DEDICATÒRIA

Mai una dedicatòria no fou alhora tan sincera i tan falsa. Sincera perquè ningú no se la mereix tant com Francesc Llinàs, el meu home. Falsa perquè, en certa manera, no és una dedicatòria el que es mereix: es mereix molt més. El seu ajut (esmenes, retocs, observacions, idees, pistes) és present a totes i a cada una de les planes d’aquesta novel·la.

Això vol dir que, com un fill, aquesta obra, sense el concurs de Francesc, mai no hauria vist la llum.

I això, en el fons, m’omple d’alegria. Portam junts des que jo tenia setze anys: just la meitat de la meva vida… No pens fer cap apologia de l’amor conjugal… Jo estic pel divorci… Però he de confessar, i vull fer-ho públicament, que he tengut la immensa sort d’enamorar-me de Francesc, estimar-lo i conviure-hi. I que aquesta és una de les causes que han fet possible aquesta novel·la.

Vivim en un temps estrany, un temps de crisi, un temps sense valors, un temps en el qual l’agraïment no és de moda. Un temps en el qual les meves paraules, ho sé, seran titllades de carrinclones. Tant me fa! Jo encara pens, i esper poder continuar pensant molts d’anys, en contra del capitalisme permissiu, en contra del sistema consumista (utilitzar i llençar), que l’amor és quelcom de molt seriós i molt profund: creació a base de dialèctica que es construeix amb esforç, dia a dia. No em queda altre remei, doncs, que dir gràcies als déus —o a l’atzar— perquè m’han donat la possibilitat de comprovar-ho, al nivell més íntim, sobre la pell.

Vull regraciar també des d’aquí l’interès desinteressat d’una altra persona, Lluïsa Cotoner, la qual, amorosament, ha aguantat les meves llaunes «guarinianes» i ha llegit i rellegit, tot dient-me’n la seva opinió, la novel·la.

Barcelona, 17 d’abril de 1980

Ara, vint-i-vuit anys després, subscric aquesta dedicatòria.

Barcelona, 18 de maig de 2008