45

—La policia ha bloquejat el pas al carrer —va dir l’André Vernet, entrant a la sala d’espera—. Fer-los sortir a vostès ara serà molt difícil.

Mentre tancava la porta darrere seu, en Vernet va veure la caixa de plàstic negre a la cinta contínua i es va aturar en sec. «Verge Santa! Han aconseguit accedir al compte d’en Saunière!».

La Sophie i en Langdon eren a la taula, inspeccionant el que semblava una caixa de joieria de fusta força gran. La Sophie immediatament va tancar la tapa i va aixecar la vista.

—Al final ha resultat que teníem el número de compte —va dir.

En Vernet es va quedat mut. Això ho canviava tot. Amb respecte, va deixar de mirar la caixa i va intentar concentrar-se en el pròxim pas que calia fer. «Els he de fer sortir del banc!». Però com que la policia ja havia organitzat un bloqueig del carrer, en Vernet només sabia una manera de sortir-se amb la seva.

—Mademoiselle Neveu, si els puc fer sortir del banc sense perill, s’enduran aquest objecte o el tornaran a la cambra cuirassada abans de marxar?

La Sophie va fer una llambregada a en Langdon i després va tornar a mirar en Vernet.

—Ens l’hem d’endur.

En Vernet va assentir amb el cap.

—Molt bé. Sigui el que sigui, els aconsello que l’emboliquin amb la seva jaqueta mentre anem pels passadissos. Preferiria que no ho veiés ningú.

Mentre en Langdon es treia la jaqueta, en Vernet va anar fins a la cinta contínua, va tancar el contenidor buit i va teclejar una sèrie d’ordres simples. La cinta es va començar a moure, enduent-se la caixa de plàstic una altra vegada a la cambra cuirassada. En Vernet va agafar la clau d’or del dispositiu electrònic i la va donar a la Sophie.

—Per aquí, vinga, afanyem-nos.

Quan van arribar al magatzem de distribució, en Vernet va veure els llums intermitents de la policia que penetraven al garatge subterrani. Va arrufar les celles. Segurament estaven barrant el pas de la rampa. «Ara intentaré sortir per aquí?». Suava.

En Vernet es va dirigir fins a una de les furgonetes blindades del banc. Transport sûr era un dels serveis que oferia el Banc de Dipòsits de Zuric.

—Fiquin-se darrere la furgoneta —va ordenar, aguantant oberta l’enorme porta—. Torno de seguida.

Mentre es ficaven a dintre, en Vernet va córrer en direcció a la plataforma de càrrega fins a l’oficina del supervisor, hi va entrar, va agafar les claus de la furgoneta i va trobar un uniforme i una gorra de conductor. Es va treure el vestit i la corbata i es va posar l’uniforme. Tornant-s’ho a rumiar, es va posar una pistolera a l’espatlla, a sota l’uniforme. De sortida, va agafar una pistola d’un prestatge, hi va posar un clip, la va col·locar a la pistolera i es va cordar l’uniforme. De camí cap a la furgoneta, es va abaixar la visera de la gorra i va mirar al vehicle; la Sophie i en Langdon estaven drets a dins la caixa d’acer buida.

—Deixin-me que encengui el llum —va dir en Vernet, i va allargar el braç per pitjar un interruptor que encenia l’única bombeta de la cambra blindada—. Millor que vagin asseguts. I mentre sortim no s’ha de sentir ni una mosca.

La Sophie i en Langdon es van asseure al terra de metall. En Langdon va posar-se a la falda el tresor embolicat amb la seva americana de xeviot. En Vernet va fer córrer les portes pesants i els va deixar tancats a dintre. Aleshores va posar-se al volant i va engegar el cotxe.

Mentre el furgó blindat pujava amb dificultats cap al capdamunt de la rampa, en Vernet sentia com la suor se li acumulava a sota la gorra. Es va adonar que hi havia molts més llums de la policia dels que havia imaginat. Quan el furgó arribava al final de la rampa, el portal es va obrir cap a dins per deixar-los pas. En Vernet va avançar i va esperar que el portal es tanqués darrere seu abans de tornar a donar gas i accionar el següent sensor. El segon portal es va obrir, i la sortida va quedar lliure.

Excepte pel cotxe de policia que li barrava el pas.

En Vernet va arrufar el front i va avançar.

Un oficial esprimatxat li va sortir al pas i el va fer aturar a uns quants metres de la barrera. Hi havia quatre cotxes de policia aparcats davant d’ells.

En Vernet es va aturar. Abaixant-se encara més la visera de la gorra, va posar la cara més barroera que la seva educació li permetia. Sense moure’s de darrere el volant, va obrir la porta i va mirar l’agent, que tenia una cara groguenca i seriosa.

—Qu’est-ce qui se passe? —va preguntar en Vernet, amb un to dur.

—Je suis Jérôme Collet —va dir l’agent—. Lieutenant Police Judiciaire.

Va anar darrere el furgó.

—Qu’est-ce qu’il y a là dedans?

—Que em matin si ho sé —va respondre en Vernet amb un francès groller—. Només sóc el conductor.

En Collet es va quedar impertèrrit.

—Estem buscant dos criminals.

En Vernet va riure.

—Llavors heu anat a parar al lloc escaient. Alguns dels fills de sa mare per a qui condueixo tenen tants diners que deuen ser criminals.

L’agent va ensenyar-li una foto de passaport d’en Robert Langdon.

—Aquest home ha estat al banc aquesta nit?

En Vernet es va encongir d’espatlles.

—Ni idea. Sóc una rata de soterrani. No deixen que ens acostem als clients en cap circumstància. Heu d’entrar i preguntar a la recepció.

—El banc ens demana una ordre judicial abans d’entrar.

En Vernet va posar cara de disgust.

—Administradors. No m’escalfeu el cap.

—Obri el furgó, si us plau.

En Collet es va dirigir cap a darrere el furgó.

En Vernet va mirar l’agent de fit a fit i va forçar una rialla de menyspreu.

—Obrir el furgó? Que es pensa que tinc les claus? Que es pensa que es fien de nosaltres? Hauria de veure la merda de sou que cobro.

L’agent va inclinar el cap a un costat, en un signe evident d’escepticisme.

—M’està dient que no té les claus de la furgoneta que condueix?

En Vernet va moure el cap.

—No de la part de la càrrega. Només les claus de contacte. Aquests furgons els segellen uns supervisors a l’àrea de càrrega. Llavors el furgó espera mentre algú porta les claus al destinatari. Un cop ens avisen que les claus són a la seva destinació, llavors ens donen la llum verda per sortir. Ni un segon abans. Mai no sé què dimonis porto al darrere.

—Quan han segellat aquesta furgoneta?

—Deu haver estat fa hores. Avui porto una càrrega a St. Thurial. Les claus de la part blindada ja són allà.

L’agent no va contestar, però amb els ulls el sondejava com si li volgués llegir la ment.

Una gota de suor li començava a baixar cara avall.

—Em permet? —va dir, es va eixugar la cara amb la màniga i es va dirigir cap als cotxes que barraven el pas—. Vaig amb el temps just.

—Tots els conductors porten un Rolex? —va preguntar l’agent assenyalant-li el canell.

En Vernet va abaixar la vista i va veure la corretja brillant del seu rellotge absurdament car que li sortia de sota la màniga. Merde.

—Aquesta merda? La vaig comprar per vint euros a un venedor ambulant tailandès a St. Germain des Prés. L’hi venc per quaranta.

L’agent va callar uns instants i finalment es va fer a un costat.

—No, gràcies. Bon viatge.

En Vernet no va tornar a respirar fins que la furgoneta no va ser cinquanta metres carrer avall. I ara tenia un altre problema. La càrrega. «On els porto?».