16

Balaguer arriba vint minuts tard expressament per no ser el primer. El restaurant en què han quedat és molt senzill, una casa de menjars vora la plaça Reial que, entre setmana, a l’hora de dinar, bull d’obrers i d’empleats del barri. La vigília va dubtar si telefonar a alguna amiga per no venir tot sol, però mig perquè no li ve de gust veure cap de les que s’hi haurien apuntat, mig perquè Rovira va dir que convidaria més gent a part de la seva amiga, ho va deixar córrer, tot i que no li faria gens de gràcia que Rovira es pensés que li ha de buscar parella. Quan veu Rovira assegut en una taula al fons del local amb un altre home i quatre dones, no se’n penedeix. Seran set, un número perfecte.

Rovira s’aixeca bon punt el veu i l’acull amb un somriure satisfet.

—Aquí tenim el gran escriptor, Ramón Balaguer —el presenta.

Afalagat, Balaguer diu que menys conya i, després dels petons i encaixades de rigor, seu al lloc que li han reservat, al centre de la taula. Els amics de Rovira el miren com si, en efecte, fos un escriptor consagrat. Aquí no llegeix ningú, es diu, però en determinats cercles els escriptors encara imposem respecte: aquesta gent són dels que creuen que tots els homes són iguals fins que han escrit un llibre. La mitjana d’edat, excloent Balaguer, volta els vint-i-set o vint-i-vuit anys. La dona que té a la dreta és la que li mostra una admiració més palesa. Té els cabells clars, els ulls blaus, la pell rosada i una expressió de beatitud i d’entendre’s amb ella mateixa que fa venir ganes d’estar-hi a prop. Es diu Rosa, i quan Balaguer s’assabenta que és l’amiga de Rovira fa petar la llengua mentalment: llàstima. Endevina de seguida que la rossa oxigenada de davant de la Rosa, que es diu Núria, forma parella amb l’home que seu al seu costat, un barbut que parla un català molt pulcre amb accent de poble de la Cerdanya. La Núria i una dona de pèl curt i aire esquerp que seu a l’esquerra de Balaguer són metgesses i treballen amb la Rosa. L’altra és una mica més jove i, segons els cànons vigents, sens dubte la més atractiva. Es diu Lola i és maquilladora de Televisió Espanyola. A la taula, és l’única que no parla català, però l’entén i segueix la conversa sense cap problema. Balaguer troba un detall de bon gust per part de Rovira no haver convidat només una altra amiga, cosa que els hauria posat tant a ella com a ell en una situació incòmoda, per massa evident.

El barbut es diu Eugeni i és professor de sociologia a la universitat. És el més gran de la colla, i Rovira se l’escolta amb molta atenció i li riu les bromes amb entusiasme. Deuen sortir junts sovint tots quatre, pensa Balaguer, i ells dos deuen desentrellar el futur de Catalunya mentre la Rosa i la Núria fan la pell dels col·legues de l’hospital. Rovira explica amb admiració que Balaguer és l’últim ocupant de l’edifici en què viu, i que el propietari de la resta dels pisos li fa la vida impossible per fer-lo fora, però que ell no se’n vol anar fins que acabi la novel·la que està escrivint. Jugant amb el saler, l’Eugeni diu que, al barri, els casos de mobbing immobiliari són cada cop més freqüents, perquè els preus han pujat i la il·lusió de tots els propietaris és desallotjar els llogaters, sobretot els que paguen lloguers antics, per rehabilitar els pisos i vendre’ls, o llogar-los a preus de mercat. La Núria el felicita: renoi, això del mobbing li ha quedat molt bé. L’ha deixat impressionada. Què vol dir? Setge immobiliari? L’Eugeni fa que sí amb el cap i diu que ho ha dit així perquè es noti que sap anglès, i sense fer més cas de la broma afegeix que creu que fins i tot hi ha un servei de l’Ajuntament que s’ocupa de defensar els drets dels llogaters. Balaguer explica que ell, per sort, no té el pis llogat. El pis és seu, i per això el propietari de la resta de l’edifici no ho té fàcil per fer-lo fora, però de moment l’ha deixat sense ascensor i sense gas, i vés a saber si no el deixarà aviat sense llum. La Núria li pregunta per què no demana ajuda a l’Ajuntament, i Balaguer diu que ja hi ha anat i que li han dit que no hi poden fer res, perquè el propietari dels altres pisos sap el que fa i no és fàcil enxampar-lo en res d’il·legal. De fet, li ha fet una oferta bastant raonable perquè se’n vagi. Però ell no se’n vol anar, li doni els diners que li doni, aquest és el problema. Almenys fins que acabi la novel·la que està escrivint.

—Ja us ho he dit —diu Rovira tot satisfet, amb un punt d’ironia—. És un escriptor irreductible.

Responent a preguntes de la Rosa i de la Núria, Balaguer explica que fa un any i mig va demanar l’excedència per poder-se dedicar a escriure a temps complet. Treballava a la Delegació del Govern, i la feina era còmoda, però va decidir que si no feia un cop de cap no seria mai l’escriptor que volia ser. Les quatre dones ho aproven amb entusiasme, i l’Eugeni diu que, en el desert cultural en què viuen, cal tenir molt valor per fer-ho. Rovira opina que, per un escriptor de debò, és l’única elecció possible. Després, la conversa es fragmenta. Les bromes i frases en clau entre les tres metgesses se superposen a les converses separades i paral·leles entre l’Eugeni i Rovira i la del pèl curt i la maquilladora. La Rosa i la Núria sotmeten Balaguer, del qual cada una n’ha llegit un llibre diferent, a un interrogatori discontinu sobre la mena de vida que fa i com es defensa sense gas i sense aigua calenta. La Rosa s’admira que es dutxi amb aigua freda, amb el fred que fa. No li fan mal els ossos, després? A ella, se li posa la pell de gallina només de pensar-ho. Balaguer fa que no amb el cap i diu que un s’hi acostuma. La Núria fa un posat escèptic i diu que potser sí, que, ja posats, un també s’acostuma a dormir sobre un llit de claus, però que no deixa de ser un pal. Balaguer, filosòfic, diu que si tots els pals fossin com aquest, el món seria meravellós. Ja ho va dir un savi: què se’n faria de les nostres tragèdies si un insecte amb vel·leïtats literàries ens contés les seves?

—Això em sona —diu Rovira—. Gombrowicz?

—Cioran —somriu Balaguer.

En una taula més gran, la conversa es mantindria dividida en nuclis separats, però la taula és petita i el centre d’atenció es desplaça d’un extrem a l’altre sense trobar un punt d’equilibri. Tots mengen amb gana menys la Lola, que es limita a una amanida i els tracta de golafres. Rovira ha demanat vi negre de la casa i el barreja amb gasosa. Balaguer tasta el vi amb desconfiança i es diu que, si demà no vol tenir el cap com unes maraques, val més que no en begui gaire, perquè el seu fetge no té vint-i-cinc anys. Però després se n’oblida i en buida un got rere l’altre, animat per l’atenció que la Rosa i la Núria li dediquen. El Miquel i la Rosa a penes es dirigeixen la paraula. Quan ho fan és a instàncies del Miquel, i la Rosa li contesta amb monosíl·labs. És possible que estiguin barallats? L’Eugeni explica que, a la facultat, té dos alumnes estrangers que es queixen que els fa les classes en català. Un és francès i l’altre alemany, i diuen que han vingut a Barcelona a aprendre economia, no català, i que no entenen res del que ell explica. «Llavors us heu equivocat de ciutat», diu que els va engegar. «Si us haguéssiu informat bé abans de venir, hauríeu sabut que, a Barcelona, es parla català». Un aiatol·là, pensa Balaguer. Se sent temptat de dir que els dos alumnes tenen una part de raó, però no té ganes de discutir i és la Lola qui ho diu.

—Si todos los profesores fuesen como tú, aquí no vendría a estudiar ningún extranjero ni loco.

Rient, el Miquel diu que pitjor per ells, que es fotin, i l’Eugeni afegeix tot seriós que quan el francès i l’alemany se’n tornin a casa hauran après una lliçó important, i és a respectar els altres. Balaguer buida el got de vi, incòmode, i l’Eugeni el mira com si endevinés el que pensa, gairebé desa-fiant-lo a dir-ho. Balaguer deixa el got a la taula, s’eixuga els llavis amb el tovalló i decideix que es guardarà prou de donar-li el gust. Li nota un fons mal dissimulat de recel. És perquè escriu en castellà? O està gelós per l’atenció que la Rosa i la Núria li dediquen?

Havent sopat, van a fer una copa a un bar proper. S’instal·len a la barra i el cambrer els saluda com a habituals. La Núria li pregunta si ha anat al dermatòleg que li va recomanar. El cambrer diu que sí, i afegeix amb posat còmplice que després li explicarà el que li va dir. El Miquel i l’Eugeni s’enxarxen en una discussió sobre el paper de Cambó en la política catalana i espanyola. A Balaguer li sembla intuir que el Miquel ha tret l’assumpte per alguna qüestió relacionada amb la novel·la que està escrivint. Més enllà, la Isabel i la Lola callen sorrudament l’una al costat de l’altra. Balaguer s’hi atansa i els pregunta què beuen, per preguntar alguna cosa, però li fa l’efecte que les interromp (es pot interrompre dues persones que callen?). Torna amb la Rosa i la Núria i es diu que ja és mala sort que l’amiga del Miquel sigui precisament la Rosa. Li agrada com somriu, la curiositat amb què li pregunta sobre els seus llibres, el bon humor lleugerament impregnat d’ironia amb què fa broma amb la Núria. Li agraden fins i tot els dos o tres quilets que, segons els cànons, li deuen sobrar. L’alternativa lògica és la Lola, però la Lola no està per orgues. Continua callada al costat de la Isabel. Sembla que callen l’una contra l’altra. Després arrenquen a discutir. La Isabel renya —no hi ha cap verb millor— la Lola i la Lola li contesta amb to mofeta.

Balaguer intenta pagar una ronda però Rovira no el deixa. Ell i l’Eugeni paguen a mitges. Diuen que aquesta nit Balaguer és el seu convidat, i que el que ha de fer és beure i divertir-se tant com pugui. Balaguer mira la Rosa i la Núria i pensa: no em tempteu, no em tempteu. L’Eugeni torna a treure la cançó del francès i l’alemany que té a classe, buscant les pessigolles a Balaguer.

—Tu segur que els dónes la raó —diu, veient que Balaguer fa el distret.

—Home, una part potser sí que la tenen —mossega l’ham Balaguer—. Suposo que no faria mal a ningú que hi hagués cursos especials en castellà pels estrangers i per la gent de pas.

L’Eugeni fa un somriure, jugant amb el sota-gots i assaborint per endavant una victòria dialèctica que creu segura, i diu que ja s’ho afigurava. O sigui que a ell li sembla que, després de tants anys d’estudiar i d’ensenyar en castellà per imposició de fora, ara s’han de sacrificar i han de canviar al castellà voluntàriament, per hospitalitat, cada cop que ho demani una criatura amb una Erasmus o algú que estigui de pas. O sigui que els de fora compten més que els de casa. Al costat, Rovira mira Balaguer amb desaprovació. En bon merder t’has ficat, xaval, pensa Balaguer.

—No cal que se sacrifiqui ningú —diu—. Si Catalunya és un país bilingüe, bé que hi pot haver classes universitàries en català i en castellà. No es tracta de satisfer la gent de fora sinó d’assumir la realitat del país. Quants castellanoparlants hi ha a Catalunya?

—Ja n’hi pot haver tants com vulguis —salta l’Eugeni—. La llengua de Catalunya no deixarà de ser el català.

—Ningú vol que deixi de ser-ho —respon Balaguer—. Només es tracta de no tancar-se a la resta del món.

Rovira intervé:

—A França i a Alemanya no estan tancats a la resta del món, i a la universitat les classes bé que són en francès i en alemany, oi? A ningú no se li acudiria fer les classes en una altra llengua perquè ho demanés un estranger.

—No —concedeix Balaguer—, i als Estats Units tampoc. Però se suposa que Catalunya és bilingüe.

—Una cosa és que Catalunya sigui bilingüe i una altra que el castellà hagi de tenir-hi prioritat —diu l’Eugeni.

—Ningú diu que hagi de tenir prioritat —diu Balaguer, preguntant-se com ha pogut ser tan incaut d’embolicar-se en aquesta discussió estúpida. Tenen raó, pensa. El català és la llengua de Catalunya, i encara que només quedi un català viu, sempre podrà dir que Catalunya és el seu país i el català la seva llengua i que ha de passar al davant de totes les altres. I també tindran raó els que l’hi discuteixin, i els que reclamin pels fills una educació pública en castellà. Tots tindran raó, almenys una part. Però ells no en volen una part. Ells la volen tota, per això és estúpida la discussió—. Només es tracta d’acceptar les coses com són, d’assumir la realitat. El castellà és avui tan llengua de Catalunya com el català.

—Una cosa és que la realitat sigui la que és —diu l’Eugeni— i una altra que ens hi hàgim de resignar. El castellà s’usa avui a Catalunya gairebé més que el català, això no cal que m’ho recordis. Però suposo que tampoc no cal que et recordi que això és fruit d’unes circumstàncies històriques molt concretes, oi? O sigui que d’acceptar les coses tal com són, res de res.

Ja han sortit les circumstàncies històriques, pensa Balaguer.

—Home, si et sembla que no cal assumir la realitat, no sé si té sentit que continuem discutint.

—Assumir la realitat, sí, però això no vol dir que no tinguem dret a intentar canviar-la. O és que a tu no et sembla bé que, a Madrid, promoguin el castellà, en comptes d’assumir passivament la realitat i deixar que l’anglès es vagi imposant a tot el món?

La Rosa els interromp.

—La Lola diu que està cansada, i la Isabel proposa fer l’última copa a casa d’elles.

Per no continuar discutint, Balaguer s’afanya a dir que molt bé, que per ell encantat, i només després, quan el Miquel, en aparença també content d’abandonar la conversa, i l’Eugeni, una mica a contrapeu, s’acaben les copes i fan cap a la porta del bar, pensa: a casa d’elles? Pugen tots a un quatre per quatre de l’Eugeni. La Rosa i el Miquel seuen davant, al costat de l’Eugeni, i Balaguer al darrere, entre la Núria i la Lola, que va a la falda de la Isabel. Balaguer cau de la figuera: deu ser que viuen juntes, és clar. Ara tot quadra: tres parelles. I jo què hi pinto, si es pot saber? Una copa i a clapar.

L’Eugeni surt a Pau Claris i l’agafa en direcció muntanya. Balaguer es regira i, sense adonar-se’n, posa la mà damunt de la cuixa de la Núria. Ella li agafa la mà, fent que no amb el cap, com si fos un nen petit i hagués fet una entremaliadura, i l’hi deixa al costat. Més per seguir-li el joc que per altra cosa, Balaguer arrufa les celles, simulant una gran tristor, i gira el cap a l’altre costat, fent l’ofès. La Núria li agafa la mà, amb un somriure que Balaguer nota a la butxaca dels pantalons, i se la torna a posar a la cuixa, com dient, està bé, no ploris. A poc a poc, fingint gran dissimulació, Balaguer va pujant la mà cuixa amunt, endinsant-se per sota de la faldilla. Pensa: les ximpleries de les quals un es penedeix més són les que no fa quan en té l’oportunitat. Demà el vi i whisky em mataran, però ara em divertiré. La Núria li agafa la mà, simulant sorpresa i indignació, i l’hi immobilitza on és.

El pis de la Isabel i de la Lola és un principal típic de l’Eixample, allargat, amb un corredor que el travessa longitudinalment des de la sala-menjador, que dóna al carrer, fins a la cuina i els dormitoris, que donen a un celobert. Tot ell demana a crits una bona rentada de cara. Hi sobren envans, les rajoles ballen i el sostre i les parets estan clapejats de taques d’humitat. L’Eugeni i el Miquel s’instal·len a la sala. Balaguer va a la cuina a ajudar la Lola i la Isabel a portar rom, whisky, coca-coles i gel, i aprofita un moment que la Lola i la Isabel no el poden veure per posar una mà a la cintura de la Núria, que talla una llimona. Ella es gira sorpresa i el fulmina amb una mirada de complicitat que diu aquí, no, animal, i que Balaguer desatén, deixant que la mà rellisqui cap a la natja i preguntant-li si n’hi haurà prou amb una llimona o si cal que n’agafi una altra.

Bon punt les copes estan servides, la Lola desapareix discretament. Balaguer seu entre la Rosa i la Núria. Té la impressió que la Rosa tampoc no li diria que no a res. Està empipada amb el Miquel, segur. La Núria no li agrada tant com la Rosa, però li agrada el joc a què estan jugant. S’aixeca i va al lavabo pensant: vindrà? No, ella no el segueix, però quan surt sent que hi ha algú que remena a la cuina i hi treu el cap. És ella. S’estrenyen amb violència darrere de la porta, enrialladament, amb la voracitat de qui té poc temps. Balaguer li pregunta on és l’habitació de convidats i ella riu i li diu que està boig. Balaguer recorda una pel·lícula de Woody Allen en què dos convidats són sorpresos per l’amfitrió, en una festa, copulant drets en una habitació, a la llum del dia. Li puja la faldilla i li fica la mà sota les calces.

—Fa tant temps que no cardo que ja no me’n recordo de qui es menja la roba interior de qui.

—Jo t’ho recordaré —diu ella—, però aquí no. Truca’m demà. Tens bona memòria? Au, aprèn-te el número.