30

—Té —Rovira allarga un pen-drive a Balaguer.

—Què és?

—Els dos capítols que vas llegir, retocats, i un altre de nou. A veure si ara et fan més el pes.

Rovira s’ho ha repensat. No va ser el Ramón qui li va dir que hi sobrava ideologia, que estava escrivint un pamflet? Doncs a veure si ara continua pensant el mateix, l’imbècil. Quan publiqui la novel·la, haurà d’afrontar l’hostilitat de molta gent. Ell no vol escriure una novel·leta que pessigollegi l’intel·lecte de lectors desenfeinats i que acariciï la vanitat col·lectiva. Ell vol posar el dit a la llaga i escarbotar sense pietat, que tothom es vegi obligat a assumir l’estat calamitós de la llengua. Vol acabar amb la ficció que tot va bé, mostrar que el rei està en pèl. I això té un cost que sens dubte haurà de pagar. Intentaran desacreditar-lo. Se’n sentirà a dir de tots colors. Val més que s’hi vagi acostumant des d’ara. Si la novel·la no és impecable, l’afaitaran de sec en sec. Per això ha decidit armar-se de valor i sotmetre’s de nou al judici del Ramón, encara que no sigui un judici imparcial: quan tregui la novel·la, la majoria tampoc ho seran. Totes les garrotades que rebi ara se les estalviarà després. A més, per poder rellegir els tres capítols en paper, el camí més curt és que els deixi llegir al Ramón, i així després el Ramón no tindrà cap més remei que dóna’ls-hi impresos.

—Ja saps que jo no sóc neutral —diu Balaguer, sarcàstic, dubtant si acceptar o no el pen-drive: no val més que s’agafi a la reacció malhumorada del Miquel l’altre cop per no tornar a caure en la mateixa trifulga? Què hi guanya, ell, fent-li el favor de tornar a llegir totes aquelles animalades?—. Suposo que comptes amb la meva animadversió visceral contra el català.

Rovira no s’adona que la frase no és de Balaguer sinó seva. Està tan convençut que això és el que Balaguer sent que troba natural que ho descrigui amb aquestes paraules.

—He decidit atenir-me a un consell de Flaubert: donar l’original a la persona l’opinió de la qual més es tem. Pots ser tan crític i tan poc neutral com et vingui de gust.

Picat pel to arrogant de Rovira, Balaguer decideix acceptar el repte. Aquesta sí que és bona. Quinze dies sense dirigir-li la paraula més que per donar-li el bon dia o la bona nit i ara ve a provocar-lo. Doncs si vol bastó, el tindrà.

—Molt bé. Miraré de no defraudar-te.

Tan bon punt es queda sol, imprimeix el text. Ha agafat un retolador vermell i està impacient per començar a fer-ne ús. Aquesta nit, la Rosa té guàrdia a l’hospital, o sigui que la pot dedicar tranquil·lament a veure quins disbarats ha fet el Miquel. Posa un disc —Art Tatum, solos per a piano—, se serveix un dit de Johnnie Walker amb gel i seu a la sala a llegir el primer capítol, sense esperar que els altres dos estiguin impresos.

S’adona de seguida que el text ha millorat. El to plàcid i desapassionat de la descripció de l’arribada de Rosenfeld a una Barcelona en la qual cal fer un esforç per adonar-se que no hi ha un sol rètol en català a la vista venç a poc a poc les seves reserves. Torna a la impressora a agafar els altres dos capítols i continua llegint. La mica de conyeta amb què el vell respon a l’interrogatori del professor nord-americà fa de contrapunt a la solemnitat de la situació, hi treu dramatisme, i mostra que el Miquel no es pren massa seriosament a si mateix. Hi eren, aquestes bromes del vell, o el Miquel les ha afegit ara? No n’està segur, però el to ha canviat.

Arriba a la fi del tercer capítol amb un regust agradós al paladar. No s’ha d’infravalorar mai la gent que se sobrevalora, com el Miquel. El xaval no només té bona ploma; té sentit de la mesura i de la ironia. S’enfila perquè és orgullós i perquè no li agrada que li assenyalin defectes en allò que escriu, però al capdavall el desig de millorar el text pot més que el seu orgull d’escriptor. I sap corregir-se, cosa que no tots els escriptors saben fer. Encara hi ha coses que es poden retocar, però són accessòries. Ara el to de la novel·la està bé, i això és el que compta. A Balaguer li fa il·lusió parlar-hi demà i dir-l’hi.

Havent sopat, truca a la Rosa a l’hospital per explicar-l’hi. Sap que ella es posarà contenta, i elogiar el talent de Rovira és la mena de paper que a ell li agrada fer. Però la Rosa, que li ha donat un número directe dient que quan està de guàrdia sol tenir estones mortes per parlar llargament, està atenent un pacient a la unitat de cures intensives, segons la infermera que agafa el telèfon, i no s’hi pot posar. Balaguer torna a telefonar al cap d’una estona. La mateixa infermera li diu que la Rosa està netejant els punts a un noi operat la vigília, i, més tard, que està atenent una dona amb un atac de feridura. Balaguer no torna a intentar-ho. Ja hi parlarà demà al vespre.