34

Balaguer i Rovira es miren, drets a la sala, dubtant si han de reprendre la discussió d’abans de la visita o si s’han d’endinsar en el territori neutral que les amenaces de Soteras els ofereixen. Al capdavall, Balaguer diu a Rovira que, si vol, es pot quedar a escriure a la sala, de moment, i es tanca a l’estudi. Intenta treballar, lluitant per concentrar-se en la pantalla de l’ordinador i per deixar per més tard, al vespre, quan en pugui parlar amb la Rosa, les cabòries sobre les amenaces de Soteras. Però no és només la visita del propietari i la incertesa del seu futur al pis el que el manté agitat: sap que Rovira és a l’habitació del costat, i això el distreu. Ell sempre ha escrit sol, i ara el sent bellugar-se i caminar a la sala —per què diantre no s’està quiet?— i li costa molt fixar l’atenció en el paràgraf que està escrivint.

A un quart de dues ho deixa córrer. Surt de l’estudi i proposa a Rovira, que està totalment concentrat en el seu treball, d’anar a fer un volt abans de dinar. Una mica sorprès, Rovira accepta. Quan baixen l’escala, dubten si treure el cap al segon segona per veure si Soteras s’ha emportat la taula i la cadira, però decideixen esperar fins havent dinat, no fos que encara rondés per allí. Travessen el parc de la Ciutadella en silenci, deixant que el sol i la brisa escampin l’amargor que encara flota entre ells. Fa un matí que convida al passeig, sec, lluminós. Després, seuen a dinar en un dels bars habituals i parlen de Soteras. A poc a poc, la sensació de tenir un enemic comú restableix un fràgil àmbit de confiança entre tots dos. Rovira diu que, segons li conta l’Eugeni, els casos semblants són cada cop més freqüents al barri, perquè els preus no paren de pujar i molts propietaris volen rehabilitar els pisos per vendre’ls. Al carrer Escudellers, es veu que hi ha un iaio que s’ha fet famós per la seva resistència heroica a les maquinacions i els cops baixos del propietari per desnonar-lo. Balaguer diu que ell té sort que el pis és seu, perquè si no hauria begut oli. Rovira li respon que, si li ha de ser sincer, no comprèn per què no es rendeix. Un dia o altre Soteras l’acabarà fent fora. No val més acceptar els diners que li ofereix? No és més raonable treure’n el profit que pugui, ara que encara pot?

Balaguer li diu que sí, que segurament té tota la raó i que acceptar l’oferta del malparit de Soteras és sens dubte el més raonable que pot fer. Però ell va renunciar fa molts anys a les decisions més raonables. Ell va deixar la feina —una feina sensata, raonable— per escriure una novel·la, que és una de les coses menys sensates i raonables que es poden fer. I vol acabar la novel·la, o almenys la primera redacció de la novel·la, on l’ha començat, per unes raons que Rovira, sent novel·lista com ell, ha de comprendre molt bé. Hi té tot el dret del món, oi que sí? Vol que sigui una bona novel·la, creu que pot ser-ho, però està convençut que, per aconseguir-ho, és imprescindible que l’acabi al pis en què l’ha començat. Ho entén, oi?

No té esmena, pensa Rovira.

Quan tornen, descobreixen que la porta del segon segona ja no s’obre amb una empenta. Soteras hi ha fet canviar el pany. Es miren, sorpresos, i es queden drets davant la porta preguntant-se com no s’havien imaginat que això és exactament el que Soteras faria.

—M’he quedat sense estudi i sense calefactor —diu Rovira.

Balaguer no té el coratge de dir-li que es busqui un altre lloc per treballar i, de moment, el deixa que continuï escrivint a la sala. Però aquella mateixa tarda s’adona que s’ha equivocat. Rovira es concentra fàcilment, però no sap estar-se quiet. Quan no tecleja amb fúria, gesticula, s’aixeca i recorre la sala d’una banda a l’altra a grans gambades, immers en la frase que busca o en la idea que se li escapoleix. Balaguer, en canvi, necessita estar en repòs absolut, no sentir res. El mínim sobresalt basta per fer-li perdre la concentració, i amb Rovira a la sala no li és fàcil escriure, encara que tanqui totes les portes. És com escriure en una taula que balla. Ha estat un error. A veure si ara es voldrà aposentar aquí. Com s’ho pot fer, demà, per dir-li que és millor que miri de trobar un altre lloc?