3

Mitjó sargit: fils, cables elèctrics. Llençol apedaçat: torretes metàl·liques, pals, semàfors. Ordres hipnòtiques, canvi d’agulles. El cel, sargit, apedaçat, esquinçat, sobre l’esquena bruta de les façanes, entre els anuncis multicolors, taques difuses per la broma, de Fiat, Motta, Campari, Balena… El cel fantasmagòric, groc de canyella, roig o verd a bocins sembla evaporar tot el suc dels albellons, i també de les clavegueres, per tal de mostrar-se descaradament tibat, quiet, inflat, madur, quasi pútrid, a punt de desbordar-se i arrasar els pellerincs, parracs i esquinçalls…

Gotes immenses cauen amb fressa sobre els extraradis de La Spezia. Des del finestró del teu compartiment quasi buit —només hi resta una cartera de pell amb el seu propietari en qui no has reparat fins ara, quan deu haver entrat?, et demanes— veus la gent que corre a refugiar-se als portals. Xops, miren el cel amb gest amenaçador com si el cel s’hagués aliat amb el govern per a ensorrar les classes treballadores.

—No ens faltava res més. Segur que fa bo a PortoFino! Sempre em deix alguna cosa. No ho veu? Sí, aquest mocador és meu!

És la veu de la senyora grassa que torna, rondinant.

—Que tengui bon viatge. I ja ho sap, si alguna vegada va a Gènova…

Després d’uns llargs minuts d’espera, moltes més veus i crits que no pas gent a l’andana, el tren torna a marxar. Potser viatjaré sola, penses mirant la cartera i la ratlla perfecta dels pantalons sense cap arruga del teu acompanyant. Però no, un nin tot formal, tot amansit, s’asseu al teu davant, enmig dels seus pares que et saluden com si s’excusessin per haver posat tan poc interès en la seva obra: no hi ha cap mena de vivacitat al rostre del fill; sembla que està sense acabar, motllurat amb desgana, pastat amb burballes. El nin comença a imitar el xiulet del tren, trist i monòton…

Surts al passadís. Travesses un parell de vagons. El soroll, sobretot a les plataformes, és infernal. Arribes al bar i davant la tònica que acabes de demanar, penses en l’absurda irritació que t’ha produït l’infant…

Us allunyeu de la mar. És un verd de caramel salivat aquest de les vinyes després del ruixat. Una dona amb un impermeable de plàstic groc sembla fer equilibris damunt una bicicleta per un estret caminoi que es perd entre els marjals. Quan intentes fitar la seva figura, la finestra que et serveix de marc, sempre mòbil, et mostra un altre tros de paisatge: acàcies, pollancres, ginesteres, sobresurten els terrats vermells d’un poblet. I torna a canviar la seqüència sense que tenguis temps de decidir si és la bandera italiana o l’estendard de la marca Agip allò que flameja al vent des de l’edifici més alt del llogaret.

Tot passa de pressa: és inútil d’entretenir-se a precisar qualsevol imatge, retenir-la. Et menysprea, i com si digués que no, que no t’ha elegit; sembla marxar a trobar-se amb algú amb qui, molt abans, ha concertat una cita. Però tu gaudeixes assaborint, gairebé els mastegues, els tons suaus de la Ligúria que verdegen en pujols i valls i que ara, després de la pluja, nets, embolcallats per la llum de l’horabaixa, pareixen encara més sedants. Ara veus el perfil d’una masia de pedra que s’aixeca entre els xiprers i les tuies. Solemne, aristocràtica, obre al primer pis una galeria d’arcs amb una balustrada de columnetes tornejades, ornamentades amb motllures. A l’entorn de la casa, d’altres construccions: graners, corrals, cavallerisses… Sense adonar-te’n desdibuixes la imatge, com si la pel·lícula es cremés dins el projector i, mentre la taca creix destruint els perfils, notes que el que es crema és un altre paisatge molt més llunyà al qual lligares la teva infantesa…

—Vol foc?

Maquinalment t’havies posat una cigarreta als llavis. La flama de l’encenedor s’atraca acompanyada del llampec d’un petit brillant enganxat en un anell que traspua suor. Dónes les gràcies amb un to potser massa sec. El teu veí, però, no insisteix a fer-te més preguntes i els seus ulls molls, perduts entre ostentoses bosses, resten polaritzats per la copa de brandi que buida com si es bofegués, arrufant el nas.

Entre sorolls feréstecs de manxes de fornals, de trepidacions, sotracs, trontolls, de tant en tant fortes sacsejades —el renou et sembla ara més insuportable—, costa d’entendre l’anatema llançat, a finals del segle XIX, contra el ferrocarril des de les pàgines d’un prestigiós diari madrileny en nom de la moral i els bons costums: la velocitat excessiva i el seu tracaleig induïen, sobretot les dones, a pensaments i desigs condemnats per la Santa Mare Església al sisè manament. El teu besavi, el qual reproduí a les seves memòries tan peregrina afirmació, assenyalava a més que el moviment del tren era altament nociu per a la salut femenina. I confessava tot seguit que el diamant de l’agulla de corbata, regalat per la seva esposa amb els diners de la venda d’un pinar, era fals. Havia perdut el vertader al vagó «Beatrice» de l’Orient Exprés. El que no deia a les seves memòries és si fou degut al sotragueig del tren o al moviment rítmic i al tremolor sincopat de les tèbies, dolces, suaus corbes d’una dama al compàs de la marxa, en un compartiment folrat de vellut carmesí i ornat amb motllures estil Lluís XVI.

I tu ara, per a distreure’t, et sents quasi obligada a inventar-hi l’explicació més adient: Tot just acabava de veure-la al vagó-restaurant, mentre degustava un pastís «d’oignon» i paladejava un excel·lent reserva de Bordeus. Amb un punt de malícia alçaren lleugerament la copa al mateix temps. Hores després, entre Zagreb i Beograd, la dama exquisida —llarga broqueta de vori, plomes d’estruç al diminut capell, perles del millor orient envoltant-li la pell blanquíssima del coll— posà la delicada mà sobre el pom de fusta de sicòmor i obrí la porta del compartiment. La pèrdua del diamant esdevingué més tard, entre les ben emmotllades cuixes de la dama, prop del pubis, o potser caigué al bell mig del ventre, a la copinya del rosat melic. El cert és que quan el criat serví el Moêt Chandon dins unes finíssimes copes de cristall tallat, el diamant havia desaparegut. Evidentment, per part del teu besavi hauria estat una grolleria imperdonable donar la més mínima importància en aquesta futilesa…

Un glop de tònica a les antípodes del xampany et torna en aquest directe que no té res a veure amb l’Orient Exprés i cerques una postura una mica més còmoda al seient. Les cames et fan mal i te sents cansada. Et consoles, però, pensant que des de fa més de cinc anys no viatges sola i que en tenies necessitat. A més, malgrat tots els vaticinis contraris, el viatge amb tren ha estat fins ara agradable i absolutament trivial: no has perdut ni trobat cap diamant, ni cap viatger, fugint d’un amor turmentat, no ha sentit renéixer l’antiga flama i, posant els seus ulls dins els teus, plens de son i cansament, no t’ha acotxat amb la seva manta zamorana. Tampoc no tendràs ocasió, perquè no arribaràs amb fosca, que cap senyor Artegui, viatger desconegut, entri al compartiment on dorms per tapar-te amb un xal que, per a un cas com aquest, posà al maletí de finíssim cuir la comtessa de Pardo Bazán. Mentre el tren, «colèric drac, esperit de foc espurnejant, després de deturar-se un minut en una estació, avança tremolós i accelera amb molta més empenta, com un cavall fuetejat» i torna a devorar el camí per perdre’s dins la nit, al gust dels novel·listes del segle XIX.

T’esforces per unir un record de la teva vida sentimental amb un tren i penses en aquella frase que guanyà un concurs el dia de Sant Jordi: «El que no et doni la vida ho trobaràs als llibres». Sense deixar el fil de la ironia, continues el joc i vas de les pàgines de Galdós, per on transiten els enginyers que vigilen els traçats de les línies fèrries tot enfrontant-se amb els terratinents locals i les «Doñes Perfectes» de torn, cap a les de Walt Whitman —«màquina de brillant armadura, bèstia de cos negre, els teus coures brillen com l’or i el teu acer és net com la plata»—, vell formós «amb les barbes plenes de papallones i les cuixes d’Apol·lo llepades per les gaseles» per aturar-te a la Modificació de les teves penes i treballs a les classes de Literatura Universal de la Facultat de Ciències de la Informació. I, tot barrejant impressions, amb Pilar Prim i la seva família a l’estació de França i amb Wromsky cedint el pas a Anna Karènina en un vagó del tren de Sant Petersburg a Moscou…

Com si t’avergonyissis de la teva frivolitat pedant ara insisteixes a esbrinar un record personal que es desenvolupi almenys en una estació vora d’una andana. T’allunyes anys enrere —sis, set?— per tal de fixar-te en aquell desconegut que, després de parlar-te durant dues hores de Grotowski i Artaud, t’acompanya a l’estació i abans de pujar al tren, amb gest ben après d’actor tràgic, et demana que et quedis almenys fins demà, i tu rius i segueixes la broma:

—M’esperen els meus fills. He de marxar…

I quan el tren xiula i comença a moure’s sents la seva veu que crida ben fort:

—T’ho dic de debò. Per favor, Isabel Clara, queda’t.

Però ja és tard i mai més, n’estàs segura, no us tornareu a veure. Durant les cinc hores llargues que durà el viatge tens temps de penedir-te, de no haver-te quedat almenys un dia que et permetés no haver d’inventar la història d’una història que mai no serà portada a terme. I penses de seguida en Carles: una excusa que te sembla vàlida per a fer-te restar fidel als lligams que heu anat teixint per tal de protegir-vos mútuament…

Un somriure amarg, com si els baladres de Son Magrana et creixessin a flor de llavi, acompanya el teu record tan llunyà. I de sobte el rictus de la teva boca es fa més dur, és l’agre verí de les flors i amb ell recobres una altra imatge molt més pròxima: Ara ets tu qui et trobes a l’andana de l’estació de Sants, d’esquena a l’electro-tren que ha arribat de València, tancant un llibre de Hesse on t’han escrit un lacònic «t’estime» sota una citació: «Sols intentava convertir en vida tot el que espontàniament brotava dins meu».

I, entre la simfonia de paral·leles, els fils, els cables, els pals escriuen signes cabalístics en un pentagrama del qual tu no cerques la clau. Al cosidor obert, totes les agulles enfilades per a sargir apedacen un tros de cel. Bobines, rodets, botons, troques s’arrengleren rere els vidres de la finestra que s’allunya a través dels camps verds.