4

Prems amb nerviosisme el botó de l’ascensor. És tard. T’has endarrerit tot esperant a la redacció de Paese Sera per si Ansa difonia alguna altra informació sobre el cas Guarini. Mires el rellotge: les nou tocades…! Estàs obsessionada amb les teves cròniques. Tot és confús, obscur… Qui ha infiltrat el rumor? I què és el que han trobat al pis franc de Brescia?

Toques el timbre. Segur que Albert rondina a causa del teu retard… Insisteixes. Ningú no et contesta. Haurà marxat? Vàreu quedar aquí i no al restaurant. N’estàs segura? Ets molt despistada, Clara…! Cerques les claus. Obres.

—Albert, ei Albert, on t’has ficat?

Veus llum a la cuina.

—Què fas, Albert? No anàvem a sopar fora?

Sobre el marbre, una agulla hipodèrmica, una ampolla d’alcohol, una paperina buida… Surts. Vas cap a l’estudi. Damunt la taula de treball que tu empres trobes una nota lacònica, lletres majúscules, retolador gruixut: «Clara, si et plau, no em diguis res aquesta nit».

Et sents desconcertada. No entens res. Albert havia quedat per a sopar amb tu anit. Aquest matí t’havia dit, abans d’anar al diari, que tenia reservada una taula al Savoy. Semblava animat i content. No comprens què ha pogut passar-li, ni què és el que t’amaga. Tornes a llegir la nota: «… no em diguis res aquesta nit».

La porta de la cambra és entretancada. Entres sense fer renou. Albert, estirat sobre el llit, sembla tranquil. Té els ulls clucs. Dorm? Al giradiscs hi ha un disc. El treus i el col·loques dins de la funda. És el quartet opus 132 de Beethoven.

No saps què fer. Per què es punxa? Des de quan? Tornes a la cuina. Obres la nevera. Per què no t’ho ha dit? Tan poca confiança li mereixes? Tal volta té por d’escandalitzar-te… Però si tu li parlares de Marta…! Busques en un armari l’ampolla de ginebra. Tens molta set. Beus a grans glopades.

Et sents ridícula, burlada, com si Albert t’hagués deixat plantada al mig del ball enganant-te amb la més lletja… El que et molesta no és que es drogui sinó que no t’ho digui, que es negui a fer-te participar de les seves sensacions, dels seus desigs. Nogensmenys et sents incapaç de deixar de confiar-li-ho tot: és la persona que més sap de tu, que millor et coneix.

Tornes cap a la sala. T’asseus al sofà. Encens una cigarreta. El cendrer és ple de llosques. La cendra s’escampa sobre la taula. Ressegueixes amb el dit el polsim…

T’aixeques. Poses el quartet de Beethoven, l’últim disc que escoltà Albert. Potser si haguessis arribat d’hora, Albert t’hauria explicat… Els motius? Motius…! Sempre buscant una causa que justifiqui…! Escoltes amb atenció com si la clau de tot pogués donar-te-la aquesta música, cerebral, desolada, terriblement angoixosa… No l’aguantes. Desconnectes el tocadisc.

Tornes cap a la cambra d’Albert. Vas cap al telèfon. Massa demora per a parlar amb Espanya. I amb qui parlaries, tanmateix? Enric…? Un bon moment per a confirmar-li que estàs embarassada… Maria…? Maria no és a casa, a més com explicar-li la teva decepció perquè Albert no t’ha portat a sopar com t’havia promès… No siguis ridícula! Marta…? A Marta no li passarien la comunicació. Vés, doiuda, els teus problemes no interessen ningú, són insignificants, absurds… Et negues dins…! Però no suportes pas estar sola.

Agafes les claus. Caminar et tranquil·litzarà, ben segur… Davalles a peu: cinquanta esglaons, poca cosa: l’altre pis en tenia quasi cent. Surts al carrer. Fora no hi ha ningú. Aquest barri és allunyat del centre, aquí no hi arriben els turistes. Fa calor. Hi ha veus i sorolls de televisions defenestrant-se. Bosses d’escombraries apilades, bosses rebentades pels gossos… Fems arreu. Era per aquí, tombant a la dreta… Una renglera de cases. Roba estesa, quieta, ni un alè d’oratge… Ets a la vora. El cor et va més de pressa… Quina bajanada! T’hi atures al davant. La porta és tancada. La veïna del primer pis pren la fresca en combinació, al balcó, vora el seu marit que duu calçotets i samarreta. Com aleshores… Els reconeixes, no han canviat gaire en cinc anys. No, pots estar-ne segura, no et veuran: badoquen fixos, embiaixats cap a l’altar de la televisió que és dins, al bell mig del menjador. T’atures. Mires cap dalt. Hi ha llum a les golfes. Abaixes de seguida els ulls. No vols veure Albert que et somriu des de la finestra per on entrava el cel malferit, nafrat, a colgar-se al vostre llit, les postes de sol, tot buscant que l’agomboléssiu entre els vostres braços…

Quatre o cinc-cents metres, tot el que et falta per a tornar a casa… Començaven a construir el bloc aquell estiu. Poc t’ho imaginaves que Albert es quedés amb un pis…! San Nicolo és un barri agradable…

No tens pressa però tampoc no suportes quedar-te aquí ni un instant més. Les parets són més brutes, el terra del carrer més tacat… Camines d’esma. Cansada. Et fan mal les cames, et pesen. Estàs embarassada, és natural. Acabaran per inflar-se’t… Camines sense ganes. El camió de les escombraries avança sotraguejant rere teu. Si no t’apartessis… El conductor fa sonar el clàxon. Et pregunta a crits si ets sorda, si ets boja. Massa fàcil… Tots els problemes acabats, cap decisió per a prendre. Però t’apartes. El camioner et mira estranyat.

No saps on anar. El centre és massa enfora. Potser et vendria de gust una copa però no hi ha bars per aquí, el centre és lluny. No passen taxis. No et queda més remei que tornar a casa. No tens son però t’agradaria dormir. Dormir, dormir… Una son dolça, una son profunda, quedar-te com un estaquirot, com un sac de patates. Tant se val…! Dormir setmanes, mesos, tu i el teu fill… El teu fill… Ho penses per primera vegada i rius… Ara rius molt fort, molt alt. El teu riure omple el carrer. Gairebé retrona el teu riure.

Corres cap al portal, corres cap a l’ascensor i, un cop dalt, entres com si et faltés l’alè. T’asseus. No saps què et passa ni per què tens tanta pressa. Fas renou, tot el que pots. Tornes a posar el quartet de Beethoven. No et fa res molestar els veïns, no et fa res que Albert es desperti. Ho intentes: el crides, l’estameneges. Inútil. Tot el que li pots treure és un petit gruny, el gruny d’un porcellí.