21

Entre Miquel Rovira i Ramón Balaguer s’instal·la la rutina: visita de Rovira al matí per recollir l’ordinador (el calefactor, ara, el deixa connectat sempre) i, al vespre, per tornar-lo a deixar al pis de Balaguer, sempre a les mateixes hores, de vegades amb un Johnnie Walker i una estona de conversa i de vegades a corre-cuita, sense intercanviar més paraules que les indispensables. Rarament l’un proposa a l’altre de sortir a fer un cafè, o puja o baixa durant el dia per xerrar una estona. L’horari de treball és sagrat. Rovira devora la biblioteca de Balaguer a raó de tres o quatre llibres per setmana. Fa fred. No hi ha notícies de Soteras. Balaguer espera que un vespre Rovira li torni a proposar sopar junts amb la Rosa, però els dies passen i Rovira no diu res. Es va quedar amb la mosca al nas?

Un dissabte al vespre, el Miquel puja a deixar l’ordinador acompanyat per la Rosa, l’Eugeni i la Núria. Li explica que han vingut a veure el seu cau, i que ara se’n van a fer una copa i a sopar, i li proposa que s’afegeixi a la colla, si no té res millor a fer. A Balaguer no li agrada que el Miquel doni per fet que, un dissabte al vespre, no té res millor a fer, i que vegin que es pensava quedar a casa escarxofat a la butaca amb l’ampolla de Johnnie Walker a mà. Si se’n va amb ells, es posarà en evidència. Dubta si posar un pretext, però els ulls de la Rosa, en els quals creu detectar una espurna d’encoratjament, l’empenyen a dir que sí. Porta una gavardina blanca que li arriba a la meitat de les cuixes, cordada a la cintura, i un mocador blau cel al coll que li va molt bé amb el color dels ulls. Per no quedar com l’aranya de forat que és, Balaguer diu que pensava anar al cinema, i bon punt ho ha dit se’n penedeix. Per què ha de donar explicacions? Qui s’excusa, s’acusa. La Rosa li demana què pensava anar a veure i Balaguer titubeja un moment i esmenta una pel·lícula francesa que va veure anunciada no fa gaire i que li va semblar que no devia estar malament.

—Ui —fa la Núria—, aquesta ja fa temps que no la fan.

Per sortir del pas, mentre la Rosa diu que les bones pel·lícules duren molt poc, Balaguer els pregunta si volen un whisky o una cervesa, però Rovira diu que ha estat tot el dia tancat al pis i que, si no li fa res, s’estima més sortir, necessita aire fresc.

Surten, doncs. Balaguer veu que la Núria el tracta amb esportivitat, com si no hagués passat res. O més ben dit: com si entre ells dos ni hagués passat ni hagués pogut passar res, que encara és millor. Ho agraeix, i la torna a trobar plena d’encant, però no se’n refia del tot perquè tampoc no la veu gaire pendent de l’Eugeni. Per la manera com parla amb els uns i amb els altres, sembla tan desparellada com ell. Caminen fins a les Rambles i la Núria diu que si no fes tant fred podrien seure en una terrassa, però el Miquel diu que no, per favor, que només de pensar-ho li entra complex de turista. S’instal·len en un cafè i demanen begudes: tots cervesa menys el Miquel un cubalibre de rom negre i Balaguer un Johnnie Walker amb gel. L’Eugeni s’indigna de veure que la carta de sandvitxos i tapes està en castellà, en anglès i en francès, però no en català: si ni als bars de les Rambles les cartes estan en català, on hi estaran? El Miquel li dóna la raó i diu que el català perd posicions dia a dia. Ja no és que no es parli als jutjats o a les comissaries, és que ja ni es parla que convindria que s’hi parlés.

—Cada cop ho veig més clar —diu l’Eugeni—. Si no es prenen mesures aviat per protegir de debò el català amb un bon règim de sancions, com fan al Quebec amb el francès, ja no hi serem a temps.

Regirant-se a la cadira, Balaguer es pregunta si aquesta mena de falses converses donant-se la raó l’un a l’altre, com si juguessin una partida de ping-pong d’enganyifa, les tenen cada cop que surten o si l’espectacle només té lloc en honor seu. Llegint-li el pensament, l’Eugeni li demana si no hi està d’acord. Balaguer toca l’ase i pensa que això és com quan al teatre els actors interpel·len algú del públic, per donar espontaneïtat a l’obra. Doncs si volen un tercer, el tindran.

—D’acord, amb què? —pregunta—. Que convindria que la carta estigués en català? Doncs potser sí. No faria cap mal. Que hauria de ser obligatori? Que caldria un règim de sancions, per fer efectiva la norma? Ho sento molt però no ho crec —diu, i a l’instant sent el pes inquisidor de vuit ulls sobre la seva modesta persona: els de l’Eugeni, a punt per esquinçar-se no només la roba que porta posada sinó també tot el vestuari que té a l’armari de casa, els del Miquel, innocentment sorpresos que algú pugui no compartir el que l’Eugeni acaba de dir, els de la Núria, encuriosits i amb l’espurna de diversió de qui pensa que això s’anima, encara ens distraurem, i els de la Rosa, blaus, immensament blaus. Decidit a interpretar el paper que li demanen, Balaguer afegeix que cada cop hi ha més normes i més imposicions per parlar i escriure el català, i que ell creu que fan més mal que bé. Les llibreries estan plenes de novetats en català que ningú no compra, els quioscos, de diaris subvencionats que ningú no llegeix. Només cal ara que el Passeig de Gràcia estigui ple de cinemes buits obligats a projectar pel·lícules doblades al català. Què faran, després? Forçar cada persona que compri un llibre en castellà a emportar-se’n un altre en català? Imposar als subscriptors de La Vanguardia i d’El País la subscripció també a l’Avui?

—Alto —salta l’Eugeni—, aquí ningú parla d’obligar els ciutadans a fer res. Si volen llegir en castellà hi tenen tot el dret. Però no és el mateix un ciutadà que el propietari d’un local públic. Al ciutadà se li han d’oferir totes les possibilitats, perquè esculli, sense imposar-li cap obligació. Però al propietari d’un local públic se l’ha d’obligar a respectar el català. En un bar com aquest, no hi ha normes que obliguen a despatxar alcohol fabricat amb unes mínimes garanties i a tenir els lavabos nets? No hi ha un règim d’inspeccions per assegurar que la maionesa de l’ensalada russa estigui en condicions? Doncs també se’ls hauria d’obligar a tenir la carta en català i a atendre en català els clients que ho vulguin. Només es tracta de redreçar la situació creada per quaranta anys de franquisme.

Balaguer fa un somriure escèptic.

—I la manera de redreçar la situació, en què consisteix, en quaranta anys de franquisme de l’altra banda, per compensar?

—Doncs què hem de fer? —replica l’Eugeni—, deixar que el català es mori per manca d’ús? A ningú li agrada prendre medicaments ni passar pel quiròfan, però de vegades quan un està malalt no hi té més remei.

—Depèn del diagnòstic —diu Balaguer—. De vegades cal operar-se i de vegades no, i jo crec que aquí no fa cap falta.

—Doncs jo crec que sí —plega els braços l’Eugeni, com dient diguis el que diguis no em mouràs d’aquí, xaval.

A Balaguer li agradaria dir que, a ell, en realitat, tant se li’n fot, i que si ells prefereixen pensar que el català està agonitzant i que Catalunya és víctima d’una conspiració dels botiflers conxorxats amb el govern de Madrid, endavant. El victimisme és una droga tan bona com qualsevol altra per ajudar a passar la nit d’un dissabte, i ell no està contra les drogues. Pensa que li agradaria dir-ho i després pensa que no hi ha motiu per no dir-ho i, què cony, ho diu, i afegeix que espera que les al·lucinacions victimistes del dissabte a la nit de la gent que pensen com l’Eugeni i el Miquel no acabin portant Catalunya al quiròfan, perquè intervenir quirúrgicament un pacient a causa del diagnòstic d’un mal imaginari fet un dissabte al vespre sota la influència dels estupefaents no és gaire aconsellable.

Contra el que hauria previst, l’Eugeni i el Miquel l’escolten amb un somriure satisfet.

—És clar —diu l’Eugeni mirant victoriosament al voltant de la taula quan Balaguer acaba—, a tu ja et va bé que el català desaparegui, perquè tu escrius en castellà. Tu mateix ho has dit, a tu si el català se’n va a l’altre barri se te’n fot. Millor, així vens més llibres.

—Com a argument intel·lectual em sembla un pèl fluix —diu Balaguer—. Que escrigui en castellà no priva de valor la meva opinió sobre l’assumpte. O és que només poden opinar els catalans de soca que no hagin signat mai una paraula en la llengua de l’enemic? L’opinió que no hauria de comptar, si de cas, és la del Miquel, que és part interessada, perquè escriu en català i, inevitablement, té tendència a veure l’assumpte des de l’angle que l’afecta, que és la possibilitat de viure del que escriu.

—Alerta, tu —diu l’Eugeni dirigint-se al Miquel—, que aquest et deixa sense dret a opinar.

Riuen tots dos i l’Eugeni, sarcàstic, diu que la solució, doncs, és evident: posar l’assumpte en mans dels escriptors catalans d’expressió castellana, que són els únics que poden ocupar-se’n amb objectivitat. Tip de discutir, pensant com és possible que t’hagis enredat en una conversa com aquesta, a la teva edat, Balaguer diu que potser sí, perquè segur que ho veurien sense tants prejudicis, i pregunta a la Rosa què troba, per obrir la discussió més enllà del diàleg de sords amb l’Eugeni i el Miquel. La Rosa diu que ella no creu que calgui cap intervenció quirúrgica, i subratlla la paraula amb un suau deix d’ironia, però sí que cal defensar una mica el català, perquè si no el castellà se l’acabarà menjant. L’Eugeni i el Miquel somriuen satisfets, i Balaguer diu que, si la qüestió es planteja en aquests termes, ell també hi està d’acord: la clau és una mica. Defensar el català, sí, però amb mesura.

—Jo també estic d’acord amb ella —diu la Núria, amb cara de no prendre’s la discussió seriosament—, però vull afegir una cosa. Nosaltres dues, que per si no us en recordeu treballem en un hospital i sabem molt bé el que és un quiròfan i una intervenció quirúrgica, pensem que la salut del malalt no és tan greu perquè no puguem anar rumiant on anirem a sopar. A última hora, si hem d’intervenir bé que convé que estiguem sopats, oi? —I proposa un restaurant vora la ronda de Sant Antoni en què, els assegura, la carta està en un català impecable.

El Miquel troba que és massa lluny. S’enxarxen a discutir restaurants amb l’Eugeni. Balaguer mira la Rosa. La Rosa li fa un somriure pacient, com dient són així, què hi farem, quan acabin de discutir ja ens diran què han decidit, i Balaguer li torna el somriure pensant que ha de trobar una excusa sens falta per veure-la dilluns tot sol, una excusa domèstica, com més prosaica millor, que no desperti les sospites de ningú.

Van a sopar al restaurant que ha proposat la Núria, que posa fi a la discussió dient que és veritat que el restaurant que ella diu és una mica lluny, però que caminar els anirà bé per aclarir les idees abans de continuar dirimint el futur de Catalunya a taula. Bon punt seuen, l’Eugeni agafa la carta i s’alegra de veure que, en efecte, està en català, només en català, com toca, però no en un català impecable com la Núria ha dit, perquè hi ha alguna errada ortogràfica. Ell i el Miquel en localitzen de seguida dues. Balaguer una tercera, cautelosament assenyalada en forma de pregunta:

—Pèsols, no porta accent greu a la e? —demana, amb la humilitat de qui sap que es fica en un terreny que no és el propi.

El Miquel diu que sí, i l’Eugeni se sorprèn que Balaguer detecti aquesta mena de badades. Li pregunta en què va estudiar, si en català o en castellà, i Balaguer diu que en castellà, i que a la seva època molt poca gent estudiava en català.

—I on vas aprendre a escriure en català? —li demana Rovira.

—A casa —diu Balaguer, sorprès de la pregunta—. Llegint.

Amb un somriure una mica perdonavides, l’Eugeni diu que troba lògic que, un moment donat, sentís la necessitat d’aprendre bé català, perquè qui no domina la llengua materna és molt difícil que n’arribi a dominar mai cap altra. Sorprès, Balaguer diu que ell no va sentir mai cap necessitat d’aprendre català, perquè ja el sabia. Simplement es va acostumar a llegir en català com es va acostumar a llegir en castellà, en francès o en anglès, i com que llegeix sovint coses en català creu que el pot escriure sense gaires faltes, això és tot. Però abans va aprendre a escriure en castellà, i no creu que sigui veritat això que qui no domina la llengua materna no en pugui arribar a dominar cap altra.

Molt segur, l’Eugeni diu que la llengua materna actua sempre com un sostre, i que el que no se sap en la pròpia llengua és gairebé impossible d’aprendre en cap altra. Per això a Barcelona la gent parla en general tan malament el castellà: perquè no saben català. Balaguer li pregunta d’on ha tret aquesta teoria. Hi ha gent que parlen i escriuen molt millor llengües diferents de la materna. Quants escriptors de primera fila no han escrit en llengües diferents de la pròpia? Els casos de Conrad, o de Nabokov, són els primers que li vénen al cap, però n’hi ha molts més. Kundera, per exemple, o Kafka.

—Anem a pams —diu l’Eugeni—. Són casos molt diferents. Conrad és un escriptor anglès, encara que la seva llengua materna fos el polonès. No només va escriure totes les novel·les en anglès sinó que les va viure en anglès, com a capità de mercants anglesos, en uns mars en què la navegació estava controlada per la flota i per les companyies comercials britàniques. Pel que fa a Nabokov…

—Ja han pensat què volen? —l’interromp el cambrer, amb un bloc de notes a la mà.

—Jo, sí —salta la Núria.

Mentre la Núria demana, Balaguer mira la Rosa, que ha estat seguint la conversa girant el cap de l’un a l’altre, com si fos un partit de tennis. Ha de trobar un pretext per tornar a sopar amb ella tots sols. Avui ella i el Miquel dormiran junts, avui és l’únic dia de la setmana que conviuen com una parella normal, però no fan gaire la impressió d’estar l’un per l’altre. Potser ella li deixa que tingui les coses a casa d’ella i que hi vagi a sopar per llàstima. O això s’ho afigura ell perquè és el que li agradaria? Ja ho té: i si digués que se li ha espatllat la rentadora i li demanés si pot portar la roba a rentar a casa d’ella? No: s’ho ha de fer venir bé perquè sigui ella que l’hi ofereixi. Demana els plats que ha triat, deixa que demanin l’Eugeni i el Miquel i, abans que l’Eugeni reprengui la seva dissertació —se li nota que escalfa motors, passant-se el saler d’una mà a l’altra amb impaciència—, s’excusa per descendir a qüestions d’ordre més prosaic que les que estan discutint i pregunta a la Rosa si, al barri, coneix cap bugaderia self-service. Se li ha espatllat la rentadora i de dilluns no pot passar que no faci una bona bugada.

—Per què no la fas a casa? —li demana la Rosa, com ell havia previst.

—No vull destorbar.

—No destorbes. Demà mateix, si vols, pots portar la roba bruta que tinguis. Com que tinc assecadora, en una hora pot estar neta i seca.

—Doncs t’ho agrairé molt —diu Balaguer, pensant que millor dilluns, perquè ella demà passarà el dia amb el Miquel, i prenent nota mental que ella parla en singular, no en plural: qui té assecadora és ella, no el Miquel i ella—. Però potser em convé més esperar una mica, i així tindré més roba per rentar. Com et va dilluns? No tens guàrdia a l’hospital, ni cap compromís?

La Rosa nega amb el cap i ell diu que, aleshores, entesos, dilluns. Passarà a última hora de la tarda, amb el Miquel. Pensa que ara ja ha aconseguit el que volia i que, si l’Eugeni i el Miquel tenen ganes de continuar discutint ximpleries, endavant, tot i que potser valdria més aprofitar l’avinentesa per deixar-ho córrer. Però l’Eugeni no és del mateix parer.

—Nabokov —continua, com si el parèntesi no hagués durat més d’uns segons—, va escriure les primeres novel·les en rus i després es va passar a l’anglès, igual que Kundera, que va escriure en txec i després es va passar al francès. O sigui que tots dos devien saber bastant bé les respectives llengües maternes. Les novel·les més conegudes de Nabokov escrites directament en anglès, com Lolita o Pnin, estan situades en un ambient nord-americà, i Kundera, per la seva banda, s’ocupa d’una mena d’assumptes que tant poden passar a París com a Praga. De totes maneres, són dos casos excepcionals.

—Poden ser tan excepcionals com vulguis —diu Balaguer, una mica sorprès de la seguretat amb què parla l’Eugeni: han d’estar discutint aquestes coses dia sí, dia també, si no no s’entén que hi estiguin tan familiaritzats—, però demostren que es pot passar a la història de la literatura escrivint en una llengua diferent de la materna, com també hi va passar Kafka.

—Ui, Kafka és un cas encara més excepcional —diu l’Eugeni—. La seva manera d’escriure, tan freda i distant, tan sòbria, només es pot comprendre a partir de l’alemany que es parlava a Praga a la seva època, un alemany de vocabulari molt limitat, que no li hauria servit per escriure res més, però que en canvi li venia al pèl per les novel·les i contes que va escriure.

—L’alemany que es parlava a Praga potser era limitat, jo això no ho sé —diu Balaguer—, però Kafka va escriure llibres que d’aquí cent anys encara es llegiran i que estan escrits en un alemany extraordinàriament precís. I l’alemany no era la seva llengua materna, oi que no? Doncs això és el que et volia dir. Tot i que el cas dels escriptors catalans d’expressió castellana és diferent, perquè hem crescut en un medi perfectament bilingüe.

—Però la teva llengua materna és el català, no? —li pregunta el Miquel.

—Sí, però em vaig criar en un ambient en què es passava del català al castellà constantment, amb tota naturalitat, o sigui que es pot dir que per mi totes dues són llengües maternes.

—No, perdona —diu l’Eugeni—. Que canviessis sovint al castellà no vol dir que totes dues siguin llengües maternes. Els teus pares, entre ells, parlaven català?

—Sí, encara el parlen.

—I a tu et parlaven en català, oi? —l’Eugeni fa una pausa, mentre Balaguer assenteix—. Aleshores, amb qui parlàveu castellà? Amb la minyona?

—Entre moltes altres persones —diu Balaguer.

—Quines?

Balaguer sospira, una mica tip de l’interrogatori. No són capaços de mantenir cap conversa que no sigui sobre les seves obsessions nacionalistes? En comptes d’una llengua i una cultura, com les persones normals, tenen una psicosi. Per sort, ja ha quedat amb la Rosa. Fent un esforç, explica que, en el medi en què ell va pujar, el barri de Sant Gervasi, el castellà era tan habitual com el català. No només era la llengua d’ús escolar, sinó de la televisió, dels diaris, del cinema, i es parlava amb la majoria dels operaris que venien a casa a prestar serveis, com l’electricista o el lampista, a cal barber, a moltes botigues, amb els municipals, amb molta gent. El canvi d’una llengua a l’altra era continu. Sovint es començava una conversa en una llengua i es canviava de seguida a l’altra. Veu que l’Eugeni dirigeix una mirada de complicitat al Miquel, una mirada satisfeta que ve a dir: «Donem-li corda que ell mateix s’hi escanyarà», i diu que no sap per què els ha d’explicar tot allò, ja que ells ho saben tan bé com ell. O no?

—I tant —diu l’Eugeni—. Tu mateix ho has descrit molt bé. El català era la llengua familiar, íntima, i el castellà l’oficial, la imposada a l’educació i als mitjans de comunicació, la que no hi havia cap més remei que usar amb els immigrants i els policies. Fins aquí estem totalment d’acord. Però per tu aquesta situació equival a tenir dues llengües maternes. En canvi, per mi, es tracta d’un bilingüisme asimètric, esquizoide, entre una llengua materna, pròpia, que ocupava l’àmbit familiar, i una llengua exterior, invasora, que ocupava a la força l’àmbit públic.

Balaguer sospira i diu que sí i no, que depèn de com es miri. Està d’acord que el català era la llengua familiar, privada, i el castellà més aviat pública. En canvi, no està d’acord amb el concepte d’imposició exterior, de llengua invasora. La interpenetració entre els dos àmbits era constant. A l’església, per exemple, el català es convertia en la llengua pública, i en canvi, a casa, amb la minyona o amb el lampista, el castellà era llengua privada. Les dues llengües convivien d’una forma harmoniosa, sense que el castellà exclogués en cap moment el català, ni a la inversa.

—D’això se’n podria parlar una estona llarga —diu l’Eugeni, i Balaguer pensa no, sisplau—. Que les imposicions directes fossin mínimes no vol dir que no hi hagués una imposició ambiental, mil vegades més eficaç. A ningú no se li hauria acudit fer unes declaracions per la televisió en català, posem per cas. Però tu, d’una llengua que vas assimilar com a pública i exterior, en fas un ús que no pot ser més interior i íntim: la utilitzes com a vehicle d’expressió literària. No em diràs que no és una contradicció?

—Potser és una contradicció, sí —admet Balaguer—, però el bilingüisme està sembrat de contradiccions a tot arreu. Fixa’t que el cas invers també és contradictori. Quan s’utilitza la llengua íntima com a vehicle d’expressió literària, se’n fa un ús públic, exterior, i ja deixa de ser íntima.

El cambrer porta els primers plats i la Núria diu que espera que el menjar sigui una mica més lleuger que la conversa, perquè, si no, demà passat encara estaran fent la digestió. Amb naturalitat, sense que es noti que vol canviar de tema, la Rosa pregunta a Balaguer quants anys fa que viu al Born, i Balaguer, agafant-se a la corda que ella li tira i pensant que ja ha aconseguit el que volia i que es retirarà aviat, respon que més de vint. Parlen de com ha anat canviant el barri, de les botigues que hi han anat obrint i dels joves que s’hi han anat instal·lant, atrets per l’ambient poc convencional i pels preus relativament econòmics —almenys fins fa uns quants anys— dels pisos. Després la conversa es fragmenta.