46

En Siles jeia de bocaterrosa al jaç de la seva habitació, deixant que les ferides de l’esquena se li cicatritzessin amb l’aire. La segona sessió d’aquella nit amb el fuet l’havia deixat feble i marejat. Encara s’havia de treure el cilici i sentia com li gotejava la sang per la cuixa. Amb tot, no tenia cap justificació per treure-se’l.

«He decebut l’església».

«Encara pitjor, he decebut el bisbe».

Aquella nit se suposava que seria la salvació del bisbe Aringarosa. Cinc mesos enrere, el bisbe havia tornat d’una reunió de l’Observatori del Vaticà, on s’havia assabentat d’una cosa que l’havia deixat totalment deprimit durant moltes setmanes. Finalment, l’Aringarosa havia fet saber les males notícies a en Siles.

—Però això és impossible! —havia cridat en Siles—. No ho puc acceptar.

—És veritat —va dir l’Aringarosa—. Impensable, però veritat. D’aquí a només sis mesos.

Les paraules del bisbe havien deixat en Siles molt espantat. Va pregar per una solució, però fins i tot en aquells dies foscos, la seva fe en Déu i en el Camino s’havia mantingut impertorbable. Al cap d’un mes, miraculosament, es va escampar la boira i la llum va brillar.

«Intervenció divina», ho havia descrit l’Aringarosa.

El bisbe havia vist una solució per primera vegada.

—Siles —va murmurar—, Déu ens ha concedit una oportunitat per protegir el Camino. La nostra batalla, com totes, voldrà sacrificis. Seràs un soldat de Crist?

En Siles va caure de genolls davant del bisbe Aringarosa, l’home que li havia donat una nova vida, i va dir:

—Sóc un anyell de Déu. Conduïu-me allà on us porti el cor.

Quan l’Aringarosa va descriure l’oportunitat que s’havia presentat, en Siles va saber que només podia ser obra de la mà de Déu. «Destí miraculós!». L’Aringarosa va posar en Siles en contacte amb l’home que havia proposat el pla: un home que es feia dir el Mestre. Tot i que el Mestre i en Siles mai no s’havien vist cara a cara, cada vegada que parlaven per telèfon en Siles quedava impressionat, tant per la profunditat de la fe del Mestre com per l’abast del seu poder. Semblava que el Mestre ho sabés tot, que tingués ulls i orelles a tot arreu. En Siles no sabia com el Mestre havia aconseguit aplegar tota aquella informació, però l’Aringarosa havia posat una gran confiança en el Mestre i li havia dit que fes el mateix.

—Fes el que el Mestre t’ordeni —li havia dit el bisbe—. I la victòria es posarà de part nostra.

«La victòria». En Siles ara mirava el terra nu i temia que la victòria se li havia escapat de les mans. El Mestre havia estat enganyat. La clau de volta era una enganyifa. I amb aquell engany, tota l’esperança s’havia esvanit.

A en Siles li hauria agradat trucar al bisbe Aringarosa i advertir-lo, però aquella nit el Mestre havia tallat totes les línies de comunicació entre ells. «Per la vostra pròpia seguretat».

Finalment, fent un esforç sobrehumà, en Siles va anar de quatre grapes fins al seu hàbit, que era a terra, i va treure el mòbil de la butxaca. Mort de vergonya, va marcar.

—Mestre —va murmurar—, tot se n’ha anat en orris.

En Siles va explicar a l’home tota la veritat de com l’havien enganyat.

—Perds la fe massa de pressa —va replicar el Mestre—. Acabo de rebre notícies. Molt inesperades i benvingudes. El secret viu. Abans de morir en Jacques Saunière va passar la informació. Et trucaré aviat. La nostra feina d’avui encara no està acabada.