7

Abans de seure a repetir la immersió informativa de la vigília, Ramón Balaguer puja al segon a mirar si la tira de paper segueix on l’ha posat. No, no hi és. La veu a terra, a un pam de la porta, i sent una barreja d’excitació i temor. El veí desconegut ha de ser dintre, doncs. Deu haver arribat mentre ell esmorzava.

Empeny la porta i, a l’instant, se’n penedeix. Hauria estat millor tocar el timbre. Però ja no té remei. Si el desconegut li demana explicacions, li dirà que ha trobat la porta oberta. Espera un moment i treu el cap al rebedor: no hi ha ningú. Dubta si tocar el timbre, però pensa que primer hauria de tancar la porta i faria soroll. La porta de la sala està oberta. Veu de seguida un home assegut a la taula, d’esquena, fumant. Sembla un home fornit, d’una estatura superior a la mitjana.

—Bon dia —diu, des del llindar de la sala.

L’home no es gira. No el deu haver sentit. Balaguer avança un parell de passes. L’home té al davant un ordinador portàtil i està abismat en la pantalla, teclejant sense parar amb un cigarret als llavis.

—Bon dia —repeteix Balaguer, alçant la veu.

—Què passa? —es gira Miquel Rovira, sobresaltat.

—Perdona —diu Balaguer—. Sóc el veí del cinquè. He vist la porta oberta i he entrat a veure si passava res.

Rovira se’l queda mirant amb cara de mal humor, sense aixecar-se.

—La porta oberta? —s’estranya. Ell no ha deixat la porta oberta, se’n recorda molt bé que l’ha tancat—. Jo no he deixat la porta oberta —diu, rotund.

—Doncs la deu haver obert un corrent d’aire —diu Balaguer—. No sabia que havien llogat el pis.

—Qui t’ha dit que he llogat el pis? —diu Rovira, aixecant-se—. A tu què t’importa, si l’he llogat o no? —corregeix—. Per què et fiques on no et demanen?

Rovira és deu o quinze anys més jove i gairebé un pam més alt que Balaguer. Porta uns texans esfilagarsats, no gaire nets, i un jersei de llana gruixuda de color gos com fuig. Es miren en silenci, cara a cara. Balaguer dubta si acostar-se a Rovira i allargar-li la mà. És un ex-presidiari? Un delinqüent pagat per Soteras per intimidar-lo?

—Ja t’he dit que sóc el veí del cinquè —diu, forçant un somriure i mantenint la distància que el separa de Rovira—. No et vull destorbar. Creia que no quedava cap veí a l’edifici i m’ha sorprès trobar la porta oberta. Ets parent de la velleta tan simpàtica que vivia aquí, la senyora Vilanova?

—Posem que sí, que sóc parent de la senyora Vilanova —diu Rovira, amb la veu impregnada d’impaciència—. Tinc dret a treballar en pau, no?

—Sí, naturalment. Em sap greu haver-te destorbat. Espero que la senyora Vilanova estigui bé. Se n’ha anat a viure a un altre lloc?

—Posem que la vaig convèncer que estaria millor en una residència —diu Rovira, cada cop més irritat—. Està satisfeta la curiositat del senyor? Puc continuar treballant?

—Sí, sí, naturalment. Només vull que sàpigues que, si necessites res, em tens a dalt, al cinquè. Jo surto molt poc, normalment només a les hores dels menjars.

—Molt bé, gràcies. Tanca la porta quan surtis, per favor.