2

El seu braç et cenyeix amb suavitat l’esquena. Camineu per la Via Pelliceria cap al Ponte Vecchio. Gairebé no es pot donar una passa. Tot és ple de turistes que badoquen als aparadors de les petites botigues dels artesans, s’aturen al bell mig del carrer per fotografiar-se amb les instantànies polaroides —la novetat d’aquest estiu a Florència— i s’asseuen a les voravies, tot esperant que un somriure plastificat surti mig xop de la màquina de retratar per tal de comprovar que la càmera no fa miracles: reprodueix justament el que té al davant. Et sents bé vora Albert, segura, protegida. Al seu costat tens la impressió que res dolent no pot succeir-te. És com si recobressis un tros de la teva infantesa, caminant pel passeig de la Rambla de Ciutat, agafada a la mà, grossa i suau, del teu pare. I sense voler et tornes vermella. Mires Albert, li somrius però ell no se n’adona, distret, tot mirant un gran danès que corre darrere un nin. Tens, més que necessitat, ganes de sincerar-te amb Albert d’una vegada i no saps com fer-ho. Fa dos dies que rumies esperant el moment oportú, dos dies que has passat al seu costat, compartint el seu llit i la seva taula, parlant de futileses, sense aconseguir trobar el fil d’una conversa encetada fa cinc anys, un estiu com aquest, l’estiu d’Itàlia com tu el recordes i, sobretot, com pedantment t’agrada anomenar-lo davant dels teus amics. Una conversa continuada després amb presses, a «grans bocades», calculant els dies durant els quals la distància podria desvirtuar el contingut. «Quan aquesta carta arribi a les teves mans potser m’hauré acostumat a estar sola un altre cop, però ara em sent absolutament perduda sense tu…». «Estic trista, fins d’aquí a una setmana no t’arribaran noves meves, no sabràs com necessito que m’escriguis…». Una conversa interrompuda més endavant —durant l’estada d’Albert a Nova York gairebé no en saberes res— però sempre a punt de ser recomençada: «Quan ens veurem no caldrà fer-nos cap pregunta, ens ho direm tot…». Sí, potser ell també ho pensava. No ha traït la teva confiança. Albert és amable, complaent, afectuós, però et sembla com si busqués als enforinys de la seva pell una mica de l’antiga tendresa que tu li inspirares per a oferir-te-la avui, amb cansament i tristesa. I tu refuses d’acceptar-la, malgrat que el record de la tarda d’ahir et fa ser realista…

Albert et demana disculpes. Se sent perdut entre els teus braços i la teva pell, que tantes coses li havia dit abans, ara ha emmudit, no li comunica res. Agraeix, però, els teus esforços. Els teus llavis recorrent lentíssims el seu cos, deturant-se als indrets on la frisança és més intensa, i els teus dits avançant adelerats amb gosadia o retrocedint temorencs, amb el tacte desmaiat, davant del rebuig del seu sexe. Et sents terriblement ridícula. Amb Albert mai no t’havia passat. Decideixes treureli importància. «Estem nerviosos, cansats». Fins i tot amb bon humor «caldrà que ens entrenem», procures que no es noti la teva decepció. Albert insisteix: «Ho sento Clara, perdona’m; les coses no són com abans». I tu, Clara, ficant la pota, amb ràbia i despit. «El que passa és que ja no t’agrad», surts de la cambra i vas a refugiar el teu desig sota mil gotes de frustracions, a través de l’aigua gelada de la dutxa. «Les coses no són com abans», tal volta per això et sents incapaç de contar a Albert tot el que et preocupa, incapaç de demanar-li que sigui més sincer amb tu, el trobes més reservat, menys comunicatiu. Parlau de beneitures, de la seva feina al diari, de la teva i poca cosa més; fins i tot el tema Guarini sembla posar-lo nerviós. Però tu vols fer el darrer esforç. «Si les coses no són com abans, tanmateix no té tanta importància», Albert t’ho assegura, «algun cop és normal que les coses no rutllin…». Un darrer esforç per creure’t el que et diu Albert. Li agrades, no pateixis, «ets la seva millor amiga, se sent feliç de tenir-te al costat». «De veritat Clara, Clareta, no ploris, pel que vulguis no ploris, vine, Clara». I et fa petons als ulls, i t’abraça i tu més tranquil·la, t’adorms una estona aferrant-te desesperadament al seu cos. Quan et despertes ja és horabaixa i el cel lilós se n’entra per la finestra i tu somrius a Albert que et mira. Ha posat música molt baixa, Brahms? Sí, sí, Brahms. El disc és vell; l’hi regalares tu. Ell t’ho recorda. L’escolta tot sovint… Et fa mandra vestir-te i ho fas lentament, primer els pantalons vaquers, després la camisa. Tens calor. Et deixes la camisa mig oberta. Albert s’acosta, t’acarona els cabells, instintivament et cordes els botons perquè notes els mugrons dels pits que s’inquieten sota el contacte de les mans d’Albert sobre la teva pell. I t’esgarrifes… Potser d’aquí a vuit mesos una boca menuda xuclarà impietosa, amb força… T’inventes un record futur de petita carn rosada per a tenir un pretext amb el qual obligar-lo a escoltar-te. «Estic embarassada», voldries dir-li, però no et dóna temps, els seus llavis ressegueixen els teus i, de sobte, tens la sensació que el món cap en un bes, que res no importa, que res no té sentit fora de les vostres boques juntes. I, mentre la tarda s’esbuca definitivament a fora, enfonses el teu desig amarg i vigorós entre la saliva d’Albert, per diluir-lo, tot liquant-lo fins a ser galvanitzat per la seva poderosa seducció. I com si a través del bes tota tu et capbussessis dins el cos d’Albert, tens la impressió de ser Jonàs al ventre de la balena salvadora, t’hi lliures absolutament, amb la mateixa generositat de fa cinc anys i amb molta més recança. Però l’encís aviat es trenca. Albert va cap a la cuina, torna amb un gintònic que t’ofereix amb bones paraules, et diu altre cop que el perdonis, que ha quedat amb un company del diari per a acabar un reportatge, que no l’esperis a sopar, que tornarà molt tard, de matinada. I tu estàs a punt de replicar i demanar-li que, per favor, es quedi, que s’esperi un moment almenys, el temps que tardaràs a convèncer-lo perquè telefoni al seu amic, excusant-se, tot dient-li que li és absolutament impossible treballar aquest vespre. Però tens por, por que les teves súpliques no produeixin cap efecte, por de comprovar que, tanmateix, de res no servirà fer aquest darrer esforç. Albert no vol adonar-se que tu el necessites ara més que mai, ni vol reparar en la teva tristesa, ni en la forma com retens la seva mà quan s’acosta per a acomiadar-se. I tu penses que fa uns instants que has segellat un pacte amb ell, un pacte en virtut del qual l’acceptes tal com és, conscient que no pots obligar-lo a compartir res que ell no vulgui i, malgrat això, et sap greu que se’n vagi perquè necessites fer-lo participar de tot allò teu. Intentes llegir en romandre sola, però estàs massa nerviosa per a fixar-te en la lletra impresa. Poses la televisió i veus, sense quasi mirar, un estúpid concurs cultural… I t’adorms a força de barbitúrics, pensant que demà tendràs la confirmació de la teva certesa ja que el farmacèutic del cantó t’ha dit aquest migdia que hi passessis al matí a les deu a buscar els resultats…

… I ara, amb el paper, on el farmacèutic-analista assegura el teu estat gràvid, dins la butxaca dels pantalons, amb el paper firmat amb signatura il·legible per aquest doctor Della Vignea, baixet i gras, que s’ha permès de felicitar-te mentre et tornava el canvi i t’ha anomenat «signora» tota l’estona, com si el paper t’ajudés a decidir-te, de cop i volta, al bell mig del Ponte Vecchio, t’atreveixes a comunicar la nova a Albert. I pronuncies la frase esforçant-te a donar-li un to natural, mirant-te en la pronúncia. I Albert: «Què dius, Clara? Des de quan ho saps? Estàs contenta?». I tu, Clara: «Te». I treus el paper i l’hi poses davant els ulls incrèduls: «Vols que ho celebrem?». Ho ha dit amb aire festiu i, adonant-se de la teva expressió seriosa, canvia de to: «Perdona, jo em pensava que estaries contenta. Algun cop m’havies parlat que t’agradaria tenir un fill». I tu, Clara, fent una pausa, quasi amb veu imperceptible: «No n’estic segura, a estones em veig incapaç, no sabria com… no em sent amb forces…». Ara és Albert qui no sap què dir-te i tu ho notes. La seva mà t’acarona els cabells: «Ho sap l’Enric? És seu, suposo…». «Sí, és clar… Vaig insinuar-li-ho abans de marxar, però ell ja té dos fills, no li agrada gaire la idea…». Sembla que s’adona del teu esforç. «Ja, i què penses fer?». «No ho sé, tenc por, estic plena de dubtes, he defensat sempre l’avortament, però no estic segura de ser capaç…». «Clara, estimada, avortar és més senzill que no pas treure’s un queixal». I després: «Vine, et convit a un whisky o vols que tornem a casa?». I tu et poses a plorar i li demanes perdó per l’escena tan estúpida a la qual el fas assistir i li pregues que t’aconselli. Albert riu obertament: «Jo mai no he tengut aquest problema, Clara». I, com si fossis una nina molt petita, t’agafa entre els seus braços i et porta uns metres a coll sota l’esguard dels bocabadats turistes.

Seus al cafè de la plaça de la República, al cafè d’abans, el de sempre, penses tu, on els cambrers coneixen Albert perquè és un vell client: la redacció del diari és precisament al damunt. A tu, és clar que no et recorden! Fa cinc anys que no has vingut per aquí… Tu, sí, en canvi, reconeixes de seguida Giovanni, l’encarregat, que no ha canviat gens, té tot l’aire de baix napolità a punt de cantar òpera… I rius dels seus acudits, com si ja res no et preocupés. I davant del whisky intentes recobrar el fil de la conversa. T’esforces per fer-ho d’una manera adulta, conscient… Però és Albert qui et pren la davantera.

—En el fons tens molts avantatges. Ningú no t’imposa el seu criteri… Pots fer el que vulguis.

«El que vulguis…». Potser això és justament el que et fa més por, haver de decidir-ho sola, afrontar la responsabilitat sense involucrar-hi ningú.

—Sempre he procurat viure d’acord amb algú, pensant en algú. De vegades quan em mir al mirall, rere meu apareix un rostre que em somriu o posa cara seriosa segons el meu capteniment…

—I possiblement ara veuràs la meva ganyota… Esborra’m Clara. Per què no aprens a estimar-te una mica tu mateixa?

No saps què contestar-li. Penses que té raó. En certa mesura no t’han donat gaires oportunitats de fer-ho, t’han fet sentir massa pics culpable. Cada menstruació fou una mena d’avortament en potència: «Amb aquesta sang, nineta, se’n va un fill que no ha pogut néixer…».

—En aquests moments, Clara, cal que el mirall només reflecteixi el teu rostre. Ningú no té dret a demanar-te comptes.

I tu insisteixes.

—Però en el meu lloc, què m’aconselles, Albert?

—Clara, si et plau, no em paris trampes. Si penses avortar, decideix-te, com més aviat millor. Fes-ho aquí, et serà molt més senzill. Jo tenc un amic ginecòleg que et pot facilitar les coses… Puc telefonar-li ara mateix… Però ets tu la que ho has de decidir, només tu…

Això és el que més t’horroritza.

—Albert, per favor, vols ajudar-me?

—Vull compartir la teva por, Clara, la teva angoixa, però no em demanis res més. Una vegada ho hagis escollit seré al teu costat, passi el que passi. Ara et demano que decideixis, jo no puc fer-ho per tu.

La mà d’Albert agafa amb força la teva. A cau d’orella, molt baixet, deixa anar una pregunta que per un moment torna un somrís als teus llavis. I li contestes que sí, que tu també vols fer l’amor amb ell ara mateix.