42
Un matí, quan arriba de casa de la Rosa, Balaguer sent veus al celobert. Hi treu el cap i veu dos homes vestits amb granotes polsegoses mirant una canonada molt gruixuda que baixa des del sisè en un angle. Els demana què fan i, a tall de resposta, el que sembla tenir més autoritat li pregunta qui és, si es pot saber. Ho pregunta amb una barreja de sorpresa i de contrarietat, com si Balaguer fos algú que els vingués a complicar la feina. Balaguer es presenta com propietari del cinquè segona. L’home es disculpa i explica que creien que no vivia ningú en tot l’edifici, i que han vingut a prendre mesures i a portar material per l’obra que han de començar la setmana entrant. Ell n’és el capatàs i l’altre és un manobre. Balaguer els pregunta si podran treballar amb ell vivint al pis. Els dos homes es miren, estranyats, i el capatàs arronsa les espatlles i diu que depèn de com trobin les bigues que donen als baixants, però que en principi sí. Potser li hauran d’apuntalar una mica la cuina i el lavabo, per si de cas, però, incomoditats a part, si les bigues estan bé no hi ha inconvenient perquè es quedi, si ho prefereix. Arrufant les celles, Balaguer li pregunta a quines incomoditats es refereix.
—El renou i la pols inevitables en les obres —diu el capatàs—. I algun dia potser li haurem de tallar l’aigua durant unes quantes hores, o durant un parell de dies. Però a part d’això mirarem de no molestar-lo.
—I la llum? —pregunta Balaguer.
—Potser també l’hi haurem de tallar de tant en tant, però procurarem avisar-lo amb temps.
S’apropa la primavera, i Balaguer calcula que, en dos o tres setmanes, ja no li caldrà posar el calefactor. Encara que li tallin la llum, no passarà fred. Haurà de prescindir de l’ordinador, això sí, però si només és de tant en tant pot escriure a mà i després passar-ho a l’ordinador. Pregunta al capatàs quines són exactament les obres que han de fer i el capatàs li diu que, de moment, canviar els baixants i revisar les bigues que donen als baixants. Balaguer diu que, segons té entès, el propietari de la resta de l’edifici voldria rehabilitar-lo de dalt a baix, i li demana si canviar ara els baixants no és llençar els diners, perquè si després rehabiliten tot l’edifici els hauran de tornar a canviar. L’home fa un posat d’ignorància. A ell li han dit que s’han de canviar els baixants, perquè ho exigeix l’Ajuntament, res més. No sap si després voldran fer més obres o no. De moment, li han dit que faci això. Balaguer insisteix: de moment? Doncs aleshores això vol dir que pensen fer més obres, oi? Si la idea és rehabilitar tot l’edifici, no seria més lògic deixar els baixants per després? L’home torna a arronsar les espatlles. No ho sap, depèn. Això qui ho deu saber és l’arquitecte. A ell només li han dit que ara cal canviar els baixants.
—I diu que m’hauran d’apuntalar la cuina i el lavabo?
—Sí, a tots els pisos, no fos cas que cedís cap biga. Però no pateixi, no el destorbarem gaire. A casa seva, si les bigues estan bé, enllestirem en un parell de dies.
—I si no ho estan?
—Aleshores ja no ho sé. Hauríem de mirar què fèiem. Segurament les hi hauríem de canviar.
Balaguer li dóna les gràcies i se’n va cap amunt pensant que si vol endarrerir les obres uns quants dies més sempre pot negar-los l’entrada per apuntalar-li la cuina fins que vingui algú de l’Ajuntament. Però, què hi guanyaria, a part d’aconseguir que l’Ajuntament donés la raó a Soteras?
Rovira ja és al pis, dutxant-se. Quan acaba, Balaguer li explica la conversa amb el capatàs. Rovira fa un somriure de resignació.
—Haurem d’aixecar el camp.
—Ni de conya —diu Balaguer—. Si em volen fer fora, hauran d’ensorrar l’edifici.
Rovira se’l mira amb una espurna de diversió als ulls, com es miraria una criatura tossuda. Balaguer fa que no amb el cap, amb un somriure desafiant. Per quina raó se n’han d’anar? Perquè de tant en tant els hauran de tallar l’electricitat? Això rai. Ara no fa tant fred, i d’aquí un parell de setmanes, quan comencin l’obra, ja no en farà gens. No els caldrà connectar els calefactors. Si han de prescindir de l’ordinador durant un dia o dos, poden escriure a mà i avall. I l’aigua, mentre no els la tallin durant gaires dies, rai. Es poden dutxar a casa de la Rosa. No va dir un cop William Faulkner que, per escriure, només li calien quatre coses: paper, tabac, menjar i una mica de whisky? Doncs ell no fuma, o sigui que encara n’hi sobra una.
—Que facin les obres que vulguin —conclou—. A mi no em trauran d’aquí.
I per demostrar la seva determinació, es tanca a escriure i no surt fins a l’hora de dinar amb cara d’haver treballat de valent. Després, mentre dinen, parla animadament sense tornar a esmentar el capatàs ni el manobre.