2

Avança el comboi entre l’abrupta policromia dels Alps Marítims —pujols, barrancs, turons, valls— entre túnels i viaductes. Els xiprers i les tuies s’arrengleren per a protegir un petit hort tancat amb paret. Rere del verd dels arbres i de l’ocre del mur, la mar s’insinua fosca, pigmentada de lilàs.

Has perdut el compte de les hores, et sembla que fa molts dies que viatges en aquest tren potser perquè et sents molt cansada, gairebé no has dormit ni menjat des d’ahir. I et costa creure’t que ahir encara eres a Barcelona i que treballares tot el matí al diari per tal de deixar enllestida la teva feina. Cap a dos quarts de dues veies com les aigües del port s’arremolinaven formant cercles oliosos ran del casc del Cangur, mentre la barca del pràctic —el mariner conduïa el timó amb un peu, cert i segur— maniobrava per treure el vaixell del port. Veres un film de Sordi, llegires una estona i després, horabaixa, asseguda en un racó de proa, esperares la nit a fi d’assaborir-la des de la mar com tantes vegades tornant cap a Mallorca, després dels exàmens, havies fet…

Notes als braços una lleugera pel·lícula salobre i et sents agombolada a força d’ones dins d’aquest bres, potser una mica massa gran i sorollós, que les aigües engronsen amb el seu veri-bou. I la nit càlida i meravellosa no t’aboca a nits esplèndides de lluïssors de lluna com aquesta, sinó a unes altres d’ennigulades i tempestuoses, espurnejants d’ones com crineres, desbocats els marítims corsers, desordenades les naus sense ordre de batalla, sense esperar la canonada que anunciï el moment precís d’entrar al combat, apagats tots els llums —no vacil·la cap flama—, hissades al pal major les banderes de l’enemic —aquest truc sempre fa efecte—, amagats sota les cordes, a coberta, els draps amb la calavera… L’atac és per sorpresa. Entre l’aldarull, els colps del mar i el foc de les canonades el timoner no sap quin rumb agafar. El galió s’enfonsa lentament acompanyat d’una al·lulea de crits de por, de ràbia, d’alegria i triomf ja que l’or que transportava la nau genovesa —or americà desembarcat a Sevilla— ha estat apressat pels pirates… Es tracta d’un tresor fabulós. Un tresor… un himen d’ala de papallona, lleuger i transparent, esclafat com un bessó d’ametlla amb una pedra sobre un marge que divideix qualsevol partió, vorejant un caminoi de muntanya. Tan simple, tan senzill: l’olor d’espígol, de ginesta, de romaní, de mata, de bosc, que se n’entra per tots els porus de la pell. Formes part d’aquest concert d’olors, n’ets una peça important… La bafarada de «Varón Dandy» et resulta massa forta, put a anunci televisiu…

L’oratge exporta terra endins exhalacions marines. Ensumes ben fort: és la mar que omple la teva vagina amb la seva llepada blanca i escumosa, la mar que et regala corals i algues perquè recordis sempre aquests moments com les petjades d’or que l’estimat confereix a les pells publicitàries de les revistes il·lustrades, corals i algues que guardes dins un record o un calaix, tant se val, en una capsa petita amb copinyes i pedres verdes de platja.

I mentrestant, d’això fa molts d’anys, ta mare i les tres ties fadrines seguien cosint el teu «trousseau» de núvia. Es picaven tot sovint amb les agulles dels brodats i arruixaven amb gest tremolós les arnes que covaven ous a l’armari on anaven dipositant llençols, jocs de taula, jocs de te, tovalloles, draps de cuina, espolsadors, davantals, camises de dormir amb farbalans, canesús, randes, passacintes, flocs, sis d’embotonades davant —«guarda-les per a quan te duguin un nin, van molt bé per a donar a mamar»—, bates de conjunt amb més farbalans, calçons de blonda i sostenidors de tots colors, colors decents i de bon gust, naturalment, res de violetes o vermells, xambres roses i cels —«per si estàs malalta o per a quan jeguis des part…»—, compreses higièniques fins i tot, apilades dins els paquets de plàstic… Ho guardaran intacte, encara?

La culpa és del vaixell. Dins el ventre de l’ocellot no tendries temps més que de comprovar —els ulls quan voles se’t tornen de camaleó— a dreta i esquerra que tot encara continua funcionant a bord, no ha caigut l’ala, no surt fum dels motors, no s’incendia la cabina del pilot… Però aquí, a coberta —des de fa deu anys, quinze potser, estàs familiaritzada amb els vaixells—, t’hi sents com a casa. T’és fàcil que t’envaeixin els records traïts per una memòria fidel, impenitent. Potser algun dia els diràs que —fa tants d’anys ja!— vares tenir la teva primera nit d’amor sense camises de blonda decadents, ni xampany, ni música de Mendelssohn, ni banquet, ni invitacions… Comprovaràs la cara d’esglai de les ties fadrines, segones mares, que per a tu sacrificaren unes noces de pinyol vermell amb un príncep que només existí en els seus somnis les vetllades d’estiu llargues i xafogoses…

El tren corre paral·lel a la franja de mar, farbalà d’una falda de tons blavosos, maltintada a bocins o destenyida, llarga fins als peus de la sorra, remorosa a causa de tantes randes de passamaneria blanques, voleiades pel vent. Hi ha xots pasturant lluny, a la devesa que limita amb l’horitzó, com aquell dia en aquella platja, golosament evocada, on escrius el nom de qui vas enamorar-te per primera vegada quan res no sabies de l’amor. I un altre cop, per mor de la mar, tornes a instal·lar-te al vaixell i des d’allà, una barreja de sensacions et porta més enfora i com si ho veiessis tot a través d’un joc de vidres d’augment invertits, els platers, els terrats, les façanes de la plaça de Santa Eulàlia se’t mostren a escala de centímetres com en una maqueta. Potser els records també es gasten amb l’ús —aquests han estat amanyagats molts de pics— i van arrugant-se com els vells.

Els platers, les teulades… a l’ombra del campanar, més enllà la Murada i després la mar: tot el que es veia des del balcó d’aquell estudi esbalandrat ple de retxilleres per on entrava l’oratge mentre agonitzava un festeig de tres anys, entre tremolosos preludis d’altres jocs més agosarats. Julieta maleïa les matinades perquè a trenc d’alba els ocells li recordaven que Romeu havia de partir. A tu el soroll infernal d’un despertador que sonà sota el llit et féu odiar per sempre més els rellotges. Carles et consolà del teu esglai. T’explicà que Albert necessitava que li tornéssiu l’estudi a les onze: faltava exactament un quart. A Carles, tan pràctic, el sistema del despertador li semblava el més normal.

—Però, què et passa Clara?

Us quedava un quart i en un quart d’hora, gavines, estrelles de mar, copinyes, platges no es mesclaren dins un calidoscopi de frisances: restaren nítides, perfilades, entre els degotissos de suor i llàgrimes que s’arrengleraren sota les teves parpelles. Res no t’arrossegà més enllà d’aquella dansa inútil, d’aquella cavalcada galopant sense meta coneguda, res no s’oferí als teus sentits massa inquiets, massa anhelosos potser, per a gaudir el plaer que no saberen oferir-te, que no saberes conquerir. El soroll de l’aigua del bidet no et deixà sentir el grinyol de la porta quan Albert entrà a l’estudi. En sortir del bany, embolicada dins una tovallola, els vas trobar tots tres asseguts, conversant. L’al·lota rossa, Karen?, venia amb Albert a fer l’amor. Vosaltres, gentilment, li cedíreu el llit…

T’agrada sentir-te aclaparada per la nit des de la mar. Aquesta nit tèbia, quasi d’estiu, no és com les altres: et sents molt més a prop de tot el que has viscut a mesura que t’allunyes de l’escenari on tengueren lloc els fets.

És la Costa Blava la que ara es perfila entre rams de bombetes… Niça, el passeig dels Anglesos… Deu sortir música del cafè-cantant «Demoiselles»… O potser aquests punts grocs endinsats a la mar, aquesta guarda de llums que pastura al petit pujol esdevindrà Monega per obra de Walt Disney i de la fada-padrina de Grace Kelly. I mentre vius tots els records que t’amaren, tornes nits enllà, remors i tactes i perfums. Aquesta olor de llessamí penetrant i dolça, el borineig d’insectes ve d’enfora com l’empremta d’una música. Potser aquest mariner que ara et mira assegurarà que aquí no es sent més que pudor de quitrà i renou de màquines.

El tren entra a La Spezia.