e

Qualsevol troca embullada per ungles de gat o mans de nin seria més fàcil de cabdellar. Sembla que trobar el cap de fil del cas Guarini serà tan difícil com arribar a les portes del Laberint. Però Laura Martuari no té res a veure amb Ariadna. Tot el contrari, és la seva aparició la que complica encara més l’afer: Domenico Guarini s’ha negat a reconèixer-la i, segons hem pogut saber, ha assegurat que ell matà la vertadera Laura Martuari.

Abans d’ahir Paolo Franchi declarava a un periodista que intentava que Laura Martuari s’entrevistés amb Guarini en presència seva. Per part de l’advocat, no hi havia cap inconvenient que algun representant de la premsa hi assistís. Calia demanar un permís especial al director de la presó de Le Murate, ja que l’encontre havia de desenrotllar-se entre els seus murs. A Franchi, sens dubte, li interessava tenir testimonis que airegessin ràpidament els resultats de la conversa que, de cara a l’opinió pública, beneficiaria el seu client.

Uns quants periodistes sol·licitàrem per escrit l’esmentat permís i com que no ens fou concedit ni denegat, optàrem per presentar-nos ahir a les portes de la presó a l’hora convinguda. Però els carabinieri que vigilaven la zona ens interceptaren el pas sense permetre’ns arribar a l’entrada tot dient-nos que es limitaven a complir ordres. Tampoc permeteren que els fotògrafs empressin les càmeres. Semblava com si fos una maniobra curosament preparada: Franchi ens convocava a un lloc on no ens deixarien entrar… Només ell i Laura Martuari traspassaven misteriosament els murs de Le Murate sense que ningú els veiés.

Indignats, vam esperar una bona estona, prop de tres quarts, fins que sortiren. Ambdós es ficaren en un cotxe i desaparegueren immediatament sense donar-nos temps d’atracar-nos. Un vehicle de la policia que havia arribat deu minuts abans es posà en marxa per a seguir-los. El reporter del Telegiornale, l’espai informatiu més popular de la televisió italiana, va intentar de fer el mateix amb la seva moto però va ésser detingut pels carabinieri pretextant excés de velocitat…

Alguns periodistes van marxar cap el despatx de Paolo Franchi, d’altres ens vam quedar allà, tractant de reclamar una entrevista amb el director de Le Murate per tal d’expressar-li les nostres queixes davant la seva actitud de menyspreu envers la premsa, ja que no s’havia dignat contestar a les nostres peticions. Un redactor de La Nazione conegut del director de la presó va aconseguir que el deixessin entrar acompanyat de l’enviat especial de La Stampa. Després de ser escorcollats, identificats i inscrits en els fulls de visitants, un funcionari els va conduir al despatx del director. Aquest els rebé dret, vora la porta, i amb aires circumspectes els etzibà que ell no podia atorgar cap permís per a assistir periodistes a l’entrevista; això depenia del Director General de presons, als qual es limità a trametre el nostre escrit… No obstant això, i per a demostrar la seva bona voluntat davant la premsa, els informà que l’entrevista preparada per Paolo Franchi havia estat un veritable fracàs. Malgrat no haver-hi assistit en sabia el resultat: Guarini, pres d’un terrible estat d’excitació, s’havia negat a reconèixer Laura Martuari. En deixar el despatx, el funcionari que els acompanyà fins a la sortida ratificà la notícia. Guarini havia estat conduït a la infermeria mentre escridassava com un boig: «Aquesta no és Laura Martuari, jo vaig matar Laura Martuari!».

A fora les noves ens van deixar bocabadats. Alguns companys van suposar que la informació que ens donava el director de Le Murate era incompleta i la que filtrava el funcionari potser no era de fiar: convertia Guarini en un assassí. Ho és? Podem tenir en compte les paraules d’un boig?

Tots els periodistes esperàvem, abans de tancar planes, un comunicat oficial dels fets que no arribà. Naturalment, vam intentar localitzar Paolo Franchi però tant al seu bufet com a casa seva el contestador automàtic indicava ben clarament que Franchi no volia ser molestat. Per altra banda a l’hotel on s’hostatjava Laura Martuari ens van advertir que ja no hi era. El recepcionista es negà a afegir res més. Tampoc a la galeria Michelangelo no ens en volgueren donar noves.

També vam procurar posar-nos en contacte amb el cap de policia. Però els nostres esforços foren inútils. Un subordinat, amb fidel insistència, ens va repetir que el seu superior havia abandonat el despatx, reclamat per un alt càrrec de Roma, a una reunió urgent, i li era absolutament impossible facilitar-nos cap tipus d’informació, ja que no estava autoritzat a fer-ho.

Embolcallat pel silenci i la confusió el cas Guarini marxa per una vessant insòlita.

Isabel Clara Alabern