d

Laura Martuari, identificada amb la persona de la qual fou publicada una fotografia als més importants diaris d’Itàlia, va arribar ahir a Florència acompanyada d’un representant de la galeria Michelangelo de Roma.

La premsa florentina publica avui a les primeres pàgines una nova fotografia de Laura Martuari feta a l’estació, tot just al moment en què baixava del tren de Bari. Costa bastant, al primer colp d’ull, identificar la imatge de l’al·lota rossa, amb cara de mosca morta, mirada lànguida i cabells llargs, que fou reproduïda en alguns diaris d’Itàlia, amb la que avui apareix als periòdics de Florència. Hom podria confondre Laura Martuari amb qualsevol starlette de moda o si més no amb una candidata, amb bastant de possibilitats de vèncer, al concurs de bellesa més ravaler. Els cabells arrissats a l’«afro», els ulls exageradament pintats, junt amb la seva vestimenta —uns pantalons curts i una samarreta escotada i molt cenyida amb la firma de la casa Martini—, han fet pensar molta gent en l’interès exhibicionista de Laura Martuari ben oposat a la timidesa malaltissa de Domenico Guarini.

Ahir, amb l’excusa d’una roda de premsa, el gerent de la galeria Michelangelo organitzà un grotesc muntatge publicitari en un saló del Carlton. Un disciplinat exèrcit de cambrers —gairebé tan nombrosos com els invitats— serví exquisits canapès i begudes a rompre. Mentrestant, al ritme obsessiu de La consagració de la primavera de Stravinsky, unes distingides senyoretes lliuraven als invitats unes capses de nacre en forma de petxina dins les quals hom trobava un clauer amb la reproducció en plata del peu de Flora, just el bocí del quadre que Guarini esberlà.

Després d’un estudiat suspens aparegué Laura Martuari, acompanyada del director de la galeria-antiquari, el qual la presentà al públic. A l’acte, i després de regraciar a la galeria Michelangelo l’oportunitat que li donava, Laura Martuari ho aprofità per a justificar la seva indiferència davant el procés de Guarini:

—… No vaig saber fins fa poc que Domenico Guarini fóra jutjat. I, la veritat, ni per un moment no vaig pensar que la meva presència al judici li pogués ser útil. Aquesta és la causa per la qual me n’he mantingut al marge…

—… No és gens estrany que ningú no sabés on buscar-me. El domicili familiar que consta als documents de la Universitat no és el que tenen els meus pares. S’han separat i tots dos han marxat fora de Pàdua…

—… Jo vaig deixar els estudis a meitat de curs. De Florència vaig passar a Roma. Després he viscut a Bari…

Un seguit de preguntes dels periodistes acompanyà les seves mirades concentrades als llocs més estratègics de l’anatomia de Laura Martuari, que no semblava, per altra banda, sentir-se gens incòmoda, més aviat pareixia satisfeta que el seu cos, molt més que no pas les seves paraules, fos el centre d’atenció.

—Fou l’al·lota de Domenico Guarini?

—Ens férem amics… Domenico va enamorar-se de mi.

—Quan el va conèixer?

—L’any passat a Florència, quan vaig venir a estudiar Art.

—Visqueren junts?

—No exactament… però, sí, uns dies…

—Pocs dies abans que Guarini atemptés contra La Primavera… No és estrany que vostè desaparegués precisament en aquells moments?

—És una coincidència… Havia de marxar a Roma. A més, la meva relació amb Guarini s’havia acabat…

—El creu capaç de fer el que ha fet?

—Com puc saber-ho? Domenico era una persona molt interessada per la pintura… Ell també pintava… Jo havia posat per a ell.

—Fins al punt d’atemptar contra La Primavera? Senyoreta Martuari, quina paraula empraria d’aquestes tres: delinqüent, boig, ressentit, per a justificar un acte injustificable?

La pregunta del corresponsal d’un dels diaris de l’extrema dreta italiana ha estat rebuda amb un gest de rebuig que ens ha sobtat. L’exal·lota de Domenico Guarini, però, amb la seva veu d’emissió radiofònica, apta per a un doblatge de Greta Garbo a La dama de les camèlies, s’ha fet repetir la pregunta pretextant que no l’havia entesa bé. Després, amb molta calma, ha contestat que, a parer seu, cap resposta no justificava el que és injustificable.

Les paraules de Laura Martuari han estat aplaudides. El director de la galeria ha imposat silenci i, amb el seu característic somriure plastificat, ha demanat que la roda de premsa continués sense aldarulls.

—Com era Domenico Guarini quan el va conèixer?

—Una persona sensible, molt introvertida, bastant especial. No es fiava de ningú. En el fons, un home fracassat…

—Fracassat, en quin sentit?

—És incapaç d’acceptar la realitat enfrontant-s’hi, no és d’aquest temps…

—Com foren les seves relacions?

—Domenico estava molt enamorat de mi però era gelós, obsessiu. Em seguia, em vigilava…

—Coneixia la seva família les relacions amb Guarini?

—No, no.

—I vostè es relacionà amb amics de Guarini?

—Domenico no tenia amics.

La roda de premsa s’ha prolongat més del previst. De les preguntes reiteratives i bastant estúpides, les més interessants les hem reproduïdes unes ratlles enrere, no ha sorgit tampoc cap resposta que pugui afegir cap més nova o mostrar des d’un altre caire la figura de Domenico Guarini.

Cal esmentar també que la policia encara no ha confirmat la notícia que comentàrem ahir sobre la relació de Guarini amb el grup terrorista Prima Linea que circulà com a rumor per Florència després que la policia ocupés un pis franc a Brescia on pogué trobar alguns elements comprometedors per a Guarini.

Isabel Clara Alabern