4

La pluja es fa més espessa a mesura que us atracau a Florència. Al compartiment tots guarden un silenci greu, creuat per mirades de desconfiança que expressen parells estats de preocupació… Deu ser pels taxis, penses, n’hi haurà per a tothom? Busques el tabac a la bossa. La capsa és buida. Rebregada la llences al cendrer ple de llosques; no hi cap i cau a terra. El pare del nin es treu una cigarreta de la butxaca i l’encén sense mirar-te, amb dissimulació. T’aixeques, surts al passadís i abaixes el vidre de la finestra.

Una bafarada d’aire humit amb el regust de la terra amarada et pega a la cara i t’embulla els cabells. Mastegues la seva aroma, l’assaboreixes. Olores l’envernissada de gotes sobre el vidre, escoltes llurs remors… i t’adones que res no pots sentir més que el soroll del tren. És temps enrere quan escoltes el renou de la pluja enxopant el carrer i mires com amaina ara que ha omplert l’abeurador que resta a l’ampit de la finestra… Associes amb la pluja aquell amor: nodreix el rostoll i fa florir les roses… Mastegues el gust de l’amor, l’assaboreixes… però no sentiràs dintre teu la pluja quan arribarà la fi del joc o del món —quan Júpiter cobrirà amb un mantell la terra i, convertit en nígul, posseirà Ió—, la fi del joc sense fi. Al fons del cingle, estret i profund, on les guspires d’una pedra foguera formaren cercles concèntrics, escampant llurs espurnes venes enllà en un bosc de pins devastat per l’incendi. O el càvic que es fa endins abans d’enterrar l’arrel, el sot burxat per l’eina incisiva, contundent, amb la certesa d’un tacte d’ones, d’ales de coloms dins la fosca, de papallones bategants, de la llengua més sensitiva i dolça però també la més cruel, s’omple de lluïssors de matinada… Gorgs i comellars foren alliberats de l’esglai obscur, empeltats de rosades, amarats de crepuscles…

Plou, com aleshores, però no té res a veure aquesta pluja amb aquella. Tal vegada per això et molesta. No és aquesta l’arribada que desitjaves. La llum tèrbola pren coloracions fosques entre els gargots dels núvols i el crepuscle estalvia els tons daurats sobre els tossals que envolten Florència. Saps que t’hi apropes, no perquè vegis les cúpules de les esglésies, les torres estilitzades dels palaus, saps que t’hi apropes perquè paulatinament es destrueix l’harmonia del paisatge per donar entrada als reclams publicitaris, als magatzems i hangars esbalandrats. Fixes la teva atenció en una barreja de colors: un camp de blat, insòlit en aquestes contrades, que segueix dòcil les ondulacions del terreny i deixa lloc, tot replegant-se amb indiferència, a les roselles, tot menyspreant una invasió tan delicada. La franja vermella, sangonosa, marca perfectament la frontera del groc i delimita el territori entre el qual serà fècula de consum i la fragilitat d’una corol·la que s’esvaneix tot just al moment de ser tallada, entre l’imperatiu de proveir una població més i més nombrosa i el goig personal, egoista de mirar el precís indret on un atzar féu caure una llavor i espletar-hi fins a convertir-se en flors.

I mentre la concentració industrial es va fent més i més densa, mentre s’espesseixen els blocs despersonalitzats de les noves construccions, tractes inútilment de buscar un perfil per desdibuixat que sigui, que et permeti de situar-te vers un lloc concret de la ciutat: Duomo, Signoria, turons de Fiésole… Res no t’orienta. Demanes quelcom més modest: un campanar, un mur de pedra, un ràfec de fusta i tampoc no ho trobes… T’envaeix una certa tristesa pensant en el cor d’aquesta ciutat que donà a cada batec un sentit per trobar el punt just entre l’equilibri i l’harmonia i que ara, recobert de teixit adipós, ofegat pel propi greix, renuncia a qualsevol pulsació improductiva malgrat que la productivitat i la seva utilització comportin la degradació més absoluta, el verí més corrosiu que acabarà per emmetzinar-ho tot. Com si res no pogués alliberar-se de ser inexorablement jutjat pel seu rendiment immediat, la integració profitosa…

I la bellesa del camp de roselles torna per un moment a la teva retina i esdevé un contrapunt perfecte: les seves llavors s’empren com a condiment en algunes cuines… així la inutilitat deixa de ser subversiva i proclama que les lleis de l’estómac han d’imperar sobre tot el que creix.

—Perdoni, senyoreta, li faria res d’ajudar-me a baixar la maleta quan arribarem a l’estació de Santa Maria…?

És una veu molt cansada, quasi tremolosa. T’has girat per veure de quina boca sortia i si veritablement és dirigida a tu. Degueren ser bells aquests llavis i els ulls tan lluminosos que s’han apagat.

—És clar que no…! No es preocupi, l’ajudaré. Jo duc poc equipatge.

—Moltes gràcies. Quasi no tenc força, jo. Els anys…! Des que morí el meu homo…

Porta dol, un dol discret i rigorós alhora però no gens cridaner, que s’ajusta perfectament a la tristesa marcida del seu propi cos, a la petita mort de cada dia.

—Des que ell em falta no sé fer res sola… Amb ell se n’anaren les poques forces que em quedaven… Els vells ja no servim per a res…

La velleta et somriu fatigada i resta aturada al teu costat, vora la seva maleta barata. Vols replicar: «No digui dois, dona, per què no ha de servir?», però calles. Ets incapaç de mentir per cortesia. Estàs d’acord amb ella: ja no serveix per a res, serví quan era jove… Degué ser molt maca: morena, amb els ulls clars, esvelta. Gràcies a la seva bellesa tengué un lloc al món, es degué sentir segura, desitjada…

—Vaig a casa del meu fill Franco, que viu a Florència. Un mes a casa de Franco, un mes a casa de Michele… Potser molest…

No saps què dir, quin comentari fer.

—Vostè es preguntarà per què no deman ajut a un home; doncs jo li ho diré. Quan era jove solia anar molt amb tren, mai no em vaig baixar jo la maleta, sempre hi havia algun senyor que me l’agafava. Des que sóc vella…

Li somrius amb complicitat.

—Quan vivia Giovanni, el meu homo, tot era diferent. Estàvem molt units, ell sí que m’estimava… És tan terrible quedar-se sol i ser vell i no servir ja per a res…!

Malgrat la pudorosa dignitat del to de veu, hi ha quelcom de subversiu en aquest lament i la petita figura endolada cobra una grandesa insòlita, fins i tot sembla augmentar de mida: potser fóra l’espantall més idoni en un camp de roselles.

El tren minora la marxa. Cinc minuts i s’aturarà vora l’andana de l’estació de Florència, el teu viatge s’haurà acabat. Vols pentinar-te, arreglar-te una mica. Potser Albert t’ha vengut a esperar. De sobte t’adones que és el que més desitges en aquests moments. T’arregles pensant en ell. El vidre de la finestra et serveix de mirall. Fas mala cara, ulleres, s’insinuen petites arrugues al voltant dels ulls. T’agradaria que Albert et continués trobant atractiva. Fa cinc anys que no el veus. Als vint-i-vuit una dona comença a fer-se gran. I, per més que protestin les feministes, la societat encara jutja la dona sobretot pel seu aspecte físic… Saps que és absurd, no hi estàs d’acord, però ara t’agradaria tenir cinc, deu anys menys… I, encara que no goses confessar-ho a ningú, t’afalaga que et diguin que ets maca… Estàs plena de contradiccions, tu! Malgrat que gairebé sempre portes pantalons i presumeixes d’anar molt ben mal vestida, admires secretament les modes i els vestits lluïts per les models a les desfilades d’alta costura. És clar que immediatament les compadeixes i ets capaç d’escriure furibundíssims articles contra la dona-objecte, la comercialització del cos femení, la seva exhibició a les passarel·les entre els focus que accentuen encara més la marginació femenina.

El tren s’atura amb un darrer sotrac. Sents la pressió dels dits de la senyora vella sobre el teu braç. «Perdoni, anava a caure». Somrius. Li agafes la maleta i abans de baixar intentes cercar entre la gent que espera a l’andana el rostre d’Albert.