29

Al cap d’una setmana llarga, Rovira acaba de transcriure els dos capítols que va fer llegir a Balaguer. Els ha treballat a fons. Ara ningú podrà dir que hi sobra missatge, ni ideologia, ni res semblant. No li va engegar el Ramón que hi calia més treball de llima? Doncs la llima no ha deixat cap aspresa a la vista, res que obstaculitzi la lectura més confiada. Ara són els fets els que parlen. Fets objectius, descrits amb neutralitat, sense ensenyar l’orella, i que, curiosament, parlen amb molta més eloqüència que abans. Ha d’admetre que aquesta millora la deu a l’imbècil del Ramón. Li ha d’estar agraït. Li agradaria poder imprimir els dos capítols, i un tercer que ha retocat una mica continuant el fil dels altres dos, per poder-los rellegir en paper, que sempre fan un altre efecte. Però no pensa rebaixar-se a demanar-li que els hi imprimeixi. Ja trobarà algun altre lloc, ni que sigui pagant.

Durant aquests dies, ha continuat prenent notes. El cervell li bull d’idees. Un dels fenòmens socials del procés que el professor Rosenfeld haurà de dissecar als ulls del lector és la modificació de la composició demogràfica de Catalunya a causa de la caiguda de la natalitat i de l’augment de la immigració. No es tracta de culpar ni d’exculpar ningú, però convé tenir en compte aquest factor per donar realisme al procés de desaparició del català. Per tal que la llengua es conservi, cal que els catalans l’ensenyin als fills. Però, per això, cal primer que tinguin fills. Si no en tenen prou, i la baixa taxa de natalitat és compensada per la immigració, l’àmbit del català es va reduint, lògicament.

Un altre fenomen que Rosenfeld ha d’analitzar és el progressiu despoblament de locucions genuïnes, la manera com van caient en desús, i les causes. Pot fer que Rosenfeld reflexioni sobre la incidència en la llengua de la decadència del tèxtil, per exemple, un sector que, a més d’haver donat molts duros a la burgesia autòctona, també va donar un gavadal de locucions al català. Rosenfeld recordarà que hi va haver una època en què les expressions embolicar la troca, posar fil a l’agulla i explicar una cosa fil per randa tenien un sentit literal, a més del sentit metafòric que la llengua conserva en estat fòssil. Quan algú deia que rajava un fil d’aigua, o que endevinava el que fos punt per agulla, o que hi havia molta tela per tallar, utilitzava una imatge viva, que tothom comprenia. Rosenfeld trobarà fins a cert punt normal que totes aquestes expressions s’anessin fossilitzant en decaure la indústria tèxtil, que un bon dia la gent deixés de saber que quan deia que plegava ho deia perquè, a les botigues de teles, a l’hora de tancar calia plegar totes les peces per desar-les. En canvi, no ho trobarà tant que després, en comptes d’haver estat substituïdes per altres de semblants, també vives, extretes d’altres activitats pròsperes, aquestes locucions hagin deixat el lloc a castellanismes més o menys disfressats: que, en comptes de dir que algú embolica la troca, la gent digui que complica les coses, o encara pitjor, que les lia; que, en comptes de contar una cosa fil per randa, l’expliqui amb tot luxe de detalls; que, en comptes de posar fil a l’agulla, posi mans a l’obra. La moneda falsa va expulsant de la circulació l’autèntica i arriba un moment que ningú no gosa utilitzar les locucions genuïnes per por, no de no ser entès, sinó de semblar carrincló. D’aquesta manera, la decadència d’un sector econòmic s’haurà traduït al cap d’un segle no només en la pèrdua d’un sensible coixí d’autoestima, sinó també en un factor d’empobriment de la paleta lingüística.

A l’hora d’integrar totes aquestes notes en el cos de la novel·la, haurà d’anar amb compte que no trenquin el ritme narratiu. Ell no està escrivint cap assaig, això ho ha de tenir present sempre. Pot ficar-hi les reflexions que vulgui, sense complexos, perquè les regles del gènere ho admeten, i barrejar materials diversos és bo. La novel·la sempre ha estat un híbrid. Però el fet que L’últim home que parlava català sigui l’autòpsia de la llengua no l’ha de convertir en un tractat d’anatomia. Alerta. No ha de tornar a caure en l’error de la primera versió dels dos primers capítols. La ideologia i el missatge hi han de ser, però sense que s’hi notin més del compte, com el vermut en un bon dry martini. Rosenfeld ha d’anar lligant caps i encaixant les peces al mateix ritme que el lector. No hi ha res que faci més mal a una novel·la policíaca que la sensació que el detectiu, a mitja novel·la, ja sap qui és l’autor del crim.