39

Tot i que l’habitació espartana de pedra de la Rue de la Bruyère havia estat testimoni de molts sofriments, en Siles dubtava que cap d’aquests igualés l’angoixa que en aquell moment s’apoderava del seu cos pàl·lid. «M’han enganyat. Tot està perdut».

Li havien pres el pèl. Els germans havien mentit i havien escollit la mort en lloc de revelar el veritable secret. En Siles no tenia forces per telefonar al Mestre. No només havia matat les úniques quatre persones que sabien on estava amagada la clau de volta, sinó que també havia mort una monja de Saint-Sulpice. «Treballava contra Déu! Es mofava de la feina de l’Opus Dei!».

Un assassinat impulsiu que ho complicava molt tot. El bisbe Aringarosa havia fet la trucada de telèfon que havia dirigit en Siles a Saint-Sulpice, què pensaria el bisbe quan s’assabentés que la monja era morta? Tot i que l’havia tornat a posar al llit, la ferida que tenia al cap era evident. També havia intentat restituir les rajoles trencades del terra, però el dany era massa obvi. De seguida veurien que algú havia estat allà.

En Siles havia planejat amagar-se dins de l’organització de l’Opus Dei quan hagués dut a terme la seva tasca. «El bisbe Aringarosa em protegirà». No es podia imaginar una existència més feliç que una vida dedicada a la meditació entre els murs del quarter general de l’Opus Dei a Nova York. Mai més no posaria els peus al carrer. Tot el que necessitava era dins d’aquell santuari. «Ningú no em trobarà a faltar». Malauradament, en Siles sabia que un home eminent com el bisbe Aringarosa no podia desaparèixer tan fàcilment.

«He posat el bisbe en perill». En Siles fitava el terra i rumiava si no seria millor suïcidar-se. Al capdavall, havia estat l’Aringarosa qui li havia salvat la vida…, en aquella petita rectoria a Espanya, educant-lo i donant-li un objectiu a la vida.

—Amic meu —li havia dit l’Aringarosa—, vas néixer albí. No n’estiguis avergonyit. No entens que això et fa ser molt especial? No saps que el mateix Noè era albí?

—El Noè de l’Arca? —en Siles no ho sabia.

L’Aringarosa somreia.

—Sí, sí. El Noè de l’Arca. Albí. Com tu, tenia la pell blanca com un àngel. Pensa que Noè va salvar tota la vida del planeta. Estàs destinat a fer coses grans, Siles. El Senyor t’ha alliberat per algun motiu. Has estat cridat. El Senyor necessita la teva ajuda per fer la seva feina.

Amb el temps, en Siles va aprendre a mirar-se ell mateix amb una llum nova. «Sóc pur. Blanc. Bell. Com un àngel».

En aquell moment, però, a la seva habitació de la residència, era la veu decebuda del seu pare la que li murmurava des del passat.

«Tu es un désastre. Un spectre».

Agenollant-se al terra de fusta, en Siles va pregar demanant perdó. Aleshores, traient-se la roba, va allargar la mà per agafar el fuet.