25

Sopant, Balaguer explica a la Rosa el que ha passat. Balaguer hauria volgut anar a un restaurant, perquè la Rosa no hagués de cuinar, però ella se li ha avançat i ha fet verdura amb patates. N’ha fet per Rovira, i Rovira n’ha sopat, i ella ha pretextat que encara no tenia gana, per poder sopar ara amb Balaguer, que ha arribat al cap de deu minuts de marxar Rovira.

Després de preguntar-li com li ha anat el dia a l’hospital, Balaguer li diu que el Miquel està empipat. Veu que una ombra de preocupació enfosqueix l’expressió de la Rosa i s’afanya a afegir que el Miquel està empipat per la seva opinió sobre els dos capítols de la novel·la, no per cap altra raó. No li diu que quan sàpiga el que està passant encara s’empiparà més, i que com més vagi, pitjor serà. Pensa que l’hi hauria de dir, però no l’hi diu.

La Rosa se sorprèn de l’opinió negativa de Balaguer sobre els dos capítols. Diu que el Miquel té imaginació, domina el català i sap molt bé el que vol fer, i que està segura que se’n sortirà. Balaguer matisa. Ell no vol dir que el Miquel no pugui escriure una bona novel·la. Al contrari, està convençut que la idea és original i que el Miquel disposa dels recursos necessaris per convertir-la en una realitat de dues-centes o tres-centes pàgines que es facin llegir. Però li manca una mica d’experiència, i ha de treballar més el text i aprendre a descartar el que hi sobra. Només és això.

—I per això s’ha empipat tant?

—S’ho ha pres com un atac personal. Potser no l’hi he sabut explicar prou bé. Aquestes coses són delicades. Quan li he dit que crec que la novel·la pot funcionar i que ell té talent per escriure-la, s’ho ha pres com si només ho digués per mitigar el cop.

—No t’amoïnis, demà li haurà passat.