temps, de solstici en solstici.

La cinta nord-sud era coneguda amb el nom de Línia Rosa. Durant segles el símbol de la rosa havia anat associat amb els mapes i l’orientació de les ànimes en la direcció correcta. La rosa de compàs, que apareix a gairebé tots els mapes, indicava el nord, el sud, l’est i l’oest. Coneguda originàriament com la Rosa dels Vents, indicava també la direcció de trenta-dos vents. Dibuixats dins d’un cercle, aquests trenta-dos punts del compàs reproduïen exactament l’aspecte d’una rosa de trenta-dos pètals. Encara avui, l’instrument més important per a la navegació es coneix amb el nom de rosa del compàs, un aparell que assenyala el nord amb una fletxa o, encara més sovint, amb una fleur-de-lis.

En un globus terraqüi, la Línia Rosa, anomenada també meridià o longitud, era qualsevol línia imaginària que anés del pol nord al pol sud. Evidentment hi havia un nombre infinit de línies roses, perquè tots els punts del planeta tenien una longitud que podia enllaçar els pols nord i sud. El que era realment rellevant per als primers navegants era quina d’aquestes línies havia de rebre el nom de Línia Rosa, la longitud zero, la línia a partir de la qual calia mesurar totes les altres longituds del planeta.

Ara mateix aquesta línia era a Greenwich, a Anglaterra. Però no havia estat pas sempre així. Molt de temps abans no s’establís Greenwich com a meridià principal, la longitud zero de tot el món passava directament per París i creuava el Saint-Sulpice. La cinta de llautó del Saint-Sulpice era un homenatge al primer meridià del món i, tot i que Greenwich li havia manllevat a París aquest privilegi el 1888, encara es podia veure la Línia Rosa original.

—Així doncs, la llegenda és certa —va dir-li el Mestre—. La pedra del Priorat es diu que és enterrada «sota el Signe de la Rosa».

Encara de genolls al banc, en Siles va donar un cop d’ull a l’església per assegurar-se que no hi havia ningú. Per un instant li va semblar sentir que alguna cosa es bellugava a la balconada del cor. Es va girar i se la va quedar mirant una estona. Res.

«Estic tot sol».

Es va posar dret i va fer tres genuflexions davant de l’altar. Tot seguit va girar a l’esquerra i va seguir la línia de llautó en direcció al nord, cap a l’obelisc.

En aquell mateix moment, a l’aeroport internacional Leonardo da Vinci de Roma, la vibració dels pneumàtics en contactar amb la pista d’aterratge va desvetllar el bisbe Aringarosa d’un son profund. «Em dec haver quedat endormiscat», va pensar, sorprès que hagués aconseguit relaxar-se prou per adormir-se. «Benvenuto a Roma», deien pels altaveus. El bisbe Aringarosa es va asseure amb l’esquena dreta, es va posar bé la sotana negra i va somriure d’una manera una mica peculiar. Ja feia temps que tenia ganes de fer aquell viatge. «Ja fa massa temps que estic a la defensiva». Aquella nit, però, les regles havien canviat. Feia només cinc mesos l’Aringarosa havia temut pel futur de la fe. Ara però, com si fos la voluntat del Senyor, la solució havia arribat tota sola.

«És una intervenció divina».

Si aquella nit a París tot anava com estava previst, l’Aringarosa aviat tindria a les mans una cosa que el convertiria en l’home més poderós de tota la cristiandat.