b

Al Palau de Justícia de Florència començà ahir al matí la vista contra Domenico Guarini, acusat de la destrucció de La Primavera de Sandro Botticelli i de l’agressió a un guarda del Museu.

Ahir a les onze del matí començà al Palau de Justícia de Florència la vista del cas Guarini. El president del tribunal hagué d’imposar silenci diverses vegades al públic que atapeïa la Sala d’Audiències. Fa temps que un judici no desperta a Florència tant d’interès ni reuneix un públic tan divers. En efecte, a més d’alguns estudiants de Dret, els advocats i els desenfeinats de torn, hom podia observar-hi directors de galeries, conservadors de museus, senyores elegants afeccionades a l’art que potser han endarrerit l’estiueig a la platja per tal d’assistir al judici de l’any. Tot un esdeveniment.

L’acusat, amb un vestit blau-marí, una camisa color cel i sense corbata, es va asseure emmanillat entre dos «carabinieri». Semblava totalment absent, com si fos allà per tal de complir un deure rutinari. A voltes esbossava un somriure inexpressiu i els ulls se li perdien cap a la finestra que dóna a la plaça de San Firenze.

El representant del ministeri fiscal, Victorio Tardini, inicià el seu parlament fent referència a la importància de l’obra d’art destruïda, símbol de Florència i patrimoni de l’Estat italià. Tot seguit es referí a les ferides rebudes pel guarda del Museu, Angelo Nicoli, en defensa de La Primavera i demanà vint anys de presó per un delicte contra la propietat que afecta tota la humanitat, realitzat amb premeditació i traïdoria, i trenta anys per un intent d’homicidi contra la persona del guarda, a més del pagament de les despeses de la restauració del quadre.

Com si donés el cas per resolt a favor seu, dedicà només deu minuts a interrogar Guarini. Les preguntes, clarament encaminades al fet que l’acusat mostrés la seva vinculació amb algun grup d’extrema esquerra, foren contestades negativament. Guarini repetí que actuà sol i que només ell era responsable dels fets; que ningú no li donà ordres ni li suggerí la idea. El fiscal intentà després que expliqués el motiu del seu acte. Per què un atemptat contra La Primavera? Què li havia fet el quadre? Guarini somrigué i, arronsant les espatlles amb gest d’indiferència, contestà que no ho sabia. La resposta enfurí el fiscal. A crits recordà a Guarini que estava obligat a respondre a les seves preguntes. La defensa protestà tot dient que l’acusat no havia deixat de fer-ho. El president admeté la protesta.

El fiscal decidí aleshores que la seva actuació havia acabat. Semblava com si esperés que el seu contrincant, Paolo Franchi, aportés durant la defensa unes proves de les quals ell es pogués aprofitar per a la seva tesi, una tesi fàcil de resumir: Guarini, connectat amb grups terroristes, realitzà un atemptat pel qual ha de ser condemnat a la màxima pena que, en el seu cas, tipifica la llei antiterrorista.

Enmig d’un silenci expectant, prengué la paraula Paolo Franchi: El fiscal, digué, ha reiterat durant la seva intervenció dues paraules poc afortunades, terrorisme i atemptat, sense aportar cap tipus de proves que ens les facin convincents. Això pot donar lloc a malentesos. Deman al senyor president que ho tingui en compte a l’hora d’emetre el veredicte. Fet l’advertiment, Franchi, amb retòrica vuitcentista, i abrandament de venedora napolitana, es dirigí al jutge primerament i després a la Sala per demanar-nos si ens agradaven les històries de por.

—Si algú se sent massa dèbil, li recoman que surti de la Sala. La història que jo explicaré és una història d’horror, d’angoixa i de soledat…

Després, fent una pausa per tal de mesurar l’efecte de les seves paraules —algun marxant o gerent de galeria se’l mirava amb cara de befa— va demanar un esforç d’imaginació al públic i un vot de confiança.

—Junts començarem un viatge encara que bé pot semblar que baixem a l’Infern, ni Dant ni Virgili no ens hi acompanyarien… Ens traslladarem en un suburbi de Nàpols l’any 1942. Pujarem per l’estreta escala d’una casa sòrdida, humida. Amb un llumí a la mà veurem com les parets es van escrostonant. Trucarem a la porta i ens obrirà la senyora Maria. A crits ens preguntarà què volem. Li direm que busquem els rellogats: Giovanni i Constanza. No hi són. Ell ben segur que dorm a qualsevol banc del carrer, begut, com sempre, i ella deu intentar buscar algun client. Els seus fills es barallen a la petita cambra on tots dormen. El més petit plora desesperadament. Té el cap ple de crostes, com els seus germans, i la panxa molt inflada…

L’accent de l’advocat —hom l’imagina estudiant d’art dramàtic en qualsevol acadèmia de segon ordre— es féu intens, persuasiu.

—No vull tornar a parlar una altra vegada de la guerra. Sóc contrari fins i tot del seu record, però no tenc més remei que fer referència a una nit de juny del 1942, fa ara trenta-set anys. Nàpols és bombardejada. Giovanni i Constanza amb quatre dels seus fills intenten córrer cap al refugi. Les sirenes d’alarma són cada vegada més intenses. Se sent molt a prop el xiulet dels obusos i l’estrèpit de les bombes llançades pels avions dels aliats. Giovanni està massa begut, gairebé no s’aguanta; Constanza massa histèrica: el seu marit acaba d’apallissar-la com fa sempre que torna a casa gat. Cap dels dos no ha reparat que falta un fill: el petit Domenico s’ha quedat fet un manyac plorant de por, d’angoixa, de gana… Una bomba ha caigut precisament a l’entrada del refugi. Entre els morts: tota la família Guarini, tota menys el petit Domenico… Una història de misèria i d’horror, senyoria, una història grata als fulletonistes del segle XIX o als cineastes del nostre neorealisme… Doncs bé, real, com la mateixa vida. Tots els personatges dels quals us he parlat existiren… Penseu en la infantesa de l’acusat…!

Per dues vegades el president del tribunal va cridar l’atenció a Paolo Franchi, pregant-li que es concretés més en els fets en lloc de fabular sobre la infantesa del seu client.

Paolo Franchi va seguir el seu llagrimós discurs fent referència als anys que Domenico passà a l’Albergo de l’Assistència Social de Florència, on fou traslladat amb altres fills de ningú, orfes de guerra. I per a demostrar que la conducta anormal del seu defensat és una conseqüència de la seva infantesa desgraciada, va cridar el primer testimoni, un company de Guarini a l’orfenat, un homenet raquític que va jurar recordar-se que l’acusat fou sotmès de nen a duríssims càstigs per negar-se a participar en els jocs dels companys. El testimoni va afegir també que Guarini no rebé mai cap visita, ni cap joguina durant els anys que convisqueren plegats a l’Albergo.

L’advocat defensor va reprendre el seu parlament fent-nos acompanyar Guarini en una classe de l’Escola d’Arts i Oficis de Florència i mostrant-nos com l’acusat tenia sols interès per aquelles matèries relacionades amb l’estètica, la literatura i sobretot la història de l’art, a més de certa predisposició per al dibuix. Després, Franchi, amb un to de cada vegada més grandiloqüent, fent les més diverses modulacions i lluint un registre de cantant d’òpera al moment de donar el do de pit, va parlar dels seus titànics esforços per apropar-se a Guarini. Amb afectada sinceritat, com si tirant pedres sobre el propi terrat aconseguís un efecte propici de cara al jutge, va reconèixer el seu fracàs davant la impossibilitat que el seu client li confessés el motiu que l’induí a atemptar contra La Primavera.

—El meu defensat és una persona introvertida, desconfiada, que tot sovint ha rebutjat de parlar-me, sobretot dels seus sentiments. Per això jo m’he vist obligat a investigar per la meva banda totes les dades que em poguessin ser útils. L’informe del metge, senyoria, assegura que Guarini és un malalt… Jo demano, podria, en les seves circumstàncies, ser una altra cosa? Tots els mals són contagiosos… Des que em vaig encarregar del cas, he tractat d’esbrinar per la meva banda tot el que he pogut sobre la vida del meu client. He visitat l’Albergo i l’Escola d’Arts i Oficis. I he pogut consultar, a la secretaria de l’escola d’aquest últim centre, l’expedient acadèmic del meu defensat. És més: juntament amb l’expedient he pogut llegir un informe del qual he tret còpia. Jo el vull aportar com una prova més que l’acusat és només el fruit d’una herència, d’uns medis i d’una educació absolutament negatius. Vull demostrar, senyoria, senyores i senyors, i estic segur de poder-ho fer, que Domenico Guarini és una víctima, no un botxí, una víctima d’una societat injusta i cruel que possibilita casos com el que ara veiem. Jo us deman, i ho deman no sols a vós, senyoria, sinó també a la Sala: Qui és més culpable, Guarini o la societat que permet històries d’horror, d’angoixa, de soledat com aquesta?

L’advocat, llançada la pregunta, begué aigua a petits glops pausadament. Alguna senyora es bellugà a la cadira i vam sentir tossir i gargamellejar el públic. Amb veu efectista, modulant molt bé cada frase, Paolo Franchi va començar a llegir l’informe. Dos fulls escrits a màquina en els quals un professor del centre demana al director que l’alumne Guarini, de tretze anys, sigui vist per un psiquiatre. La seva conducta és molt estranya. Abstret, introvertit, quasi no parla. S’interessa només per la literatura i l’art. Detesta els esports. No té amics. A més es masturba amb una freqüència inusitada: fins i tot ell l’hi ha trobat a l’aula, amagat entre els penja-robes on els estudiants deixen les bates a classe.

L’advocat defensor no va poder seguir. Domenico Guarini va començar a cridar com un veritable boig.

—Prou, prou, no sóc un gos, també jo sóc un homo.

I després de colpejar-se el cap amb els dos punys a la vegada va caure a terra com si s’hagués acubat.

Paolo Franchi, acostant-se a Guarini, va tractar de reanimar-lo enmig de l’aldarull de la sala. A crits va demanar la presència d’un metge. Per indicació del jutge, Guarini fou traslladat amb un furgó de la policia als serveis d’urgència de l’hospital, segons els rumors víctima d’un atac cardíac. En el moment d’enviar aquesta crònica encara no ha estat facilitada cap confirmació mèdica.

El judici fou, naturalment, interromput. El jutge va advertir que dependrà de la gravetat de Guarini la possibilitat d’assenyalar una data per a continuar la vista.

Isabel Clara Alabern