18

Rovira surt de casa de la Rosa i es corda la cremallera de l’anorac. Està plovisquejant, i fa un fred humit, desagradable. Un dia d’aquests el Ramón li dirà que no li pot deixar el calefactor, que el necessita ell, i tindrà tota la raó. Se n’ha de comprar un. Per entrar en calor i no mullar-se, accelera el pas. El pis estarà glaçat. Haurà de posar el calefactor i sortir a fer un cafè mentre es caldeja una mica, o fer-la petar una estona al pis del Ramón. Al garatge, aquesta nit, donant voltes a la conversa de l’altra nit amb l’Eugeni, ha arribat a la conclusió que ha de canviar la professió del senyor Bernat. No pot ser procurador, com havia pensat, ni haver estudiat lleis. Els universitaris de seguida es passen al castellà, sobretot els que han fet dret. És molt difícil servir un ordenament jurídic escrit en castellà i seguir estimant i parlant bé el català. Els estudiants de dret surten de la facultat buscant el mínim pretext per engolar la veu i arrencar a parlar de circunstancias atenuantes i de vicios de procedimiento. Tampoc no pot ser un petit industrial escombrat per la globalització, com havia pensat en algun moment. Que hagi estat víctima de la globalització no està malament, com ho serà el català. Però no pot ser propietari d’una empresa. Ha de ser menestral, no burgès. Els burgesos catalans mai no han tingut escrúpols de passar-se al castellà quan els ha convingut. Si fos per ells, faria anys que el català seria un cadàver més a la morgue del professor Rosenfeld i els seus col·legues.

Se li acut que pot ser rellotger, que és una professió simpàtica. Empleat d’una rellotgeria com la que hi ha a la cantonada de la casa de la Rosa, una botiga que a poc a poc haurà anat deixant de vendre rellotges nous, incapaç de competir amb els grans magatzems, i s’haurà refugiat en la reparació de rellotges espatllats i en la venda de corretges, piles, despertadors i tota mena d’accessoris. La idea li agrada. El rellotge és un símbol del progrés: el senyor Bernat en serà un servidor humil i devot, sempre amb el puntet d’ironia de qui sap que el món no va exactament com un rellotge.

Queda per resoldre l’origen urbà o rural del senyor Bernat. El professor Rosenfeld el troba en un poble, muntanya amunt. Això no ho ha de tocar, perquè és més lògic que el català sobrevisqui a la muntanya que a la ciutat, i perquè la idea de començar la novel·la amb el professor Rosenfeld refent a la inversa el camí dels primers pobladors del litoral, vinguts de la muntanya, li agrada. Però també convé que el senyor Bernat tingui un passat urbà, com la llengua que encarna. L’últim descendent de Joanot Martorell no pot ser un rellotger de poble que hagi viscut al marge dels grans fenòmens del seu temps. Ell no té res contra els habitants dels pobles de muntanya, això no, però si el senyor Bernat és el testimoni principal de la investigació que el professor Rosenfeld ha de portar a terme, convé que tingui coses rellevants per explicar. On es juga de debò el futur de la llengua, on deixarà de bategar el cor del català, és a Barcelona, no en els pobles dels Pirineus. Que després, en una llarga agonia, es vagi deixant de parlar a poc a poc per la geografia catalana n’és una conseqüència inevitable. La millor solució, pensa, és que el senyor Bernat hagi nascut en un poble de muntanya —com els primers catalans—, que hagi baixat a Barcelona a l’adolescència, fugint de l’ambient asfixiant de la vida familiar, que hi hagi après l’ofici de rellotger i que hagi tornat al poble en tancar la rellotgeria i jubilar-se, moment que coincidirà amb la desaparició del català als carrers de Barcelona.

L’escala de la casa està glaçada. Pujant les escales de dues en dues, Rovira veu que, entre el segon i el tercer, s’ha trencat un altre vidre de la finestra que dóna al celobert. Millor: com més abandonada estigui la casa, més comprensible resultarà per tothom que algú com ell hi hagi buscat refugi. És ben estrany que encara no s’hi hagi instal·lat cap colla d’okupes. Segur que no trigaran a descobrir-la, i aleshores vés a saber si no s’hi haurà d’enfrontar perquè no li prenguin el lloc. Al cinquè, toca el timbre i espera fregant-se les mans. L’aire que exhala es condensa pel fred i la humitat.