5

És imperdonable que et deixis trair pel teu estat d’ànim: aquesta crònica és molt dolenta. Et sents incapaç, però, de corregir o d’escriure una ratlla més. Tampoc no has tingut ànims per a aguantar fins al final la roda de premsa al Carlton. Has marxat molt abans que s’acabés. No suportes aquest tipus de muntatge: l’oncle Sam gesticula a la italiana, esperpènticament, i somriu amb el goig d’ostentar el darrer model de dentadura postissa, encàrrec especial de la Sullivan and Company per a premiar la dedicació als executius més distingits. A més, Laura Martuari t’és terriblement antipàtica, no t’hi sents gens solidària. Potser perquè detestes sobretot l’exhibició gratuïta del seu cos. No, no és exactament això: el que més et molesta és la fredor de la seva mirada, com si res no pogués afectar-la. No entens el seu distanciament, per què no es presentà a veure Guarini després de la detenció. En parla com si es tractés d’un desconegut o, pitjor encara, com si mai no hagués volgut conèixer-lo. I possiblement ella fou l’única persona a qui Guarini demanà afecte, l’única de qui l’esperà…

Seus davant la màquina d’escriure però camines encara des de la plaça Veneto, on has sortit del Carlton, pel Lugarno Vespucci, vora l’Arno, inquieta a causa del soroll d’unes màquines que remouen el fons, aigües enllotades que la cullera mecànica converteix en xarop i el fa passar per la gola de ferro d’uns tubs. Molta gent es recolza a les baranes del riu per presenciar l’operació. Ets incapaç de demanar el que passa. Tens por que la notícia no sigui gaire agradable i t’allunyes de pressa cap a la plaça de la República.

Necessites escriure la crònica i no vols anar a casa. T’amoïna asseure’t a la terrassa d’un bar. Els turistes ho han copat tot. Et fastigueja avui el que moltes altres vegades t’encantà: asseure’t entre ells i badocar, observar la fruïció amb què devoren els gelats o llepen les culleretes amb les quals han remenat els caputxins. Avui no tens ganes de tenir gent al costat i tampoc no vols tornar a casa de seguida perquè no saps què dir a Albert.

Per això decideixes d’escriure la crònica a la redacció del Paese Sera, des d’on pots utilitzar el teletip. Demanes per Piero, que tu no coneixes i de qui t’ha parlat Albert algun cop. Et sorprèn l’aire de familiaritat amb què et rep, les referències precises que fa sobre la teva feina, sobre la teva estada a Florència. T’agafa el braç, et posa la mà a sobre… Fa pujar-te una cervesa del bar i et diu abans de deixar-te la seva taula perquè escriguis tranquil·la:

—Com està Albert? Des que tu ets aquí quasi no el veig. Em sembla que el tens monopolitzat…

I somrius perquè no entens gaire bé la ironia, perquè no saps què contestar. Piero, amb un gest que pretén ésser cordial, afectuós, et frega lleugerament la galta amb la punta dels dits i sense moure els llavis —la moixaina s’ha excusat en nom seu—, s’allunya cap a la porta.

—Avisa’m si em necessites, Clara.

Et sents incòmoda. Piero sembla conèixer la teva vida i miracles, mentre tu, d’ell, en tens unes lleugeríssimes referències. Decididament no t’ha agradat. T’ha molestat la seva simpatia estudiada, la seva actitud de superioritat, el frec dels seus dits sobre la teva pell. Per què aquesta sensació? No pots explicar-t’ho, ni tampoc per què la seva ironia t’ha enutjat.

Comences a escriure. Et pares. Una conversa mantinguda amb Albert, passejant pels jardins de Boboli, se’t fa present:

«… perquè les possibilitats de l’home són infinites quan les portes de la percepció es mantenen obertes… perquè nosaltres som a la vegada home i dona, ocell i peix…».

Ah!, la capacitat d’Albert per a emmascarar les citacions i fer-les passar per brillants parides personals!

—És un sistema de provocació. Moltes vegades l’he emprat al diari…

I tot això perquè en un banc una mica apartat heu sorprès dos homes grassonets, rabassuts. L’un —calb, regalima suor pel seu rostre, encès, congestionat— acaba d’abaixar la cremallera de la bragueta del seu company i hi endinsa la mà peluda cercant-li el sexe. L’escena et resulta molesta, repulsiva. Tractes de justificar el teu esgarrifament i no resultes gaire afortunada:

—Si almenys fossin joves, si fossin bells…

—No tothom pot tenir aquesta sort, Clara. Tenen el mateix dret a l’amor que qualsevol de nosaltres, no…? Potser només poden trobar-se aquí. Segur que s’estimarien més tenir un llit còmode en una cambra agradable… Un cos bell i jove és més atractiu, és clar…! Mai l’estètica no pot justificar l’ètica…

—Et posaries al seu lloc, Albert?

—No ho sé. El que sí que et puc dir és que no menysprearia l’afecte de ningú que m’estimés. Supòs que tu tampoc no tractes de tallar res del que neix espontàniament dintre teu… Cal deixar-ho créixer, i veure què succeeix… perquè les possibilitats de l’home…

I ara, entre les darreres ratlles de la crònica, es belluga una imatge que vols rebutjar amb totes les teves forces: Piero i Albert fent l’amor sobre el llit en el qual tu dorms… El cos de Piero —bell, harmoniós, amb tot l’excés de la seva joventut— et sembla no obstant fred, glaçat i és la pell d’Albert, més seca, la que aporta al joc tota la seva tebior.

Piero s’acosta a la teva taula: porta un típex a la mà, te l’ofereix. Com endevina que t’equivoques tant, aquesta tarda?

—Segur que no em necessites, Clara?

No saps ben bé per què penses que Piero faria molt bona parella amb Laura Martuari. Van a la seva, són incapaços d’un sentiment elevat… Et sorprens pensant en aquests termes, fent judicis de valor absurds, inadequats. Què vol dir això d’un sentiment elevat? La fraseologia cristiana de la teva infantesa et delata en els moments menys oportuns… Potser et refereixes a la incapacitat de comunicar-te amb els altres, d’establir una relació que vagi molt més enllà de les paraules i dels gestos, més enllà de la pell, on els límits s’esborrin i ens converteixin en un de sol, que anul·lin l’egoisme i conjurin la mort fent-los dissoldre en una evaporació concentrada, una pols que serà eterna, que per sempre durà el nom d’amor…

Has enviat la crònica i has telefonat al diari. Canals havia deixat un encàrrec per a tu: si el judici no es reprèn d’aquí a una setmana, vol que tornis de seguida a Barcelona. Amb l’excusa del torn de vacances, el cap de redacció t’ha dit que fas falta al periòdic. La feina cau sobre els teus companys… Sempre tirant a matar.

Camines cap al barri de San Nicolo. És quasi de nit. No tens ganes de veure Albert, i et sents trista. D’aquí a una setmana tornaràs a agafar el tren, després l’avió des de Milà… Tornaràs cap a casa. Tampoc no hi serà Enric. Et preocupa aquesta sensació de desvaliment que ara t’envaeix, la necessitat de sentirte protegida. No vols, però, caure en una trampa que tants colps has rebutjat.

La ciutat és bruta, plena de papers i deixalles. D’una claveguera surt una rata que es creua en el teu camí. No et fa por, però sí una terrible repugnància. Un altre cop recordes Piero i Laura. I són ells els que ara s’encalcen carrer avall fins a perdre’s, albelló endins, cap als canals d’aigües fètides. Demà, les màquines, removent el fons del riu, els trauran regalimant llot.