95

En Langdon no havia pogut treure els ulls de la pantalla de l’ordinador des que havia començat la recerca.

«Cinc minuts. Només dos resultats. Cap dels dos rellevant».

Ja començava a preocupar-se.

La Pamela Gettum era a la sala del costat i els preparava begudes calentes. En Langdon i la Sophie havien comès la imprudència de demanar-li si en lloc del te que els havia ofert tenia una mica de cafè i, pel soroll del microones que se sentia a l’habitació del costat, en Langdon sospitava que el premi seria un Nescafè instantani. Al final l’ordinador va emetre un ping alegre.

—Sembla que ja n’ha trobat un altre —va cridar la Gettum des de l’altra sala—. Quin és el títol?

—És l’al·legoria del Cavaller Verd —va respondre en Langdon.

—No ens serveix —va dir la Gettum—. No hi ha gaires gegants mitològics de color verd, enterrats a Londres.

En Langdon i la Sophie seien pacientment davant de la pantalla i van consultar dos resultats més. Quan l’indicador sonor de l’ordinador va tornar a sonar, però, el títol del llibre els va sorprendre.

—Les òperes de Wagner? —va preguntar la Sophie.

La Gettum va aparèixer a la porta amb un paquet de cafè instantani.

—Això sona una mica estrany. Que era cavaller, Wagner?

—No —va dir en Langdon intrigat—. Però era un francmaçó força famós.

«Com també ho van ser Mozart, Beethoven, Shakespeare, Gershwin, Houdini i Disney». S’havien escrit molts llibres sobre els vincles entre els maçons i els templers, el Priorat de Sió i el Sant Graal.

—Voldria donar-hi un cop d’ull. Com ho puc fer per veure tot el text?

—No cal que llegeixi tot el text —va cridar la Gettum—. Faci un clic sobre el títol. L’ordinador li mostrarà les paraules clau amb una paraula al davant i tres al darrere per posar-les en context.

En Langdon no acabava d’entendre el que li deia, però va fer el que li demanava. De sobte va aparèixer una nova pantalla.

—Aquest no és el papa que buscàvem —va dir en Langdon decebut. Així i tot el va sorprendre com n’era de fàcil d’utilitzar, aquell sistema. Amb les paraules clau contextualitzades n’hi havia prou per recordar-li que l’òpera Parsifal de Wagner era un homenatge a Maria Magdalena i a la dinastia de Jesucrist, explicada per un jove cavaller a la recerca de la veritat.

—Paciència —va insistir la Gettum—. És un joc de probabilitats. Deixin treballar la màquina.

L’ordinador els va donar unes quantes referències més al Graal, fins i tot un text sobre els trobadours, els famosos joglars errants francesos. En Langdon sabia que no era pas una coincidència que els mots minstrel i minister^[5] compartissin la mateixa arrel etimològica. Els trobadors eren servents o «pastors» itinerants de l’església de Maria Magdalena i feien servir la música per donar a conèixer la història de la feminitat sagrada entre el poble. Encara ara els trobadors cantaven cançons que lloaven les virtuts de la «nostra senyora», una dona bella i misteriosa a la qual juraven fidelitat eterna. Va fer un clic a l’hipertext ansiós per consultar-ne el contingut, però no va trobar res. L’ordinador va emetre un altre senyal acústic.

—No em sorprèn gens —va dir-li en Langdon a la Sophie—. Algunes de les paraules clau que hem introduït tenen el mateix nom que les fitxes individuals —va agafar el ratolí per clicar l’hipervincle—. No sé si t’ho devia explicar mai el teu avi quan jugaves al tarot amb ell, Sophie, però aquest joc és com un catecisme en forma de cartes sobre la història de la Núvia Perduda i sobre la seva dominació per part de l’església malvada.

La Sophie se’l va mirar sense acabar-s’ho de creure.

—No en tenia ni idea.

—D’això es tracta. Com que és un joc metafòric, els seguidors del Graal van aconseguir ocultar-ne el missatge de la mirada amatent de l’església.

Tot sovint en Langdon es preguntava quants jugadors de cartes actuals sabien que els quatre pals, piques, cors, trèvols i diamants eren símbols relacionats amb el Graal que provenien directament dels quatre pals del tarot: espases, copes, bastos i pentacles.

Quatre minuts més tard, quan en Langdon ja començava a témer que no trobarien el que havien vingut a buscar, l’ordinador va donar-los un altre resultat.

—La gravetat d’un geni? —va cridar-li en Langdon a la Gettum—. Biografia d’un cavaller modern?

La Gettum va treure el cap per la porta.

—Com de modern? Si us plau, no em diguis que parla de Sir Rudy Giuliani. Em sembla que és un personatge una mica ridícul.

A en Langdon també li produïa nàusees el fet que recentment haguessin fet cavaller Sir Mick Jagger, però aquell no semblava pas el moment més adient per iniciar un debat sobre la política de nomenaments de cavallers britànics.

—Donem-hi un cop d’ull —va dir en Langdon, i va clicar l’hipertext.

—Pel que sembla modern és un terme força relatiu —va dir la Sophie a la Gettum—. És un llibre antic. Sobre Isaac Newton.

La Gettum va fer que no amb el cap des de la porta.

—No ens serveix. A Newton el van enterrar a Westminster Abbey, el bressol de l’església anglicana. És impossible que hi hagués un papa catòlic. Llet i sucre?

La Sophie va assentir amb el cap. La Gettum esperava.

—Robert? —va dir.

A en Langdon el cor li bategava a tota velocitat. Va treure els ulls de la pantalla i es va posar dret.

—El nostre cavaller és Sir Isaac Newton.

La Sophie es va quedar asseguda.

—De què parles?

—Newton està enterrat a Londres —va dir en Langdon—. Les seves obres van iniciar noves ciències que van provocar la còlera de l’església. I a més a més va ser Gran Mestre del Priorat de Sió. Què més volem?

—Què més? —va dir la Sophie, i va assenyalar el poema—. I el papa que va enterrar un cavaller? Ja has sentit la senyora Gettum. És impossible que un papa catòlic enterrés Newton.

En Langdon va agafar el ratolí.

—I qui ha dit res d’un Pope catòlic? —va fer un clic a l’hipervincle «Pope» i va aparèixer el text sencer.

En Langdon es va mirar la Sophie.

—Ja havíem trobat el Pope que buscàvem amb el segon resultat —va dir i va fer una pausa—. A. Pope.

In London lies a knight A. Pope interred.

La Sophie es va posar dreta desconcertada. En Jacques Saunière, el mestre dels dobles sentits, tornava a demostrar que era un home terriblement intel·ligent.