9

L’endemà, Balaguer es lleva mitja hora abans de l’hora habitual. Esmorza amb gana, llegeix unes quantes pàgines d’Una meditación, per agafar el to, retoca els últims paràgrafs que ha escrit, directament sobre la pantalla, i reprèn el treball amb una idea nítida del camí que ha de seguir. El cos a cos amb ell mateix de la vigília no va ser en va. Ara almenys sap el que no ha de fer.

Al cap d’una dotzena de ratlles entrebancoses però reeixides, sona el timbre. És Rovira.

—Hola —somriu, amb aire de no haver-li arrufat mai les celles a ningú—. Puc passar?

Balaguer se’l queda mirant amb desconfiança. La vigília no el va engegar a cardar mones dient que volia treballar en pau? No li va dir que no es fiqués on no el demanaven? Doncs ara és ell, qui vol treballar en pau. O és que no hi té dret? Recuperar la concentració li ha costat sang. Si el deixa passar, ja pot donar un altre dia per perdut.

—Vull demanar-te un favor —diu Rovira, tot cordial—. Em vas dir que si necessitava res que pugés.

És veritat, pensa Balaguer. L’hi va dir. I l’hi va dir buscant just el que ara aquesta visita inesperada li ofereix: l’oportunitat d’aclarir què fa en el segon segona i quina relació té amb Soteras, si en té cap. Però, no ha decidit que no n’ha de fer res?

—Sí, sí, és clar. Passa —diu, obrint la porta, encara indecís.

Rovira entra, fregant-se les mans i mirant les parets i els mobles amb curiositat. Els llibres que cobreixen les parets des de terra fins gairebé al sostre retenen la seva atenció durant un instant, però després continua escorcollant la sala amb els ulls, com si busqués alguna cosa. Veu un radiador i hi posa la mà al damunt.

—No funciona la calefacció? —pregunta.

—No hi ha gas en tot l’edifici —diu Balaguer.

—I com t’ho fas per mantenir el pis calent?

—Em defenso com puc amb un parell de calefactors elèctrics —diu Balaguer, assenyalant un calefactor d’aire que hi ha a terra.

—I aquest fòtil tan petit basta per escalfar el pis? —pregunta Rovira, incrèdul.

—Entre aquest i un altre que tinc a l’habitació, sí. El pis és petit. En un moment s’escalfa.

—Doncs a baix, carda un fred que pela, i jo així no puc treballar. Me’n pots deixar un? A la tarda, quan me’n vagi, te’l torno.

Balaguer està a punt de dir que li sap molt de greu però que els necessita tots dos, i que, si té fred, a El Corte Inglés n’hi vendran un per quatre rals. Però la veritat és que, si només es tracta d’unes hores, amb un de sol es pot defensar. Li va dir que si necessitava res que pugés. Ara no pot negar-s’hi.

—Molt bé —diu, no gaire convençut.

—Moltes gràcies. Agafo aquest mateix? —s’ajup Rovira, sense esperar resposta.

Balaguer diu que sí, que d’acord. Rovira l’atura, el desconnecta i enrotlla el cable.

—I en què treballes, si es pot saber? —pregunta Balaguer.

—Estic escrivint una novel·la —diu Rovira, anant cap a la porta amb el calefactor sota el braç i un tros de cable penjant—. Aquest vespre t’ho explico, si vols. Seràs aquí a les set?

—Sí, crec que sí.

—Doncs passaré al voltant de les set a tornar-te el calefactor. Fins després.

I se’n va.

Balaguer es queda parat enmig de la sala demanant-se si no ha estat víctima d’una passejada. Què ha dit, l’animal? Que està escrivint una novel·la? Què és això, una broma de mal gust de Soteras? Torna a la taula de treball, empès per una estranya inèrcia, però s’adona de seguida que els minuts que han transcorregut d’ençà que ha sonat el timbre han obert un abisme insalvable entre ell i el fil de l’escena que estava escrivint.