Al jardí creixerà l’herba, geranis vells amb les branques arrugades, ortigues… Les plantes margalideres, rosers, solscoronats, gladiolers, dalieres, degueren morir fa temps… No en veuré cap brot podrit a les pasteres, cap fulla assecada als caminals. Dins la clastra l’heura em mostrarà els seus braços pelats, rostits pel sol, aferrant-se desesperadament encara, als maons, paret amunt. Cercaré les senyes d’un estiu al tronc del magraner, noms tatuats a la pell vegetal, plomes de paons enterrades vora el xiprer sota el grumoll i les pedres. Qualque resta que em retorni en un hort de tarongers, a la identitat d’un somni amb l’antic ressò de fulles i branques dins el mateix oratge de setembre. Potser una bolla o un botó nacrat d’una camisa de Jaume, escantonat, brut de tantes estacions a la intempèrie, em bastaran com a mostra, em serviran de reclam. Tornaran els jardins de Ciutat plens de diumenges de la meva infantesa, estufats, amb cancans, vestits de niló, recoberts per toreres blanques, adornats amb cintes de setí color de cel, en sortir de missa de la Seu. Tobogans i trapezis, un safareig, gespa per a rebolcar-s’hi, caramulls de sorra per a fer castells. Al safareig un cigne solitari procura esquivar les pesadures dels nins, refugiant-se, avorrit i fart, en una petita pastera que sobresurt al bell mig de l’aigua. Les mares aprofiten l’ocasió per a contar la història de L’ànec lleig o, les més cursis i sabudes, la llegenda de Lohengrin. De vegades sonen notes de Wagner destrossades per la banda municipal des de la glorieta veïna. Quasi mai no puc pujar als trapezis ni als tobogans. M’ho tenen prohibit. Tot perquè uns allots em digueren que foradaria un nígul amb els peus si estirava ben amunt les cames quan arribés dalt. Vaig demanar a la tia Carme que pitgés ben fort, les voleiades eren ben altes però no aconseguia arribar-hi.

—Grollera, no siguis grollera! T’ho veuen tot des d’aquí. Davalla tot d’una! I voltros què feis aquí, aturats, mirant? Pocavergonyes! Beneits! No hi tornaràs, als trapezis, Isabel Clara!

Al tobogan tampoc no pots pujar-hi, recorda-te’n. Per molt que et tapis amb la falda i col·loquis curosament els plecs per a cobrir-te les cames, sovint un cop de vent et destapa i et fa mostrar les bragues. Sempre fa oratge aquí… A més, t’embrutes el vestit…

—Pitjor està aquesta nina. No es pot moure. Mira-la, pobreta, té paràlisi… No t’hi acostis…

La nina seu vora la seva mare. Ran les fatigades crosses s’engronsen les cametes primes empresonades pels ferros ortopèdics. Mai no juga. Ens mira com juguem. De tant en tant els seus ulls em fitoren amb rabi. Un diumenge ens tirà les crosses a ferir. El meu germà Lluís rebé un cop fort en el braç. Tots ens quedàrem sense paraula i ella alçà la veu tremolosa:

—Vull que tots els nins siguin com jo, que seguin, que duguin crosses…!

La mare, esglaiada, demanà perdó.

—La durem a Lourdes. La Mare de Déu farà el miracle.

Les coes de la nina, negres i gruixudes, es bamboletgen a ritme de tentines mentre se’n va en un racó del parc. Em pos a plorar. Hores després seguesc plorant, malgrat el gelat que llep entre llàgrimes, comprat amb la condició que em passi l’esglai. De nit somiï que tots els nins del món són coixos. El vent ens fa rodolar dels trapezis, ens llança amb força des dels tobogans, ens arrossega per terra fins a trencar-nos les cames. Tots seim als bancs mirant els gronxadors solitaris, els tobogans per on no llisca ningú. Tenim crosses brillants, de colors vius. En despertar-me em fan molt mal les cames.

«… Malgrat això les figures tenen moviment. Precisament Alberti recomanava en el seu tractat Della pintura, que Botticelli llegí amb atenció, que els pintors fessin aparèixer a les seves teles el vent Zèfir o Austre perquè oregés els cabells i els vestits. I Zèfir entra per la nostra dreta perseguint una nimfa, Cloris…».

—Si véns amb mi te compraré una munyeca. T’agraden les munyeques?… O t’estimes més una altra cosa? Vols anar a prendre un gelat? Te daré…

No sé per què tenc por, molta por. M’alluny de pressa. La faldilla del vestit s’estufa, els cabells s’embuien… Em segueix. Camina més aviat que no jo.

—Eh, escolta, no et vull fer res…

Sent rere mi els seus passos, not els seus alens vora el meu clotell, sobre els meus cabells. No puc cridar, no puc cridar…

M’alluny pantalla enllà, m’enfons dins un calidoscopi d’imatges. Tot és bell, molt bell… Sissí i Francisco José… Per què no sóc també una princesa? Sissí riu i Francisco José la mira embadalit… Li ha dit que l’estima. Sissí plora. Ella també s’ha enamorat. És feliç però està trista. L’emperador és el seu cosí i el promès de la seva germana. Es besen. És un bes llarg als llavis. Marianna es belluga incòmoda a la seva cadira. Potser és massa forta la pel·lícula per a noltros? La renyarà ma mare quan la hi conti? Algú ocupa el seient del meu costat.

—Alfons, demana-li un xocolatí a Marianna…

—Ja no en té, calla.

Sent un pes sobre la falda. Una falda de moaré rosa, estufada pel mirinyac omplint la pantalla… Lentament els violins esqueixen la música. La rossa, arrissada cabellera voleiada per les ones d’un vals. Som a Viena. Llum d’espelmes a les immenses aranyes del saló del tron del Palau Reial. Som a Viena. Potser mai més no podré tornar-hi…

Not una mà que s’afica dins la butxaca de la meva falda.

Sissí balla amb un noble hongarès, alt i fort, però no tan alt ni tan fort com l’emperador. M’agrada també. Duu un uniforme groc, moltes medalles i una banda blava li creua el pit. Les botes altes, novíssimes, de cuir marró.

Not la pressió d’uns dits sobre la cuixa. No gos dir res, estic espantada. Què cerca el meu veí?

L’emperadriu es desmaia, pàl·lida i bellíssima dins els braços de l’hongarès…

Em moc, intent aixecar-me. Sense fer gens de renou l’home lluita per esquinçar-me la butxaca. Si no tenc diners…! Ha descosit un bocí del folre i em passa dos dits cuixes avall, i els endinsa sota les bragues…

—Alfons, Alfons…

El meu germà no contesta, pendent del diàleg del cavaller amb l’emperador, que agafa Sissí entre els seus braços. Faig un esforç. M’aixec.

—Alfons!

—Calla.

—Digues-li a Marianna que vaig al lavabo…

El meu veí s’aixeca per deixar-me sortir però no torna a seure. De pressa, sense girar-me, intent passar entre les cortines i corr cap als serveis. Els cabells em voleien, la faldilla s’estufa…

—Nina, ei, escolta… Si véns amb mi te compraré una munyeca… O t’estimes més una altra cosa? Vols venir a prendre un gelat?

No gos tornar enrere, me’l toparé de cara; el not a la vora. No hi ha ningú al passadís. No puc cridar, no puc cridar… Tanc la porta del lavabo de senyores. Ell l’empeny. Al dins hi ha una dona que es pentina.

—Escolti, jove, aquest és l’excusat de senyores. Avisaré l’acomodador si no se’n va ara mateix!

M’afic dins el vàter. Mir la butxaca foradada. M’arregus la falda. Rent amb saliva el bocí de pell que els seus dits han tocat. Sent fàstic i ganes de plorar. No gos sortir, tenc por que ell m’esperi defora… Sissí ha baixat de la pantalla, ha travessat la sala de butaques sense que ningú la ves, s’ha acostat dolçament a consolar-me…

—Isabel Clara, què fas aquí dedins tant de temps, vols dir-m’ho? Ja veuràs ta mare, t’enviarà a confessar…! Surt, corre, els teus germans estan tots sols, la pel·lícula no s’ha acabat.

«… que el rebutja i tal vegada per això el pintor ens la mostra amb un gest més aviat hostil. Les mans de Zèfir no empenyen dolçament la seva estimada ajudant-la a entrar al regne de Venus, sinó que intenten apropar-la cap a ell potser per estrènyer-la entre els seus braços. Sens dubte durant molta estona l’ha perseguida pel bosc com Apol·lo perseguí Dafne…».

Sent passes al jardí. Not com s’acosta. Ara travessa la clastra sense fer soroll. Tothom dorm. Se’n torna. Per què no lladren els cans? Bramula l’ego a l’estable. Res no es sent. El vent continua entrant i sortint pel porxo; s’entreté a moure les panotxes del graner. El sostre cruix. Algú camina sobre les ratjoles que es remenen. Veig una corda bellugant-se vora la meva finestra. Una ombra es despenja. Obre les persianes. Ja ha entrat, ja s’acosta… La ganyota feresta amaga una rialla sense dents…

—Hem de parlar jo i tu, Clara.

M’estira pels caps dels dits. Les ungles s’allarguen, s’allarguen fins a esgarrinxar la paret emblanquinada… M’esgarrif, em xerriquen les dents. Tremol. Ja dansa al voltant del meu llit… Respir la seva bafarada d’alens. S’atura per encendre un tió. Em palpa… Busca el lloc on clavar-lo, el lloc del pecat. No puc cridar, no puc moure’m. Tenc les cames paralitzades. Fent un terrible esforç alç el braç, estir el cordó, prem el piu de la pera. A la cambra no hi ha ningú. Fora, l’alba acomiada la nit… Traüllen els missatges.

Amb els ulls obstinadament aclucats esper la son que no ve. La xerricada d’uns frens sota el balcó m’omple d’inquietud… Ha parat el motor. Ja davalla del cotxe… Tirarà la corda, l’enganxarà amb dos llongos, pujarà pel balcó. Amb un punxó obrirà el forrellat de les persianes, desclavarà els llistons que aguanten el vidre, forçarà els portallons… Ningú no el sent. Acaba de treure les eines. Treballa de pressa. Li bastarà una retxillera per a lliscar, escletxa avall, fins a la meva cambra… S’ha col·locat una mitja tupida sobre el rostre i guants de pell negra li cobreixen les mans. Endevín la ganyota terrible plena de rialles estridents. Ja el tenc devora… M’aixec. Traval amb una cadira. Caic. Ell s’acosta… M’agafa pels cabells. El meu crit esglaia la casa. Surt ma mare descambuixada de la seva alcova. La camisa de dormir es voleia.

—Isabel Clara, t’ha espantat el vent?

Torn al llit. És inútil intentar dormir. Tenc por, por de no poder resistir, por de deixar anar un crit, por que me renyin per la meva por de tantes hores. Tremol esperant el tió encès que acabarà amb la meva culpa obscura i em condemnarà per sempre més a un infern ple de lladres i de dimonis, un infern sense son… Torn a apagar el llum: «Mai no aconseguiràs adormir-te amb el llum encès, Isabel Clara». Pas hores i hores quieta, el cap tapat amb el coixí, pendent de qualsevol renou que es produesqui, vetlant el més mínim soroll. I la por, la por de tantes pors, és la que em fa buscar en un punt precís del meu cos una mica de companyia amb la seguretat que la son arribarà després; és el càstig al risc de morir en pecat mortal.

«… Poliziano, autor de La Giostra, poema que commemora la victòria de Julià de Mèdici al torneig de 1475, desenvolupà breument el mateix tema que pintà Botticelli. Els crítics parlen de la influència del poeta en la inspiració de l’artista. Sigui com sigui, Poliziano a La Giostra i al Rusticus, un poema pastoral, descriví el reialme de Venus i enumerà tots els elements que són presents al quadre de Botticelli: Venus, Cupido, Primavera, Flora i Cloris, atorgant dolces besades al seu amant espòs, Zèfir i les Gràcies dansants… Possiblement Poliziano pren del Fastos d’Ovidi la seva interpretació de l’actitud de Cloris: en posseir-la Zèfir li concedeix un do, convertir en flors tot el que toca. L’amor és una força comparable a d’altres forces de la natura que regeixen l’Univers, deia Ficino, el filòsof neoplatònic que tanta influència exerciria a Florència. L’amant és introduït dins una nova vida, dins un nou domini en el moment que l’estimada fa la seva aparició. Per la boca de Cloris surten roses…».

—I digues-me, quan ho fas?

—Els vespres?

—Al llit?

—De veritat, no saps si ho has somiat?

—Dóna’m més detalls…

—I què senties?

—Mem, però on és que et toques?

—T’arregusses el vestit i fas lliscar les bragues?

—Quantes vegades?

—És clar que et debilitaràs…! A més això no ho fan ses ninetes. El bon Jesuset no ho vol. No li agraden ses nines impures.

—I dius que combregues en pecat mortal?

—Qui t’ho ensenyà, una amigueta?

—Qui és?

—Què noms? No em sents…? Per què no em contestes?

—Resa un rosari i vine a veure’m a la sagristia.

Tenc enveja dels cargols. Duen la casa a sobre. S’amaguen quan volen. Ningú no els veu, ningú no sap què fan dins la seva closca. Em segueixen, m’espien, em vetlen. No em deixen ni un segon tota sola… No puc tancar el bany: he de deixar la porta sempre oberta. Si ho torn fer, em moriré… I me n’aniré a l’Infern cap dret. Els dimonis se’m menjaran però no del tot, sempre els quedarà un bocí del meu cos per a rosegar: així patiré eternament. Saps què vol dir eternament? Per sempre…! A cada queixalada, un tió encès. Cridaràs de dolor, et rebolcaràs per terra. El trespol de l’Infern és recobert de vidres i pedrolí amb esquerda. Et feriràs tota. Feta un Llàtzer et sortiran bramuls de somera per la boca, mesclats amb galàpets i serps.

«… Per la boca de Cloris surten roses: Zèfir ha obrat el miracle i la nimfa ha passat a convertir-se en Flora. L’Amant fa esplentar l’ànima de l’Aimada com la primavera a la terra, la cobreix de flors. Sens dubte aquesta era la interpretació de Llorenç el Magnífic en un sonet:

Un petit tambor es recolza sobre el ventre voluminós de ma mare. Les mans i els ulls segueixen el dibuix d’unes inicials, L. S., enllaçades amb una flor de llessamí.

—Et duran un altre germanet, Isabel Clara. Estàs contenta?

—Mare, d’on vénen els nins?

—De París, d’on vols que venguin? De París…

—I les flors, mare, i les flors?

Ha aixecat els ulls del tambor de lluna, de lluna rodona de fusta marró. L’agulla descansa aficada a la tela. Un ram de flors vermelles, morades, grogues, insinua el seu perfil a petites puntades…

—Mira, Isabel Clara, hi ha coses que ets massa petita per a entendre, quan siguis gran…

—Mare, saps que mon pare tenia amants?

—No siguis desvergonyida, Isabel Clara, per l’amor de Déu! Aquestes no són coses de dir una al·lota…

—Però tu ho sabies, mare?

—Un homo te pot enganar, t’estima encara que ho faci. Una dona, no, si no és una perduda. Noltros hem vengut al món per a sofrir i agontar. Déu Nostro Senyor ho volgué així: pariràs amb dolor, obeiràs el teu homo… Ningú no pot esmenar la plana de Déu, llevat d’Eva, la que es deixà temptar. Pecà i per això ho pagam noltros ara, per això hem de perdonar sempre. Quan ton pare arribava tard al vespre feia com que dormia. Què n’hauria tret de fer un drama? El principi em costà, em passava les nits plorant, però el confés m’ajudà molt. «No ploris, resa…». No t’ho creuràs però les temporades que m’enganava em feia molts de regals. S’adonava que jo sofria. Jo el perdonava i per això no deixà d’estimar-me. Finalment les meves oracions i sacrificis el feren tornar pel bon camí. Ni per un moment em passà pel cap pagar-li amb la mateixa moneda… Déu me’n lliber! Les dones som diferents, no cal dir-ho. No tenim necessitat de plaer com els homes. Jo he fet ús del matrimoni per a tenir fills. Cada fill el m’enviava Déu Nostro Senyor. Potser he estat una beneita, però jo crec que no. La veritable intel·ligència d’una dona consisteix a fer veure que no és intel·ligent, que ho és al manco molt menys que el seu homo… A ton pare li agradava que jo sempre estigués d’acord amb ell, que li demanés el seu parer per a qualsevol cosa de la casa, que res no es fes sense rebre les seves ordres. I si heu tengut una infantesa feliç i heu viscut en una família unida i cristiana, com cal, ha estat gràcies a això. Si després us heu desbaratat no és culpa nostra. En sortir de ca nostra no sé com heu tornat, sobretot tu, Isabel Clara, que ets dona, m’has fet plorar molt amb les teves rareses. Mira que deixar en Carles…!

Torna a agafar el brodat. M’encisa el moviment ràpid del dit que estira el fil i clava l’agulla. Són encara belles les seves mans plenes d’anells.

—Aquest joc és per a Lluís. Et penses que m’ho agrairan? Com que es casaren tan de pressa…! No crec ni que en tenguin cap de te. La teva cunyada diu que no en posa, de tovalles, per a prendre el te, que no cal que em molesti: «A les cinc faig feina encara, Caterina». Tu entens per què ha de fer feina aquesta doiuda? Comprenc que si en Lluís no la pogués mantenir o fos un manobre… o si fos fadrina, encara. I el que paga els plats romputs és es pobre nin, sempre a la guarderia o en mans de criades. Si almenys el me volguessin deixar…! Però no, consenten que no mengi, si el vessis, fa pena, està prim, prim…, abans de deixar-lo aquí a dinar. Em fa passar molta pena, pobre àngel. Qualsevol dia es morirà. I no és batiat, Déu meu! Jo no sé amb qui s’ha casat el teu germà! No va a missa na Sílvia, ho sabies? I molts de vespres surt tota sola. És clar que més beneit és ell que ho consent. No l’excusis, tu faries el mateix! Déu meu! Jo no entenc el que us passa! Pensar que a mi no m’han vist mai en un cine tota sola! Ni amb amigues no he anat a seure als bars. Sortia amb ton pare o no sortia.

Les roses formen garlandes al voltant de la tela. Se’n desfullen algunes perseguides per l’agulla que intenta de traçar el perfil exacte de corol·les, estams i pistils…

—El nostre paper de dones ha estat ben clar, des que el món és món: criar i educar els fills que mos enviï Déu, acompanyar i ajudar el marit… És a ell a qui toca de sortir a guanyar els doblers i a lluitar fora casa, no a noltros. Desenganya’t, no servim per a aquests negocis. Què et creus? Una dona pot influir i molt sobre un homo per a dur-lo pel bon camí, per a fer-lo millor, més religiós, per a ajudar-lo a triomfar. Tot homo que triomfa a la vida té a darrere una dona que l’ajuda a triomfar, no ho dubtis. Ja ho crec que pens que és superior! Per què Déu ho volgué així? A mi què m’és! Vols que et confessi una cosa? A mi m’agradava molt de joveneta que ton pare fos alt i fort. No hauria pogut casar-me amb un homo més baix que jo, t’ho promet. Què vol dir això? Que a les dones ens agrada molt que s’homo sigui superior a noltros. Fins i tot som tan inferiors a ells que només sabem com som, guapes o lletges, elegants o simpàtiques, quan els homos ens ho diuen… De veres.

«… La nova Flora que neix de l’amor de Zèfir, transformada per aquest, és capaç de canviar de natura. El fruit de l’abraçada ja ha granat. La primavera espleta sota l’esguard de Venus, deessa de l’amor “que durant la primavera es delecta en garlandes florides”, segons afirma un popular tetratesqui atribuït a Eufòrbia que ens serveix per a resumir l’inici del poema de Lucreci De rerum naturae, on Venus apareix com la deessa de la fecundació. La seva figura al quadre que tenim davant resulta sospitosa: entre els plecs de la roba es nota un ventre voluminós…».

—Mare, escolta, asseu-te. Mare, esper un fill. No em casaré, mare, ni que m’ho demanis de genollons. Ho sent, no podré aprofitar el trousseau que es podreix a les calaixeres, tantes hores de feina, tants diners com costà. Ni lluiré el teu collaret de brillants, guardat des de fa tant temps per a aquesta ocasió… El pare del meu fill és casat, però si fos fadrí tampoc no em casaria. No ho sap que esperi un fill, ja li ho diré més endavant… Per què vols que li ho digui? Mare, que ja sóc major d’edat fa temps! Què podria fer-li mon pare si visqués? No diguis beneitures, mare, per favor, no ploris… El pare del meu fill té altres infants. A més, jo vull que dugui els meus llinatges si neix, no els d’ell. Per què no pots entendre-ho? Avortar…? És clar que hi he pensat. Que estrany, però, que m’ho insinuïs… L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Qué dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin. Jo venc poc per aquí. Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes… No l’envia Déu? Per què no, mare? Només els teus? És un fill del pecat… Per favor, mare! Vaig oblidar les pastilles, fou un descuit, potser un descuit curosament preparat. De vegades em feia il·lusió tenir un fill… Serà un nét teu, mare! Si estaves molt contenta quan na Sílvia tengué el primer nin; si tens un disgust, cada vegada, quan pel setembre les nines de n’Alfons se’n van cap a Madrid…!

Tot menys l’escàndol… Tot menys l’escàndol! S’equivoca qui t’atribueix aquesta història, ho sé bé, el final és massa brillant, mare, té una grandesa sarcàstica de la qual ets incapaç.

Conten que davallares l’escala agafant-te amb gest de minuet, per a no trepitjar-la, la llarga falda de seda, repenjada la mà dreta sobre l’arrambador daurat. Davallares altiva, sense mirar la concurrència… T’havies fet esperar quasi una hora i els convidats començaven a murmurar pels racons que tanta fastuositat —festers encesos, criats de lliurea, vaixelles de plata, estovalles de fil amb delicadíssims brodats, viandes i pastissos, vins exquisits— era inusitada i ben absurda si, tanmateix, l’amfitriona es donava de menys de rebre’ls. Murmuraven i admiraven el luxe dels tapissos, els gerros de porcellana, el gust antic de les cornucòpies i espills, els búcars, vasos i urcèoles plens de flors —flors escampades arreu de les sales—, els rics mobles de caoba, els cortinatges de domàs, arquetes i vitrines plenes de rars objectes, records de reis, relíquies… Admiraven i murmuraven sobretot d’una al·lota bellíssima que ningú no coneixia i que tothom suposava que era la nova amant del meu pare…

Saludares i demanares excuses: una terrible indisposició, un mal de cap fortíssim, t’havia obligat a tombar-te al llit. Ja et trobaves millor…

—Que guapa et veig, Caterina! Quin vestit!… T’està molt bé. És clar que a tu t’està bé tot!

—Mira quins brillants! Sa muntura és moderna; els t’ha regalat en Perico? Quin homo que tens!

Somreies i saludaves. Les cortesies eren poc més o manco les mateixes. Quan t’allunyares, algunes senyores, amb la veu apagada, xiuxiuejaren que, malgrat el perfum, feies olor de vi…

La festa continuava amb animació. Els criats omplien safates i copes a mesura que es buidaven. L’orquestra començà a tocar i apagà les converses. Un senyor vestit de militar, amb moltes estrelles, et tragué a ballar.

—Su marido me da envidia, Catalina. Ya le he felicitado.

I tu et senties terriblement ofesa… Ella ballava amb en Perico… però la teva parella es refé a temps:

—¿No sabe usted por qué? Porque está usted guapísima esta noche. Es usted guapísima…

Acabà el vals. T’excusares: havies de donar ordres als criats. Tornares tot d’una. Els músics deixaren de tocar. Pujares a la petita estrada on s’havia col·locat l’orquestra. Els convidats et miraren. Somrigueres…

—Atenció, amics meus, calleu un moment. Tots sabeu que en Perico m’engana: ara vos mostraré amb qui l’engan jo!

—T’arregussares la falda de seda, feres lliscar les bragues de blonda i començares a acariciar-te el sexe.

El teu marit i el cunyat Jordi t’agafaren d’una revolada i se t’endugueren sales endins fins a tancar-te en un dormitori…

Massa grandesa. Un final brillant i agosarat no t’escau. Abandonares la festa, fou tot. Ella continuà ballant amb el teu homo. No se celebraren més festes a Son Magrana. Tal vegada per això intentares, sempre que pogueres, escurçar els estiueigs i volgueres vendre-la tot d’una que hagué mort mon pare…

«… però la Venus Generatrix, la deessa del poema de Lucreci, que, segons alguns crítics, presideix el quadre, no és incompatible amb la Venus Humanitas que Ficino en la seva epístola Prospera in Fato adreçada al mateix destinatari que La Primavera, el jove Llorenç, considera d’origen diví. Ella engendra l’amor humà que viu dins l’ànima, l’amor que capacita la nostra imaginació i els nostres sentits per a percebre la bellesa. La Venus Humanitas és, però, inferior a la Venus Caelestis; per això aquesta apareix sempre despullada. Observeu el quadre del seu naixement, mireu com la Venus de La Primavera es cobreix amb un vestit, púdicament. La Venus nua o Venus celestial engendra l’amor diví perquè procedeix només d’Urani. No té mare. Va néixer a la mar, miraculosament, quan els genitals d’Urani hi foren llançats… Habita només a la nostra ment i rebutja la matèria justament pel fet de no tenir mare. Penseu que les dues paraules mater i matèria tenen la mateixa rel…».

Escric el teu nom sobre la sorra. A la platja no hi ha ningú. Mon pare i els meus germans pesquen a les roques. Escric el teu nom curosament. Hi pos una atenció especial. Vull que les lletres em surtin iguals, perfectes. Aboc una immensa tendresa dins aquesta o tan rodona que sembla una circumferència, 360 graus, no és així? Escric el teu nom ran d’ones. Si algú s’acosta, tot d’una el ratllaré. No vull que coneguin el meu secret. I m’agenoll per besar-lo; amb els llavis plens de sorra ho esborr. M’aixec. Dibuix peixos, vaixells, una balena amb sortidor. Firm la meva obra i pos l’edat: onze anys.

«… Ficino diu que l’amor que dimana d’ella capacita la nostra potència contemplativa per a posseir la bellesa divina mitjançant un acte de coneixement pur. Per això els neoplatònics asseguren que és superior a l’altra Venus humana o natural. Ambdues, però, són considerades igualment dignes de lloança…».

Si t’ho preguntés acabaries per confessar-me que t’afalagà, que t’afalaga encara quan te’n recordes, que et mirés embadalida sempre que et tenia davant o que busqués qualsevol excusa per a estar amb tu. Respectava, això sí, a més de l’obligada llengua («En el colegio está prohibido usar el dialecto»), una certa distància: dos pams a l’estiu perquè feia calor, calia que passés l’aire! I a l’hivern, quina excusa t’inventares a l’hivern per a mantenir-me enfora? No ho record. Després tu i jo ens hem rigut de tanta rigidesa. Hem recobrat l’idioma comú, hem alliberat els gestos, per a dir-ho d’alguna manera. I ho hem fet d’una forma natural, com naturals eren aleshores les meves ganes de veure’t, d’atracar-me a tu, inconscient encara dels gestos prohibits, de les paraules prohibides… Un dia vaig deixar-te unes notes al pupitre. Iniciava el meu Diari. Volia que tu el llegissis. Et demanava ajut, ajut per a què? Em sentia malament a casa. Acabàvem de tornar de Son Magrana després d’un estiu trist. Els cosins ja no venien. Jo enyorava en Jaume… Els meus germans tot el dia m’empipaven: «Clara li donà una empenta, el féu caure…». Ma mare més seriosa que mai, tota sola, s’avorria brodant eterns jocs de fil que m’adjudicava per a quan em casés. Vèiem poc mon pare aquells mesos. Una sèrie de negocis el mantenien fora de Ciutat, deia ma mare, mentre feia embuts i pugnava perquè els ulls es refessin a temps de no deixar anar aquella llàgrima sempre a punt, almenys davant nostre… Em sentia malament amb mi mateixa. No entenia què passava dins meu cada cop que et mirava. Sabia que tu llegiries aquelles notes plenes de faltes encara i per això les acabava dient-te obertament, amb un prec, que em tractessis de tu. Em feia mal aquell vostè que em tiraves a la cara, no, més endins, a les venes cada cop que et dirigies a mi. Ja sé que eren les normes de la institució, que ho feies amb tothom, però a mi em resultava terriblement dolorós. No en feres cap cas d’aquell missatge. Mai no sabré si el llegires. A hores d’ara han passat molts anys d’ençà d’aquells fets només per a mi inoblidables. Sé, però —ho intuïa—, que, malgrat la fredor amb què em tractaves, no t’era del tot indiferent. Jo procurava imitar-te en tot i per tot. Les paraules que tu més empraves eren per a mi les predilectes, et copiava el to de veu, intentava fer igual de llargues com tu les meves passes. La teva lletra entremaliada i picuda em costà molt d’imitar. Em posava el model davant. Qualsevol observació feta per tu al meu quadern de classe em bastava. La copiava tantes vegades com creia necessari; després dibuixava les lletres per separat fins a obtenir uns resultats acceptables…

«… Segons el que acabem de dir, els dos quadres de Botticelli són, per llur tema, íntimament lligats: l’un representa El naixement de Venus, la Venus Caelestis; l’altre El regne de Venus, Humanitas. Cal, a més, observar, que la Venus de La Primavera s’assembla per la postura, gest i vestimenta a l’Anunciació. La Verge Maria assimila moltes característiques de la deessa Venus alhora que, durant el Renaixement, es complementen, com si la mitologia passés al servei de la teologia. Ficino, a la carta al jove Llorenç, de la qual ja hem parlat, fa referència al seu horòscop sota el signe de Venus i Mercuri i lloa Venus com a “nimfa d’origen celestial estimada per Déu més que qualsevol altra” i la hi recomana per esposa…».

Un dia vaig aconseguir, després de molts d’esforços, que m’escoltessis, però et bastaren dos minuts:

—Cuénteselo todo a la Virgen, porque es la madre del Amor Hermoso y del temor y de la sabiduría y de la Santa esperanza. En ella está la gracia para andar el camino hacia la verdad, toda esperanza de vida y virtud. Los que se guían por ella no pecarán…

No em donares temps que et confiés cap dels meus problemes: la sensació que a casa les coses no anaven bé, la tristesa contagiosa de ma mare, els meus remordiments, a temporades soterrats, però ara un altre cop a flor de culpa, per la mort d’en Jaume, la por a l’Infern i la certesa que tot podria esvair-se, esfumar-se com per encanteri, si tu em deies que no tenia cap importància, si tu m’ajudaves…

—Sin menoscabo de su pudor fue madre… Y el que no cabe en todo el orbe, hecho hombre se encerró en sus entrañas… Mírela mucho, ámela más, confíe plenamente en Ella…

La música de l’orgue acompanya els càntics del cor: «Salve Regina, Mater Misericordiae, Vita dulcedo, Spes nostra, Salve. Ad te clamamus, gementes et flentes, a te suspiramus in haec lacrimarum valle…». Voleien els estendards blancs i blaus, colors de Maria. Guants blancs, mans plegades, dues llargues fileres de col·legiales devotes entren a la capella amb cara de recolliment. La imatge de la Verge resplendeix entre espelmes, llums i guspires sobre un altar atapeït de flors. Un nígul d’encens s’esvaneix sobre els nostres caps, arreu escampa pètals de rosa blanca marcida, aboca escuma al calze dels lliris, llança volves de sagrada bromera contra el capitell de les columnes i es perd volta amunt. Viatg amb ell, m’encisa la transparència del blanc, l’olor del miracle, el tacte suau de les colomes que baten ales intentant volar, immobilitzades al marbre vora la seva figura: una mà alçada assenyalant el cel, una altra de suplicant fa senyes perquè ens hi atraquem:

—Verge Santíssima, aquí em tens. Mare meva, tu ho saps tot: Ajuda’m.

… Apareció un gran prodigio en el cielo: una mujer vestida del sol y la luna bajo sus pies y en su cabeza una corona de doce estrellas…

Les llàgrimes rodolen grosses, com grans de raïm, per les meves galtes…

«… Acompanyen Venus les tres Gràcies que Hesíode anomena Aglae, Eufrosine i Talia. Botticelli ens les presenta amb aquests trets: vestits flonjos i transparents, descenyits. Agafades de mans, sembla que acabin de dansar com tres bones amigues o com les jovenetes que celebraven a Florència les festes de la primavera…».

Fou la primavera més cruel de la meva vida. Havia demanat a la Verge que ma mare deixés d’estar trista i que el pare passés més temps a casa, però sobretot que anés a missa els diumenges. Li havia demanat força per a vèncer la por de les meves nits: els dimonis arrossegant cap a l’Infern el meu cos impur… Li havia demanat que em concedís una amiga. Tenia tanta necessitat de parlar amb algú que em comprengués! Vaig creure que m’havia escoltat: la nina més mona i més intel·ligent de la classe, Alícia Vergara, s’havia fet amiga meva tot just un dia abans que mon pare morís d’accident de cotxe. Em vengueren a buscar del col·legi a mitja tarda: «Su padre está muy grave, Isabel Clara, vamos a rezar todas mucho…». En travessar el pati cap a la porteria vaig sentir els primers crits de les falzies…, creuaven el cel, escrivint petits burots amb cal·ligrafia vacil·lant: «Pobreta, Isabel Clara…». Dins el cotxe la senyora del metge de la família no deixà de compadir-me: «Pobreta Isabel Clara…». «Vull anar a casa». «Demà, ara anirem a prendre un gelat, pobreta». No vaig tornar a veure mon pare… una besada al front aquell matí. «Corre, que faràs tard», les seves darreres paraules… No entenia per què ell, ple de vida, de força… Fou una sorpresa massa forta, un colp massa, difícil d’encaixar… No m’ho podia creure… No ens deixaren anar a l’enterrament. Només n’Alfons, el major, acompanyà ma mare. Seriós, amb aire de tràgica responsabilitat, es negà que mon pare fos enterrat en presència de certa senyora vestida de negre de cap a peus, que ningú no havia convidat a les exèquies…

Un vestit amb entredosos lilosos. La platga de Santa Ponsa. La barca dels pares d’Alícia. El joc de les ones i el vent.

—Ton pare era molt simpàtic, Isabel Clara, una gran persona, ens coneixíem des d’al·lots… Una gran persona, generosa, esplèndida… Les festes de Son Magrana eren famoses. Jo hi vaig ésser cada any, fins a la darrera.

—Saps què diu ma mare? Que hi havia la senyora vestida de negre que n’Alfons…

—Alícia! Quins desbarats!

—T’agradaria passar l’estiu amb noltros? Ja he parlat amb ta mare.

Enyor els camps de Son Magrana. Aquí no es pot córrer. Els peus s’endinsen a l’arena. No es pot jugar. No hi ha espai. El jardí és massa petit, la terrassa plena de gandules, el pinar enfora, les roques perilloses. Hi ha massa gent, massa soroll. Em molesta, molest. Tot fa olor de saladina i bronzejador… La pandilla d’Alícia no m’agrada. Pas hores i hores al sol quasi immòbil, plorant. Pens en mon pare i en Jaume.

Penombres de capvespre d’hivern, fosca tonada dins les sales buides: ressona l’enfilall d’Avemaries.

—Resa la lletania, Alfons. No et distreguis, Isabel Clara. Avui fa mig any que morí ton pare.

La casa tancada traspua dol: prohibit sortir, mirar per les finestres, cantar, posar la televisió alta. Tots els rellotges s’endarrereixen. Cal sotmetre’s a la ingenuïtat de la llei. Les opinions de la mare, pare també des que ell falta, no es poden discutir: té el cor delicat, han d’acceptar-se.

«… La mitografia presenta les tres Gràcies com a serventes de Venus, dames de companyia més exactament. Els neoplatònics les relacionen d’una manera més filosòfica: formaven una trinitat de la qual Venus era la unitat, la bellesa suprema. El model, naturalment, procedia de la teologia cristiana: Déu Pare, Fill i Esperit Sant són considerats el triple aspecte de la deïtat. Així el nom de les tres Gràcies, Aglae, Eufrosine i Talia, foren canviats pels renaixentistes pels de Pulcrituditas, Amor, Voluptas o Pulcritudo, Amor i Caritas. Amb aquests noms apareixen en una medalla de Niccolo Fiorentino. Venus era, a la vegada, identificada amb Pulcritudo…».

Cuénteselo todo a la Virgen… Ja sé que has canviat molt. Vaig saber-ho tot just en retrobar-te. Havies penjat els hàbits, estudiat antropologia, militat a CCOO… però seguies estretament vinculada a la «causa», al teu Déu d’amor i marxaves a conviure amb els «més pobres», al Tercer Món… «El que importa és reconèixer l’altre, el seu espai de llibertat, el misteri, voler que es desenvolupi segons la seva llei. Només així l’amor pot ser fecundació, no empobriment…». «Hom viu molt més intensament aquí, beneesc la sort que he tengut de poder treballar a Àfrica. La gent del poblat és meravellosa, oberta… Rebo molt més del que dono…».

—El que cal, companyes, és abolir la família. Mentre existeixi la institució familiar la dona serà igualment marginada. Per això les feministes lluitem per la seva abolició. Abans, però, en un país com el nostre, ens cal fer dues conquestes: el divorci i l’avortament lliure i gratuït…

—Em tenien el coco minjat amb el rollo. Sempre el mateix, tia, hòstia, tia… el mateix mal rollo de totes les nits: arribar prompte, posar la taula, sopar i aguantar la tele, millor la tele que la conversa del jefe, hòstia… i gitar-me en acabar. No em deixaven eixir de nit. Les voltes que m’escapava em donaven un pasto de la de Déu! La música no es podia posar alta, no es podia escoltar. El jefe: tots els mals us vénen pel rock. Què sabrà ell si li agraden els tangos!… La primera vegada que vaig agarrar una bufa, quin remei, tia, vaig haver de tornar a casa… Ells creien que era una trompa… Uf, massa…, quin viatge! Em sentia flus, molt flus… Vaig vomitar tota la nit… El sentdemà castigada, tia, tres dies sense eixir, tancada… Quina passade…! Massa… No saps què era, t’ho jure tia…! Després la jefa em va trobar les pastilles a la bossa… No vulgues saber… A mitjans mes em deixà sense, les llargà pel vàter. Em vingué la regla que si no ja m’explicaràs… Amb el diu ja no em pot fotre. És clar, que a partir d’ara… Si vols truca… Em tornaré a escapar. Passe de tot…

De part de Maria em demanes que et parli dels moviments feministes… Digues-li que aquí no existeixen. Aquí hi ha altres problemes més urgents per solucionar, massa revolucions per fer. Potser et semblarà, li semblarà sobretot a ella, una barbaritat aquesta opinió meva. Suposo que deu ser difícil imaginar-se des de tan lluny quin país és aquest: la gent viu en cabanes de palla, els més rics i poderosos amb promiscuïtat amb les gallines, la xarxa nacional de carreteres asfaltades és de 200 quilòmetres, la mortalitat infantil una de les més elevades del món, la renda per càpita de les més baixes. La dona és canviada encara per un animal domèstic… L’home té dret a repudiar-la. La poligàmia és usual…

«… Una altra interpretació que no contradiu la nostra, sinó que la completa, afirma que les tres Gràcies representen els dons de la dona estimada. Els ulls raigs de sol, estels, llocs de l’amor…».

—Estem fartes, companyes, de ser manipulades pels homes, dominades pels homes. Cal que acabi ara mateix aquesta explotació. Rebutgem per sempre les frases galants, els afalacs, les referències a la nostra bellesa, paraules que l’amo dirigeix a l’esclau per a mantenir-lo al seu servei. No caiguem en aquesta trampa. Fins i tot en les èpoques que la història assegura que hi hagué un predomini cultural de la dona, menteix. Mai no existí aquest predomini: el fet d’idealitzar-la no tenia res a veure amb l’acceptació dels nostres valors. Tot el contrari, ens negaven la intel·ligència, exaltaven la bellesa…

Maria, Maria, la veu tan llunyana ara… Una conquesta a l’oblit, entre els aplaudiments de les fans, les dones que s’apropen a tu, el carisma dels teus gestos, l’àurea de la teva imatge, no les paraules mitingueres, les pauses al punt exacte… Ja n’has après! Tan discutibles, tan demagògiques… Els teus escrits, els pamflets, la meva enveja: (tu saps el que vols) i la lluita, la utòpica lluita t’omple.

—Tot fóra més fàcil si acceptéssim que no els necessitem per a res, que sobren. No ens interessa ni el seu domini ni la seva protecció ni la seva manera de fer l’amor…

De seguida el plural, encara que parlis en nom propi. És el costum de decidir-ho tot entre totes, al col·lectiu, de posar esment que no es noti que, tanmateix, són les teves idees les que prevalen…

—Marta és a tu a qui necessita, per què no vols acceptar-ho, Isabel Clara? Marta t’estima.

Esbalandrat, enrajolat, net, asèptic, olor de lleixiu, zeladores amb bates ben planxades, un retrat del rei, un Sagrat Cor, cadires incòmodes… La ironia a flor de llavi per a encobrir un sentiment ben oposat: identificació, tendresa… Però la veu em traeix:

—Et regeneres, Marta?

—Jo, tia! Pitjor que el rollo familiar… Agarrant l’agulla com si fos el porro. Vestidets de nen per al Corte Inglés… No et fote?… Però també hi ha gent collonuda ací. Quan surti em muntaré una comuna amb aquestes. Passem de tíos. Eh? Què et sembla? Ja voràs quina marxa… Pencaré per tornar-te…

—Deixa-ho, millor, no em recordis el tema.

«Mensaje de socorro de Radio Nacional de España. Desde hace dos días falta de su domicilio Marta Rodríguez Soler. Viste pantalón tejano y camiseta de rayas rojas. Es rubia, de ojos castaños y estatura regular. Tiene 15 años. Se ruega a quien pueda dar noticia sobre su paradero se ponga en contacto con la policía o telefonee al número… de Valencia».

Marta ha escoltat impassible el missatge de la ràdio. Em mira de reüll, veu que aminor la velocitat per fixar-me en la samarreta de retxes vermelles i blanques i els pantalons vaquers descolorits. La cabellera arrissada voleiant-li al vent…

—Me tenien minjat el coco amb el rollo, sempre el mateix, amb el mal rollo… Si vols, truca. Me tornaré a escapar… Passe de tot!

Fa dues hores que Marta m’ha fet autoestop a la sortida de València. He vacil·lat abans d’agafar-la —potser serà una llauna— però després he parat en sec.

—Vas a Barcelona?

—Sí? Quina sort, tia, em deixe convidar!

Em va fer gràcia, sobretot, l’aire d’infant gâté, aquella displicència que gairebé resultava simpàtica i el seguit de preguntes insolents amb forçada agressivitat:

—És teu el trasto?

—Sí? Jo, tia, penques molt…! L’has comprat amb les teues peles?

—No tens música? Amb eix aparell de radiocasset! No tens rock? Els Rollings…? Vale.

—Pots posar-la més alta? Aixina…

Sembla que farà esclatar l’aparell i fins i tot el cotxo. La cara de Marta es transforma, es relaxa…

—Et fa res deixar-me escoltar un moment la ràdio?

—Què dius?

—Si puc posar la ràdio. Voldria sentir les notícies.

Mensaje de socorro de Radio Nacional de España. Desde hace dos días falta de su domicilio…

—On vols que et deixi? Això és la Diagonal. Jo vaig cap a Gràcia.

—I jo a la Rambla, tenc un amic…

—Apunta’t la meva adreça, si vols alguna cosa… No et preocupis, no pens trucar…

«… Sèneca fa també referència al triple aspecte de l’amor, mitjançant les figures de les Gràcies: donar, rebre, restituir… Els neoplatònics integren dins el seu sistema la idea de Sèneca: l’amor diví que es dóna als homes i que els homes reben cal que sigui restituït en forma de contemplació».

—Hola, passava per ací… i he pensat, la saludes… Se m’ha acabat la pasta… Si m’invites, em deixe… Escolte, puc quedar-me a dormir?

Marta s’afica passadís endins i mira sorpresa l’Enric, que seu a l’estudi, i, amb cara de pomes agres i un cert gest altiu em pregunta si viu amb mi aquest senyor i, sense donar-me temps a respondre, Enric li contesta que ja marxa.

—Si et fa mandra portar-me, puc agafar un taxi, Clara.

—T’acompanyo.

—Clara? No et deies Isabel? Escolte, tia, en quin lío t’afiques?

—Nom Isabel Clara Eugènia…, el nom de l’àvia, què vols? No me’n vaig adonar quan em batejaren. Pots escollir-ne qualsevol dels tres. L’únic, no els suport seguits.

—Jo, tia, ho sente!

Marta es queda a casa. És un petit desastre. Un rellotge per adobar, massa avançat unes vegades, d’altres retardadíssim. Fent embuts, em demana permís per a portar el cameller que tot just acaba de conèixer i al mateix temps em convida a compartir la seva primera nit d’amor… Amb una naturalitat enorme es passeja nua quan té calor, deixa la porta oberta del bany mentre seu al vàter o se n’entra a la meva cambra per preguntar interessada:

—Què, folleu bé, tíos?

Enric s’indigna. No suporta la presència de Marta, el desmunta, l’enfureix. Ho faig tot per tal d’acostar-los. Inútil. Són incompatibles. Marta passa totalment d’Enric, ell s’exalta perquè jo la defens.

—No està sonada, Enric, ni tampoc no té mala intenció… És diferent de nosaltres…

—I tan diferent…! Una passota que es creu amb tots els drets. No em fa cap llàstima, t’ho asseguro. Per cert, ja t’han aparegut les quinze mil pessetes?

—… Ho sente, Isabel, no podia fer altra cosa. T’ho jure, tia, ja saps que no són per a mi. Per a mi no ho hauria fet, t’ho jure, tia, són per al Ximo, li feien falta. No podia esperar, no podia… No t’enfadis, tu no, tia, no t’enfadis. Te les tornaré, t’ho jure… Faré el que em diguis… Trucaré al meu pare si vols… No aguante la seva veu ni que sigue per telèfon… Semble que se me queda ací, apegada en l’orella, com un mal somni…

No porta maleta. Una bossa que em manlleva. Els texans més bruts, la samarreta a ratlles vermelles més païda, unes vambes meves… Seu vora mi al cotxe, com el primer cop.

—No tens música? Neil Young…? Passe… Els Rollings…? Vale. Si no hi ha res millor…

Em parla a crits. Dirà al seu pare que el que vol és deixar d’estudiar i trobar feina…

«But what can a poor boy to do…».

… que està disposada a parlar, a conviure amb ells, a arribar a un pacte…, els dirà que la tractin, això sí, com una persona, que deixin…

«… except to sing in a rock and roll band?».

… de projectar damunt d’ella llurs frustracions…

A l’andana de l’estació de Sants, mentre una veu metal·litzada que rebota per les estructures de ciment anuncia la primera sortida de l’electro-tren cap a València, Marta em dóna el llibre que portava estotjat: Demian. La veu li tremola. Està a punt de plorar.

—Gràcies, mai no t’ho havia dit… M’enrollo molt bé amb tu, tia…

Ara és el despertador… «Enric, para’l…». M’aixec… No, no és el despertador, és el telèfon… Les cinc del matí. «Marta…? Què passa, Marta? Calma’t, per favor. T’ha pegat? A cercar-te, que vols que vengui a cercar-te…? T’han tret fora de casa… Sí, sí, ja m’ho explicaràs… Calma’t, Marta, per favor…».

Enric es passeja per la cambra. És la primera vegada des de fa dues setmanes que hem tornat a passar una nit junts. Espera de mi una explicació. Em sento incapaç de donar-la-hi… Vacil abans de vestir-me…

—No puc entendre’t, Clara. Marta t’ha convertit en una titella… Em vols dir quin dret té a despertar-nos? I pretén que la vagis a buscar…? Fes el que vulguis: jo no hi aniria! De veritat, no t’entenc, mai no hauria imaginat que et deixessis enlluernar per una paparra… Em vols dir què li veus? Treu-te-la de sobre. No et portarà més que disgustos. Si volen et poden detenir per encobridora…

—Mira, podré presumir d’haver estat a la presó… Et faré la competència.

—Per motius ben diferents, no fotis.

Potser no és la generositat sinó l’orgull, el fet de sentir-me necessària, el fet de ser gairebé indispensable per a Marta, el que em fa agafar el cotxe i partir…

Marta ha apagat el radiocasset. Parla molt baix i utilitza un vocabulari de petitburgesa per a justificar la seva decisió.

—Millor que no et fiques en més líos per culpa meva. Ja has fet massa per mi… T’estic molt agraïda, Isabel. És millor que no torni a casa teva.

Sap que no cau bé a l’Enric, que les meves relacions amb ell s’han fet més tenses per la seva causa, sap que sense voler ha pogut crear-me problemes… Hi ha un lloc per a ella al pis de Ximo. «Són uns companys collonuts els de la comuna: Xavier, Eva, Nico…». L’únic que em demana és que l’ajudi a buscar feina. «No s’havia ofert l’Enric a trobar-li’n? O potser Maria… Qualsevol cosa: fer cangurs, enquestes, encàrrecs, escriure sobres a mà…». Necessita guanyar molts diners per tal de no viure a remolc de ningú, per tal de poder-me tornar els que va agafar… «Ja veuràs, Isabel, aviat aniran bé les coses…». Sempre somiant truites, Marta!

Aquesta titulació no es pot admetre: Què vol dir això de «Barcelona és Chicago. Ressuscita Al Capone»? De cap manera, es posa com sempre: «Assalt a una sucursal de la Banca Catalana. Un policia ferit greument».

El redactor en cap crida molt més del que acostuma. En el fons sempre li ha caigut malament el pobre Oriol i ara se n’aprofita… De fet la notícia, de tan repetida, és trivial. L’única novetat és que aquesta vegada els assaltants, tots menors, anaven vestits com els gàngsters dels anys trenta. —«Saps que entre ells hi ha una noia…?». —«Sí? I l’han agafada?». —«És clar!, es veu que es moria de por, tanmateix no serviu per a segons què, les dones…». —«I com es diu?». —«No me’n recordo, mira-ho… Aquí… Marta Rodríguez Soler, no té antecedents». —«Ei, Clara!, què et passa? Clara! La coneixes? La coneixes?».

—De cap manera, espera’t, si vas a la policia et fregiran amb preguntes. No siguis bleda, ella ho ha fet perquè li rotava, no perquè et volgués tornar els diners. Se li’n fotia tornar-te’ls o no. Ja t’ho deia que acabaria malament, això, Clara.

—Isabel Alabern?

«… Si véns amb ti te compraré una munyeca…».

Portava pantalons vaquers i un niqui blau. La nova imatge dels socials de les darreres promocions.

—Hauries d’acompanyar-me. Hi ha un boig d’aquests que vàrem detenir ahir, això del Banc, de la Banca Catalana, els que es disfressaren…, que no fa sinó dir-nos que et coneix, perquè la noia, Marta, vivia a casa teva. I com que ella ho nega i diu que no t’ha vist mai…

—Tendrá que explicar-nos, señorita Alabern, por qué motivo no llamó inmediatamente a la policía. Puedo acusar-la de encubridora; es más, de perversión de menores. Hemos encontrado hachís en su casa… Puede usted ir a la cárcel. ¿Cómo que no sabe usted que es un delito? ¿Quién nos asegura que no estaría usted implicada en el asunto de la Banca Catalana?

…

—I digues, per què ho feies?

…

—Qui t’ho ensenyà, una amigueta?

…

—Aniràs a l’Infern!

…

—No, no, basta! És el vent. No hi ha ningú. Sent els passos… ja s’acosta…

Esborro falses imatges. Rebuig la vostra gosadia. Vull posar llistons nous a les retxilleres, que no entri la fosca per les escletxes ni hi passi l’oratge pútrid, ni s’escoli polsim del serradís dels corcs…

Llibertat provisional, secret de sumari… Totes les influències d’Alfons al Ministeri, totes les influències de l’oncle Josep, pregàries de les ties, atacs al cor de ma mare… Causa sobreseguda… Si no fos per la família…!

—Que et serveixi de lliçó, Clara. No es pot anar pel món d’aquesta manera.

—Gràcies, Enric.

—Jo ho voldria, i no sé com ajudar-te, Isabel Clara. Suposo que ho has passat molt malament, que ho passes malament encara. Em sent molt impotent des d’aquí. Ja sé que de nina va semblar-te que et negava l’ajut que em demanaves… Ara, com aleshores, preg, preg moltíssim. No et facis retrets. Has volgut fet el millor per a Marta. Des d’aquí, des de la pobresa, des d’unes dificilíssimes condicions de vida, costa d’entendre el fàstic de les joves generacions europees. Què volen? Crec que no és l’interès per un món més just el que els porta a la rebel·lia. Ja sé que sona ranci, però pens si no és la manca de valors espirituals el que els aboca, que us aboca a la crisi…

—Gràcies, Assumpció.

—No et preocupis, Clara. Les feministes et prestem suport. Pots comptar amb nosaltres, ja ho saps. No te queixaràs: tres manifestacions en un mes.

—Gràcies, Maria.

—Molt bella, aquesta història teva.

Cap història. Res que em calgués amagar, res per reivindicar, res de què avergonyir-me… Potser m’hauria estimat més la presó que no pas l’agraïment hipòcrita… I el reconeixement dels companys de premsa: «Joven periodista implicada…». «Lo sabemos todo». Suposicions entre línies, interpretacions velades… Cal mantenir el tiratge de la revista! Resta, tanmateix, el meu agraïment a Marta per la seva espontaneïtat, per l’acceptació de la vida: joc, oci, plaer, pel rebuig de tanta farsa, pel volgut exili del sistema.

«… Sobre Venus, acompanyant-la com les Gràcies, vola el seu fill, Cupido. Aquesta figura apareix, a l’art hel·lenístic i romà, alat, armat amb un arc i amb un carcaix a l’esquena com el veim aquí. La bena amb què es cobreix els ulls no és, però, de procedència clàssica. Sí que ho és, en canvi, la torxa que crema a la punta de la fletxa que està a punt de disparar. Foren els mitògrafs moralitzants de l’Edat Mitjana els qui atribuïren la ceguesa a Cupido. Per als antics l’amor era engendrat als ulls, procedia de la vista; ja que el principi de l’amor és la bellesa, forçosament aquesta havia de ser contemplada. Malgrat això Plató afirma al Banquet que l’amant s’encega per aquell a qui estima, fins al punt de jutjar erròniament el que és just, el que és bo, el que és honrós…».

… No, no estic enamorada d’Albert, però l’estim, l’estim molt, moltíssim, i sóc incapaç de jutjar-lo desapassionadament, objectivament, de perdonar-li que em deixés sola, que no m’expliqués res de la seva relació amb Piero… No em basta saber que tan sols volia compartir amb el seu amic almenys unes hores de viatge, o un descens a l’Infern… No entenc per què escollí justament els moments en què més el necessitava… o tal vegada ho entenc i és això el que més mal em fa… Albert elegí entre Piero i jo i preferí Piero…

«… Cupido se’ns presenta com un infant per tal de fer-nos notar la irracionalitat i la falta de seny del capteniment dels amants. Les fletxes representen les ferides inguaribles que l’amor infligeix a l’ànima…».

… Però jo t’escolliria a tu una vegada i mil vegades, Albert… Mai no t’he oblidat potser perquè m’estimares al moment just. Abans no hauria estat possible: aquella al·lota de criteris raquítics amb mentalitat de burgeseta provinciana per més que emprés un vocabulari universitari, hauria tengut por de trobar-se amb la teva pell, de creure en les teves paraules. Després hauria estat massa tard: la casada insatisfeta que cerca un poc de novetat, unes unces d’excitació dins la seva vida monòtona, hauria començat el joc potser sense entrar-hi. O, en el més agosarat dels casos, de puntetes, s’hauria atrevit a una convencional, rutinària, gairebé obligada aventura, amb final feliç dins els braços del marit oberts a la reconciliació, en el més desgraciat, el somriure burleta d’alguna amiga, les paraules aïrades del marit perquè se sent posat en ridícul, els recordiments, fins i tot tal volta no fingits, el propòsit d’esmena per ventura no simulat i els pensaments perdent-se algun cop lluny, per més que ho volgués evitar, en el record d’unes mans enjogassades.

Carles mai no m’estimà encara que ell s’ho cregués, de la mateixa manera que tampoc jo no vaig sebre estimar-lo. No érem ni ell ni jo els que ens trobàvem: dos cossos, dos mecanismes que en certs moments semblaven funcionar compassats, dues bubotes amb les caretes que cada u havia fet per a l’altre. Cadascú sabia el seu paper i procurava representar-lo de la manera més convincent, fins a les darreres conseqüències, mentre, a la vetlla, dues famílies conegudes de sempre, conegudes de coneguts, gent antiga, ens miraven de cua d’ull, es parlaven amb molta més complicitat i movien el cap tot dient sí, davant la pantomima.

Quan tu em vas conèixer, Carles i jo havíem decidit casar-nos. Tant per a ell com per a mi aquest era el desenllaç lògic i esperable d’un conjunt de seqüències curosament enganxades: ens agradàrem, ens divertírem junts, reconeguérem els impulsos del sexe i, a la fi, férem l’amor. Per absurd que ara et pugui semblar, en aquells moments ens féu sentir un poc culpables, com si els pares, les tietes, els avis de les nostres famílies, s’haguessin esquitxat amb els tèrbols sucs dels nostros cossos nus que, més d’una vegada, havien deixat la seva empremta als llençols o a la roba interior. Inconscientment, d’acord amb el meticulós engranatge establert, tot això ens portà a prendre una mesura inel·ludible: legalitzar una situació que cap dels dos no ens atrevíem a afrontar lliurement, sense prejudicis. Els pares, les tietes, els avis, els llençols recobrarien la blanca textura, l’olor de fruites seques, de sabó perfumat mesclant-se amb l’olor de naftalina. Però tanmateix els nierons de les papallones d’arna, dels corcs i fins i tot de les formigues blanques, continuarien intactes… I entre els polsims i serradissos de caobes, ofegant llurs imatges en les cornucòpies, perdent-se pels porxos o baixant al rebost on guarden l’oli verge de Son Magrana, que sempre acaba per tornar-se ranci, els nostres fills anirien acostumant-se a les tradicions de l’avior.

Tant ell com jo recorreríem a la llei de l’oferta i la renúncia: Carles, incapaç d’acabar la carrera d’Arquitectura, prosperaria a l’ombra del seu pare, dedicat a negocis immobiliaris, per a posar-me a l’abast un pis de 300 metres quadrats, una casa d’estiueig ran de mar amb piscina, una oportunitat per a lluir cada setmana un vestit nou, una joia cada aniversari… I jo, en canvi, renunciaria a les meves llibertats, tan petites tanmateix, d’exercir la meva carrera, trobar-me amb els amics de la Facultat o sortir de nit sola a passejar o al cinema. Barataria el meu afany de conèixer, la meva sensibilitat encara no del tot desperta, per una assegurança de vida: l’estabilitat afectiva lligada a donar-se rutinàriament un cop per setmana, la sublimació de tots els impulsos a la xopa tendresa d’unes boques xuclant el mugró mullat per les rels de la maternitat i la comprensió més absoluta per als problemes de Carles, el somriure a flor de llavi, el perfum Caleche d’importació rere els lòbuls de les orelles, la perruqueria cada tres dies. I cap queixa, per descomptat: «Què més vols si ho tens tot?». La trampa era a punt, parada amb tots els tensors i les mesures de seguretat preses. Tu aparegueres en aquell moment just i potser, sense voler, desferes el malefici.

Carles no feia altra cosa que parlar-me de tu. Ser entreparent d’un italià lluïa molt a Ciutat. Gabriela, la vostra cosina, t’esperava amb candeletes. Però no arribares a cavall vora el comte Rossi, ni marcial i seductor, l’enamorares amb targetes perfumades i somriures a lo Valentino com féu el teu oncle amb la seva mare fadrina. De res no t’assembles al camisa negra, tu… Carles lloava el teu Alfa Romeo, amb el qual acabaves de guanyar, a la Toscana, una cursa local. Gabriela els teus ulls i les teves manyes de conqueridor. A mi em deceberes i vaig protestar quan Carles et manllevà l’estudi. M’hauria agradat més fer l’amor onsevulla menys a ca teva. Potser perquè tu podies arribar d’un moment a l’altre i trobar-nos al llit. M’atabalava, m’empegueïa. Depenia del timbre, del soroll de la porta; posava molt més esment en tot el que anunciava la teva arribada que no pas en el moviment frenètic, punxant, del cos que sobre el meu cercava delícies de pluja, després de la més furiosa tempesta.

Les paraules tornaren a ser altes, esquerpes: «Tanmateix no trobaràs feina aquí. És que t’espera algú a Barcelona? Si tens tant d’interès a presentar la tesina… Qui m’assegura que el que has fet amb mi no ho faràs amb un altre?». «Per favor, Carles, calla! Ha entrat Albert…». «Un testimoni sempre ens vendrà bé», remarcà amb sarcasme i davant teu plantejà un dilema absurd i forassenyat: l’immediat casament o la ruptura immediata si jo persistia en la meva idea d’acabar la carrera. «No m’agraden les mitges tintes, Clara, ja ho saps. Del teu pa…». No acabà la frase, no calia. Al llarg de tres anys havia anat aprenent d’encaixar totes les peces del trencaclosques, ara una se’m presentava amb un perfil arestós, sorprenent. No ajustava enlloc. I jo em pensava conèixer Carles tal volta perquè creia que l’estimava i m’hi sentia lligada… ell fou el primer per a qui em vaig despullar. El seu rostre, de sobte, no em semblà el mateix i estava segura que res ja no tornaria a ser com abans encara que jo claudiqués. La resposta fou imprevista, ni jo mateixa no l’esperava. Si l’hagués meditada amb serenitat possiblement no fóra aquella; si m’hagués deixat influir per la família, tampoc. Mai no em perdonarien els de casa el disgust de mort de ma mare, que, com sempre, adequà a la situació, per tal de fer-la canviar a una crisi cardíaca. Aquella vegada de res no li serví, pobra dona! Perquè el canvi de vida, que tots havien disposat que s’iniciés una tarda en una església plena de flors blanques i llums, als acords de les notes ravaleres de Mendelssohn i les terribles premonicions de Sant Pau, no arribà a terme.

Potser fou la crispació d’aquells moments, la ràbia de sentir-me humiliada davant teu, perquè et coneixia poc, el menyspreu que em demostrava Carles amb la seva obstinació estúpida, allò que m’abocà a la rebel·lió. I vaig dir no. Era la meva darrera possibilitat, mai no en tornaria a tenir una altra si em negava a passar pel seu cos d’agulla. Tu eres allà, davant meu, recolzat a l’ampit de la finestra, mirant-me, i als teus ulls em va semblar llegir la mateixa paraula: no. És curiós, a partir d’aquell moment tampoc tu no fores el mateix per a mi: l’amic frívol de Carles, cínic, intel·ligent, fet per viure al dia amb el que pot obtenir sense gaire esforç, en qui mai no havia reparat, em sembla una persona plena de comprensió en qui podia confiar. Em consta que fores molt dur amb Carles, que les teves paraules, que ell mai no em digué, que mai no t’he preguntat, li feren prou mal, que encertaren perfectament el blanc de la ferida i trencaren la vostra amistat.

«… La torxa encesa, atribut que Botticelli uneix a la fletxa, sintetitzant així dos elements típics de la iconografia clàssica del petit déu, fa referència al fet que l’amor és com foc, cauteritza, consumeix… Ha estat assenyalat que la pantomima descrita a L’ase d’or d’Apuleu podria ser una font d’inspiració de La Primavera. El text parla de les torxes que porten uns Cupidos… Però la flama de la fletxa del déu té, a parer meu, relació amb les flames que estampen la túnica de Mercuri. Les seves ales simbolitzen la fugissera estabilitat, la volàtil inestabilitat de les emocions amoroses…».

Vaig caminar molt temps sola aquella tarda. Els carrers que des de la plaça de Santa Eulàlia condueixen a la mar, als quals estic tan avesada, em paresqueren hostils com si per primera vegada els trepitgés. Caminava d’esma. Tot em semblava confús, envescat, verinós. Volia una sola cosa: parlar amb tu. Quan vaig tornar a casa em digueren que havies trucat. Deixares un comiat per a mi: «Digues-li a Clara que me’n torno a Milà».

Vaig anar l’aeroport, volia acomiadar-te. Sobtadament havia comprès que podia creure en tu, em mereixies tota la confiança. I vaig buscar-te entre les cues de gent, pel vestíbul atapeït, fins a trobar-te a la cafeteria. Sabia que res no esperaves de mi, que res no em demanaries, que no em jutjaries a cada instant, com feia Carles. Sabia que et podria parlar lliurement, de tu a tu, que per una vegada podria oblidar-me que era una dona i, per tant, obligada davant un home a representar un paper femení, el coqueteig forçat, recolzant-me en les crosses d’una bleiura melindrosa. Sabia que sense donar res a canvi, sense taxar el preu, podria trobar en tu amistat i fins i tot afecte.

—Tenim una sola vida, Clara, i ningú no té dret a viure-la per tu, a tergiversar-la. No tenguis por.

Però jo no era encara forta i tenia por, no em sentia segura. En certs moments esperava que les coses canviessin, esperava, malgrat que m’ho negués a mi mateixa, una reconciliació. I vaig intentar-la. Carles sortia ja amb Karen…

Durant aquells mesos de confusió i atabalament —semblava que les prediccions de Carles s’anessin complint una per una, no trobava feina a Ciutat i vaig haver de tornar a Barcelona— em consolava pensant en tu. Quan un any després vas invitar-me a passar les vacances a Florència, em sentia gairebé una dona nova. Em pensava saber amb exactitud el que volia, i el que volia era sobretot estrenar la meva imatge als teus ulls… Necessitava la teva aprovació. Fou l’època més feliç de la meva vida. Dins els teus braços em notava segura i lliure per a acaronar-te sense sentir-me cohibida, per a buscar plaer, per a donar-te plaer, per a rebre’l sense necessitat de simular o prostituir cada moviment del meu cos fent-te prometre o demanant-te res. Al teu costat vaig adonar-me que ja no em feien falta camises de blonda per a seduir-te, ni vestits luxosos per a acompanyar-te a festes, ni collarets de perles cultivades per a aparèixer davant els futurs sogres, perquè tu mai no em presentaries als teus pares com la teva promesa… Gràcies a tu vaig reconstruir la meva esbucada vida sentimental i tenia l’absoluta certesa que, en el moment de separar-nos, tots dos guardàvem intacta la capacitat de sorpresa, d’il·lusió, encara que ens allunyéssim, encara que busquéssim altres jocs, de rebre’ns altre cop i esclatar de joia…

«… Ovidi parla a les Metamorfosis que Cupido maneja dos tipus de fletxes. L’una d’or, l’altra de plom. La que fa brollar l’amor és d’or, té la punta esmolada i brillant; la que el foragita és de plom i la seva punta és obtusa… La persona que és blanc de la fletxa d’or estima de seguida; la que ho és de la fletxa de plom rebutja el seu amant, no en vol ni sentir el nom…».

I vaig creure que les nostres relacions durarien sempre malgrat que no ens ajustéssim als contractes matrimonials, ni les particulars regles de joc establertes entre amants, que serien fortes i fermes i persistirien per damunt de tot… Si notava que em feies falta, que et necessitava, era perquè eres lluny, no perquè volgués posseir-te o barrar-te els passos engelosida. Suposava que tu també mantindries intacte el teu afecte per a mi, com si una vegada establerta la comunicació, mai més no pogués trencar-se, com si el fet d’haver-te tengut dintre meu m’hagués marcat per sempre i el meu cos guardés, des de la fibra més íntima fins a la més superficial, la teva empremta… La primera vegada que vaig fer l’amor amb Enric vaig enganar-lo; eren els seus braços els que m’estrenyien, les seves mans les que m’acaronaven, el seu sexe el que em penetrava… però jo era encara amb tu, el meu desig era teu únicament… Després no, després els defectes d’Enric em guanyaren, més que res la seva poca traça, el seu aire desemparat en desposseir-se de les ulleres, a través de les quals, i des del comitè executiu del partit, es menjava el món… El polític brillant, la figura jove més popular entre la base, l’infatigable dialèctic que es passava la vida entre reunions, congressos, mítings, entrevistes, sessions al parlament, venia a mi per oferir-me el seu cansament, la seva inseguretat, perquè jo li tornés les ganes de seguir en una lluita cada cop més difícil, cada cop més descoratjadora amb el meu entusiasme i la meva veneració envers la seva persona, perquè el rescabalés de totes les energies gastades amb sucs de taronja, amb batuts de pastanaga i papilles de plàtan i poma… L’Enric sense ulleres…: «Sigues tu el meu gaiato…». I vaig ser-ho. La meva feina, vulgar, anodina, no tenia cap importància, anava al diari a complir amb un horari. Com si despatxés bitllets al metro, amb fervor similar redactava les notícies que m’assignaven. Escrivia, però, posant tant esment com podia en l’estil, unes cròniques per a la revista del partit que ningú no signava i que tothom atribuïa a Enric. Corregia els seus discursos polítics, escoltava els assaigs de les seves intervencions al congrés, li feia els guions per a les conferències, i atenia el telèfon, la correspondència… Planxava camises i pantalons, m’ocupava dels seus fills el cap de setmana, quan la seva exdona els hi lliurava, tal com havien estipulat en separar-se. Vaig deixar de ser Isabel Clara Alabern per a convertir-me en la companya d’Enric Rabassa, aquesta noia que viu amb ell, l’amant o fins i tot l’amigueta del líder…

«… L’amor és considerat, a més, una experiència penosa i perillosa que porta la ment a un estat d’inconsciència i d’infantilisme, segons podem trobar en escrits mitogràfics de la baixa antiguitat. En aquest sentit la dita llatina “amans amens” és ben indicativa. L’Edat Mitjana rebrà la influència de tot això. El Mytografus Segon explica la nuesa de Cupido, fent referència que la turpitud de l’amor és sempre manifesta, mai oculta…».

No me’n penedesc. Mai no em penediré d’haver estimat Enric, sí, de no adonar-me fins quan ja era tard —dos anys és molt de temps— que Enric sense ulleres, Enric nu, era també un Enric vestit, un Enric que mai no arribaria a despullar-se, que es disfressava de nin perquè d’aquesta manera jo també em disfressés de mare. I a les mares els toca de viure pendents dels fills…

Les coses començaren a anar malament entre nosaltres quan jo vaig deixar de corregir alguns discursos i vaig planxar menys camises. M’interessava el meu treball de periodista i havia començat una sèrie d’entrevistes per a una revista política amb molta il·lusió i això em treia temps. Enric i jo vam anar distanciant-nos. Un dia vaig demanar-li que deixés de viure amb mi, que tornés a casa seva; tenia ganes d’escoltar música sense que el telèfon sonés vint vegades i que totes vint fossin encàrrecs per a ell. Volia dormir sense que em despertés, a l’hora més intempestiva, per demanar-me que el portés a l’aeroport o que l’anés a buscar a l’estació. Necessitava passar els caps de setmana fora, passejant-me sense dur agafats de la mà els dos fills d’Enric, sense anar al cinema infantil o a les atraccions… No tenia cap intenció de trencar amb Enric, només volia recuperar una mica el temps que des de la nostra coneixença, tot lliurant-l’hi, se m’havia escapat. Desitjava que Enric, durant aquell parèntesi s’adonés que m’estimava i que tornés, per oferir-me, no ja el seu cansament, les poques hores que li sobraven, les burballes del seu oci escàs, sinó la possibilitat de compartir amb ell una vida normal, una vida no tan brillant —mai no hi havia manera de fer-li entendre que per a mi no tenia cap interès ser amant d’un membre de l’executiva, d’un diputat que dia sí, dia no, sortia als diaris—, i que volgués convertir-me en la companya d’un ciutadà corrent, d’un militant qualsevol…

Després aparegué Marta… Enric em decebé… Després vaig quedar-me embarassada i Enric… Voldria que no fos solament un sentiment de rebel·lia el que m’indueix, tot sovint, a tenir el meu fill.

«… La figura de Mercuri és la que més ha preocupat els investigadors. Què hi fa Mercuri aquí, d’esquena a les Gràcies? Què hi fa amb el caduceu ran de les branques de taronger? Què hi cerca? Mercuri és un dels déus amb més atribucions…».

—Senyora, que no ho veu com li han tornat blaus els ulls a na Clareta!

Corr escales amunt, entr a la cambra de ma mare, puj en una cadira, bot sobre el canterano i em mir dreta, damunt la pedra marbre, al mirall. Tenc els ulls del mateix color de sempre, marró obscur. Davall, surt a la clastra i dic a crits a la madona que no és ver, que m’ha pres el pèl. M’agafa la mà, travessam el conreu, ens endinsem entre les altes canyamels, verdes i dolces, voretjam els planters de les sindrieres i arribam al safareig.

—Ja ho voràs com és vera. Au, mira’t aquí. Jo no dic mentides, dona.

L’aigua és plena de molsa. Regalima degotissos el verdet que s’aferra a les parets. M’acost al caire del mur. Un busqueret ha errat l’aterratge, bat ales lluitant per alçar el vol. No pot, s’ofega. L’aigua ja no es commou: un últim cercle s’allunya al voltant del cadàver.

—No ho veus que són més blaus que l’any passat? I quan tornis a Ciutat, passats aquests mesos, sí que ho seran!

Veig el llim verdós, l’herba fosca que sura a mig camí del llot abans d’arribar a la superfície, les ombres de les fulles dels tarongers, el meu vestit d’organdí groc, l’ocell mort… Però per més que em fix en els ulls que a l’aigua li toca de reflectir, no els veig, no els trob.

—Madona, jo no els veig. I vós?

—Jo sí, però a mi no em fa falta mirar-ho dins un mirall. Jo ho veig quan et mir. Me creus? Idò, si me creus vol dir que és ver.

Tornem cap a les cases.

—Vine, que te mostraré es vedell… Va néixer ahir.

Anem cap a l’estable. Dins la cort dels bous una vaca resta contra la paret fermada en una estaca. Veig com surt per la porta de l’estable un brau poderós. Corre i bota a la vegada. Una torxa lluent i sangonosa li penja erecta del ventre. S’apropa furiós a la vaca amb les potes de davant, li puja damunt empenyent-la amb força.

—Per què l’envesteix, madona? Li farà mal amb aquesta punxa que li vol aficar.

La madona riu i no em contesta.

—Mem, si avui aferra! Aquesta pardala, no hi va gens de calenta!

A la vaqueria el vedell, petit i grassonet, no m’agrada gaire. Pens en la vaca lligada i el mal que li haurà fet el bou. Pens, per què ha d’aferrar si no és cap planta la vaca? I pens que demà, quan arribaran els cosins, demanaré a en Jaume si m’ho pot explicar…

—Clara, Claraaa…! Per què no et diuen vermell?

—Vermell?

—Et falta la meitat per a ésser un ou!

—Per què no ets espessa, Clara?

—Juguem a penyores…

—Has perdut, has perdut!

—T’enfilaràs dalt es magraner!

—No, no! Que vagi a cercar una granota en es safareig i que mos la dugui!

—Sí, sí.

—Jo l’acompany…

—No, que hi vagi tota sola!

—Acompanya-la, Jaume, així sabrem si fa trampes.

—Clara, Clara, espessa, vermella…!

—Què vos passa? Jo nom Isabel Clara Eugènia… Sou uns beneits!

«… Per a alguns mitòlegs, Mercuri representa el sol o el solstici d’estiu. El sol dissipa la boira… El caduceu que Homer anomena “verga daurada” no és més que un raig de sol que allunya la nit. Per això, el caduceu pot simbolitzar igualment —i en aquest cas la interpretació s’ajusta molt bé a la pintura de Botticelli— el sol que vivifica la terra i li fa donar fruits. Precisament fou Apol·lo qui regalà el caduceu a Mercuri… Hom podria sospitar que Mercuri també fa en aquest quadre el paper de missatger de l’estiu, quan la llum del sol és més intensa…».

Una olor calenta impregnada de fems, puja de terra. Fa sol. Ni un alè d’oratge. Correm. Ens agafem la mà per travessar els sembrats.

—Si no ho dius, t’ajudaré a agafar-la, Isabel. Tenc els braços més llargs que tu. Espera, agafarem es gambaner. En Tomeu el duia aquest matí fermat amb les canyes a sa moto.

La moto és sota un garrofer. Desferma el gambaner i l’agafa entre les dues cames com si anés a cavall i comença a botar i a córrer davant meu. M’ajuda a pujar el paretó del safareig.

A l’aigua obscura suren papallones, mosques, abelles entre el zig-zag lleuger dels cabotins. De sobte sentim els raucs de les granotes. En Jaume s’asseu, es descalça. Les cames li pengen dins l’estany entre la molsa llefiscosa. Afica el gambaner i clava una estirada forta. N’ha agafat dues!

—Basta amb una.

—Idò en duràs dues, millor.

Verdes, viscoses, es belluguen intentant fugir. En Jaume tapa el gambaner amb les dues mans.

—Vés, aguanta’l. Les has de dur tu.

Té les cames mullades, plenes de llim. M’acost, m’aixec la falda estufada i l’eixuc. Em renyaran, s’ha empastifat tota, però m’és igual.

—Jaume, saps una cosa? M’agradaria ser gran aviat per a casar-me amb tu.

«… A La Primavera acompleix un altre paper. No condueix les gràcies. Els dóna l’esquena amb gest indiferent. Aïllant-se de tot el que puguin oferir-li les deesses de l’Amor, la Primavera i la Bellesa, mira cap dalt amb el caduceu, tracta de dissipar els residus de boirina adherits a les copes dels tarongers. Per què? Virgili afirma que Mercuri no esvaeix els níguls, només hi passa a través… A la llum de les teories neoplatòniques, que controverteixen l’opinió de Virgili, potser hi trobem resposta. Mercuri simbolitza la raó, tant les seves limitacions com les seves possibilitats; és capaç de dissipar la boirina que ofusca les facultats inferiors però no de traspassar-la. La raó s’exclou de l’amor humà i és exclosa de l’amor diví. El seu regne és la soledat…».

Una llum tafurosa escurçarà l’agonia dels bellveures, se cenyirà als caires dels cossiols buits, s’arrecerarà a la carcassa dels bargallons podrits, entre la fullaraca morta. Una llum cruel esgarrinxarà a unglades la vella pell del magraner, es vessarà al poal sense corriola, s’endinsarà pou avall abandonant-se, obscena, al fred tacte de les aigües. Una llum aspra jugarà al solitari de cada migdia sobre els maons de la clastra. Ningú no passarà, ningú, a força d’ombra o pampallugues li permetrà fer-se trampes. Una llum roent restarà fidel als rostolls cremats, als terrossos duríssims, als esbarzers que voregen els marges, als vells murs de pedra de la possessió. Impietosa es negarà a dissimular, embolcallant-los, les fissures, les escletxes, els cruis del casal, i s’encararà amb el verdet i el rovell de la balustrada, amb l’atrotinat bastiment de portes i finestres com si li retragués amb males maneres el fet de ser un cadàver de massa difícil descomposició, una despulla pútrida i sangonent que algun boig té la gosadia d’exposar davant dels nostres ulls amb les vísceres fora del cos.

Però malgrat la desolació del paisatge i la soledat del casal, obriré les portes i pujaré fins a la meva cambra. En tancar els portellons sortiran de les escletxes les aus; cegues, enlluernades, volaran pel passadís sense endevinar la sortida. I ja no tendré por de comprovar que pot ser certa la intuïció que ara m’aclapara, ara més que mai, des que la vida, una nova vida, s’obri dins el ventre, la intuïció que, justament allà, a l’antiga heretat, puc trobar-hi un sentit, escamotejat des de fa molts d’anys, una clau a les culpes arrossegades, deixant que s’esmunyin els fets altre cop, entre els filats de la memòria, arremolinant les més petites sensacions, una altra vegada entorn a dades i dates. Potser el sentit de la vida només es troba en omplir el buit que dins nosaltres deixà la infantesa i per això vull recobrar-la. I és aquest paisatge i no un altre el paisatge de la meva infantesa. Besaré les relíquies abans de colgar-me entre els pelleringosos llençols de fil. M’adormiré sota el teixit de les aranyes i ningú no sabrà com descabdella per a mi tot l’enyor el crit dels grills.

Res no fou tan cert com la realitat en què ens moguérem aquell darrer estiu. Descobrírem tresors, parlàrem amb les aus, ens comunicàrem amb la terra —l’orella aferrada als grumolls—, escoltàrem els seus missatges. El torrent limitava amb el nostre paradís. Tot era nou aleshores. Inventàrem l’ordre de les coses, un ordre diferent del que ens tenien acostumats els grans. I les paraules del nostre idioma servien per a crear les coses elegides. Cosa i paraula sorgiren del no-res de sobte. Les pedres es convertiren en una nova paraula: calica: eren xots, pasturaven, sentíem les esquelles i quan s’allunyaven massa, Leca, un petit ferro negre que trobàrem, vull dir el ca, les seguia. Leca també ens avisava amb el seu lladruc de l’arribada dels espies, els grans…

«… Però hi ha d’altres interpretacions. Potser mira cap al cel perquè és justament el missatger dels déus, el Sant Gabriel que anuncia una representació sagrada. Tot collint la poma amb el caduceu, poma d’or, és a dir taronja del jardí de les Hespèrides, anuncia el mite de les tres Gràcies i el regne de Venus, així com la primavera. O potser a punt d’anar-se’n —Zèfir entra per la dreta, Mercuri sembla sortir del quadre per l’esquerra— s’ha entretingut un moment per a agafar una fruita».

Els magraners més primerencs del jardí han espletat els seus fruits aquesta setmana. Esqueixant la closca groga guaiten els grans roigs, sangonosos. En Jaume afica les dents per l’escletxa que s’obri a la pell. Plena la boca de polpa i pinyol, el suc moradenc li regalima per la cara. Un gra aspre el fa escopir.

La fosca xucla la tarda lentament, assaborint-la. Falten pocs dies per a tornar a Ciutat. L’estiu s’acaba. Conec la tardor que arriba, que ha arribat definitivament plena d’olors de verema, dins la salsa de magrana que acompanya la carn a l’hora del dinar, el darrer diumenge de setembre, com un ritual. Demà ens n’anirem a Ciutat. Estic trista. Fins l’any que ve no tornaré a jugar amb els cosins. D’aquí a una setmana començarà el col·legi. En Jaume tampoc no té ganes de començar, ni d’anar-se’n. A Madrid està intern als jesuïtes, no va a ca seva més que un pic cada mes. Ell riu i xiula i bota… No marxa fins passat demà, li queden dos dies… Anirem a acomiadar-los a l’aeroport, com cada any.

«… Mercuri ha d’acompanyar una ànima a l’Infern —Simonetta Vespucci, que alguns crítics identifiquen amb Flora?— o ha d’exercitar una vegada més el seu caduceu per a conduir la son a les parpelles i els somnis a la son d’algú que els sol·licita…».

—Jaume, vull dir-te una cosa, un secret…

Ens apartam del grup.

—Vols acompanyar-me al safareig? Vull que miris… però no ho diguis a ningú, m’ho promets?

—T’ho jur, què és?

—No es jura, Jaume.

—T’ho promet, què és?

—Vull que miris si dins s’aigo des safareig els ulls em tornen blaus. La madona em va dir que quan tornés a Ciutat els hi tendria…

Hi ha un cel de boira amb níguls baixos. Les vironeres verdes volen arreu. Un eixam de mosques estabornides, desorientades per la pluja que sospiten, tracen cercles vora el safareig. Del jardí ens arriben els jocs dels cosins i el crit poderós dels paons. A l’aigua els mateixos llims i la molsa quieta, magmàtica, obscura. Endevín l’ombra de les fulles dels tarongers, la figura d’en Jaume, més alt del que li pertoca per la seva edat, els calçons curts, una camisa blanca, el meu vestit d’organdí groc, però no hi trob els ulls…

«… Per a alguns, Mercuri, transformat en divinitat òrfica, guia les ànimes cap a l’ultratomba alhora que les obre a l’amor, passió, contemplació, èxtasi, l’horitzó infinit del més enllà de la inefable i ultraracional transcendència. L’amor pren vertader sentit en la mort. La túnica de Mercuri, estampada amb flames invertides, és tot un símbol: Déu s’ha enamorat del missatger, però l’amor dels déus només és possible després de la mort. Pel camí d’Eros sempre avança Thànatos…».

—No et moguis, no et moguis, quieta…

S’inclina sobre l’aigua, s’ajup vora el paretó. Fa un moviment brusc, perd l’equilibri i cau. Veig com li pega el cap contra el mur i s’endinsa entre l’herbam viscós… «Jaume, Jaume…!». M’assec. Les cames em pengen dins l’aigua, allarg una mà… En Jaume continua baix, no surt. Davant meu, en el fons ple de llot i herbes aquàtiques, em sembla distingir un embalum… Les granotes clapotegen.

Corr cap a les cases: «En Jaume ha caigut, veniu…!». Els grans són dalt, fan la sesta. Els cosins corren cap a l’estany. En Tomeu, es missatge, ha arribat abans que els oncles, abans que els meus pares, i s’hi ha tirat vestit. Ha tornat a sortir. Necessita un trinxet, un ganivet, una cosa que talli… En Jaume s’ha enredat un peu amb les herbes del fons. Quan l’estira se li esmuny, llenega. Ha tret en Jaume. Té una ferida al cap i sang, una cama repinyada… Està molt pàl·lid, té els llavis morats… L’han duït a la seva cambra. No ens han deixat pujar. Ha vengut el metge i una ambulància. Quan l’han baixat, sobre un baiard, anava tapat amb un llençol.

He promès que no em casaria amb ell si es guaria, que no menjaria mai més bombons, ni caramels, que no em barallaria amb els germans malgrat que em diguessin vermella o espessa i que mai més no voldria tenir els ulls blaus…

En tot el capvespre no hem sabut res d’en Jaume. Ningú no en parla. Na Llúcia i na Marianna se n’han duït els nins a berenar a la pineda. Jo m’amag a la meva cambra. No hi són els grans. Res i plor. Els ulls se m’inflen. S’obrin i es tanquen portes…

—Clara, què ha passat? Vos barallàveu? Li has pegat una empenta a en Jaume?

—S’ha mort?

—És al cel, havia combregat avui al matí a missa. Conta-m’ho tot…

Ja no plor, no puc plorar. No em poden treure paraula.

Quina claror tendríssima embullaren els teus ulls porucs de mort sota les aigües, Jaume? Quin pensament darrer t’acompanyà? Hi trobares tanmateix un esguard blau? Hi trobares els ulls que encara et cerquen? Quina culpa amarga em lliurares amb la teva mort? Quina penyora d’ànsia? I per què em crides ara tan fort? Per què m’estires i m’aboques a la teva pols? Fas trampa, Jaume, no s’hi val, no jug més… No m’entabanis amb aquesta flaire de tendresa antiga. Tanmateix, tu ets un nin i jo m’he fet gran. No ens podem fer companyia…

El jove professor universitari ha acabat la prèdica. T’adones que fa més d’una hora que sou aquí davant, enraonant sense parar el mestre, escoltant els deixebles, impedint, arraïmats vora la pintura, que els turistes s’acostin al quadre. T’adones que has esperat amb paciència asseguda sobre aquesta mena de poltre folrat de cuir que són els bancs de la sala X, la possibilitat de contemplar sense impediments L’Al·legoria de la Primavera, escoltant a estones, capbussada d’altres, pendent de les metamorfosis dels teus records, fidel, tanmateix, a un únic paisatge, rebutjat amb força, desitjat amb ànsia, ara recuperat per al garbuix sutjós de la memòria, intacte, estremint-se dolç pels batecs de l’oratge dins una primavera morta.

T’adones que les darreres paraules de la dissertació, tan ben apresa, tan ben dita malgrat la barreja de tòpics, les al·lusions fàcils, els llocs comuns, els plagis, t’han cridat poderosament l’atenció. I ara t’ho jugaries tot per tal de sebre quin déu, quin sacrifici, quin conjur, quin exorcisme, t’ajudaria a descobrir el misteri, a endevinar el secret de La Primavera.

T’aixeques, avances esquivant empentes i colzades entre l’aldarull, la xerrameca dels guies, el passar i traspassar dels turistes, per poder dir: «Ja he vist Botticelli…» a la sortida del museu i escopir a terra pels carrers de Florència una mica de cultura salivada com un pinyol de síndria, mesclant-se amb les despulles, les capses buides de Kodak, els papers de gelat, les llaunes…, com si aquesta ciutat necessités per a romandre dempeus els fems i les deixalles de mig món abonant els fonaments dels seus edificis.

Intentes acostar-te al quadre. Desfilen les comparses dels tours operators, cambuix de paraules en idiomes estranys, paquets traginats de l’una banda a l’altra, sense cap mobilitat pròpia, sacsats com garrofers a l’esplet, immòbils, però, per dintre… I t’atures davant La Primavera. Observes detingudament el quadre. La restauració sembla perfecta, els colors són idèntics, no hi ha cap senyal d’esberla als peus de Flora… El paisatge rere les copes dels tarongers i la murtrera sembla allunyar-se més enllà del jardí de les Hespèrides. Hermes, amb el caduceu, assenyala un camí que et porta a les arbredes de la teva infantesa, amb la boirina que s’escola suau ran de les branques i que cal dispersar per tal de veure el safareig, oblidada la por i abolida la culpa, per trobar dins les seves aigües els ulls blaus que vas perdre sense renunciar, però, al color de grumoll de les teves pupil·les. Potser és aquest un bon punt de partida per a desxifrar el misteri. Però quin secret insufla encara Zèfir amb el seu alè? I quin enigma amaguen les màscares dels rostres, el gest badat de les flors? Quantes primaveres mortes porta a sobre aquesta Primavera sota el pes d’un missatge hermètic? Regne de Venus, energia que dimana de l’esperit, força espontània de la natura generadora de vida i d’amor i de mort…

Potser Guarini…

I ara el record de Guarini, ombra sempre present, des de fa unes hores volgudament arraconada, se t’imposa un altre colp. I de sobte comprens que no atemptà contra Flora només perquè s’assemblés a Laura, ni perquè fos un boig que gaudia destruint allò que altres estimaven, ni un frustrat aprenent de pintor. Fou quelcom més profund el que mogué Guarini, quelcom més profund relacionat amb el mateix Botticelli, fins i tot amb la confraria de la qual fou Gran Mestre… Hi ha molt poques dades sobre la secta, acusacions herètiques, suposicions criminals velades i la certesa, però, que es dedicaven amb zel secret a la transformació dels metalls sota l’advocació de Mercuri. Diuen —ho has llegit, mai no et pensares que et pogués servir més que d’entreteniment, a Charpentier—, que la secta dels Priorat de Sió conservà alguns dels ritus dels Templaris: a les cerimònies iniciàtiques feien renegar els catecúmens del Crist, de les relíquies, de l’autoritat del Papa, del culte… Era un ritu expurgatori que havien de passar per a mostrar llur capacitat de superar la rigidesa del Dogma, l’encotillament de la Litúrgia, les limitacions de la Fe i avançar nus cap a una veritable transformació. Només arrossegant la impietat i el crim era possible arribar a la veritable comunicació amb Déu: la sang del sacrifici de Crist causada pels pecats humans, culpa i redimeix alhora. La relació amb la Divinitat és assegurada pel crim i per la sang transformats en amor, un amor que destrueix el dualisme, esborra els límits, anihila la separació i ho fusiona tot al centre, cercle perfecte simbolitzat per la rosa rodona que escup Flora i recull la Primavera. Només destruint es transforma l’ésser en un ésser nou, només la transmutació de la matèria i l’esperit que passa del món inferior al superior, del que és transitori al que és estable, ens pot portar pel camí de les tenebres a la llum.

El secret de Mercuri, capaç de canviar en or tot el que toca el seu caduceu, serà revelat als qui, com Cloris o les Gràcies, tenen capacitat per a transformar-se.

Guarini, com els catecúmens dels ritus iniciàtics, destruí allò que més estimava. El seu crim fou un atemptat contra la capacitat de ser feliç: la comunicació, la confiança en la bellesa, en una dona que, com Flora, denotava primavera i espargia flors sobre un camp erm, flors condemnades, tanmateix, a marcir-se quasi immediatament. I en un intent desesperat d’avançar pel veritable camí de la transformació que l’unís en una comunicació perfecta amb Laura, sense caires i angles, decidí, foll d’amor i massa covard per a atemptar contra ella, destruir la imatge de Flora, sabent que per a caminar cap a la perfecció és necessari un llarg procés de sofriment. Guarini s’adonà que el que mata produeix vida, el que és causa de mort condueix a la resurrecció, el que destrueix crea. Per això, ara ho tens ben clar, no fou casual que l’esberla feta als peus de Flora reproduís toscament una papallona, símbol de tota renaixença, metàfora de l’ànima, segons els grecs, per la seva natura metamòrfica: d’eruga a crisàlide, de crisàlide a papallona…

I ara tornes a asseure’t com si el pes del que acabes de descobrir t’impedís de continuar dreta o volguessis descansar un moment abans de seguir avançant a través d’unes conclusions que, per la seva agosarada veritat, t’aboquen al risc o al parany.

Tremola la teva pròpia imatge —totes les versions de tu mateixa, totes les possibilitats del teu ésser, totes les màscares—, desapareix, es recompon, calidoscòpica, al fons d’aquest mirall anomenat La Primavera.