9

Fa calor. Una calor humida, enganxifosa. Tens la boca seca i et fa mal l’estómac. Et prepares cafè. Obres la dutxa. Et mareges. Mig ensabonada t’asseus sobre la tapadora del vàter. Esperes uns moments, sembla que et passa. T’esbandeixes, t’eixugues. No tens ganes de sortir però cal que ho facis. Necessites comprar tots els diaris. Vols saber què diuen sobre Guarini abans d’escriure la teva darrera crònica. Tens un dia per endavant. Fins demà no cal que l’enviïs. Avui és diumenge. Mentre et vesteixes engegues la ràdio: Dos trens xoquen a Nàpols, tretze morts. Una bomba esclata a Brescia… Cap novetat del cas Guarini. Et cordes els pantalons. Et vénen més ajustats. Potser t’ho sembla, només… Tot just t’has engreixat un quilo. Encara ets com un espàrrec. Ningú no notaria que estàs embarassada. Truquen. Vas a obrir. Qui pot ser en aquestes hores…?

—Hola, Piero. Passa, passa… Albert no hi és…

—Ja ho sé… No vinc per ell. Vinc a buscar-te a tu. Fa bon dia i he pensat que m’agradaria fer una volta amb cotxe. M’acompanyes?

Has dit que sí molt sobtada. Millor sortir amb Piero que no tancar-te aquí tot el dia.

No suposaves que Piero tengués un esportiu, un darrer model de la casa Alfa Romeo, vermell encès, que pot anar a 250 km/h… El vent et fa voleiar els cabells. Intentes enretirar-te’ls del rostre, però no pots.

—No, si et plau, no posis la capota. M’agrada sentir l’oratge sobre la cara.

El cotxe avança per la carretera de Bologna no tan de pressa com voldria Piero a causa del trànsit intens, esquivant obstacles, accelerant i reduint tot seguit amb les marxes per demostrar-te, suposes, una perícia de pilot consagrat. Et sorprèn i Piero ho nota.

—No et pensaves que m’agradessin els cotxes?

—No, sincerament, no se m’havia ocorregut. Condueixes molt bé.

—Gràcies… De nen m’entusiasmaven les festes de Siena. Jo sóc d’allà… Els torneigs em semblaven meravellosos, però mai no vaig jugar a guerres… Vaig estar malalt de petit. Ho dic perquè dins aquesta armadura m’hi trobo molt bé: és com si, a còpia de perícia, lliurés una mena de combat… Si ningú no em fereix, si no fereixo ningú, em sento guanyador.

Et sembla una deducció prou intel·ligent. De fet el cotxe substitueix el cavall i l’armadura, n’és una síntesi. Mai no se t’hauria ocorregut.

Piero ha pres una desviació, un caminoi estret sense asfaltar que porta a una mena de masia convertida en restaurant.

—T’agrada? Té una horrible bona vista… —Para el motor i sortim del cotxe—. Suposo que has endevinat de què et vull parlar? No és difícil: tu i jo tenim molts temes de conversa, més dels que et penses, però un ens interessa més que tots…

—Quin?

—Albert… Necessito parlar-te d’Albert. Albert t’estima molt, Clara, i em sap greu… Nosaltres som molt més possessius que no pas les dones… Estem massa acostumats que ens rebutgin. Ens assemblem als jueus… Tu, estàs enamorada d’Albert?

—No, crec que ja no, ara ja no…

—Me n’alegro… Jo sí, jo et confesso que sí…

—Li ho has dit a Albert?

—Sí, naturalment.

No saps què dir. T’agradaria preguntar a Piero si Albert està enamorat d’ell, si fan l’amor. I, Piero, com si t’hagués sentit, et contesta:

—No, Albert no està enamorat de mi. M’estima, això sí… Mentiria si no volgués acceptar-ho. M’ho ha demostrat sobradament. I això em sembla meravellós i m’emociona encara més. És molt més sublim i digna de lloança la mort d’Aquil·les per Patrocle que no ho hauria estat la mort de Patrocle per Aquil·les.

—Per què?

—Ho diu Plató: Patrocle estimava Aquil·les i Aquil·les diem que es deixava estimar, però en aquest fet posava també la seva voluntat d’amor envers Patrocle… Patrocle era l’amant, Aquil·les l’amat. Els déus admiren, s’hi complauen i recompensen sobretot el que fa l’amat per a l’amant més que no pas el que fa l’amant per a l’amat, perquè aquell en té en certa manera l’obligació, ja que és posseït per la divinitat. Tenc molta sort, no em queix… Ja ho veus: dins meu habita un déu!

—Hi ha poques persones com Albert…

La veu et tremola, Clara, has dit això com hauries pogut dir qualsevol cosa. T’agradaria canviar de conversa. Et sents ridícula davant l’allau d’erudició platònica… Et bellugues incòmoda a la cadira. Fa una calor estabornidora. Acaba d’arribar un autocar ple d’excursionistes, avancen cap a les taules amb fressa i a crits reclamen els cambrers demanant refrescos.

—Anem, Clara, no els aguanto.

Torneu al cotxe. Tot bull. Piero s’arromanga la camisa. Et mira i et somriu.

—Suposo que no t’impressionen els meus braços… Sempre duc camises de màniga llarga, fins i tot a l’estiu. Però amb tu tenc prou confiança…

—No et preocupis, ho sé des de fa uns moments.

—Com ho has endevinat?

—Aquil·les i Patrocle m’han donat la clau… L’altra nit Albert es punxà: ho féu pensant en tu, n’estic segura.

I et poses a plorar. Piero fa com si no ho veiés. El cotxe arrenca amb brusquedat.

—Fa un matí preciós. Albert sempre diu que el camp de Mallorca s’assembla a la Toscana…