g

Ha arribat a totes les redaccions dels diaris un comunicat fred i concís: no s’han trobat despulles humanes al lloc on Guarini assegurava haver enterrat Laura Martuari.

L’agència Ansa ha ampliat la nova donant a conèixer, a través d’un despatx, una sèrie de detalls que completen la informació policial.

Ahir al matí Domenico Guarini, fortament custodiat, fou introduït en una furgoneta de la policia que, des de la presó de Le Murate, es dirigí cap a la carretera de Fièsole, un dels pobles més bells de la Toscana, que dista vuit quilòmetres de la capital. Prop de la Villa Palmieri, on els historiadors situen el refugi que hostatjà durant la pesta del 1348 els narradors dels contes del Decamerone de Boccaccio, els ocupants dels vehicles baixaren i s’endinsaren camps a través vers una zona boscosa. Els moviments del grup cridaren l’atenció d’alguns pagesos que treballaven en aquells indrets. Sembla que, per indicació de Guarini, es dirigiren vers un llorer frondós que creix sol entre xiprers. A l’ombra de les branques Guarini enterrà les presumptes despulles de Laura Martuari.

Després de cavar una bona estona, aparegueren entre els grumolls uns ossos de ca, identificats de seguida per un dels amos del terreny, que seguia amb molta curiositat l’operació. Més endins, gairebé a un metre de profunditat, trobaren un embalum recobert amb bosses de plàstic que fou extret a la superfície i col·locat sobre una manta per ser examinat. La policia, que esperava veure un espectacle prou enutjós i esborronador, demanà als presents que abandonessin el lloc per a procedir a desembolicar el paquet protegit per diferents embolcalls: plàstics, diaris, cartons, xarpellera… Trets tots aquests cobriments, aparegué un cofre d’uns cinquanta centímetres d’estil florentí amb dues inicials gravades: L. M. En obrir-lo no foren pas les despulles mutilades de Laura Martuari allò que veieren els ulls astorats sinó uns papers lligats amb una cinta blava, esbossos i esborranys, un ble de cabell ros dins un tros de cel·lofana i un llibre, El Cançoner del Petrarca, d’una edició antiga i exhaurida, comprada segurament en un llibreter de vell.

La policia es féu càrrec del tresor davant els crits i plors de Domenico Guarini, que demanà que tornassin a enterrar la seva Laura.

Ningú no podrà dubtar a partir d’ara que Guarini és un pobre malalt, un ésser desequilibrat i no un sàdic, com sembla que creia la policia. Però hi ha en el desequilibri de Guarini molts punts lúcids o que, si més no, impliquen una certa lògica perquè guarden una relació molt ben travada. Els objectes que enterrà Guarini —papers, segurament fragments del seu diari, cartes d’amor, anotacions sentimentals, esbossos i esborranys, segurament esbossos del rostre de Laura, un ble del cabell de l’estimada i El Cançoner del Petrarca— tenen a veure amb el quadre que destruí, formen part d’un món artístic. Hi ha, a més, un altre detall: Guarini enterrà les relíquies del seu amor sota un llorer, l’arbre de Laura, l’arbre en què fou convertida la nimfa Dafne perseguida per Apol·lo en un lloc on la tradició assegura que Boccaccio féu viure els personatges que conten la història del Decamerone, en un lloc equidistant també de la Villa di Castello, propietat dels Mèdici, on anaven destinades La Primavera i El naixement de Venus de Botticelli.

Totes aquestes coincidències potser són casuals. Aquestes terres traspuen art i literatura i cada pedra és un lloc de veneració: hi reposaren natges il·lustres de savis i d’artistes. Però l’atzar esdevé, de vegades, una peça principal de l’engranatge, motor de la necessitat: sospitem que Guarini —una persona grisa, vulgar, anodina, sense cap possibilitat de triomfar a la vida, sense cap possibilitat de sobresortir i, per altra banda, admirador del passat artístic de la seva ciutat d’adopció— volgué endinsar-se en aquest passat, viure com si fos un personatge del Quattrocento, respirar l’ambient humanista. Les seves possibilitats, però, eren molt escasses. La Florència actual té poc a veure amb la dels Mèdici, la vida cultural i artística florentina no és gaire brillant. A més, Guarini no té preparació, no és cap lletraferit, ni cap milionari excèntric que pugui refugiar-se entre obres d’art, ni es diu Visconti ni Lampedusa. Li resta, doncs, al nostre entendre, una sola possibilitat: enamorar-se d’una manera artística, tot imitant el Petrarca. Per això cal que la seva estimada estigui al nivell, a l’alçària de la dels poetes. Es pensa que una estudiant d’art, la bella Laura Martuari —el nom és una altra coincidència—, podrà oferir-li aquests requisits i, naturalment, s’equivocà. Tot buscant la veritat de l’art oblidà la veritat de la vida, tot imitant uns sentiments artístics avortà la possibilitat d’autentificar els sentiments. Tanmateix l’art no podrà ser mai superior a la vida, molt més quan la imitació d’aquesta —el món ha donat moltes voltes des que el Petrarca veié Laura per primera vegada— és un grotesc i anacrònic simulacre.

I tal vegada Guarini arribà en un moment donat a adonar-se del seu fracàs. Per això decidí alliberar-se dels objectes que en certa manera sintetitzaven la seva bogeria artística. Enterrà els records de la seva Laura, la que ell creà, i atemptà —com una penitència?— contra La Primavera de Botticelli, que simbolitza, d’una manera prou clara, els elements artístics entre els quals Guarini havia decidit de sentir la seva claustrofòbica passió.

Però aquesta no és sinó una interpretació a la qual ens aboca, ben segur, aquesta ciutat que veié passar pels seus carrers el Petrarca, Boccaccio, Dant, Botticelli, Ficino, Policiano, Miquel Àngel i Llorenç el Magnífic.

Isabel Clara Alabern