37

Ara, qui surt amb la Rosa i se’n va a dormir amb ella el dissabte al vespre, com gairebé totes les altres nits, és Balaguer, i Rovira es queda a casa de Balaguer llegint, o surt. Al principi, li costava de pair, però s’hi ha anat acostumant.

Un dissabte, en quedar-se tot sol al pis de Balaguer, Rovira connecta l’ordinador i prova de treballar. Hi ha una idea que li balla pel cap des de fa dies, i no sap ben bé com encaixar-la. Pel català, pensa, el decret de Nova Planta va ser com una embòlia: va estar a punt de ser mortal i va deixar parts del cos de la llengua semiparalitzades, fins que els exercicis de rehabilitació de la Renaixença les van aconseguir tornar a posar en moviment a poc a poc. Es van recuperar mai del tot? La resposta, evidentment, és negativa. La malaltia va marcar la llengua per sempre. Va sobreviure com una llengua familiar, circumscrita a l’ús privat, reclosa a la cuina, i se li nota. I se li nota sobretot allà on és més expressiva. Quina llengua que no tingués l’àmbit culinari com a referent bàsic diria d’un lloc cèntric que és al rovell de l’ou, d’un programa de televisió vulgar o de poca qualitat que és de pa sucat amb oli i de la gent poderosa que són de l’olla, o que remenen les cireres?

Obligat a cedir l’espai oficial al castellà, el català es va fer fort en un àmbit privat que tenia com a centre la llar de foc. En comptes de créixer cap enfora, va enfortir les arrels, vet-ho aquí. Va abandonar el terreny de la intel·ligència i de l’abstracció i a canvi va aprofundir en el de la sensualitat i la concreció. Aquest enroc el va protegir, que potser és del que es tractava, però també el va limitar: el geni de la llengua ha viscut tant de temps prop dels fogons que no se’n sap allunyar. Per això costa tant promoure l’ús públic de la llengua. Però, a la vegada, pensa Rovira, la funció que abans complia la llar de foc, el centre neuràlgic de la casa, ara la compleix la televisió. I la televisió emet més en castellà que en català, i quan emet en català ho fa en un català descolorit, neutre, sense ànima, com el castellà de les novel·les del Ramón, un català que molts cops no és més que castellà mal traduït. L’enemic ja no és fora de casa. Ara és a dintre, just on el català s’ha preservat, on li pot fer més mal. Atacat per la rereguarda, el català perd peu. Va sobreviure a l’embòlia, però ara el rosega el càncer. És aquest el mal del qual ha de morir?

Rovira creu que aquestes divagacions han de trobar lloc a la novel·la, perquè tot el que ajudi a entendre les causes de la decadència de la llengua hi ha de caber, però no sap com. Una reflexió de passada de Rosenfeld? Haurà de rumiar-s’ho. Cansat, para de prendre notes. S’ha passat el dia escrivint i ara li ve de gust sortir a fer una copa, però és massa d’hora. Fins a les dotze o quarts d’una no val la pena que vagi enlloc. Pensa que hauria d’haver quedat amb l’Eugeni, ara que tampoc no surt amb la Núria, o amb algú. No es pot quedar tot sol al pis del Ramón mentre el Ramón es diverteix amb la Rosa.

Per fer temps, seu a llegir una novel·la de Bernard Malamud que Balaguer li va recomanar vivament la vigília dient que hi trobaria un paral·lelisme molt curiós amb la situació d’ells dos. Es diu The Tenants, els llogaters, i els protagonistes són un parell d’escriptors que viuen en un edifici que el propietari vol enderrocar. Rovira va per la meitat, i en llegeix una trentena de pàgines sense acabar de veure què dimoni tenen a veure amb Balaguer i ell les tribulacions d’aquests dos escriptors de Nova York dels anys cinquanta. Ell no és negre, i que ell sàpiga el Ramón no és pas jueu. Que són els dos únics ocupants de l’edifici? Bé, sí, i què? L’amiga del negre, que s’acaba embolicant amb el jueu? Sent una onada de ràbia pujant-li al cap des de la boca de l’estómac. Intenta no pensar-hi, però la idea que Balaguer se n’ha anat a sopar amb la Rosa i que dormirà amb ella al llit en què ell, fins fa poc, dormia cada dissabte —també amb ella— li provoca un malestar gairebé físic. És absurd. El Ramón ha estat dormint amb la Rosa durant tota la setmana. Per què s’ho ha de prendre així avui, si els altres dies no hi ha pensat? Només perquè és dissabte, perquè durant la setmana se’n va al garatge a pencar i avui en canvi ha vist com el Ramón se n’anava amb ella? O perquè el revolta que, a sobre, el Ramón tingui la poca vergonya de comparar-lo implícitament, a través d’una novel·la d’un escriptor americà, amb un okupa negre de Manhattan a qui l’escriptor jueu pispa l’amiga?

Nerviós, camina per la sala i pel corredor, passejant la mirada pels prestatges de llibres que cobreixen la paret del terra al sostre. Tot plegat, n’hi deu haver un bon miler. El malparit té una bona biblioteca, cal reconèixer-ho. Però no és la mena de biblioteca que ell aspira a tenir algun dia. És una biblioteca sense jerarquia, en què les mitjanies es tracten de tu amb obres mestres. És la biblioteca d’un lector que no ha llençat mai cap llibre. N’hi ha de molt bons, però també n’hi ha que és un delicte ecològic que s’hagin tallat arbres per imprimir-los.

Entra a l’estudi, que és l’habitació en què dorm quan passa la nit al pis. Seu a la taula i obre els calaixos, amb ganes de remenar i que es noti que ha remenat. El paio, no dormirà aquesta nit al llit que ell compartia amb la Rosa? Doncs profanació per profanació. Al segon calaix, hi ha una carpeta de cartró verd. Pensa que és injust que Balaguer sàpiga el que ell escriu, i hi fiqui cullerada, i que en canvi no li deixi veure el que fa. Treu la carpeta del calaix, sense obrir-la. És possible que contingui la novel·la que el Ramón està escrivint? Pel gruix, calcula que hi deu haver un centenar ben llarg de planes. Si són definitives, no li pot quedar tant per acabar, encara que tot depèn de la llargada que hagi de tenir la novel·la, lògicament. Obre la carpeta i llegeix les primeres planes, gairebé en diagonal. No sap si és la novel·la que està fent ara, però és el començament d’una novel·la, i molt del Ramón, amb el contrast característic entre un castellà insegur, que no fa l’efecte que pugui sostenir el pes de la narració, i un bisturí molt fi pels matisos. A les vuit planes, tanca la carpeta, no tant perquè pensi que no té dret a continuar llegint com per un sentiment de rebuig. Mentre el Ramón sopa i riu amb la Rosa, ell ha d’estar llegint d’amagat una novel·la seva?

Desa la carpeta al calaix i torna a la sala. Agafa el llibre de Malamud i continua llegint. El contrast és abismal, i no precisament favorable al Ramón. Malamud va al gra: els matisos els descobreix el lector si li vaga fixar-s’hi, i n’hi ha a grapats, però Malamud no els posa a l’aparador. Són dos estils molt diferents: el de Malamud vol fets, acció, moviment; el del Ramón, sensacions, calma. Malamud juga, es diverteix; el Ramón sua, treballa. Malamud arrossega el lector; el Ramón només vol bressolar-lo. Per això no l’interessa tant l’argument. Però aleshores el pobre va d’ala, perquè el pes de la novel·la ha de descansar en el llenguatge, i aquí és on ell va coix. Per fer el que vol, li falta castellà. A la cinquena o sisena plana que ha llegit, no hi havia un sacar que potser convindria que fos quitar? En castellà, les camises i els barrets no se sacan, sinó que se quitan. S’aixeca, va a l’estudi, obre la carpeta i localitza la catalanada en un girar d’ulls. Sense pensar-s’hi ni poc ni molt, agafa un retolador vermell que hi ha vora el teclat de l’ordinador i subratlla la paraula, i al marge, escriu: «em sembla que, en castellà, se saca lo que se mete y se quita lo que se pone». No ho hauria d’haver fet, perquè ara el Ramón sabrà que li ha estat remenant els papers. Però se li’n fot. Agafa la carpeta i el retolador i seu a la sala a llegir. Ja que s’ha delatat, li farà un servei. Ara entén els editors: pocs plaers són comparables al de grapejar el manuscrit d’un altre.

Al cap d’una hora i mitja, ha acabat de llegir les cent vint-i-dues planes. Tenen força, i poden acabar sent una bona novel·la, potser la millor del Ramón. Descriuen un procés molt lent de distanciament entre un home i una dona que conviuen en un pis com aquest (un pis que, per escrit, fa una fortor de parella enxubada tan punyent com en la realitat). No hi ha renyines, ni desencontres greus, ni grans punts de ruptura: només una corrua de petites banalitats domèstiques que van dibuixant com la il·lusió es dilueix a poc a poc en l’aiguarràs del tedi, com la confiança s’esquerda entre silencis espessos i paraules no dites. El Ramón diu que l’argument no l’interessa, però aquí el que val és precisament l’argument, la suma de petits grans de sorra de les arenes movedisses en les quals la parella es va enfonsant. No conta grans coses: fa interessants les petites, que és millor. El llenguatge, en canvi, és magre. El paio sap prou castellà, té recursos, però no sap pescar sentiment del fons de la llengua. Les badades i els catalanismes es poden corregir, però aquesta mena de novel·la no es pot fer amb un castellà d’estar per casa. Necessita un llenguatge més vigorós, que faci vibrar les cordes més íntimes del lector. Vet aquí el problema. El mateix de sempre, però ara més pronunciat, perquè la novel·la podria ser molt superior. El pobre ho té fotut: està ficat en un clot i, en comptes d’intentar-ne sortir, va demanar l’excedència per continuar cavant. S’adonarà mai que per aquí no va enlloc?

Rovira tanca la carpeta i la desa al calaix. La lectura li ha deixat un regust aspre: com si s’hagués banyat en l’aigua bruta del Ramón. A veure què dirà quan trobi el text ple de subratllats i de notes al marge. Si vol que la novel·la li quedi bé, s’haurà d’empassar l’orgull i agrair les correccions, encara que no les hagi demanat. No tots els escriptors tenen la sort de tenir un corrector a casa, a la seva disposició. I, si s’empipa —i segur que s’empipa— pitjor per ell.

Agafa l’anorac i surt del pis. Els bars del barri ja deuen estar animats.