8

—Podem parlar de tot menys de Guarini. Clara està obsessionada, Piero.

Albert comença a servir abans que la pasta no es refredi. Ell ha fet el sopar. No ha deixat que tu entris a la cuina per a res. Sobre la taula, curosament parada, un flascó amb violers, copes de cristall quasi diamantí, una ampolla de Chianti de gran reserva… És el vostre sopar de comiat. Demà Albert ha de marxar a Roma i quan tornarà, tu probablement ja no hi seràs… Ho sabies des del principi i, ara, no obstant això, tens l’estúpida impressió que aquest viatge li serveix gairebé d’excusa per a allunyar-se de tu. Aquesta vegada t’ha pres l’avantatge: no seràs tu qui el deixarà aquí, a l’estació de Santa Maria, amb la certesa que quan tornis podràs trobar-lo al mateix lloc, com si mai no s’hagués mogut… Sortiràs de Florència sola. El perfil de la ciutat es fondrà amb absoluta indiferència.

—Començam?

Et molesta que s’hagi presentat Piero pel seu compte i que Albert l’hagi convidat. Tens ganes de parlar més amb Albert aquesta nit, de sentir-lo a prop. Et semba que aquesta vegada moltes coses no han quedat prou clares entre tu i ell. Potser en el fons no li perdones que es punxés. O potser és teva la culpa, has estat tu la que has aixecat la barrera tot abocant-te als teus propis problemes. És el seu afecte el que potser se t’escapa i la sensació que ell és molt més important per a tu que no pas tu per a ell et molesta. T’agradaria explicar-li tot això detingudament i que t’escoltés com tantes vegades… Però tu també l’has deixat sol: els matins has marxat de casa tot just havent esmorzat; has arribat tard de la redacció durant dues nits, t’has aïllat escrivint les teves impressions sobre Guarini…

Busques debades la seva mirada. No s’adona de la tendresa que tractes d’abocar-hi ni tampoc no repara que gairebé no prens part a la conversa: les dificultats de Craxi per a formar govern. De sobte s’interromp per dirigir la seva atenció cap a tu.

—En vols més, Clara…?

I no insisteix quan tu li dius que no, que no tens gaire gana… La conversa torna a reprendre el seu fil. Albert sembla dedicar tot el seu interès a Piero i li riu les gràcies iròniques sobre qüestions de política nacional. Clara, Clara, estàs gelosa i això és imperdonable… Cal fer un darrer esforç i participar en el tema. Et dirigeixes a Piero, especialista en afers relacionats amb el terrorisme, per tal de preguntar-li què li sembla el llibre d’Ida Fare i Franca Spirito Mara e le altre, que tu encara no has llegit. L’escoltes amb atenció forçada perquè les seves opinions no t’interessen. «Menysprea la dona, penses, no la creu capaç de portar a terme una acció si no és impulsada pels homes». Per què t’irrita tot el que diu? El telèfon sona insistentment. Albert s’aixeca i torna per avisar-te:

—Clara, és per a tu.

No et fas la idea de qui pot ser. No ho preguntes a Albert.

—Enric…? Quina sorpresa…!

…

—Bé, molt bé.

…

—On dius?

…

—Els nins, què dius dels nins?

…

—A Londres…? Fins quan te’ls quedes?

…

—Sí, puc anar-hi, però potser ells s’estimaran més estar sols amb tu.

…

—Acabaries el llibre si jo… Deixa-m’ho pensar. Ara no vull assegurar-t’ho. Ja t’ho diré quan arribi a Barcelona.

…

—Albert…? Com sempre, encantador.

…

—Però, i ara, què dius? Que no, homo, que no!

…

—Doncs, sí. I què? Mai no t’ho he amagat. Nosaltres sempre ens hem plantejat les coses obertament.

…

—No puc cridar més fort.

…

—Sí, és clar que s’entén.

…

—Enric, per favor, per què em dius això? La veritat, no entenc res!

…

—Molt bé, penja.

T’asseus. Estàs irritada i vols dissimular-ho. No fas cap comentari. Tampoc ningú no et pregunta res. Albert obre l’ampolla de xampany que tu has portat. Ho fa amb tota cura però no pot evitar que l’escuma vessi sobre la taula i regalimi per l’opalina superfície de les copes. Després pregunta: per qui o per què cal brindar? Piero et mira atentament: no sap si reprendre amb tu la conversa sobre Mara Cagol, de qui sembla saber-ho tot, o continuar parlant dels socialistes amb Albert. No té alternativa: tu, distreta, tanmateix continues pendent de la veu que fa un instant et parlava a l’altra banda del fil. No, no estàs disposada a passar les vacances amb ell a Menorca, amb ell i els seus fills. En el fons, n’estàs segura, el motiu no és que t’enyori sinó que et necessita. Ja que Carme se’n va a Anglaterra, pensa endossar-te a tu les criatures… Vol acabar el llibre i li fas falta per a corregir-li l’estil. En tots aquests dies no ha tengut la delicadesa de telefonar-te… Són els problemes els que l’atraquen a tu. És curiós, quan partires semblà indiferent i ara es fa l’ofès perquè vius a casa d’Albert. I no és capaç de preguntar-te com estàs… Podies haver-li confirmat l’embaràs. Tant se val. A ell no li importa… El fill és teu.

—Clara, què fas asseguda encara a taula? Vine aquí, al sofà: estaràs més còmoda.

Albert, estirat, s’atraca prop de Piero per fer-te lloc al seu costat. Acaba de lligar amb parsimònia el cigarret que ha carregat d’haixix. L’encén i te’l dóna. Aspires intensament. Intentes treure el fum pel nas i tusses.

—És molt fort i molt fresc. Mèrit de Piero.

Albert canvia el disc al giradiscs i torna a començar la cerimònia. Encén un llumí, encalenteix un tros de pastilla, extreu un paper d’arròs…

Sents com la gargamella va assecant-se i com la música és cada colp més perceptible. El temps es dilata progressivament… Les paraules feixugues s’aprimen als llavis, fugen lleugeres, tornen febles esvaint-se com una son molt lenta a cau d’orella.

Albert ha estirat els braços pel darrere de la vostra esquena. Notes la pressió tèbia dels dits sobre la teva espatlla. Et deixes envair per una sensació absolutament agradable que t’apropa a ell. La música fa estona que ja no sona. Queda l’ull vermell del pilot encès a l’aparell.