2

Miquel Rovira l’imagina extremament vell, l’encarnació mateixa de la senectut. Un vell escardalenc com una branca de faig sec, amb la cara recosida d’arrugues com un pergamí rebregat i amb uns ulls que, en sentir-se objecte de l’interès del foraster, s’encendran com brases sota la cendra dels anys i de l’oblit. I amb barba, però no unes barbes llargues de patriarca o de profeta sinó una ombra de pèls punxeguts arrapats a la pell. La mena de barba de qui ja no es pot afaitar tot sol i ha d’esperar que una altra persona tingui la bondat d’afaitar-lo, una filla o una jove cansada d’ocupar-se d’ell i que l’afaita de mala gana cada cinc o sis dies, o quan se’n recorda, amb una màquina elèctrica de l’any de la picor que li esgarrapa la pell i li deixa les galtes vermelles com pebrots.

L’imagina en un poble dels Pirineus, assegut al sol, tot sol, a la porta d’un bar, en una plaça de terra empedrat i desigual, en baixada. O, millor, a la porta d’una casa de pastors, muntanya amunt, sota un cel diàfan, d’una transparència que fereix els ulls, flanquejat per cims imponents. Assegut, sense fer res? No: ha de ser la mena de vell tan enfeinat que no es mor perquè no en té temps. Estarà pelant faves, amb un cigarret encès entre els dits esgrogueïts i il·lusionat com un nen de saber que és amb ell i no amb cap altra persona que el foraster vol parlar (en aquests topants no és usual que hi arribi gent de fora). I no gaire sorprès de saber-se l’últim dipositari de la llengua, de l’ànima perduda de tot un poble. Què el pot sorprendre, a l’edat que té?

El foraster ve de molt lluny per parlar-hi. És professor d’una universitat anglesa o, millor, nord-americana. Ha estudiat català, però l’ha estudiat com el que és, una llengua morta, i no el parla amb desimboltura, però l’entén i el llegeix. Pregunta primer en castellà, un castellà deficient, amb un accent americà molt fort, i només quan el vell, sorprès, fa que sí, amb el cap, li repeteix la pregunta en un català de robot, separant molt les síl·labes, amb una dicció clara i una pronunciació neutra, comprensible malgrat la manca d’entonació: «És-ve-ri-tat-que-vos-tè-par-la-ca-ta-là?». El vell, els ulls fulgurants d’alegria, assenteix amb el cap, i amb un fil de veu ronca diu que sí, i tant, vostè també?, i el jove professor, de sobte incapaç de parlar a causa de l’emoció, fa un gest ambigu amb la mà dreta, com dient així, així.

Pel professor americà, la resposta afirmativa del vell representa la culminació de llargs anys d’investigacions, de mesos i mesos de peregrinació de poble en poble per la geografia catalana, d’itineraris sembrats de desil·lusions d’última hora, de malentesos, de bromes humiliants. Sens dubte li suposarà la consagració en el món acadèmic, el respecte i reconeixement unànime dels col·legues. Però ara al professor això no li importa. L’emoció que sent és neta, desinteressada, i emana d’unes fibres molt profundes. És l’emoció de qui sap que viu un moment transcendental. Si no s’equivoca, és troba en presència de l’últim home viu que parla català.