7

—Ja ho he llegit, Clara, i no estic gaire d’acord amb la teva versió de Guarini. Tu converteixes un boig en una mena d’heroi, li dónes massa grandesa…

—No ho creguis. He procurat utilitzar les dades que tots coneixem. Molts suposen que Guarini és un psicòpata i el comportament que jo descric és el d’un boig.

—Sí, però un boig per amor, una cosa molt diferent. D’un irresponsable, d’un home que no toca de peus a terra, en fas un ésser guiat per un amor ideal, mogut…

—«Amor che move il sole e l’altre stelle…».

—No deixa de ser una citació, Clara.

—Però és aquest tipus d’amor el que mou també Guarini…

—T’equivoques. Guarini és incapaç d’estimar. Realment ell no desitja trobar Laura sinó continuar-la cercant. Quan la troba, ja ho veus, la destrueix.

—No, no ho has entès, Albert. La seva vida només depèn de Laura. És ella que no el comprèn…

—Sí, sí, depèn d’un esguard violeta… Molt poètica, tu! Però no deixa que els ulls de Laura mirin res que no sigui la seva imatge. Vols que et digui la veritat? Guarini, el teu Guarini, em sembla francament detestable.

—Per què?

—A mesura que coneix Laura, a mesura que s’hi relaciona, se li fa més llunyana. Està enamorat d’una sensació, no d’una persona…

—D’una sensació que li provocà Laura.

—Mira, al teu Guarini l’únic que el preocupa és ell mateix, el seu egoisme, al qual restarà justament fidel matant Laura. L’únic compromís que respecta és el que ha contret amb ell mateix, amb la seva imaginació, durant els mesos que l’ha esperada. Laura no és sinó un reflex de Guarini, un objecte fabricat per ell, una nina de conte de fades, una santeta de guix, és igual. La pot adorar, venerar, però no estimar. L’amor és acceptació, comprensió, no ho creus…? I el teu Guarini és incapaç de comprendre, d’acceptar. Per això, adonant-se de la seva impossibilitat, destrueix. Així, quedant-se un altre cop sol, sense que ningú el molesti, podrà dedicar-se a viure pendent d’ell mateix, dels seus antulls i les seves obsessions.

—Guarini mata per conservar un record intacte, per no corrompre’l.

—No ho creguis. Un record és fàcilment manipulable. I el que recordarà Guarini no és la vertadera Laura, sinó la seva, la que s’inventà ell, la del Petrarca…

—Doncs, això en fa un ésser fort, d’una fortalesa excepcional.

—Tot el contrari. El que ens mostra és la seva debilitat. No s’atreveix a enfrontar-se amb Laura, ni amb els altres, ni amb la soledat.

—Doncs jo pens que es necessita ésser molt fort per a matar aquell a qui s’estima.

—No ho entens, Clara; Guarini no estima.

—Ell ho dóna tot per Laura. No em negaràs que poca gent és capaç de la seva adonació. És natural que, a canvi, demani també amor.

—Amor…? Bé, deixem-ho córrer… No entenc per què t’entestes a mitificar Guarini. No ha d’anar a la presó, molt bé, sinó a un hospital…

—No el mitific. Pens que és millor que Laura.

—Què vols dir millor que Laura? No comencis amb els criteris de valors…! Tenen conceptes distints, maneres de veure el món oposades. Fóra estrany que una joveneta de 18 anys, una progre, pensés com un home madur de 37…!

—Ja veig que ho he plantejat tot d’una manera que res no s’entén gaire. El que a mi em preocupa ressaltar és només una cosa: la impossibilitat de comunicació. Laura pensa que Guarini és un boig i se n’aprofita. Guarini creu en Laura i s’adona que mai no arribaran a entendre’s.

—Ningú no ha dit que les persones han estat creades per a comprendre’s. Si podem senzillament conviure, dóna gràcies…

—Doncs a mi em sembla monstruós, què vols que et digui? I em costa d’acceptar que la manera d’estimar pugui ser tan diferent entre els uns i els altres.

—Clara, em deixes bocabadat. Jo sóc de part de Laura; com podria reaccionar d’una altra manera? Guarini repeteix els esquemes més conservadors de l’enamorament burgès: sentit de la propietat, afany de perpetuar-la, paternalisme, domini absolut, pèrdua de la llibertat, egoisme…

—Burgès o no burgès, Guarini en el fons actua com qualsevol enamorat en el grau màxim de la passió. Pensa en Calixt tu que has estudiat literatura castellana…

—Sí, és clar, els personatges de la literatura! I fins i tot en donen la raó: pertanyen sempre a les classes dominants i perpetuen en el seu amor els mateixos esquemes de domini.

—Ja em diràs quin domini exerceixen els trobadors, Dant o el Petrarca!

—És ben diferent i justament a la inversa, Clara. Busquen el poder a través de l’estimada que pertany a la societat dominant o se la inventen. D’un personatge real en creen un altre de ficció. A més, no estimen, fingeixen estimar. Fan versos… Potser en algun moment fins i tot es creuen que el seu sentiment és cert, però tots es passegen amb un mirall a la mà… L’únic que els preocupa és la seva imatge. Són incapaços d’estimar ningú perquè l’única persona que els desvetlla amor és la seva persona. Narcís es desespera i acaba odiant-se a si mateix: no pot posseir-se. I el món es redueix als límits del seu mirall, incapaç de reflectir-hi una altra cosa que no sigui la seva imatge. A Narcís només l’abracen els seus braços. Ni això…, és el reflex dels seus braços el que veu apropar-se al seu cos, sense que mai pugui arribar a tocar-lo. Narcís no es lliura a ningú, es creu autosuficient, no s’excedeix en un altre ésser, no es perd en una altra vida, conserva sempre la consciència clara d’ell mateix. Només vol estimar-se. Com Guarini, és incapaç d’amor.

—Guarini no desitja una altra cosa que lliurar-se a Laura.

—Sí, a la Laura que ell inventà. Per això la mort de Laura en mans de Guarini no té cap grandesa. És un crim inútil, l’obra d’un impotent.

—Només la mort és la veritat de l’amor.

—Sí, sí, Bataille, Julieta… el que vulguis. Malament interpretes les citacions… La mort és la veritat de l’amor quan dóna vida, quan ens anihila, sí, i ens fa desaparèixer en un nou ésser, ens transforma en un altre i esborra els nostres límits.

—I tu has sentit aquesta mena d’amor?

—Sí, alguna vegada de la meva vida… I pens tornar a sentir-lo. Naturalment no té res a veure amb el platonisme, fals platonisme de Guarini, ni amb el sentit de la propietat. És lliure i bell.

—Jo continuo defensant-lo. I podria enamorar-se, com ell, d’una manera folla.

—Clara, per què t’identifiques amb Guarini? Tu no hi tens res a veure, sortosament.

—T’equivoques, jo tenc coses a veure amb Guarini, amb el dels meus papers.

—«Domenico Guarini c’est moi…».

—No te’n fotis. De vegades m’agradaria ser capaç d’estimar d’una manera absoluta, total, sense tenir cap altre nord, cap altre interès.

—Sí, és clar, una cultura petitburgesa, l’educació cristiana…

—Per favor, no…! Em sembla sentir l’Enric.

—Tu l’estimes, l’Enric, tal com és o també fabules…?

—És clar que l’estim i que el comprenc però a vegades no m’agraden les seves reaccions. És massa cartesià, fred, analític… Potser l’estim perquè m’he acostumat a ell…

—L’amor tampoc no és una assegurança de vida, Clara.