24

En Siles va alçar la mirada per veure l’obelisc del Saint-Sulpice i va comprovar la llargada d’aquella enorme columna de marbre. Tenia els tendons tensos a causa de l’excitació del moment. Va donar un últim cop d’ull a l’església per assegurar-se que estava sol. Aleshores es va agenollar als peus d’aquella estructura, no pas per adorar-la, sinó més aviat per necessitat.

«La clau de volta és amagada sota la Línia Rosa».

«És a la base de l’obelisc».

Tots els germans havien coincidit. De genolls, en Siles va passar les mans pel terra de pedra. No va veure cap escletxa o senyal damunt d’una rajola que es pogués treure, de manera que va començar a donar copets a terra amb els nusos dels dits. Va anar resseguint la cinta de llautó des de la base de l’obelisc mentre donava copets a les rajoles més pròximes. Finalment va sentir un eco estrany en una de les rajoles.

«Hi ha un espai buit aquí sota!».

En Siles va somriure. Les seves víctimes deien la veritat. Es va posar dret i va buscar alguna cosa que li permetés trencar les rajoles.

Força més amunt d’on era en Siles, a la balconada, la germana Sandrine va haver de contenir un crit. Acabava de confirmar els seus pitjors temors. Aquell visitant no era qui deia que era. El misteriós monjo de l’Opus Dei havia anat a Saint-Sulpice amb un objectiu molt diferent. Un objectiu secret.

«Però no ets pas l’únic que té secrets», va pensar.

La germana Sandrine Bieil era alguna cosa més que la responsable de l’església. I aquella nit unes rodes molt antigues havien començat a girar. L’arribada d’aquell estrany a la base de l’obelisc era un senyal de la germandat.

«Era una crida sorda de perill».