69

Els motors dobles Garret TFE-731 del Hawker 731 feien un soroll infernal mentre l’avió s’enlairava amb una força que provocava un buit d’estómac. Des de la finestra es veia com l’aeroport de Le Bourget s’empetitia ràpidament.

«Estic fugint del país», rumiava la Sophie amb el cos enganxat al seient de pell. Fins llavors ella havia pensat que el joc del gat i la rata amb en Fache era d’alguna manera justificable davant del Ministeri de Defensa. «Només intentava protegir un home innocent. Em limitava a fer complir els darrers desitjos de l’avi». Ara acabava d’anul·lar aquesta última via d’escapatòria. Marxava del país, indocumentada, acompanyant un home perseguit per la llei, i alhora enduent-se de manera il·lícita un hostatge. Si hi havia una frontera de la raó, ara ella l’havia traspassada. «Gairebé a la velocitat del so».

La Sophie seia amb en Langdon i en Teabing a la part del davant de la cabina. Era un jet dissenyat per a executius d’elit, com puntualitzava el medalló d’or penjat a la porta. Els seients es podien desplaçar a través d’uns rails al terra i podien redistribuir-se al voltant d’una taula de fusta rectangular. Era una petita sala de reunions. La sumptuositat de l’entorn, no obstant això, no camuflava el lamentable estat de la situació a la part posterior de l’avió, on en Rémy, el criat d’en Teabing, seia amb una pistola a la mà, obeint de mala gana les ordres del seu cap de vigilar aquell carai de monjo que jeia lligat als seus peus com un paquet.

—Abans no tornem a la qüestió de la clau de volta —va començar en Teabing—, em pregunto si em deixeu dir unes quantes paraules. —Semblava força preocupat, com si fos un pare que anés a alliçonar els seus fills—. Amics meus, m’adono que en aquest viatge sóc un convidat, i em sento honorat per això. A més, en tant que persona dedicada tota la vida a la recerca del Graal, em sento obligat a dir-vos que estem a punt d’emprendre un camí sense retorn que, a més, ens pot portar un munt de problemes. —Es va girar cap a la Sophie—. Mademoiselle Neveu, el seu avi li va donar el críptex amb la intenció que vostè mantingués el secret del Sant Graal viu.

—Sí.

—D’acord amb això, vostè se sent obligada a seguir el camí fins allà on vagi. —La Sophie va fer que sí amb el cap, encara que tenia un segon motiu que la feia tirar endavant. «La veritat sobre la meva família». Malgrat que en Langdon li havia assegurat que la clau de volta no tenia res a veure amb el passat d’ella, la Sophie intuïa que hi havia alguna cosa molt personal lligada a aquest misteri, com si el críptex, forjat per les mans del seu propi avi, estigués intentant dir-li alguna cosa i oferir-li algun tipus de solució a la buidor que l’havia perseguit tots aquells anys—. El seu avi i tres persones més han mort avui —va continuar en Teabing—, i ho han fet per impedir que aquesta clau de volta arribi a mans de l’església. Aquesta nit l’Opus Dei ha estat a punt d’obtenir-la. Espero que entengui que això la situa en una posició de responsabilitat excepcional. Li han passat una torxa. Una flama de dos mil anys que no es pot apagar. Aquesta torxa no pot anar a parar a males mans. —Va aturar-se i va mirar la caixa de palissandre—. Entenc que no té cap altra opció en aquest assumpte, mademoiselle Neveu, però tenint en compte el que hi ha en joc, vostè ha d’afrontar plenament aquesta responsabilitat…, o bé delegar la responsabilitat a algú altre.

—El meu avi em va donar el críptex a mi. Estic segura que ell pensava que jo seria capaç d’assumir aquesta responsabilitat.

En Teabing va semblar que s’animava, però no feia cara d’estar gaire convençut.

—Bé. Cal que tingui una voluntat forta. Perquè vostè ha de saber, a més, que el desxiframent de la clau de volta comportarà un procés encara més llarg.

—Què?

—Estimada: imagini’s que de cop i volta té a les mans el mapa que revela la localització del Sant Graal. Aleshores, vostè posseirà una veritat que pot canviar el curs de la història. Vostè serà la portadora d’un secret que l’home ha estat buscant durant segles. Vostè haurà d’assumir la responsabilitat de revelar aquesta veritat al món. La persona que faci això serà venerada per molts i menyspreada per altres. La qüestió és si vostè tindrà la força suficient per tirar endavant aquesta tasca.

La Sophie va rumiar un moment.

—No estic segura que això ho hagi de decidir jo.

En Teabing va alçar les celles.

—Ah no? Si no és qui té la clau de volta, qui ho ha de decidir, doncs?

—La germandat que ha protegit amb èxit el secret durant tant temps.

—El Priorat? —en Teabing se la va mirar amb escepticisme—. Però com? La germandat ha estat destruïda aquesta nit. Decapitada, com molt bé ha dit vostè. Si se’ls va filtrar una mena d’acusador o d’espia, no ho sabrem mai, però el fet és que algú els va descobrir i va revelar la identitat dels quatre membres de la cúpula. Jo no em fiaria de ningú de la comunitat que ara fes un pas endavant.

—Què estàs suggerint? —va demanar en Langdon.

—Robert, saps tan bé com jo que el Priorat no ha protegit la veritat tots aquests anys perquè quedi en un racó omplint-se de pols fins a l’eternitat. Ells han estat esperant el moment oportú en la història per compartir el seu secret. El moment que el món sigui capaç de fer front a la veritat.

—I creus que aquest moment ja ha arribat? —va preguntar en Langdon.

—És clar. No pot ser més evident. Tots els signes històrics són a lloc, i si el Priorat no volia donar a conèixer el secret aviat, per què l’església ha atacat ara?

La Sophie va replicar:

—El monjo encara no ens ha explicat el seu propòsit.

—La intenció del monjo és la intenció de l’església —va contestar en Teabing—, és a dir, destruir els documents que contenen la gran mentida. L’església mai no ha estat tan a punt d’aconseguir-ho com aquesta nit, i el Priorat ha dipositat la seva confiança en vostè, mademoiselle Neveu. La tasca de salvar el Sant Graal implica assumir els darrers desitjos del Priorat de compartir la veritat amb el món.

En Langdon va intervenir:

—Leigh, demanar a la Sophie que prengui aquesta decisió és un compromís molt gran per a una persona que fa tot just una hora que coneix l’existència dels documents del Sangreal.

En Teabing va deixar anar un sospir.

—M’ha de disculpar per aquesta pressió, mademoiselle Neveu. La veritat, sempre he pensat que aquests documents s’han de fer públics, però al capdavall la decisió és de vostè. Jo només crec que és important que comenci a pensar en el que pot succeir quan finalment puguem desxifrar la clau de volta.

—Senyors —va dir la Sophie amb fermesa—. Cito els seus mots: «No ets tu qui trobes el Graal, és el Graal qui et troba a tu». Confio que el Graal m’hagi trobat per una raó i quan sigui el moment ja sabré què fer.

Tots dos la van mirar desconcertats.

—Així que —va continuar ella, dirigint-se cap a la caixa de palissandre—, som-hi.