1

—Vols que et digui per què t’agradava més l’altre pis? Perquè ja no el tenim. Aquesta tendència teva a valorar sobretot el que has deixat és desastrosa, Clara!

Tot just acabes de despertar-te. En obrir els ulls, les paraules d’Albert t’han vengut al cap. Cal que reconeguis que aquest és molt més espaiós, més còmode que no pas l’altre. A més, Albert l’ha decorat amb gràcia, fins i tot ha comprat alguna antiguitat i l’ha restaurada curosament. Hi ha litografies, quadres «naïfs» i «pòsters» a les parets… però no saps ben bé per què no acaba de fer-te el pes. Potser és aquest aire de confort turmentat entre petit burgès i «progre» el que més et molesta. S’assembla massa a d’altres cases d’amics teus: el sofà modular de la sala, els llums, el tipus d’estampat de la tapisseria, els has vistos en altres llocs. Sí, t’agradava més l’altre pis, malgrat que semblava un colomar on s’arribava per una escala de cargol alzinada i fosca. Només hi havia una cambra i un bany. Cuinàveu amb un fogó de càmping sobre la tapadora del WC… Des del llit es veia un cel esquinçat per falzies i antenes de TV i teulades rosses envernissades pel sol… Des del llit es veu la cambra emmoquetada de gris perla fins al sostre, prestatgeries plenes de llibres i una finestra que dóna al mompeller…

Acabes d’adonar-te que al teu costat, a terra, tens una safata amb l’esmorzar. Tot un detall d’Albert. I vora la copa de suc de taronja, una targeta: «Beneeixo l’hora, el jorn, el mes».

T’aixeques d’una revolada, estires la bossa que s’amaga sota la roba amuntegada damunt d’una patriarcal, beatíssima butaca, l’obres i treus el bitlleter. Cerques al departament dels carnets una altra targeta escantonada i esgrogueïda: «Beneeixo l’hora, el jorn, el mes». L’has portada amb tu durant cinc anys. Albert la féu acompanyar d’un ram de flors, un ram opulent de fatigades roses que hagueres de col·locar en un poal perquè no teníeu cap gerro. Mai ningú no ha tornat a enviar-te flors. Per a Enric, caure en aquest detall gratuït significaria una fissura inacceptable en la seva praxi… La prova més exquisida del seu afecte al llarg de tres anys ha estat una ampolla de Murrieta de la reserva del 54.

I ara amb les dues targetes a la mà, et sents quasi feliç. No hi ha roses, però, aquesta vegada. T’és igual, no les esperaves. La targeta t’ha agradat molt més perquè és una demostració que Albert recorda perfectament el text, que per a ell també fou important d’escriure’l. Això et fa pensar que si la vostra conversa d’ahir no fou excessivament agradable —hi havia un punt d’estranyesa, de distanciament— devia ser sobretot per culpa teva. Estaves massa nerviosa, esgotada pel viatge, neguitosa que Albert et trobés canviada… I tens moltes ganes que passin de pressa les hores i que torni Albert. Sents una enorme necessitat de parlar de qualsevol cosa que pugui apropar-vos.

Et passes la bata. Vols enllestir aquest matí la primera crònica. I ja ho saps: «Si l’objectivitat resulta massa freda, tu mateixa, Isabel Clara, pren partit. El públic necessita notícies que el treguin de l’ensopiment d’aquests dies, mentre prepara les vacances. Ja saps la nova línia del diari…».

El paper blanc espera. Jugues amb el bolígraf.

«… Confiem que el cas Guarini, tan relacionat amb l’art, et serveixi per a lluir-te, Isabel Clara. Ets una bona professional. Signaràs les cròniques… Comences a ser coneguda i no ho dic pel que va passar, naturalment, no… El que escrius està força bé… Passem per un moment de crisi, enviar-te a Itàlia és molt costós per al diari… Estem en crisi…».

T’aixeques, fas voltes per la cambra, vas fins a la cuina, beus aigua, tornes a seure.

«… Procura, procura donar-li un aire no gaire seriós, però sí, com dir-t’ho?, un poc, un poc intrigant. Som a l’estiu i això es nota. No res de sensacionalismes, eh, ja saps que nosaltres som sempre al servei de… Busca, això sí, un punt d’originalitat, d’abrandament…».

Encens el tercer cigarret del matí. Comences a escriure.

—Endevina qui sóc!

No contestes, l’abraces.

—Has pogut descansar?

—Sí. I he esmorzat molt bé. Gràcies.

—Has treballat?

—Poc i malament. Potser és que estic acostumada a escriure a màquina, a la redacció, entre els sorolls, els telèfons que no paren. No et passa mai a tu, que no pots coordinar idees? Saps què vols dir però no hi ha manera de dir-ho i comences a estripar papers i no aconsegueixes escriure res d’interès. De vegades et falta una data insignificant, que res no afegeix a la informació però que et sembla que és fonamental, que sense tenir-la ets incapaç d’escriure. Potser aquest matí em passa això, em falta saber la teva opinió sobre Guarini.

—Si sé el mateix que tu! Ja t’ho vaig dir ahir. Per a uns és un boig, per a altres un sàdic lúcid, una persona disposada a fer mal per plaer.

—Però tu, què en penses?

—Detest els judicis de valor, no opino.

—Perfecte: el periodista es limita a informar… El senyor se’n dóna de menys? Només el preocupa l’alta política internacional! Al cap i a la fi Guarini no té res a veure amb la CIA…

—Clara, tires a matar…! M’agrada Nova York, però detest els «hot dogs». Si m’encarrego de la secció americana és…

—Sí, Albert, ja ho sé, perquè et passares dos anys als EUA sense acceptar suborns dels serveis d’intel·ligència, faltaria…!

—Doncs, mira, ara que ho dius…

—Ets un perfecte italià: humil, senzill, encantador… però, diguem, la teva opinió sobre Guarini?

—D’acord: Guarini és un foll, un psicòpata, un il·luminat, un infeliç, un cretí, un…

—Un terrorista, un home de palla…

—No, un home de palla, no. Estic segur que actuà sol. Pel que he pogut esbrinar, Guarini no tenia amics i gairebé no es relacionava amb ningú. És un misantrop, una persona abocada a cometre un acte gratuït.

—No t’entenc.

—Doncs és ben clar: Es carregà La Primavera perquè li donà la gana… Ho veus com no t’agrada la meva opinió? Estem acostumats a buscar justificacions per a tot. No es pot consentir que un culpable tengui un sol punt de grandesa. Fins i tot els més avançats et diran que ho féu perquè se sentia desgraciat. El mal necessita una causa. Abans es deia al revés: que el desgraciat, ho era a causa de la seva maldat. Hem avançat molt. Ja veuràs com Franchi, l’advocat defensor, intentarà justificar la culpa…

—És bo, Franchi?

—Passa per ser-ho. Ha defensat brigadistes, ha guanyat molts casos, però a mi no em convenç. Suposo que demà descarregarà la seva allau de paraules, la seva vèrbola sentimental, estúpida i llagrimosa per a guanyar-se el favor del públic que assisteix a l’espectacle. Ja saps que a nosaltres, els italians, ens agrada una «mise-en-scène» grandiloqüent i una melodia trista que ens toqui el cor…

—Mentre el resultat sigui eficaç…

—Eficacíssim. No es pot consentir que el culpable tengui un sol punt de grandesa. L’acte gratuït no es ven. Se l’ha de rebaixar fins a poder treure’n una explicació absolutament vulgar, que deixi tothom tranquil. Recordes el cas Bholmann? S’havia carregat no sé quants Cranachs… Fou jutjat i declarat boig. Imagina’t, si els alemanys, que suïciden els seus terroristes, no el consideraren culpable…! La ràbia del solitari no té cap ressò. No hi ha grandesa per a ell. Fins i tot la culpa ha de ser justificada. Ja veuràs com Franchi insistirà en l’exemple alemany i condemnarà la societat que permet i fomenta els marginats, els folls, els desarrelats, una societat malalta, corrupta. Guarini serà convertit en una víctima d’aquesta societat, un titella manipulat. Tota la perversió que pogué posar en la destrucció de quelcom bell, li serà negada…

—Fores un advocat defensor insòlit; vols dir que, en el fons, no et va més bé el paper de fiscal?

—No me n’interessa cap. Les argumentacions del fiscal seran igualment empobridores, mancades d’imaginació. Crearà una mena de monstre amb peces rovellades dels seus dimonis particulars… Després clamarà per al seu anihilament. Voldrà destruir una màscara, incapaç d’adonar-se que el rostre del mal és essencialment formós.

—Ets molt brillant… I el veredicte?

—Problema del jutge. Innocent o culpable, ningú no sabrà mai quin motiu de greuge o d’amor li donaren els personatges del quadre.